dissabte, 1 de desembre de 2007

La creació de necessitats

En l’actual societat de consum destaca como un dels elements més importants la creació de necessitats. L’economia es mou a base de comprar coses que en una primera aproximació potser no necessitaríem. M’ha caigut a les mans un opuscle, del centre Cristianisme i Justícia, que sota el títol de “Mobil nou i gratis? No, gràcies!” analitza aquest tema de la creació de necessitats en l’actual societat, aplicat a aquest producte.
El març de 2006, les línies de mòbils se situaven a Espanya en 44,3 milions, superant el nombre d’habitants, situació que es repeteix en altres països del nostre entorn. Les perspectives de negoci, però, passen per augmentar les vendes de forma il·limitada, de manera que la majoria de persones substituiran els seus mòbils per altres que encara son perfectament funcionals, fins el punt que s’estima que el 80% de les compres de mòbils son renovacions.
Per tant, una cosa és canviar de mòbil perquè no funciona, i un altre per moda, noves prestacions, raons estètiques, etc. Una dada impressionant és que mentre la vida útil d’un mòbil s’estima en uns deu anys, el temps mitjà d’utilització s’estima entre els 18 i els 30 mesos. D’aquesta manera es pot dir que hi ha diversos tipus d’obsolescència, i una de les que millor funcionen és l’obsolescència psicològica: els productes que tenim ja no ens diuen res, i per tant desitgem de nous, gràcies a l’èxit de les campanyes de màrqueting i a la publicitat.
La societat del consum que tenim no afavoreix el consum responsable, i les persones es troben immerses en una espiral de noves necessitats creades per les empreses. La creació de desitjos com en una mena de pandèmia facilita l’adquisició d’actituds en la que té un gran valor la renovació, el canvi, i per tant sembla que ha de ser fàcil canviar de mòbil, com ara canviar de cotxe, o potser de parella.
La cultura de la provisionalitat, de les relacions superficials amb les coses, pot arribar a les persones, dins una cultura materialista, en la que mantenir, conservar, estalviar o ser fidel no son actituds que es promoguin. I així, com passa amb els mòbils es crea tot una massa de residus que anem acumulant en el nostre entorn. Com a màxim ens plantegem el reciclatge dels materials que ja no fem servir, però penso que la idea més responsable és no fer canvis inútils, perquè si o per criteris superficials. Es comença amb el mòbil i es pot aplicar el mateix criteri a les relacions humanes.
(Comentari d'actualitat. Ràdio Estel, dimecres 21 de novembre de 2007)

1 comentari:

Carlinho ha dit...

Hola,

M’ha agradat molt el seu post i voldria fer alguna reflexió.

En el seu comentari planteja el risc de que “la cultura de la provisionalitat, de les relacions superficials amb les coses, arribi a les persones”. A mi, en canvi, em sembla que el procés és invers: la superficialitat s’instal•la primer en els individus, creant-los un buit que els aboca al consumisme. En altres paraules, l’arrel del problema són les relacions entre les persones –i no les relacions que les persones estableixen amb les coses-.

La major part de persones viuen en el buit. El perfil de l’individu del segle XXI s’ajusta al següent patró: persona sense inquietuds, sense aficions, sense interessos, incapaç d’establir diàleg amb sí mateix o amb els seus iguals. És a dir, no ens diem res a nosaltres mateixos. No ens diem res entre nosaltres. I esperem que siguin “les coses” les que ho facin. Però no ho fan, i per aquest motiu les canviem.

Per tant, no crec que el consumisme sigui una tendència, una moda que es pugui canviar promovent actituds com “mantenir, conservar, estalviar o ser fidel”. El consumisme és l’única via que tenen molts individus per il•lusionar-se, per seguir creient que algú –més ben dit algun objecte- els dirà alguna cosa. És més, no crec que puguem demanar-li a ningú -que tingui com a principal il•lusó pensar quin nou rellotge, quins nous pantalons o quin nou mòbil es comprarà- que deixi de fer-ho. Al menys no li ho podem demanar sense oferir-li una alternativa. Seria com plantejar a un drogadicte que deixés l’heroïna sense oferir-li metadona.

A la societat li cal un tractament, un tractament que comenci des de l’escola i segueixi amb la universitat, els mitjans de comunicació, la política cultural, etc. Un tractament que doti els individus dels instruments necessaris per buscar –i trobar- interessos, inquietuds, aficions, és a dir, alternatives. Un tractament que retorni a la societat el capital social que ha perdut (Solo en la bolera, Robert Putnam). Mentre això no passi, mentre ni hi hagi alternatives, seguirem demanant a les coses que ens parlin. I a les coses no se’ls pot demanar tant.

En síntesi, aplicant a les relacions humanes el model que Albert Hirschman va concebre per a l’economia, podem afirmar que quan una societat no teu veu (inquietuds, interessos, aficions), no li queda altre remei que optar per la sortida (superficialitat que es tradueix en consumisme).

Felicitats pel blog,

Carlinho