dilluns, 27 de març del 2017

Bases de Manresa, mito fundacional o protoconstitución

Bases de Manresa, mito fundacional o protoconstitución

...las Bases, (...)  en sí mismas son un documento meramente aspiracional. Lo explica el profesor de Derecho Constitucional de la UAB y autor de Les Bases de Manresa i el programa polític de la Unió Catalanista (1891-1899), Joan Lluís Pérez Francesch: “La Unió Catalanista se reunió anualmente en los años 90 del siglo XIX para crear un cuerpo doctrinal: desarrollan el programa de las bases y tratan los asuntos sectoriales. Por lo tanto, la influencia de las bases en sí mismas hay que relativizarla. Es más importante que fue la ‘escuela’ de todo un grupo de personas que pronto se activaría políticamente”.
Y es que poco después, en 1901, se fundaría la Lliga Catalanista, el primer partido político, y un dato no menor: el que sería su figura más influyente en los primeros años del siglo XX, Enric Prat de la Riba, había sido el joven secretario de la reunión de Manresa.
De hecho, cabe recordar que en 1892, el catalanismo era un movimiento absolutamente minoritario -sin articulación política ni representación parlamentaria- pero que en menos de 20 años se convertiría en hegemónico en Catalunya. ¿Qué ocurrió? “Cuando llegaron estas reivindicaciones a Madrid, éste lo tomó como una afrenta separatista. Objetivamente no lo era, pero la reacción tanto de liberales como de conservadores fue esa”, apunta Pich.
Abunda en esa idea Pérez Francesch. “Se fue viviendo como una amenaza, especialmente después del desastre del 98. Reaccionan con una contundencia verbal muy fuerte, con debates muy encendidos. Y poco a poco el catalanismo en poco tiempo se convierte en alternativa, en Catalunya, y eso alarma”, relata.
En todo caso, si las Bases son un documento de transición, una protoconstitución con tintes historicistas, y sin efectos prácticos en sí mismas (no así su desarrollo), ¿por qué se elevaron a categoría de mito fundacional? En parte, gracias a aquellos que allí estuvieron y posteriormente protagonizarían el desarrollo del movimiento político. “Cuando la Lliga explica la historia, se apropia de las Bases de Manresa. Está creando su propio relato, su propia genealogía”, subraya Claret, punto en el que abunda Pérez Francesch: “Han pasado a la historia porque el catalanismo las ha ido recordando en tono mítico. Es el documento de referencia hasta la Mancomunitat y crea un cierto imaginario colectivo”.
(...)
Pérez Francesch va más allá: “Las Bases y los primeros años del catalanismo reflejan las dificultades del Estado para adaptarse a una realidad plural. Hoy en día sigue ocurriendo. Ya entonces se comenzaba a diseñar la estructura de dos mundos paralelos en concepción de Estado, Barcelona y Madrid, que perduraría y sigue vigente”.


diumenge, 19 de març del 2017

Debat sobre 'Del teu germà musulmà', de Dídac P. Lagarriga, a la Llibreria Claret

Josep Lluís Vázquez Borau, president de la Comunitat Ecumènica Horeb Carles de Foucauld, Joan Lluís Pérez Francesch, vicepresident de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, i Dídac P. Lagarriga, autor del llibre Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld, (Fragmenta, 2017), van protagonitzar un debat sobre aquest títol. Va ser el dimarts 28 de febrer a les 19h a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret (Roger de Llúria 5, Barcelona).
Aquest llibre ens convida a descobrir l'islam silent i místic, un islam no exempt d'un intens vessant social i cultural que busca sempre la trobada amb l'altre. L'autor ens fa entrar en el recinte del diàleg interreligiós: el destinatari de les cartes (Charles de Foucauld, el lector o la mateixa necessitat d'explicar-se) és el seu àlter ego i alhora també és l'altre.
L'acte fou organitzat per l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya i la Llibreria Claret.

dilluns, 13 de març del 2017

SALUT FÍSICA, PSICOLÓGICA I ESPIRITUAL L’experiència de caminar junts



SALUT FÍSICA, PSICOLÓGICA I ESPIRITUAL
L’experiència de caminar junts

Diumenge 5 de març, buit del matí, davant de l’església. Som sis: la Teresa i en Joan Lluís, la Marisa i l’Enric, la Clara i en Xavier. Abans fem la fotografia de rigor per immortalitzar aquest primer moment. Sortim a caminar amb una petita bossa a l’esquena. El matí és clar, el cel brilla i la llum és encisadora; la brisa fresca ens acarona la pell. Pugem a Sant Nicolau, gaudim de la serenor de l’ermita i les vistes privilegiades d’un Alt Vallès que encara és verd, natural, inexplotat. En Joan Lluís porta lectures preparades per explorar els cinc sentits. El primer és el de l’oïda: escoltem l’aire, el silenci, la remor de les fulles mentre intentem entonar les notes del Blowing in the wind; uns quants cantem, els altres  escolten. Baixem fins a Can Busquets, lloc per l’entrepà i per tornar  a gaudir de més serenor. En Joan Lluís torna a llegir; ara són el gust i l’olfacte els sentits en els que ens hem de centrar. Evoquem velles històries amb els sis culs plantats al damunt d’un vell tronc. Els entrepans viatgen coll avall. Seguim. Arribem a la carretera antiga de la Garriga que ens condueix a les portes del poble. Travessem urbanitzacions. Veiem el campanar i les esquenes de l’església. En Joan Lluís demana aturada. Seiem, obedients, en un banc per escoltar la lectura; li toca a la vista. Mirem el campanar que s’enlaira volent gratar la panxa d’un cel que no es deixa tocar. Seguim camí, només resta un quart d’hora per arribar, fins que tornem a estar al davant de l’església. No hem acabat. En Joan Lluís llegeix: ara és el tacte, el darrer. Fem un cercle, els sis ben junts, ens agafem ben fort i cantem Mans, mans, mans... mans a les mans... mans, mans, mans... El grup, per fi,  es separa. Entrem a l’església. Falten quinze minuts per començar la Missa. Hem fet salut física donant oxigen pur a les cèl·lules que ens habiten. Hem fet salut psicològica generant endorfines de fraternitat. Hem fet salut espiritual escoltant lectures evocadores de tot allò que, un cop superada la raó, ens encisa. Hem caminat junts, experiència que podem explicar; el que no sé descriure és el que hem sentit. Ho tornarem a experimentar a la propera sortida, ens diu en Joan Lluis: “Caminarem per les planures de Can Plantada, llegirem poemes adreçats a la natura de Sant Francesc i pregàries de qui les porti per compartir... I tornarem a caminar, i tornarem a cantar! (Xavi Guillamet)

            Propera sortida: Abril. Ruta: planures de Can Plantada.Informació: Joan Lluís jlpf@telefonica.net