Avui voldria "recuperar" un poema de la polonesa Wislawa Szymborska, que sempre m'ha semblat molt gràfic.
LA CEBA
Altra cosa és una ceba
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.
En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà identíca al final.
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.
La ceba, és així como jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada