
dissabte, 23 de desembre del 2017
Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM
Més de 200 anys d’escàndols i pràctiques corruptes Historiadors, politòlegs i economistes han analitzat la corrupció en un congrés al Born CCM
La corrupció és present cada dia als mitjans de
comunicació. Les males pràctiques existeixen i tenen conseqüències. Els
costos socials i econòmics de la corrupció a Europa són força notables:
un informe publicat per la Unió Europea el març del 2016 assegura que la
corrupció costa entre 179 i 990 bilions d’euros a l’any. Les
conseqüències de la corrupció són més desigualtat social i un poder
legislatiu més dèbil.
Espanya encapçala, amb França i Itàlia, el rànquing
pel que fa al cost econòmic de la corrupció. La pèrdua de confiança en
les institucions espanyoles també és preocupant. “Entre el 2007 i el
2017 l’índex de satisfacció en la democràcia espanyola ha disminuït del
70% al 20%”, assegura l’historiador Borja de Riquer, que ha dirigit el
Congrés Internacional d’Història de la Corrupció al Born Centre de
Cultura i Memòria. Com hem arribat on som? Fins a quin punt la corrupció
està instal·lada al teixit social? ¿És una pràctica històrica que ha
anat mudant?
La corrupció a Espanya és tema d'un congrés
Joan Lluís Pérez Francesch, director de l'Institut de Ciències
Polítiques i Socials de la UAB, ha assegurat que sense un coneixement de
"les nostres misèries" no podem construir una nova teoria de l'Estat i,
alhora, no podem adoptar polítiques que combatin el problema, perquè
creu que és possible avançar cap al "bon govern" de les nostres
societats.
Una de les xacres de la corrupció és, tal com sostenen Riquer i
Pérez-Francesch, l’autoprotecció: la complicitat i la fraternitat entre malfactors
que s’encobreixen els uns amb els altres. Entre favors, indults, sobres
o xecs en blanc de sota-mà, n’acaben sortint airosos. Com és possible
que fins l’any 1933 no sorgís la tardana llei d’incompatibilitats, que
regula la impossibilitat de formar part del govern i empreses
concessionàries de serveis públics?
Tal com recorda Pérez-Francesch, “una cosa és la llei i l’altra com s’aplica”. I
no sempre és fàcil resseguir les petges de la corrupció. El joc del gat
i la rata, que s’escapoleix una i altra vegada.
Podem malparlar i fins i tot teoritzar del “mal govern”, però sense
una base sòlida al darrere, tota crítica és en va, sosté Pérez-Francesch: cal “fer
pensament” però també calen accions i fets. Una teoria política i
social que no pot ni ha de desvincular-se de la realitat. Sense
renunciar al “bon govern” i esquivant els derrotismes i moralismes. Cal
doncs, un corpus teòric fort, cohesionat i contrastat.
D’alguna manera, el congrés traçarà una genealogia de la corrupció
espanyola des de múltiples perspectives: des de la política, la
sociologia, l’economia, l’estadística, etc.Una vintenta d’experts i
especialistes s’aplegaran els propers 14 i 15 de desembre per revisar el
fenomen de la corrupció a casa nostra.

Conclusions de la VIII Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia
El dia 1 de desembre la Comissió de Llengua del Consell
de l’Advocacia Catalana va celebrar, amb la inestimable col·laboració
del Col·legi d’Advocats de Sabadell, la VIII Jornada sobre l’Ús del
Català la Justícia. Enguany, portava per títol “El català, de l’aula a
la toga” i buscava reflexionar sobre la presència de la llengua catalana
en l’ensenyament del Dret a les nostres universitats, i com influencia
aquesta situació en el posterior exercici professional.
Taula rodona: “El Català, de l’aula a la toga”
La taula rodona, moderada per la senyora
Mariona Torra, professora de dret a la UAB i exmembre de la Comissió de
Llengua del CICAC, estava formada per un representant de l’àmbit
universitari, el senyor Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat
de dret constitucional de la UAB; i dos representants de l’àmbit
professional de l’advocacia, la senyora Raquel Bardella, com a advocada
novella, i el senyor Ramon Verdaguer, com a advocat amb anys
d’experiència. En un primer torn de paraula, cada un dels participants
va donar la seva opinió sobre l’ús del català a les aules i a l’àmbit
professional.
En primer lloc, el catedràtic de la UAB,
Joan Lluís Pérez Francesch, va descriure la realitat sociolingüística
de les universitats com la realitat social: hi ha qui és bilingüe i
parla tant català i castellà, i hi ha qui només parla castellà. Va voler
deixar clar que actualment la universitat no té prou poder per incidir
en la llengua en què es fan les classes ni per elaborar una política
lingüística eficient. A la Facultat de Dret de la UAB hi ha professors
que ho fan en català i es creen comissions per impulsar-ne l’ús, però
tot es tracta d’una qüestió de “voluntarietat”; i creu que,
malauradament, hi ha una idea generalitzada que el dret “de debò” s’ha
de fer en castellà, la qual cosa afavoreix aquest ús minoritari del
català a les aules.
En el debat que va seguir les
intervencions dels participants a la taula rodona es van apuntar
diverses idees, entre les quals destaquem:
- La vessant empresarial de l’exercici professional, que porta l’advocat a no voler perjudicar el seu client, la qual cosa es tradueix sovint a no posar obstacles al canvi d’idioma del català cap al castellà.
- És inacceptable que un jutge, com a funcionari públic que és, no estigui obligat a entendre el català i ni tan sols a conèixer el dret propi d’aquí.
- En l’àmbit universitari, els estudiants d’Erasmus no obstaculitzen —com sovint es pensa— l’ús del català a les aules, ja que tenen l’opció de matricular-se a classes que es facin en castellà o d’acollir-se a formació que els facilita la comprensió del català.
- La llibertat de càtedra no hauria d’afectar la llengua en què s’imparteix una classe.
- Cal fer pressió al món editorial perquè publiqui i impulsi el català en els seus productes (monografies, manuals de dret, bases de dades, etc.).
- Per treballar en català a la justícia tampoc cal haver de traduir tota la jurisprudència. Es considera una bona pràctica, per exemple, fer les demandes en català i copiar i enganxar els fragments necessaris de jurisprudència i doctrina en castellà.
- Cal redreçar la situació i la ideologia imperant, que el castellà és la llengua del dret, mitjançant l’ensenyament.
- Cal donar prestigi i reconeixement al català.
dissabte, 4 de novembre del 2017
Mariano Rajoy na ilha Barataria
A ativação "à la carte" do artigo 155 da Constituição, como se acaba de
realizar, deixa manifesta a necessidade de o mais rançoso nacionalismo
espanhol triunfar. O diálogo não faz parte da concepção de mundo do
poder central.
Em nome da defesa de palavras grandiloquentes como a unidade nacional,
percorreu-se um longo caminho para desativar as reivindicações de outro
nacionalismo, o catalão —e de outra pretensão de soberania.
Desde 2006, ou talvez antes, o Partido Popular e o socialista PSOE, aos
quais se somou o Cidadãos, vêm limando e cerceando as ambições catalãs.
Em 2010, eles obtiveram um grande êxito, com a sentença do TC (Tribunal
Constitucional) contra o Estatuto de Autonomia da Catalunha —o que, ao
mesmo tempo, catapultou o catalanismo em direção ao independentismo.
Por até 18 vezes se tentou negociar, mas a resposta do Estado sempre foi
a mesma: ativação dos meios de repressão penal e do TC como braço
executor das decisões governamentais. Manifestações multitudinárias,
vitórias eleitorais, elaboração de um "mapa do caminho" —conduzido
primeiro por Artur Mas e depois por Carles Puigdemont—, um sem-fim de
resoluções parlamentares, de leis e de convocatórias eleitorais, tudo
foi recebido com respostas judiciais.
O PP preocupou-se apenas com seus interesses e converteu em impossível o
que poderia ser possível para solucionar um problema político de
primeira magnitude. A realidade é que uma parte importante da sociedade
da Catalunha, associações e o próprio governo regional conduziram um
processo soberano, pacífico e civilizado.
Um dos objetivos sempre foi votar, celebrar um plebiscito, que
primeiramente pretendia ser consultivo (o que ocorreu em 9 de novembro
de 2014) e depois se tornou uma consulta de autodeterminação (em 1º de
outubro deste ano). Tudo aquilo que se quis proibir acabou sendo
realizado: sessões parlamentares, plebiscitos e leis, até que se chegou à
declaração de independência da Catalunha, no último 27 de outubro.
Então, o governo espanhol desenterrou o artigo 155, na prática uma carta
branca para acabar com o autogoverno catalão. Com a autorização do
Senado —num bloco político compartilhado pelo PSOE e pelo Cidadãos—, o
poder central destituiu o governo da Catalunha, dissolveu o Parlamento e
convocou eleições.
Além disso, controla duas áreas importantes, a segurança pública e as
finanças. O primeiro-ministro espanhol, Mariano Rajoy, tem assim a sua
ilha Barataria, emulando Dom Quixote.
É muito questionável que o uso do artigo 155 seja constitucional, porque
rompe a raiz do princípio das comunidades autônomas da Espanha.
Entretanto neste momento parece que a defesa existencial do Estado é o
mais urgente e importante, e não se está preocupado com minúcias
jurídicas.
Abriu-se a porta para o vendaval da repressão. No momento, essa é a
única via que surge. Enquanto escrevo estas linhas, metade do destituído
governo catalão é encarcerada pela Audiência Nacional (tribunal de
Justiça) com um emprego generoso da prisão provisória. Avizinham-se
novos cenários de terror, com a mesa diretora do Parlamento catalão
esperando como cordeiros sua visita ao Tribunal Supremo.
Estamos diante de um conflito de soberanias entre Catalunha e Espanha,
que deveria dar lugar, a meu ver, a respostas políticas democráticas e
não apenas repressivas por parte do Estado; e a mais racionalidade em
geral, não só o uso abusivo do direito e o fomento das emoções à flor da
pele.
dilluns, 30 d’octubre del 2017
Un 155 a la carta
De la Fiscalia al 155: com l'Estat força la llei per frenar la independència
Un 155 a la carta
Les últimes querelles de la Fiscalia arriben en un context polític marcat per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. El PP ha justificat els seus embats judicials i constitucionals apel·lant a la legalitat i l'estat de dret, però les seves darreres mesures no gaudeixen de consens entre els experts. El professor de dret constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch veu qüestionable que Rajoy pugui cessar el Govern en virtut del 155.
"Que el president central, via decret, cessi el president català trenca el principi d'autonomia de la Constitució", apunta. I subratlla que un decret, encara que convalidat pel Senat, no hauria de poder passar per sobre de la carta magna espanyola i l'Estatut, que per exemple reserva la capacitat de dissoldre el Parlament al president de la Generalitat.
Les últimes querelles de la Fiscalia arriben en un context polític marcat per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. El PP ha justificat els seus embats judicials i constitucionals apel·lant a la legalitat i l'estat de dret, però les seves darreres mesures no gaudeixen de consens entre els experts. El professor de dret constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch veu qüestionable que Rajoy pugui cessar el Govern en virtut del 155.
"Que el president central, via decret, cessi el president català trenca el principi d'autonomia de la Constitució", apunta. I subratlla que un decret, encara que convalidat pel Senat, no hauria de poder passar per sobre de la carta magna espanyola i l'Estatut, que per exemple reserva la capacitat de dissoldre el Parlament al president de la Generalitat.
Pérez Francesch, a més a més, subratlla que la decisió del govern
espanyol de dissoldre la cambra catalana pot suposar una violació dels
drets dels diputats a "exhaurir el seu mandat democràtic sense
interferències". El professor veu que les decisions dels darrers dies
"no es mouen per les categories habituals" sinó que l'executiu d'Espanya
més aviat ha actuat d'acord amb els seus objectius polítics. "Han fet
el que han necessitat", conclou.
Per al professor de la UAB, les institucions catalanes podrien combatre judicialment l'aplicació del 155 malgrat l'autorització del Senat a través d'un recurs contenciós administratiu del decret de Rajoy i a través d'un recurs de competències davant del Tribunal Constitucional (TC), on també es podrien dirigir els diputats del Parlament amb un recurs d'empara. Ara bé, Pérez Francesch admet que aquestes accions judicials es produirien en un "ambient poc favorable".
Per al professor de la UAB, les institucions catalanes podrien combatre judicialment l'aplicació del 155 malgrat l'autorització del Senat a través d'un recurs contenciós administratiu del decret de Rajoy i a través d'un recurs de competències davant del Tribunal Constitucional (TC), on també es podrien dirigir els diputats del Parlament amb un recurs d'empara. Ara bé, Pérez Francesch admet que aquestes accions judicials es produirien en un "ambient poc favorable".
dijous, 12 d’octubre del 2017
Un 155 inconstitucional?
Un 155 inconstitucional?
L’aplicació de l’article 155 com a mecanisme per suspendre
l’autonomia de Catalunya entranya algunes paradoxes que no deixen de ser
curioses. La primera d’elles té a veure amb el fet que és un article
que no s’ha aplicat mai, ni a l’Estat espanyol ni a Alemanya: el 155 és
una còpia de l’article 37 de la llei fonamental de Bonn (Alemanya), on
tampoc l’han arribat a desplegar mai. Segons Joan Lluís Pérez Francesch,
catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB, en certa manera
aquest és un article “posat perquè no s’apliqui mai”. El seu caràcter
“absolutament excepcional” explica que no tingui “cap aplicació
pràctica”.
Si per alguna cosa no està pensat és per una situació
de possible secessió ni per suspendre “l’autonomia de manera total”. Si
aquesta fos la utilització que en fes el govern espanyol en les
propostes de mesures que acabés traslladant al Senat, Pérez Francesch no
té cap dubte que ens trobaríem davant d’un fet “manifestament
inconstitucional”. Per què? Per la senzilla raó que “el principi
d’autonomia és un principi estructural de la Constitució”. Igualment,
“depèn de quines mesures adoptin”, poden ser, si no inconstitucionals,
“excessives”.
Per aplicar el 155 hi ha d’haver hagut “una no actuació d’un òrgan
autonòmic o una actuació inapropiada”. Es necessita, per tant, que “un
òrgan autonòmic deixi de fer una cosa que ha fet” o bé que se li
requereix “una mesura davant una no actuació”. Un exemple pràctic per
demostrar la utilitat amb què va ser pensat el 155 seria aquest: la
Generalitat deixa de complir les seves obligacions amb els ajuntaments
i, davant d’això, l’administració pren la decisió de substituir el
govern català i fer-les ella. Però ara –es pregunta Pérez Francesch–
quines són les actuacions que voldria fer el govern de Rajoy?
Les
“mesures específiques” que el govern espanyol vulgui imprimir les haurà
de detallar al Senat, un cop rebi la resposta al requeriment que ahir va
enviar per escrit a Puigdemont. Aquestes mesures s’han de sotmetre a un
debat parlamentari, en una cambra on el PP disposa de majoria absoluta.
Una altra cosa és la pressió que Rajoy ja ha engegat sobre la
Generalitat, a través de la intervenció dels comptes. De facto,
ja s’ha fet una mossegada a l’autogovern, encara que “a través d’una
ordre ministerial no es pugui intervenir l’Estatut”, avisa Pérez
Francesch.
Al
fil dels moviments que hi ha en l’escenari polític, i sobretot arran de
les declaracions que fa Cs dia sí dia també, sembla que l’estratègia,
com a mínim d’una part de l’espanyolisme, és mirar de desplegar el 155
per convocar eleccions: rellevar Puigdemont per una autoritat de l’Estat
(com ara el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo) i que aquest
convoqui eleccions. “Això és una aberració jurídica, perquè qui té la
potestat exclusiva de convocar les eleccions és el president de la
Generalitat.” Té quatre anys per fer-ho, i només en cas que acabats
aquests quatre anys no ho fes, el govern espanyol podria fer el
requeriment corresponent o, si no, acabar-ho fent ell mateix. “El que no
es pot fer és carregar-se l’autogovern per convocar unes eleccions de
forma substitutòria, perquè t’estàs carregant un principi autonòmic i,
per tant, la Constitució”. “És delicat aplicar el 155, encara que
tinguis la cobertura del Tribunal Constitucional”, apunta Pérez
Francesch, que augura que és possible que sigui per aquest motiu que La
Moncloa n’hagi demorat l’aplicació fins ara. “El 155 no està pensat per
allò que alguns es pensen, una intervenció global comportaria una
substitució en l’exercici de competències.”
