divendres, 4 d’abril de 2014

De sobirania, res de res

El Tribunal Constitucional acaba de dictar sentència davant la impugnació pel Govern de l’Estat de la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, de 23 de gener de 2013, per la qual s’aprovava la «Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya».
Anteriorment, ja havia admès a tràmit l’esmentada impugnació i havia suspès provisionalment els seus efectes. Ara declara inconstitucional i nul el principi primer que afirma: «El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà».
El Tribunal fa seus els arguments de l’Advocat de l’Estat, és a dir, del Govern del PP, i per tant considera que de sobirania només n’hi ha una, i a més correspon al poble espanyol en el seu conjunt, concretada en la «indissoluble unitat de la Nació espanyola». Això vol dir que el Parlament de Catalunya no pot acordar que Catalunya és un subjecte sobirà, no pot expressar-ho institucionalment i, per tant, no pot fer afirmacions simbòliques i d’integració espiritual, que expressen el parer majoritari del poble de Catalunya. És com dir que considera que el poble de Catalunya no existeix, si no és com a part del poble espanyol.
L’afirmació anterior respon a un nacionalisme espanyol militant, que al meu parer es fa incompatible amb una democràcia basada en valors procedimentals i de convivència pluralista. ¿Quina necessitat tenia el Tribunal Constitucional de provocar d’aquesta manera una part important de la ciutadania de Catalunya, i de faltar al respecte l’òrgan de representació del poble català? No estava obligat a actuar. Recordo que ens trobem amb una impugnació d’una Declaració a la qual no se li sap trobar racionalment efectes jurídics immediats, directament derivats del seu tenor literal, per la qual cosa el judici del Tribunal Constitucional és més «preventiu» que cap altra cosa. Per si de cas, ho declara nul perquè no pugui tenir mai efectes jurídics, paper que no lliga amb un òrgan jurisdiccional i de fiscalització com és el Tribunal Constitucional.
Està clar que la por a l’exercici del «dret a decidir» ha generat l’omissió irresponsable del Govern del PP –com si els ciutadans de Catalunya no fóssim ciutadans espanyols a hores d’ara– tot passant-li la pilota al Tribunal Constitucional, que amb aquesta actuació encara s’ha guanyat més desafecció a casa nostra. A més, ha marcat el «tempo» de la seva pròpia decisió, per evitar la recusació de tres dels seus membres, que estava preparant el Parlament de Catalunya, i en una decisió per unanimitat actua com a jutge i part en el contenciós que el Govern central té amb la Generalitat. Es converteix un problema polític en problema jurídic, i es porta a terme una actuació inútil i innecessària a efectes jurídics, però també contundent i un xic burlesca, en afirmar que el dret a decidir es podrà exercir en el marc de la Constitució, de forma dialogada i cooperativa, però que mai serà un dret a l’autodeterminació ni una atribució de sobirania, com si la consulta plantejada per al 9 de novembre només pogués ser una cosa descafeïnada, per a un país de fireta; això sí, sempre es podrà demanar la reforma de la Constitució –en un estat on la Constitució no hi ha qui la reformi, tret que t’ho diguin des d’Europa.
Aquesta sentència ens planteja ara un nou repte: dignificar el dret a decidir que, com han dit constitucionalistes il•lustres i pares de la Constitució, es pot concretar perfectament en una consulta, referendatària o no, en el territori de Catalunya. És perfectament constitucional, amb la Constitució a la mà, si es vol. Ara bé, el quixotisme madrileny es capfica a provocar una inconstitucionalitat allà on no hi és.