diumenge, 21 d’octubre de 2007

EL PAÍS QUE TENIM

Ara que s’acosten les eleccions generals, i que els polítics fan ús sovint d’un llenguatge més propi del màrqueting que de la voluntat de servei, convé recordar el país que tenim. Un país complex, polièdric, amb arestes que tallen però també amb esperances de futur. Cal ser optimista si es vol transformar la realitat per tal de millorar-la. Dos aspectes sobre els que voldria fer algun comentari son les bosses de pobresa que hi ha a Catalunya i el problema de la temporalitat en la contractació. Son dos àmbits en els quals es fa palès el malestar existencial de les persones. Caldria no oblidar-los mai, i lluitar amb totes les nostres forces per ajudar aquests col·lectius que pateixen. Un país es construeix amb capital humà i el benestar de les persones no pot ser una paraula grandiloqüent i propagandística. Tots hem de saber el país que tenim.
A Catalunya una de cada sis persones malviuen en trobar-se al llindar de la pobresa, la qual cosa significa una taxa de risc d’exclusió del 17,2%, segons es desprèn de la “Memòria Socioeconòmica i Laboral de Catalunya” elaborada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. El llindar se situa en 7.470 euros anuals, a diferència d’Espanya que és de 6.346,8, perquè la pobresa relativa es mesura d’acord amb la distribució de la renda. D’altra banda aquest llindar de pobresa afecta les dones un 2% més que els homes, i en especial les persones que viuen soles i son d’edat avançada. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, avui presenta noves modalitats, com les dones, les persones amb treball precari i les que provenen de la immigració.
Un altre estudi ens diu que els catalans de 16 a 30 anys estan a la cua de la Unió europea en salaris, i que els afecta en gran mesura la temporalitat i la taxa d’atur. Segons les estadístiques, Catalunya es troba una mica millor que la mitjana espanyola, però molt lluny encara d’Europa. La precarietat, en general, és un gran problema especialment per a joves, dones i immigrants. La temporalitat, en concret, comporta que com que no hi ha res més molta gent agafa aquest tipus de contracte laboral abans de restar llargues temporades a l’atur. No hi ha dubte que caldria una reforma de la legislació laboral i fiscal. Els projectes de realització personal, familiar i tota la concepció de la vida es troben condicionats per una interinitat permanent que no es bona per a viure amb estabilitat emocional.
La feina com a bé escàs, trasllada un gran malestar a les persones i a tota la societat, perquè propicia valors negatius com ara la desconfiança o el pessimisme. Caldria dignificar més la vida de moltes persones, que passen anys buscant una estabilitat que sovint no arriba mai. Només els catalans majors de 45 anys tenen unes xifres comparables a les europees amb un 13% de temporalitat. El problema de fons és que així es fa realment difícil projectar una vida, i les persones han de resignar-se a un “anar fent” com a màxima aspiració, la qual cosa no sembla un escenari encoratjador, per als joves ni per a ningú.
Totes les dades anteriors ens haurien de fer reflexionar sobre conceptes que son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, o l’estat del benestar. Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país que tenim, força injust. Un país que caldrà continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris, perquè si no és així, caminaren vers un model dual, en el qual la franja dels pobres s’anirà ampliant. I el malestar de qui no pot projectar mínimament la vida es concretarà en més dificultats per tal de formar nuclis matrimonials i familiars estables.
L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar amb convicció tots aquells que pateixen. Recordem-ho per no caure en el parany d’aquells que pensen que el progrés és a la cantonada.
(El 9 Nou, Vallès Oriental, dilluns 29 d'octubre de 2007)