En els darrers dies
tot fa pensar que les mesures derivades del 155 es poden combinar amb
d’altres que el govern espanyol ja insinua, com ara la il·legalització
dels partits independentistes. “Em preocupen estratègies com aquesta
perquè això sí que seria un cop d’estat”. La llei de partits és una
“llei molt política”, creada en el context del terrorisme d’ETA al País
Basc. Per això la il·legalització de partits va molt lligada a demostrar
que una determinada formació provoca o dona cobertura a “actes de
violència”. Això va en la línia de la lògica dels delictes de sedició
per “actes tumultuosos” que es volen imputar sobre els líders de l’ANC i
Òmnium per les protestes pacífiques del 20 de setembre. D’aquí, també,
la insistència dels poders de l’Estat a relacionar l’independentisme amb
una violència fins ara inexistent. Igualment, aquesta mateixa setmana
el polèmic vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ja
suggeria un canvi en la llei de partits per encabir-hi els
independentistes. Per impulsar la il·legalització de partits hi ha dues
vies: que el Congrés ho demani –amb l’actual correlació de forces el
PSOE hi hauria d’estar d’acord– o bé que sigui el govern espanyol mateix
que ho porti a la fiscalia perquè ho impulsi. En els dos casos, això
hauria de tenir el vistiplau del Tribunal Suprem. Ara mateix tot són
conjectures a partir de les cartes que ha anat ensenyant l’executiu de
Rajoy –de la mà de Cs– a través de moviments i declaracions públiques
gens casuals. Conjectures que, al final, i tal com apunta Pérez
Francesch, topen amb dues realitats crues: la negació de l’abordatge de
la qüestió catalana per vies polítiques per només esprémer la via
jurídica, i els interrogants seriosos sobre la independència del poder
judicial.
Necessitat de transparència
Un
cop rebut el requeriment del govern espanyol, ara el català hi ha de
donar resposta i, a partir d’aquí, La Moncloa haurà de portar al Senat
les mesures que vol implantar. “Hi ha d’haver transparència en els
procediments”, avisa Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret
constitucional. Això sí, de la lectura del requeriment, del qual destaca
la duresa del to, n’extreu la impressió que, respongui el que respongui
Puigdemont, “ja estan preparant les mesures”.
divendres, 6 d’octubre del 2017
El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, ha exposat les conclusions de l'acte, on han assistit unes 60 persones entre professionals i estudiants.
L'Escola acull la jornada 'Drons, robòtica i intel·ligència artificial en conflictes armats'
L’Escola de Prevenció i Seguretat Integral ha organitzat la jornada “Ús de drons (RPAS), robòtica i intel·ligència artificial en conflictes armats: el balanç entre seguretat, ètica i legalitat”,
celebrada al llarg de tot el dia d'ahir, 4 d'octubre. L'esdeveniment ha
comptat amb la col·laboració de l'Institut Espanyol d'Estudis
Estratègics (IEEE) i amb el finançament de la Secretaria General de
Política de Defensa del Ministeri de Defensa espanyol.
L’Escola de Prevenció i Seguretat Integral ha organitzat la jornada “Ús de drons (RPAS), robòtica i intel·ligència artificial en conflictes armats: el balanç entre seguretat, ètica i legalitat”,
celebrada al llarg de tot el dia d'ahir, 4 d'octubre. L'esdeveniment ha
comptat amb la col·laboració de l'Institut Espanyol d'Estudis
Estratègics (IEEE) i amb el finançament de la Secretaria General de
Política de Defensa del Ministeri de Defensa espanyol.
