dilluns, 26 de novembre de 2007

Els canvis a la família



La família, com tantes altres institucions socials, pateix un procés de canvi i de transformació. Avui en dia es negocien més les decisions, i la jerarquia ha cedit pas a una estructura més dialogant; la convivència esdevé més flexible i els fills posen més en dubte les normes que guien la vida familiar.
La confiança ha substituït el respecte, l’edat d’emancipació s’ha retardat i la maternitat a part de reduir-se també s’ha ajornat en el temps. Les relacions intergeneracionals, les ruptures matrimonials, les parelles de fet i les famílies monoparentals han suposat uns canvis dràstics en l’estructura familiar. Aquestes idees m’han semblat interessants, i es poden consultar a un estudi elaborat a instàncies de la Fundació La Caixa. M’ha resultat preocupant l’ afirmació que un tant per cent molt elevat de mares i pares es manifesten desbordats per la tasca educativa, i en el fons no saben què fer per tal de controlar el procés educatiu dels fills. Es una autèntica impotència davant la importància que han adquirit altres agents socialitzadors com la televisió, els amics o els diversos ambients sovintejats pels fills, especialment en l’etapa adolescent.

Aquest estudi de la Fundació La Caixa posa de manifest que segueix sent un problema l’educació dels fills, especialment quan arriben a l’adolescència. Els canvis socials tan ràpids provoquen que els pares no sàpiguen com abordar el repte que tenen davant seu. Un amic em va dir l’altre dia que l’únic que li demanava a la seva filla era que quan ell es llevés al matí ella ja s’hagués ficat al llit. Es un exemple extrem de la dificultat d’acceptar el per què s’ha d’arribar tan tard a casa. Un altre exemple desconcertant són els estudis: els canvis constants en el sistema educatiu fan que sigui difícil ajudar els fills, encara que es vulgui. Molts pares i mares viuen una desorientació que només poden superar amb afecte i molta dedicació.
D’altra banda, la concepció democràtica a tot arreu, com un dogma, per no dir una moda, pot fer estralls a la vida familiar. La democràcia és una forma d’organitzar la societat però no la família. El cas més evident és que si es pogués extrapolar al màxim la concepció democràtica els fills haurien de poder escollir els pares, i això com és obvi és una estupidesa, a més d’un absurd en pura regla. La democràcia és també una forma de govern i una forma de vida, dialogant, tolerant, respectuosa amb els altres. Cal que les persones siguem demòcrates per a que es pugui desenvolupar una societat democràtica. Però no es pot aplicar aquest concepte a la família, a l’escola, ni a totes les relacions personals, sense més. Diferenciar àmbits de vida és de justícia. La nostra societat necessita actituds democràtiques, però també humanes. Aquestes actituds humanes, en el cas de la família, - i també a l’escola- requereixen un respecte a la posició de cadascú, una comprensió molt profunda dels problemes dels seus membres i sobretot amor i afectivitat. Els pares i mares pateixen pels seus fills i filles perquè els estimen i l’amor es una predisposició, una actitud, en la que cadascú ha de saber estar sempre en el seu lloc a cada moment.
No podem oblidar l’important paper dels avis i àvies en l’ajuda a la institució familiar. Més del 35% se n’ocupen dels nets mentre els fills treballen, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Crec que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis i àvies en el si de la família i el rol específic que aquest col·lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Quantes vegades sentim a dir que la família ha canviat? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família, per tenir cura dels fills, o per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, ajuda en definitiva. Cal defensar amb èmfasi el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures, i la construcció de la familia des de l’amor i el respecte a tots els seus membres. I lluitar per tal d’evitar que els excessos de les conductes individualistes, egocèntriques o les avarícies desmesurades trenquin les estructures familiars. Un país amb un capital humà feble, difícilment pot fer res de bo.

(La Font del Diàleg, novembre de 2007)