L’importantíssim paper dels avis i àvies
Una part considerable dels avis i àvies s’ocupen dels nets i les netes mentre els pares i mares treballen. Així contribueixen notablement a l’estalvi familiar en llars d’infants o cangurs, entre d’altres despeses. Fa anys que penso que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència, que podríem considerar una “prestació social”.
Qui tingui la sort de disposar d’aquest “servei” tan preuat el pot arribar a considerar “normal”, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però cal tenir present que no totes les famílies tenen aquesta sort.
En qualsevol cas, allò que voldria destacar és que davant de determinats plantejaments que defensen la superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comento em fa pensar que quan ens interessa diem que és una institució “tradicional” i que caldria superar-la, mentre que quan ens interessa ens aprofitem de les estructures existents per al nostre benestar. No nego que el concepte de família ha evolucionat i canviat, cosa que és una obvietat, però em crida l’atenció que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas. Cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, afecte, distracció, ajuda en definitiva… i ben barat que ens surt sovint.
D’altra banda, també ha canviat el matrimoni i les relacions de parella, però crec que segueix essent important apel·lar a la procreació responsable, la qual cosa comporta destacar el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures. Ser pare o mare, amb totes les conseqüències, és un do delicat i preuat, per no dir una autèntica heroïcitat avui en dia. Ser avi o àvia també.
He llegit un reportatge sobre unes àvies on es comenta que el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent. En un taller per tal d’aprendre a dedicar-s’hi a elles mateixes una estona, quan se’ls hi preguntava què els feia més felices, moltes responien que tenir cura dels familiars i de la casa. Els estudiosos indiquen que per influència de la cultura tradicional les àvies es converteixen sovint en una mena de mare permanent, o en una segona mare, i en ocasions fins i tot en una esclava del treball domèstic. Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor que – més enllà d’ideologies- fa un gran bé a la família i als seus membres, tot i que també convindria recordar que en ocasions podríem ésser més agraïts i col·laborar tots plegats en un repartiment equitatiu de les tasques familiars dins i fora de la llar.
Ara que soc avi -tot i que en circumstàncies tristíssimes per la mort del meu fill- redescobreixo l’enamorament en aquest cas per la neta, en el marc d’una mena de lluita existencial entre eros i thanatos. Desitjaria ésser útil al servei de l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada