De tant en tant apareix el debat sobre el dret a la felicitat. Recordo la campanya d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de 2006, que va acabar en no res. Ara he llegit que als Estats Units d’Amèrica els economistes estan preocupats per tal de definir “la felicitat nacional bruta”. I observo que fins i tot s’han creat índexs de felicitat amb la idea de valorar què tant feliç és una societat i els seus membres.
El dret a la felicitat és certament difícil de configurar, i per això és fàcil fer bromes o comentaris simplistes. És un dret que ha estat teoritzat pels clàssics grecs i llatins, i modernament pels anomenats “utilitaristes”, els quals van tenir una força notable en els segles XVIII i XIX. Autors tan importants com John Mill, Jeremy Bentham o John Stuart Mill, van reflexionar molt seriosament sobre el plaer i el dolor, i com es podia mesurar el grau de felicitat, individualment i socialment. En aquest segon cas es parlà del principi de la major felicitat per al major nombre de persones, i es constatà que no tothom és feliç de la mateixa manera, i que per tant la felicitat de la majoria pot acabar per oprimir una minoria. Aquesta idea està en la base de la revisió del primer liberalisme i s’expressà en el principi de tolerància.
Avui en dia seguim preocupats per la felicitat, per la llibertat i per la tolerància. Podem dir que els grans problemes de la humanitat són sempre els mateixos, i que cada generació es troba que tot està per fer. Ens tornem a preguntar què ens pot fer feliços a cadascú de nosaltres i a la societat en el seu conjunt. Les respostes –com no pot ser d’una altra manera- son múltiples i variades. Ara bé, la pregunta anterior també es pot fer d’una altra manera: sobre quins valors construïm la nostra felicitat personal i col·lectiva? I aquí és indefugible fer referència a unes condicions de vida dignes -on la pobresa no hi cap- i el respecte als drets humans propis de la civilització.
Sense el discurs dels valors la recerca de la felicitat pot ser un camí per a fugir del present, mitjançant el consum i l’oblit d’una realitat que massa sovint ens ofega. El discurs dels valors ha de posar l’ésser per damunt del tenir, l’educació i la formació humana com a fonament d’una cultura. Així, potser es podrà redimensionar l’home i la dona actuals en una dimensió crítica, constructiva, per tal que no siguem uns mers espectadors de les decisions autocomplaents dels gestors públics i dels venedors propagandistes de tot tipus d’idees i productes. En ocasions, penso que la felicitat podria ser –a mi em passa- fer sovint al revés d’allò que fa la majoria, per començar a pensar per un mateix. I sobretot, deixar de confondre la felicitat amb el consum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada