dissabte, 14 d’abril de 2007

La “ciutat difusa”, el poble i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. La ciutat sembla ser l’indret propi de la modernitat, i com a tal cal exportar-la al camp.
Però al nostre entorn ens trobem sovint amb situacions caòtiques i desordenades. Això passa quan els pobles de les nostres contrades estan abandonant de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals.
El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar a la Barcelona metropolitana, que existeix malgrat les dificultats per definir-la jurídicament, i ens arriba cada vegada amb més força al Vallès Oriental. Així, una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem a les nostres contrades amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, ni el civisme (dels ciutadans i dels poders públics), ni, per tant, el benestar general. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació per carreteres estretes; un cop produït el caos, aleshores es construeixen les carreteres adients, amb un espai adequat. Al nostre voltant el camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables. La imprevisió i la manca de resposta útil i a temps per part dels poders públics és una tendència generalitzada a la qual sembla que els ciutadans ens hem d’acostumar.
En altres casos, els poders públics no generen una obra civilitzadora, ordenadora, racionalitzadora, per tal de convertir el caos en un ordre cívic, al servei de la comunitat. Hi ha casos, a més, què l’actuació dels poders públics és a més antiestètica, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. Actuacions com aquestes mostren la falta de sensibilitat dels responsables polítics per la idea de civisme, perquè a parer meu no es tracta de fer parcs públics, carrers, rotondes, elaborar plans urbanístics complexos o senyalitzar la direcció de la circulació de vehicles, i prou. Cal fer-ho bé, amb criteri i amb una mínima estètica, amb respecte al medi ambient, i especialment amb respecte a les persones. La ciutat difusa en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país del qual formem part.