La jornada ha començat a les 10 del matí, amb una presentació de
benvinguda per part de la Dra. Montserrat Iglesias-Lucía, directora de
l’Escola. Durant la seva intervenció, la directora ha manifestat la
necessitat de parlar d'aquest camp per la seva controvèrsia i
potencialitat d'aplicació, que si bé va començar "com una estratègia per salvar vides"
durant els conflictes armats, la seva aplicació pràctica ha demostrat
altres realitats. La Dra. Montserrat Iglesias-Lucía ha explicat que
l'objectiu de la jornada és "obrir el debat", a través de les
experiències i investigacions d'experts en el tema.
La conferència "Ús de drons (RPAS) en conflictes armats" ha inaugurat la
jornada, a càrrec d'Ángel Gómez de Agreda, coronel de l'Exèrcit de
l'Aire, cap de l'Àrea d'Anàlisi Geopolític, Divisió de Coordinació i
Estudis de Seguretat i Defensa del Ministeri de Defensa. La ponència ha
permès tenir una mirada general sobre els tipus de drons utilitzats en espais militars de diferents països, història i tendències actuals en el seu ús durant operacions militars o alguns pros i contres al voltant de la seva integració. El coronel també ha destacat que actualment "falta una normativa comunitària"
sobre l'ús dels drons, ja que fins ara s'irrompen "espais aeris
sobirans" sense pactes ni normes transnacionals per tal de regular-ho.
La jornada ha continuat amb una ponència sobre els aspectes ètics i legals
en l'ús d'elements de robòtica o avions no tripulats, així com la
legitimitat de seguir investigant en intel·ligència artificial, amb la
intervenció del Dr. Tulio Rosembui, catedràtic de Dret Tributari i
Financer de la UB; la Dra. Maria Mut, professora de Dret Internacional
Públic de la UIC; i el Dr. Joaquín Rodríguez, professor d'Ànàlisi del
Risc de l'Escola. La sessió de la tarda ha aprofundit en l'ús d'intel·ligència artificial i robòtica en conflictes armats,
a càrrec de David Ramírez, analista principal de l'Institut Espanyol
d'Estudis Estratègics del Ministeri de Defensa. I, per últim, la última
conferència "Drons: joguines, mísils o aeronaus? Reflexions jurídiques"
ha comptat amb la participació de Marc Valls, expert legal en drons i
Director Soci d'Educació i Polítiques Públiques d'Unblur.
Totes les intervencions han acabat amb un posterior debat amb el
públic. El Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, director de l’Institut de
Ciències Polítiques i Socials, ha exposat les conclusions de l'acte, on
han assistit unes 60 persones entre professionals i estudiants.
Volant cap al 155
Volant cap al 155 CE
Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional
per la UAB: “A on diu que aquest article serveix per suspendre
l’autonomia? No és la seva finalitat ni està pensat per a aquestes
situacions. Com que no especifica res, entrem en un món molt perillós,
de potencials arbitrarietats.” Pérez Francesch recorda que el 155
s’inspira en la llei fonamental de Bonn, que “ve d’una concepció
federal” i està pensada per a “incompliments puntuals” dels governs
autonòmics. “Si l’article no especifica res el PP hi pot ficar qualsevol
cosa i això tampoc és l’estat de dret. Això és interpretar la
Constitució de la pitjor manera possible, i contra un adversari
polític”, afegeix. Si, a més, el que es pretén és substituir el
president de la Generalitat i forçar una convocatòria d’eleccions, que
és el que reclama fins a l’extenuació Cs, Pérez Francesch no té cap
dubte a qualificar-ho de “bestiesa inadmissible”. “Això ja és
directament inconstitucional. És una mesura més de tipus repressiu, una
manera d’adquirir el poder per la porta del darrere, estem en el món de
la selva jurídica”, conclou.
L’1-0 ja ha arribat
L’1 d’octubre ha arribat
i ha passat. I ara què? Full de ruta fins el final o suspensió de l’autonomia. Catalunya
es juga l’ésser. Ens trobem en aquesta tensió dialèctica plena d’incerteses,
d’esperances, de pors i de passions de tota mena. Tenim un conflicte polític de
primera magnitud, entre una part de la societat catalana, cada cop més nombrosa
i l’estat espanyol. Ens trobem davant d’un conflicte de sobiranies. Catalunya
vol que es reconegui la seva existència com a nació sobirana, en un mon com
l’actual d’identitats múltiples i realitats interconnectades globalment.
Davant d’aquesta
demanda de sobirania l’estat espanyol ha optat per la via repressiva, des de la
manipulació institucional del Tribunal Constitucional per part del PP (i també
pel PSOE) que va desmuntar per la porta del darrere l’Estatut de 2006. Des del
2010 s’ha activat un pla sostingut per a impedir qualsevol reivindicació que
provingués de Catalunya. Podem dir que els anys de govern del PP a Espanya
s’han caracteritzat per ignorar, menysprear i ridiculitzar les reivindicacions
sobiranistes catalanes. Per aconseguir aquest objectiu s’han reformat
institucions com el Tribunal Constitucional, i s’ha judicialitzat al màxim la relació
amb la Generalitat (Govern i Parlament). Tota la maquinaria de l’Estat s’ha
concentrat en impedir la més mínima possibilitat de trobar una solució al
problema plantejat. I així, el més greu al meu parer és que se’ns ha furtat als
ciutadans de poder fer un debat polític madur, serè i per damunt de tot
democràtic.
La part catalana ha
actuat amb excessiva pressa, condicionada a l’estratègia dels grups que donen
suport al Govern en la seva demanda. Sigui com sigui, s’ha plantejat un
problema difícil, que necessita una solució política i no mers gestors del
conflicte permanent. En tot cas, la part forta del conflicte es la que
representa el govern central, en un pols asimètric. S’ha fet impossible constitucionalment allò
que és possible: fer un referèndum a Catalunya.
Així arribem a la
desobediència civil de ciutadans que volen celebrar un referèndum
d’autodeterminació. I aquest es fa. La reacció la va veure tot el món:
repressió, violència, i absència de cap proposta per part de l’estat. I
mentrestant alguns partits com C’s empenyen per aplicar un art. 155 CE que
ningú sap què pot permetre, i d’altres
com el PSC diuen que tot aquest embolic no va amb ells.
El “xoc de trens”
s’ha produït. Mediació? Només resposta democràtica.
Ens agradem tots plegats?
El passat dimecres s’aprovà al Parlament la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i també se signà el decret de la convocatòria. Aquesta ha estat de moment la darrera etapa del procés sobiranista, al qual seguirà immediatament l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió.
Les forces polítiques independentistes han jugat amb els seus limitats recursos i per això es pot dir que les coses s’haguessin pogut fer d’una manera diferent, però en el context anormal de crisi d’Estat dels darrers set anys s’ha fet el que s’ha pogut. Es important destacar que el dret a l’autonomia en el marc de les estructures constitucionals espanyoles interpretades com s’han interpretat, ha donat molt poc de sí: l’autonomisme ha estat laminat, el dret a decidir impedit pel Govern del PP però no negat pel Tribunal Constitucional i ara el dret d’autodeterminació prohibit categòricament. El procés sobiranista ha tingut sempre un frontó a l’altra banda i fins i tot un ressort cada cop mes actiu per a reprimir les seves aspiracions. Portem set anys sense fer cap debat, només crispacions i tensions, al més pur estil de l’esperpent espanyol. Però és important destacar que per primer cop a la història dels darrers cents anys, les aspiracions catalanistes vertebrades majoritàriament no s’han tallat d’arrel per via violenta (cop d’estat, aixecament militar, repressions físiques) sinó mitjançant el dret. Ara bé un dret interpretat sempre de la forma més restrictiva possible: Catalunya no té dret i per tant ja està resolt el tema. I a més es reenvia a quimeres com la reforma constitucional, o a heroïcitats com assumir els costos econòmics i penals de les actuacions públiques.
El dret, considerat com un mer reglament, és un mecanisme que no solucionarà mai el problema polític plantejat. Perquè estem davant d’un tema de naturalesa política, que enfronta les estructures centrals de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya. Hi ha gent que pensa que Catalunya no té dret a allò que demana i que a més no existeix com a subjecte polític, però altres si. I son una part important del país. Es així i molts ara volen la independència i que aquesta opció es pugui votar. Dir que el referèndum és il·legal, amaga al meu parer una incapacitat: no reconèixer la realitat. Per aquests Catalunya ha de ser sempre una Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol perquè no pot donar més de si. I si es vol un altra cosa tot són mals. Es allò de vagar per l’espai sideral, o castigats a viure fora de la Unió Europea.
