El famós sociòleg Zygmunt Bauman al seu llibre Vida de consum, tot seguint les reflexions ja expressades a altres obres seves com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic els canvis esdevinguts durant les darreres dècades, que han afectat les relacions de parella, familiars, en l’àmbit laboral o en la societat en el seu conjunt. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors.
Aquesta societat de consumidors està orientada a la satisfacció i al gaudi immediats, en la que destaca l’obsolescència programada dels productes, la qual cosa facilita la seva renovació constant, però també les modes, el materialisme o la massificació. En aquest context, l’estabilitat personal en tots els ordres és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí.
Comprar i acumular dona molta satisfacció, però també poder renovar els materials adquirits amb la màxima celeritat. La fama, a través dels mitjans de comunicació és un altre exemple del tipus de societat que tenim, perquè tenir fama és ser desitjat com un objecte. Les persones esdevenim, així, objectes de consum, fàcil, immediat, recanviable si cal.
Per a ser una persona plenament integrada en aquesta societat s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, per a estar plenament integrat i no exclòs. En l’ànsia per consumir la felicitat mai es pot assolir del tot, perquè sempre es poden trobar àmbits o coses que no podem comprar, o que ens costen molt. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant coses noves que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ser profundament infeliços.
Caldria recordar en definitiva que consumir, més i més, en si mateix no ens pot omplir de tota la felicitat possible, com ja saben ben bé totes les persones mínimament responsables. I com pateixen les persones en el llindar de l’exclusió (cada cop més gent a Catalunya), els “retallats”, els precaritzats o les persones sense feina estable o fins i tot sense cap feina.
És possible un altre món on es valorin qüestions no estrictament materials, on la persona es vinculi a elements transcendents com la cultura, la pertinença comunitària o l’altruisme. Aquest és l’exemple d’altres models de societat que malgrat la pobresa material tenen una gran riquesa espiritual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada