dimarts, 30 d’octubre de 2007

HISTÒRIA DEL SANTUARI DE PUIGGRACIÓS I MEMÒRIA HISTÒRICA.


El temps passa i resta en la nostra memòria. Els anys que porto col·laborant en activitats entorn al Santuari de Puiggraciós –més de vint- em permeten tenir una mica de perspectiva sobre els canvis que hem patit. Penso que la mateixa Església a Catalunya ha evolucionat, i que la meva formació religiosa i humanística, bàsicament postconciliar, es veu afectada per canvis i noves maneres de fer a la societat en general i a l’Església en particular.
L’escassetat de capellans, la formació que aquests reben, la recent divisió de la diòcesis de Barcelona, el “recanvi generacional” per la mort d’antics i estimats col·laboradors del Santuari, fa que les coses no siguin igual que abans. En poc temps alguns han tingut la temptació del desencís, per problemes econòmics o per la necessitat de més suport personal en l’organització d’activitats. Les noves generacions que - com les anteriors - es troben que tot està per fer, hauran d’agafar el timó. Tots plegats ens haurem d’arremangar i posar fil a l’agulla per tal de fer que el Santuari de Puiggraciós a la nostra comarca i des d’ella en altres indrets, mantingui la seva presència activa. No podem caure en l’apatia i deixar que altres ens prenguin el sentit dels mots ni la capacitat de lluitar per un cert lideratge social.
Una cosa semblant està passant a Catalunya i a Espanya amb el tema de la Memòria històrica, o com es diu a casa nostra el Memorial Democràtic. Ens cal, penso, situar el debat sobre la història en els justos termes i no permetre que els interessos polítics, electorals, sectaris, en definitiva, facin una lectura esbiaixada de la història. Puiggraciós va patir les conseqüències de la bogeria de la guerra civil (que tot i així no es la única història que ens hauria d’interessar); i també l’Església de la Parròquia de L’Ametlla del Vallès o d’altres de la rodalia, sense anar més lluny. Cal que ho recordem i que ho diguem. No es pot silenciar la persecució religiosa organitzada que tingué lloc a Catalunya durant la guerra civil.
Ha aparegut un interessant llibre de Jordi Albertí, que es diu “El silenci de les campanes”. S’analitza la persecució religiosa a Catalunya durant la guerra civil. A Catalunya van ser assassinats milers de religiosos, capellans, bisbes i militants d’organitzacions catòliques només pel fet de ser membres actius de l’Església. Un terç del total de l’Estat espanyol. En aquest llibre s’estudia el procés que va portar a la construcció d’una ideologia anticlerical que va esclatar en una persecució religiosa sagnant, i com la persecució religiosa també va ser utilitzada per desprestigiar Catalunya per part de les dues Espanyes enfrontades en la guerra civil.
La persecució religiosa en la Catalunya republicana ha d’incorporar-se a la “memòria històrica”, perquè aquesta no pot ser un record sectari d’una part de fets lamentables de la nostra història, ignorant la resta que no interessa per raons ideològiques. La brutalitat dels fets esmentats, - inclosos els que van succeir a la nostra contrada - amb un cert suport explícit o en ocasions omissions culpables de les forces polítiques revolucionaries, convé que sigui conegut i divulgat, a fi i efecte de situar l’actual debat sobre la memòria històrica en els seus justos termes.
No deixem que alguns ajuntaments aprofitin els actuals ajuts econòmics de la Generalitat per tal de senyalitzar indrets històrics i parlar de fets lamentables i violents però només des d’un punt de vista. No pot ser que s’esmenti, així, en uns plafons, la repressió duta a terme per un bàndol, com si els seus morts tinguessin una superioritat moral sobre els altres. No hi ha morts ni memòria històrica de primera ni de segona.
No ens deixem endur per la moda actual de la superficialitat: menys memòria històrica i més història, real i objectiva. La guerra civil va ser una etapa tràgica, per part de dos bàndols enfrontats que no voldríem que es repetís mai més enlloc del món. Una brutalitat fora de mida. Aquells que som partidaris del diàleg i les terceres vies, i d’una Catalunya centrada en la seva construcció com a país – perspectiva a la qual un sector important de l’Església d’abans i ara ha col·laborat de forma decisiva a definir- no volem que ens ignorin des de la propaganda sectària de l’esquerra, ni des de l’oblit o la indiferència d’alguns altres sectors socials.


(El 9 Nou, Vallès Oriental, 26 de maig de 2007 i Butlletí de Puiggraciós, n.60, juny de 2007)