dissabte, 26 d’abril de 2014

El dret a l'esperança


Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap una vegada més la referència a les virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió sense la qual no podem derivar amb sentit ple les anomenades virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. 

Cal que tornem a les virtuts humanes, com ja he insistit en d’altres moments, i pel que ara ens pertoca deixar-nos endur per l’esperança,... el “color” esperança dels autèntics brots verds, és a dir, tot allò que ens pot permetre salvar-nos, perquè ens dona un “estat d’ànim” virtuós, un alè vital, un llenguatge i un pensament confiat i positiu...

L’antropologia, la sociologia, la política, ens aporten punts de vista sobre la  construcció personal i comunitària, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, molt sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim, que va més enllà de les conseqüències de les “retallades” econòmiques, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. A més, els mitjans de comunicació de masses s’han llançat a turmentar-nos amb missatges que ens “ajuden” a enfonsar-nos una mica més, sense el més mínim respecte ni compassió. Ens expliquen la misèria humana, sense matisos, ni arestes. I la política, no presenta lideratges i referents sòlids – com a tabula salvatoris- als quals la gent es pugui intentar agafar. Puntualment, però, sorgeixen personatges als quals ens aferrem per a que ens “salvin” de tanta putrefacció: Lula da Silva, Obama, el Sant Pare Francesc... La gent necessita creure en algú, tenir models i referents, davant la desorientació general. Necessitem esperança, i reivindicar –potser dit amb una estètica poètica- el dret a l’esperança.

L’esperança té unes connotacions de virtut molt constructiva. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, ens permet esperar un futur millor. L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, atès que té molta més força si s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió. També em sembla important destacar que podem així “heretar l’esperança”, com fem els cristians, generació rere generació, en un pelegrinatge amb l’objectiu final d’assolir la salvació. L’esperança ens guia vers la salvació, en el marc d’una concepció transcendent de la vida, en la que tots els fills de Déu som iguals a l’hora de recórrer el camí...

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal construir el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Un dret que és personal però que s’ha de viure en comunitat. I tenim dret a que no ens robin l’esperança. Ningú no ens pot robar l’esperança. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres, que clarament no ens estimen. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social.  

Penso que aquest dret a l’esperança es troba molt lligat al dret a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir també que tenim el deure de lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, o com es diu ara contra les persones “tòxiques” que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país, en definitiva per a ésser bons.

II.- Algunes referències teòriques.

El 2012, S. Hessel i E. Morin publicaren un petit llibre, titulat El camí de l’ esperança (Edicions 62, Barcelona). Posàven l’èmfasi en la idea que l’esperança és una “exigència ciutadana”, que hauria de portar a una “mobilització cívica”. Parlàven de no renunciar a la utopia d’un mon millor, basat en la fraternitat i els valors humans.

E. Morin, el 2009 ja havia publicat Para una política de la civilización (Paidós, Barcelona). Davant el malestar, el materialisme, la competitivitat egoista, el guany com a màxim valor, posa en dubte el sentit positiu de la civilització. Afirma que hi ha una confluència de factors negatius que exigeixen una regeneració, una refundació, que promogui elements axiològics com ara la solidaritat, l’amistat, la cultura ciutadana, l’ecologia. En definitiva, urgeix un “procés educatiu”, que és més que una revolució, que faci viable l’esperança humana per viure en un nou món, ja que aquest l’estem  “autoconsumint”.

Dos autors clàssics, d’anys anteriors, ens podem donar també arguments per a un paradigma existencial basat en l’esperança com a valor humà. E. Bloch, escriu entre els anys 1939 i 1947, en tres volums, el llibre El principi esperança ( la darrera edició a Trotta, Madrid, 2004 a 2007). Autor de base marxista, construeix el seu discurs entorn la utopia. La vida, diu, comença al final, en allò no acabat, perquè és una manifestació de la utopia com a manifestació essencial de l’ésser humà.

D’altra banda, E. Fromm, a La revolución de la esperanza. Hacia una tecnologia humanitzada , el 1968 (Fondo de Cultura Económica, Méxic, 1970), ens ofereix  un nou ancoratge intel·lectual en el marc de  l’esperança, en el context de la guerra de Vietnam, amb un mètode marxista i psicoanalític de fons, i en la critica al maquinisme com a divisa. L’home viu en un procés global que el supera. Vivim malalts perquè no som lliures, només condicionats per reaccions psicològiques. Ens cal una “humanització”, una predisposició interna per tal de construir un futur millor. Cal tenir fe per a viure amb la certesa de la incertesa, encara que sigui una fe en factors immanents. L’home necessita superar el materialisme i el consumisme, i viure una mena de revolució psicoespiritual. Més ésser i menys tenir. Aquest és el camí de l’esperança.  

Daniel Innerarity a El futuro y sus enemigos. Una defensa de la esperanza política (Paidós, 2009) reivindica una acció política responsable amb les futures generacions. Critica la cultura de la urgència i de la immediatesa, que impedeix la reflexió i l’actuació profunda realment transformadora. Cal un retorn a la política de veritat, tot superant actuacions parcials, sectàries i a curt termini.

III.- De les consideracions anteriors m’agradaria extreure algunes idees més o menys conclusives. Podrien ésser les següents:
a)      No podem renunciar a l’esperança, atès que és un element indispensable per a una vida digna.
b)      El dret a l’esperança inclou el dret a viure millor, i a treballar per al ple desenvolupament de la nostra personalitat, per al  creixement personal. Ningú, ni els poders públics ni els altres ciutadans ens poden “robar l’esperança”.  Robar l’esperança és, al meu parer, allò que ha pretès fer la casta extractiva i xucladora que ens ha portat a la crisi economicofinancera, pressupostària i moral que patim. Per dir-ho vulgarment, s’ho ha endut tot, i no ha deixat res. Només deutes que hem de pagar els ciutadans amb els  impostos.
c)       L’esperança cal lligar-la indestriablement a  la fe. Fe en Déu, fe en l’home, fe en un mateix, per a construir sòlidament un futur millor. Una fe que ens ajuda a tenir un sentit global de la vida. Així, altres conceptes com ara “utopia”, “lideratge”, “lluita”, tenen el seu encaix amb coherència.
d)      La reivindicació del dret a l’esperança ens posa de manifest un cop més el paradigma de la plena humanització, que apareix com a estel que guia la vida de moltes persones de bona voluntat, generació rere generació.
***************************

Conferència pronunciada el 24 d’octubre de 2013, en el marc del cicle “Fraternitat i esperança en temps de crisi” organitzat per Institut Emmanuel Mounier Catalunya.