Com ha dit el politòleg Ricardo Romero de Tejada, al seu llibre Por qué hemos llegado hasta aquí (2017) vivim en un “neofranquisme democràtic”, on les línies vermelles estan molt ben delimitades des del 1978 i per tant la reforma dels elements definidors de la transició política no es podran alterar mai. El jurista Javier Pérez Royo a La reforma constitucional inviable, (2015) afirma que Espanya des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ja no té constitució territorial, per un cop de força d’aquesta institució, i que la reforma és impossible en especial per a determinades minories territorialitzades. Per tant, hem de saber on som i quin és el context del greu problema que patim. No es agradable, i per als independentistes de ben segur tampoc. Només hi ha negació a l’altra banda. Això no ens ho mereixem els ciutadans de Catalunya, pensem el que pensem.
diumenge, 16 de juliol del 2017
IV SORTIDA MARXEM JA!!! 09.07.2017
El sol, majestuós, il·lumina, però no escalfa. Diumenge d’estiu.
Pugem al Bertí. Deixem els neguits i les presses a la vall.
Quarts de nou, el monestir de Puiggraciós està despert. El cotxe es queda
sota les ombres d’un arbre amic i nosaltres comencem a caminar en direcció a
l’oest. Sant Pere de Bertí ens espera. Escolem lectures que ens endinsen en
l’espiritualitat de la natura.
Fem camí acompanyats per la pau que regalima per les parets de les
cingleres que ens indiquen, indefectiblement, la direcció. La bellesa del lloc,
la profunditat de la vall que acaba en els turons que separen Bigues de Caldes
de Montbuí i el silenci reverent de la natura, aturen el meu rellotge espatllat
de tant córrer al darrera del temps.
Sota les cingleres, l’esperit torna a volar pel nostre interior. La ment calmada permet escoltar les paraules del acompanyants per començar a fruir del diàleg pausat, de les sensacions oblidades que només poden ser viscudes quan el temps i l’espai no compten, o compten poc.
Arribem a l’amagat i preciós llogarret de Sant Pere de Bertí. Llegim textos
que ens sobten: moren cristians pel sols fet de ser-ho, germans nostres en la
fe que no reneguen de les seves creences ni davant del perill de la mort. Aquí
hi reneguem si l’aigua no surt calenta per l’aixeta o ens posen una multa de
tràfec. El món se’ns mostra tal i com és quan el veiem amb els ulls de
l’esperit; des de la calma, amb profunditat.
L’entrepà ens dona forces per la baixada. Ara el sol escalfa, però no
crema. A la tornada rebem el premi per la matinada. El cotxe, encara fresc, ens
recull i ens porta altre cop a la vall. La serenor és ben viva a l’interior,
mentre el rellotge encara gira poc a poc.
Text: Xavier Guillamet Torres
divendres, 23 de juny del 2017
Quins son els constitucionalistes?
L’anunci de la
data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista
que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb
finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el
desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric
i jurídic: la sentencia contra l’estatut d’autonomia de Catalunya, del 2010. No
tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals
per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després
impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres
parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de
l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura
constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne
jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el
Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya
que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no
votat per la ciutadania sinó allò que va
decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals)
un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.
El procés
sobiranista que s’ha portat a terme encaixa en la legalitat constitucional,
però s’ha provocat des de les institucions centrals que no fos així. S’ha
intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres
diferents. I la resposta sempre ha estat no: “ ni puedo ni quiero”. Durant els
darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de
Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte
de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que
s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un abús de
les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat
el “tot val” perquè alguns conceben la
unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional
democràtic.
El problema més
greu, al meu parer, és aquest: no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només
a reprimir, com la sedició. Els constitucionalistes estan dividits perquè podem
trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum. I les
pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en
compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum
unilateral el proper 1 d’octubre. No hi ha acord possible amb aquells que s’han
carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en
negatiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)