dilluns, 31 de desembre de 2007

Regular bé l’avortament abans d’imposar malament els 80 Km/h.


Aquestes darreres setmanes ha estat notícia la detenció d’un metge i d’altres membres del seu equip per practicar presumiblement avortaments il·legals. Us he de dir que em crida l’atenció la laxitud amb la qual les autoritats responsables aborden una qüestió tan sensible com la de l’avortament, si ho contraposem al rigor obsessiu per tal de salvar vides humanes a través de campanyes de trànsit com les del límit de velocitat de 80 Km/h. que s’acaba d’estrenar darrerament.
Quins valors morals guien els responsables polítics de la nostra societat, que semblen molt preocupants en mesures ideològiques, a més no demostrades científicament, com és que en anar a 80 Km/h per l’àrea de Barcelona, es redueixi la contaminació atmosfèrica o els accidents, i en canvi no tinguin una política rigorosa sobre un tema tan gruixut com és l’avortament, que cal no confondre amb l’ infanticidi, quan no es compleixen plenament les condicions legals?
Sobre l’avortament cal recordar que la legislació reguladora es pot considerar antiga ja que és de 1985, quan es despenalitzaren determinats supòsits, tot i que l’avortament excepte en els tres casos admesos i amb les condicions i restriccions que diu la llei, segueix essent un delicte, no ho oblidem. D’altra banda, més enllà de qüestions jurídiques i morals, que no son irrellevants, el problema és com es practica realment. Avui podem afirmar que malgrat els supòsits legals: malformacions del fetus (fins a 22 setmanes), violació (fins a 12 setmanes) o risc psíquic o físic per la mare (sense límit de temps), el dictamen mèdic pericial, que així ho aconselli, porta a omplir uns formularis que poden ser fàcilment falsejats, en especial en els casos de risc per la mare, perquè qualsevol raó pot convertir-se en un problema psicològic o físic i practicar-ne una mena d’avortament lliure.
El problema més greu és emplenar uns papers que no responen a la realitat, autèntic frau, si es demostra que fins i tot dones estrangeres havien vingut i venen a Barcelona, perquè aquí no es posen problemes sobre el paper. Considero especialment inadmissible que allò que no es pot fer en hospitals públics on hi ha més control i els metges sovint objecten, es pugui fer en clíniques privades, això sí, pagant, i força diners. O sigui, que com en tants àmbits de la vida, si es paga sempre trobarem gent disposada a fer qualsevol atrocitat. Les estadístiques son clares, i ens demostren que a Catalunya es van practicar el 2005 només 558 avortaments en centres públics i 16.347 en centres privats. Aleshores, el problema es trasllada a la manca de controls efectius de les autoritats responsables sobre els protocols i els papers que s’emplenen en una activitat humana tan transcendental com és la interrupció de l’embaràs.
Per no caure en la deixadesa més absoluta, caldria reivindicar una cosa tan obvia com que es compleixi la llei, tot posant de manifest que a l’Estat espanyol no està permès l’avortament lliure. I si ens posen damunt la taula el control de la velocitat a les carreteres, dels pisos desocupats, dels fums que emeten els vehicles, o de què hem de pensar sobre la memòria col·lectiva, per a posar alguns exemples, per què no reobrim també el debat sobre l’avortament? Ara bé, si es fa, que sigui amb rigor, seriositat i sobretot amb profunda humanitat, la qual cosa comporta al meu parer no afavorir el negoci descontrolat de clíniques privades disposades a tot a canvi de diners.

(El9Nou, El Vallès Oriental, divendres 4 de gener de 2008)