Revista Calidoscopi n. 54. Estiu 2024.

Joan Lluís Pérez Francesch  és doctor en Dret i catedràtic de Dret Constitucional del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat també professor visitant de l’Institut Universitari Europeu de Florència  i d’altres universitats com la Universitat del Norte (Colòmbia) i de Tblisi (Georgia). S’ha interessat per la teoria de la constitució i de l’Estat, la qual cosa l’ha portat a endinsar-se en camps com la història i la filosofia.

Ha estudiat el pensament polític català i també d’autors anglesos com Locke, Winstanley, Wollstonecraft, Burke, John Stuart Mill o Lord Acton. Ha participat en diversos projectes d’investigació finançats amb fons públics: drets fonamentals i Unió Europea; l’indult com a acte del govern; Administració de Justícia i Estat Autonòmic; xarxa temàtica de pensament i filosofia a Catalunya, no discriminació i persona, els partits d’àmbit no estatal en el sistema polític espanyol; llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat, i darrerament relacionats amb l’estudi de la corrupció política i la qualitat de les institucions públiques. 

Ha dirigit projectes i cursos sobre el civisme i la responsabilitat social de la persona, entre els que destaquen el “Pla Nacional de Valors per una nova cultura cívica” (2011-2015) i l’Observatori del Civisme i Valors (2022-23) de la Generalitat de Catalunya. Ha estat director de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (2000-2023) i de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (2017-2020). Actualment és president de l’ Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb seu a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. 

Li adrecem les següents qüestions:

1.  1.- Doctor Pérez Francesch, feu-nos un repàs del vostre currículum i de les vostres actuacions, juntament amb la vostra visió filosòfica de l’ensenyament en general i del dret en particular, avui.

Vaig estudiar la llicenciatura i el doctorat en dret. Després m’he dedicat a ser professor universitari. Tota la vida. En concret a la Universitat Autònoma de Barcelona. En tots els anys viscuts he vist un gran canvi dels estudis de dret com de la societat en general. Avui tot és més pragmàtic, no es valora tant la teoria com en altres èpoques. Però a mi m’agrada recordar que “no hi res més pràctic que una bona teoria”.

Per a mi l’ensenyament és un acte d’amor, un acte transcendent en el que s’ha de crear un ambient de confiança que sigui propici per al desenvolupament de la persona. En el camp del dret és especialment significativa aquesta actitud atès que es tracta de defensar el sentit jurídic de la vida, que és el del dret i la justícia, el de les causes justes, que estan lligades a un sentit de la vida, a una noblesa d’esperit, al servei d’uns ideals de millora de la societat.

En l’ensenyament sempre intento tenir present la persona i el seu procés educatiu integral. Pel que fa a l’ensenyament del dret considero que és essencial lligar el dret amb una perspectiva humanista, de respecte de la condició humana, de la seva dignitat i transcendència social i espiritual.

 2.    Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia del dret i/o les ciències socials avui, que vivim en temps convulsius i d’incertesa, haurien de tractar de manera preferent. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia i el dret avui, i quin creieu que haurien de tenir? 

M’he centrat en l’estudi del civisme i els valors per a la convivència. Sempre m’ha preocupat el roblema de la convivència entre les persones i els grups, perquè entenc que és el gran problema de la humanitat, lligat als valors socials i per tant a la moral i les convencions. Un segon àmbit de preocupació ha estat la cultura de la cura, com a paradigma polític, la importància de la qual s’ha mostrat plenament durant la pandèmia del Covid-19. Si no som capaços d’articular un sistema comunitari i institucional d’ajuda efectiva als necessitats, als desvalguts, la resta de qüestions són per a mi secundaries. Entenc que l’organització política es justifica en la mesura que serveix les persones i desenvolupa una mira atenta. Es el pas de la ciutadania a la “cuidadania”. Un tercer àmbit que m’interessa és la tensió entre els valors de la llibertat i de la seguretat, que es manifesta en molts aspectes. De vegades hi ha una idea de reforçar tant la seguretat que no es té en compte que el més important és la llibertat, o sigui la dignitat humana i el respecte als drets fonamentals de les persones, col·lectius i pobles. El Dret constitucional és una tècnica jurídica al servei de la llibertat, no com alguns es pensen que està al servei del statu quo i del poder.

