dimarts, 27 de gener de 2009

La política de l'esperança


L’any 2009 ha començat amb el mandat d’un nou president al Estats Units, Barack Obama. La presa de possessió del passat dia 20 va ser un autèntic bany de multituds a Washington, i el que és més important és l’esperança i el carisma que ha aixecat entre la gent. Obama parla de “nosaltres “, el famós “Yes, we can” i ha aconseguit un discurs realment transversal per a la nació americana. Obama parla de la necessitat de fer un canvi, en la manera de governar i fins i tot en la manera de viure, com és l’ús de les noves tecnologies, de les quals és un fidel seguidor. La blackberry i el youtube son mecanismes nous que per primer cop s’han utilitzat per a emetre missatges presidencials.
Obama representa així la política de l’esperança, a la qual tothom té dret. A mi m’ha impactat l’home i les seves primeres decisions. Potser podem pensar que l’esperança amb el temps s’anirà esvaint, però a mi m’ha emocionat que un president tingués tant suport popular, que fos tant reclamat i que de les seves decisions s’esperés tant. Crec que aquesta es una bona manera de començar, i de continuar; que és possible una altra manera de fer política i de governar,

Recordo ara el 2003 al Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva també aparegué –salvant les distàncies- com el símbol d’una nova manera de fer política, més propera a les persones, més preocupada per les necessitats immediates i fins i tot urgents de la població, com ara fer front a la fam. Ambdós casos però, tenen en comú la necessitat d’acostar-se a les persones, ara en la gran crisi econòmica global que ens ha tocat de viure.

Hi ha moments en la història que determinats líders exemplifiquen una nova manera de fer les coses, com ho han estat també per exemple, Vaclav Havel a Txèquia o Lech Walesa a Polònia, per posar altres noms. En tos els casos, hi ha un esforç per tal de prestigiar la política, i el retorn a l’esperança, una esperança que comença per poder garantir uns mínims vitals dignes a la ciutadania. Què Déu beneeixi als polítics amb majúscules, i què tots nosaltres sapiguem esperar allò que és raonable i no ens creem falses expectatives.