dilluns, 12 de març de 2007

A Catalunya tenim un medi ambient molt malmès

A Catalunya tenim un medi ambient força millorable. Els estudiosos consideren que l’excés de construcció per tot arreu esdevé un problema. La superfície urbanitzada, amb residències i infrastructures, ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys. Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc. El mateix Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha llançat l’alarma d’aquesta situació.
Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada, amb independència del color polític. Per exemple, mentre interessa vendre cotxes, com a símptoma de bonança econòmica, ens trobem també amb les greus conseqüències que el seu excés té per a la pol·lució mediambiental. Especialment l’àrea de la connurbació de Barcelona presenta unes característiques difícils, la qual cosa ha obligat al Govern de la Generalitat a aprovar un Decret per tal d’impulsar un pla de descontaminació.
D’altra banda, el cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant, essent en ocasions pitjor l’any 2004 que no pas el 2000 segons els estudis elaborats. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües residuals, atès que s’han multiplicat les depuradores, i els boscos no es troben tan malament com fa uns anys, si més no de mitjana.
Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat difusa, que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que la ciutat, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. A més, augmenta la construcció però no sempre ho fan paral·lelament els serveis socials ni el benestar general que en derivaria d’una socialització humana, i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables.
Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. Tenim un paisatge malmès per obres continues i per poders públics que no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons. Com he dit en altres ocasions, l’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. En el rerafons del model urbanístic hi ha una concepció política i social, ja que com és obvi, una opció en aquest tema no es neutra. La renovació massiva dels nostres pobles n’és un exemple de la càrrega ideològica que té qualsevol actuació en el territori, com tot el que fem en aquesta vida. I els canvis constants propiciats encara que en ocasions son sostenibles i fan moure l’economia ens destrueixen el paisatge, ens provoquen una degradació de l’entorn, i ens instal·len en un “progrés decadent”. Per això, m’agradaria dir, per acabar, que no sé si paga la pena tanta moguda, per ser els més rics del cementiri.