3.- Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació educadora i viatgera cívic-humanista, heu viscut i viviu els ambients docents i culturals universitaris i també no universitaris, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món (cultural, inclòs); és a dir, el vostre ideal humà.

Aquesta és una pregunta interesant. Potser podríem retrobar aquí els principis del personalisme comunitari.  M’agradaria que el món fos molt més humà, i que pel que fa a la cultura fos realment un espai d’emancipació personal. Avui penso que malauradament la Universitat -com la societat- està massa pendent de la immediatesa i de la rapidesa, no hi ha temps per a reflexionar. La urgència ha fet perdre de vista la importància de la tasca reflexiva. Ens trobem amb la paradoxa que podem tenir una Universitat deslligada d’una visió intel·lectual, perquè tot està condicionat pels mercats, les sortides professionals, la immanència. No hi ha una idea transcendent de la feina del professorat, sinó una mena de joc d’avaluacions per a no perdre el ritme burocràtic. S’està perdent el sentit intel·lectual de la Universitat, la qual cosa és una gran tragèdia històrica al meu parer.

En el món del dret domina una visió legalista, fins i tot de la Constitució, que té més en compte la literalitat que no pas tot el sentit dels preceptes, la seva interpretació al servei de la integració comunitària o la finalitat. La paraula deixa de ser allò compartit per a la convivència i la raonabilitat. El dret sense la perspectiva humanista és un dret sense cultura, per tant, un fenomen tecnocràtic, un autèntic desastre que fins i tot pot arribar a ser “inventat” per uns intèrprets que es deixen endur més per la ira que no pas pel sentit de justícia.

Pel que fa a la filosofia, la meva concepció és que ha de servir per fonamentar el sentit de la vida. Ha de ser un saber sobre els fonaments. I cada vegada m’interessa més la filosofia moral, la dels acords per la convivència, la de la proximitat, la que dona sentit a les nostres accions. Per això defenso el personalisme de base moral, en el que la persona humana actua per principis, per conviccions, no només per convencions. Cal refer les bases de la mateixa existència humana, a partir de valors transcendents. Em sembla una prioritat.

 

4.     Sou actualment catedràtic de Dret Constitucional i ocupat en l’estudi de l’ensenyament del dret i la seva realitat humana. Digueu-nos, com educador i com intel·lectual dedicat a l’activitat docent, quin sentit i paper albireu a l’educació cívica de l’ésser humà en l’estil de vida del món d’avui.

La perspectiva del civisme és la que m’interessa més. El civisme és un conjunt de regles propiciadores de la convivència. Això és, al meu parer, molt profund. El civisme es desenvolupa a l'espai públic, essent la manera com es viu la civitas. Per tant, les relacions cíviques són en horitzontal, amb la resta dels conciutadans i de caràcter vertical respecte dels poders públics. El civisme és la plasmació de la democràcia en l'àmbit de les relacions humanes i, si cal, també en les regulacions jurídiques o actuacions públiques. En tot cas, el civisme al·ludeix a la responsabilitat de la persona com a membre de la comunitat, respecte de la que té drets i deures.

Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents a la mateixa com a pertanyents al mateix gènere, un respecte a la «casa comuna»,  a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència que avui dia són locals i globals alhora. Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. En efecte, entenem que el progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social a partir de bones dosis de R+D+i, sense capacitat de cooperació nord- sud, amb més col·laboració i menys rivalitat, i sobretot sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles. És inacceptable la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions lacerants.

Del que he dit podem deduir que avui necessitem un retorn a la concepció eticopolítica de la vida, o el que és el mateix, establir llaços comunitaris en la recerca del bé comú. Davant el màrqueting polític i la lluita per la victòria en un enfrontament polaritzat i brutal, cal que defensem l'establiment de valors compartits, l'educació moral i la responsabilitat de la persona.

És important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els valors que generen convivència, tolerància, diàleg, sensibilitat. L’educació ha de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans han de rebre una educació cívica -per convicció o per convenció- que els hi permeti gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.