diumenge, 9 de gener de 2011

El civisme i els valors a la societat actual

(reproduit al número 2 de "Quaderns de Persona i Democràcia", LLibertats, seguretats i civisme. Desembre de 2010).
I
Primer de tot, vull agrair la possibilitat de col·laborar entre “Persona i Democràcia. Joaquim Xicoy” i el grup de recerca sobre Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat de la UAB, perquè és una mostra de les sinèrgies i les preocupacions comunes, en l’intent de comprendre la nostra societat actual, tot actuant en això que ara s’anomena la transferència cultural i social. Les reflexions des de la universitat s’han de connectar amb les que acullen entitats de la societat civil, per tal d’articular un discurs el més complet i útil possible.
En el present cas, la sinèrgia, que és el punt de vista metodològic d’aquesta jornada és la comprensió del civisme com un conjunt de regles i actituds morals que donen un sentit determinat a la llibertat i a la seguretat, atès que forneixen un concepte de persona, i un humanisme edificat sobre aquella base moral. Hem de recordar ara que el civisme es podria comprendre com una mostra de la llibertat política, la qual com va escriure Montesquieu a L’Esprit de les lois, és ni més ni menys que complir la llei. Aquesta no és per tant una imposició, en aquestes coordenades, sinó la condició sine qua non de la mateixa idea de llibertat.
En conseqüència, la possible tensió entre llibertat i seguretat, que tant amoïna avui es veu superada per la vivència del civisme. Un civisme que lluny de ser qualsevol acatament sense sentit de les lleis és producte de la condició cívica, de la correlació ponderada entre deures i drets (en especial els drets fonamentals que han fornit la cultura i la forma de vida d’occident). Un civisme, a més, que expressa la pertinença a una comunitat de vida, amb uns valors mínimament compartits pe tots els seus membres.

II
No es pot oblidar que els drets i els deures són dues cares de la mateixa moneda. I per a que això sigui així realment, cal compartir una “cosmovisió”, és a dir, una visió del món que doni sentit als membres de la comunitat. Avui, el multiculturalisme, ha pretès dissoldre els vincles comunitaris i ha caigut en la idea errònia d’igualar totes les cosmovisions, de manera que ha generat un conflicte social, una cultura dels drets sense deures, una manca de sentit global de la vida. No hi ha res més antidemocràtic que el multiculturalisme entès com una tabula rasa de la història, de la cultura, de les condicions que han format una determinada societat, perquè propugna un “home sense atributs”, que desemboca fàcilment en el relativisme ètic, la confusió mental i la manipulació.
Per això considero que cal tornar al discurs de les virtuts cíviques, enteses com la vivència de valors sòlids, conseqüència d’una convicció comuna sobre que vol dir el bé, i que vol dir ésser bona persona i bon ciutadà. Sovint, en absència d’accions cíviques espontànies, es recorre a la norma jurídica, a l’ordenança municipal, o en altres àmbits al codi de bon govern, de col·lectius i fins i tot de societats de capital, perquè un cop perdut el nord moral, no hi ha més remei que fer us de la imperativitat. Però no tot espot deixar a la imposició normativa; cal anar més enllà i esperar que amb bona educació les virtuts humanes es desenvolupin i es practiquin .
Avui ens cal recuperar una idea de ciutadania activa, de ciutadania virtuosa. Per tal de superar l’individualisme, la massificació o el consumisme que ens devoren, és urgent construir o redescobrir el missatge constructiu de les virtuts humanes per la vida pública, a partir de posar sobre la taula les virtuts teologals i cardinals –per dir-ho des del discurs del catolicisme cultural. L’ètica de les virtuts s’emmarca en el si d’un plantejament comunitari o republicà, que té els seus orígens en els clàssics grecs i llatins (com ara Aristòtil i la seva definició de l’home com animal polític) i en la filosofia medieval (que construeix l’argument de les virtuts del cristià, com es mostra en Ramon Llull). La conseqüència més important de la revitalització d’aquesta línia de pensament és què ens dona criteris per tal de poder afirmar que ser bona persona és ser bon ciutadà. I no es poca cosa això.

III
L’ incivisme no sempre es manifesta com a delinqüència. Sovint són actes de “baixa intensitat violenta”, que molesten a la convivència, com llençar papers a terra, pintades,etc. o sigui manifestacions de la falta de respecte pels altres i pel bé comú. Socialment afecta la reflexió sobre els límits de la tolerància (recordem que es tolera el que es considera dolent). En tot cas, genera inseguretat en l’espai públic.
Aquí, voldria recordar que l’ incivisme el poden provocar els ciutadans però també els poders públics, mitjanant el que s’ha anomenat la “mala administració”. Aquesta consisteix en actuar amb desconsideració al ciutadà, amb manca d’humanitat. La reedició permanent del decimonònic “vuelva usted mañana” de Larra.
L’ incivisme provoca també un cost social molt gran. A banda de la destrucció de l’espai públic en sentit ampli (del patrimoni i de les condicions d’una convivència digna), comporta tenir en compte plans de reeducació permanent, sense oblidar el recurs al dret sancionador (multes, treball en benefici de la comunitat, etc).
L’ incivisme no tan sols dona mala imatge. És un fenomen propi de l’actual societat líquida, amb límits difícils de definir, i amb poc autocontrol de les persones. I també cal recordar que posa en dubte la idea d’autoritat, sense la qual és difícil articular una societat madura.
IV
Hi ha alguns temes candents sobre els quals cal definir-se en nom del civisme. En primer lloc, els elements simbòlics estàtics com el crucifix als espais públics, o a les escoles, que formen part de la nostra tradició cultural. No em sembla de rebut ignorar el seu sentit cultural i històric. En segon lloc, l’ús del “burka” i altres teixits que cobreixen el rostre, inadmissibles en nom dels principis de seguretat jurídica, i de la dignitat de la dona. En tercer lloc, el debat sobre la manera d’anar vestit al carrer, en especial a l’estiu, i fins i tot si les ordenances municipals han de tolerar la nuesa total en els carrers. Són temes que en ocasions es radicalitzen, però sobre els quals és imprescindible que hi hagi una presa de decisió social a partir d’un mínim comú denominador. Penso que una decisió raonable ha de partir de l’acceptació de la laïcitat responsable (que no és el mateix que el laïcisme militant).
V
Considero que el món necessita una ètica comuna, que uneixi pobles i cultures en un mínim comú denominador per a totes les persones de bona voluntat. Una ètica que defineixi clarament els principis que han de ser respectats arreu. Una ètica mundial que no permeti la dictadura del relativisme, de la indiferència, del poder establert de forma autoreferencial, o de les forces econòmiques que no donen la cara.
Avui vivim uns canvis molt importants, que afecten les relacions entre persones (el matrimoni, la família, les relacions de parella, entre pares i fills), entre col·lectius (immigració, grans canvis generacionals, noves concepcions derivades del gènere, etc) i entre Estat i la societat (les privatitzacions, ineficiències en molts serveis públics). Tot plegat està provocant sovint problemes sobre com reaccionar davant les noves situacions. Avui, a més, es dona, al meu parer, una crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. El món d’avui necessita humanitzar-se. La necessitat d’humanitzar-se és un paradigma molt vell, que afecta aspectes tan importants com què vol dir ser ciutadà, i fins i tot què vol dir ser persona, avui.

En tot cas, em sembla urgent propiciar un canvi de conductes i d’actituds, per tal que es respectin més els drets i s’exigeixen millor els deures de les persones. I per a fer això, cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, amb unes referències compartides per tota comunitat civilitzada. A les intervencions que segueixen anirem copsant diferents aspectes que penso són emanació d’aquesta idea general.