Fa trenta-sis anys
que resideixo al mateix indret. La urbanització de l’entorn ha provocat un
canvi important de les condicions de vida. Situat a la perifèria del poble, sempre
s’havien fet construccions integrades amb l’estil i l’estètica dominant.
Després de la crisi econòmica del 2008 que ho va retardar tot, el furor
urbanitzador va provocar que es desenvolupés un pla parcial absolutament
contrari a tot el que trobem al seu voltant. Una masia del segle XII s’havia
venut les terres, i després de superar litigis hereditaris, va permetre
consolidar el pla urbanístic de la zona, que no te res a veure amb les
immediacions. Uns edificis mastodòntics, construït per fases, ens han estat
amargant la vida durant els darrers cinc, sis, set anys. I encara queda. Es fan
fases, per tal que l’agressió urbanística es vagui consolidant de mica en mica.
Edificis de pisos, absència de botigues i serveis, uns carrers ben diferents de
la resta del poble...
Hem patit tantes
immissions acústiques, brutícia, destrosses, que l’únic que demanem els veïns és
que ens deixen en pau. Vàrem constituir una plataforma, però ben poc cans ens
han fet arreu. La densificació de la zona és espectacular. Els blocs de pisos
ho envaeixen tot. La manca de rigor estètic fa feredat. L’Ajuntament ha estat
un dels promotors en l’ombra d’aquest atemptat estètic i a la intel·ligència
col·lectiva. Els inicis van ser esfereïdors, sense horaris, contaminant
l’ambient amb pols i sorolls de grues sense límit. L’Ajuntament va fer ben poca
cosa, perquè suposo que l’interessava que les obres tiressin endavant.
Posteriors equips de govern han intentat reconduir - una mica si més no- la
situació, però sempre he pensat que la golejada en pròpia porta no es podria
remuntar. I així ha estat.
Segueix la
construcció. Amb una grua que no para de xiular, que es mou per damunt de les
teulades de les cases veïnes es construeixen noves fases. Expressió d’un gran
abús. Els promotors ara ja posen el carrer correcte, no com al començament quan
això els hi suposava una minúcia secundària. Els pisos tots venuts. El preu més
de 400.000 €. I van fent sense parar. L’argument més sentit per part de l’ajuntament:
“hi tenen dret”.
El planejament
urbanístic s’ha convertit en un instrument poc transparent malgrat el que es
diu i tecnocràtic, amb paraules que no se sap què volen dir a no ser que siguis
un tècnic. Els veïns afectats tenim poquíssima força. L’Ajuntament pot fer el
que vulgui, amb la col·laboració de la Generalitat, que fa aparèixer la decisió
final com estranya a l’àmbit local. Tot està condicionat a que es construeixi.
Es de les poques coses que lideren l’economia d’aquesta trista terra. Una terra
que ho edifica tot i de qualsevol manera. Només cal anar més enllà dels
Pirineus. I així ens trobem, amb zones altament densificades, perquè hem passat
en tots aquests anys de 3.000 a 10.000 habitats. I contents... Més finançament.
Convertim els
jardins d’antigues residencies en zones urbanitzables, passem de torres a pisos
amb arguments de sostenibilitat, volem convertir els pobles en ciutats tot i
que desapareix una de les diferencies d’habitat que ha marcat la història de la
humanitat. Però és clar, si ens hem petat el planeta, també ens hem petat el
nostre país amb la competència exclusiva sobre urbanisme. Està ja estudiat:
aquest és un dels àmbits de la corrupció. Però no es fa més cas perquè hi viu
molta gent de tot el sector constructiu. Alguns seran els més rics del
cementiri. Altres s’hipotecaran per trenta anys com a mínim. Una gran quantitat
no tindrà mai dret a un habitatge digne. Una vergonya moral d’aquest país.
Els Ajuntaments, situats entre la Generalitat i les promotores, no sé si poden fer política. Alguns personatges guanyaran diners i es jubilaran, després de fer tots els papers de l’auca. Curiosament els nou vinguts a la zona “poligonera” que estan construint a marxes forcades, s’oposen ara als habitatges de protecció oficial que cal fer segons la legislació vigent. O sigui, nosaltres ens oposem a la construcció desaforada que ha envaït la zona amb pisos, i els habitants d’aquests s’oposen als nous HPO. I així ens anem amargant la vida, en una mostra eloqüent d’estupidesa col·lectiva. Mentre tant, les ments pensants d’aquest enrenou no apareixen enlloc. La gent els coneix. S’han amagat com els talps que ja no podran viure en la nova zona urbanitzada. La ciutadania només pot gestionar el malestar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada