dilluns, 12 de març de 2007

Urbanisme i Política

Darrerament han aparegut diversos casos de corrupció urbanística, el més famós el de Marbella. El fenomen de la corrupció urbanística em crea una certa perplexitat, perquè d’una banda hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge i de l’altra avui patim una mena de bogeria constructora de residències, fins i tot de segones i terceres. D’altra banda, gràcies a la construcció els índexs de l’atur no pugen, atès que l’activitat constructora ocupa una part important de persones que si no fos així no trobarien feina.
Sembla que el problema té difícil solució, però hi ha un fet que és real: els Ajuntaments, amb un dèficit crònic de finançament suficient per a fer front a la gran quantitat de serveis que han de prestar, concedeixen finalment les llicències d’obres, i els Plans urbanístics en darrera instància aprovats per la Generalitat, mostren una considerable ineficàcia per tal de resoldre un dels temes bàsics de la vida, que és l’accés a un habitatge digne. Tampoc es resolen altres problemes greus associats a l’anterior, com ara el foment de l’autonomia dels joves, l’excessiva dependència de la hipoteca –que ja està esdevenint com una manera de viure, és a dir, hipotecat de per vida- , o una construcció respectuosa amb el medi ambient, allò que avui alguns anomenen amb una expressió políticament correcte l’urbanisme sostenible.
Urbanitzar, fer carrers, cases, pisos, i estendre el mon del ciment, mou moltíssims diners, i en ocasions –masses pel que sembla- ha facilitat pràctiques corruptes (desviacions de poder, de diners, o directament robant), sense la necessària intervenció efectiva dels poders públics per tal de satisfer els interessos generals. Potser no sempre s’ha arribat a aquest nivell greu de la corrupció però més enllà de les pràctiques delictives, el fet és que el nostre país té una dependència excessiva, per no dir patològica, de la construcció deslligada de la necessitat de l’habitatge, que ha consolidat un tipus de negoci amb massa tendència a l’enriquiment immediat i excessivament fàcil.
Penso que hauríem d’obrir un debat polític molt més seriós i profund que el produït fins ara: si el sector de la construcció ha de ser el motor de l’economia, sense lligams amb el dret a l’habitatge, amb el dret al paisatge i a la protecció de l’entorn, podríem pensar que no val la pena seguir per aquest camí, a no ser que consentim sense més la destrucció del paisatge i del país, en benefici només d’uns pocs. De cara a les properes eleccions municipals de maig de 2007 fora interessant que ens fixéssim en les propostes que fan els diferents partits que es presenten, ja que al meu parer aquest és un dels problemes més greus que tenim a casa nostra. I el debat ha de continuar després de les eleccions, perquè si no sempre podrà sortir algun alcalde o regidor il·luminat o “encantador de serps” que ens vulgui canviar el poble on vivim, tot pretenent emular als grans urbanistes i fer que la població – com va dir l’Alfonso Guerra en un altre context- “no la reconegui ni la mare que la va parir!”. Per aconseguir aquest objectiu de ben segur que trobarà col·laboradors fidels, a qualsevol preu.