10 consells per fer saber què és la política als més petits de casa (Ara Criatures)

Reproduïm l'article de l' Ara Criatures, dissabte 29 de setembre de 2012 (Trinitat Gilbert)

Segons Joan Lluís Pérez-Francesch, professor de dret constitucional de la UAB i autor del llibre La política explicada al meu fill , de l'editorial Malhivern.

1. Interessats

Cal mostrar interès pels altres, pels amics, per la família, per les persones que estan al voltant de les criatures.

2. Positius

Penseu a transmetre'ls un llenguatge positiu. Eviteu expressions com "tots són igual de dolents", "tot va malament" i "no hi ha res a fer". Opteu per un llenguatge constructiu, respectuós i proactiu, i no caigueu en desqualificacions gratuïtes.

3. Directes

Si us pregunten directament què és la política, podeu dir-los: "És una activitat humana en la qual una persona s'ocupa dels problemes comuns, els que ens afecten a tots".

4. Comuna

Remarqueu-los que la política no la fa només el polític, el professional, sinó que la fem tots, que és comunitària.

5. Conceptes

Com que la política afecta la comunitat, podeu parlar-los dels conceptes naciói país , que cal estimar perquè és el lloc on vivim.

6. Poder

Expliqueu-los que la política té a veure amb el poder, perquè les societats s'organitzen amb estructures de poder per gestionar els afers comuns.

7. Definició

Si us pregunten per la definició del polític, els podeu dir que és una persona que s'interessa per la comunitat i dedica la seva vida professional als aspectes comuns.

8. Proximitat

Digueu-los que la política comença a casa nostra. Com? Preocupant-nos pels altres i estimant-nos.

9. Vot

Si la política comença a casa, ¿cal votar a l'hora de decidir les activitats? Si us formulen aquesta pregunta, els podeu dir que el més important de la política no és votar, sinó sentir-se membre d'una comunitat i voler-la millorar.

10. Democràcia

Han d'entendre que una família no serà mai democràtica, perquè els fills no han escollit els pares, per tant, el criteri de votar no és el més oportú.

Les bondats dels llibres i de la play (Ara criatures)

Reprodueixo aquest article del blog de la Trinitat Gilbert:

  Li diuen parenting 

Tot el que m'expliquen sobre criatures, mestres i famílies

Les bondats dels llibres i de la play

Llibres i play són una bona unió. No en faig broma. És el que en penso. Tan educatiu pot ser un llibre com un joc de la play. Per què no? Amb els jocs de la play o d’altres, n’aprenen.

Quan formulo aquesta opinió, em trobo que em responen que la play o que els jocs del mòbil o el que sigui els aïlla. Jo responc que aquest no és el millor argument per defensar els llibres, perquè llegir també aïlla. No hi heu pensat? El fet de llegir fa que les criatures (tothom, és clar) es concentri i no dialogui ni interactuï amb la persona que té al costat.

Si això no és el que volem que passi quan juguen “a les maquinetes”, tampoc no ho hem de voler amb els llibres.

És una mirada que faig per defensar les dues activitats, i ara em desmarco i opino que jo sempre defensaré els llibres, com a font per conèixer nous mons, ficcions, per tenir més arguments, per formar-nos les nostres opinions, en fi, per ser més lliures.

El meu argument essencial és que tant els llibres com els jocs de màquines estan bé si els pares, o els cuidadors, hi estem al costat. I això ho dic sobretot quan els infants són petits. Més d’una família m’ha explicat que jugar al guitar hero de la Wii amb els fills és divertidíssim. M’ho crec.

També conec pares que han acabat llegint el Harry Potter, perquè els fills hi estaven tan enganxats, i en parlaven tant, que al final els pares s’hi van posar al costat per seguir-ne les aventures.

És clar, quan tens les criatures petites, pots defensar una o altra cosa, però sempre et queda el regust de no saber si ho encertes, perquè no saps com seran de grans. Aquest matí, però, n’he parlat amb un professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en Joan Lluís Pérez-Francesch, pare de dos fills molt crescudets, i m’ha dit que ell jugava a la play amb els seus fills, i que compartien els reptes. Per què no?

Per últim, dels dibuixos de la televisió, en penso el mateix. Un Scooby-Doo mirat amb família és una bona activitat de tarda, i si en comptes de l’Scooby-Doo, hi surt el Mic, de producció pròpia, catalana, del Canal Súper3, us prometo que encara més. Aquell mitjó taronja allargat amb cap i peus em té el cor robat. Segons la meva opinió, ha sabut explicar les tradicions i les cançons catalanes amb tendresa. No ho dec pensar només jo, perquè sé que cada cop que posen a la venda motxilles, estoigs, llapis, ninos o samarretes del Mic, s’esgoten.

I és que jo crec en la bondat dels dibuixos de la tele, dels llibres i de la play.

Opinant sobre la independència de Catalunya

L'Informatiu Cap de Setmana - 22/09/2012

• L'Informatiu Cap de Setmana - 22/09/2012

L’estat del malestar

Vivim temps convulsos. No cal que ho recordi. I no obstant això cal mantenir l’esperança, com ja he dit en altres ocasions. I lluitar per tal d’assolir els objectius que ens permetin configurar la nostra vida com a persones i com a poble en els paràmetres de la dignitat.

Em costa acceptar com una maledicció l’actual situació econòmica, social i política. Treballar més –qui pugui- per a cobrar menys. Retallades en sectors essencials de la vida pública, com ara educació, sanitat, serveis socials, perquè no s’han fet els deures a temps. A Espanya es va negar la crisi durant molt temps, i se’ns va dir que estàvem a la “champions”, com si fóssim una colla d’imbècils. L’objectiu això si sempre guanyar eleccions. Ni una sola idea de país, ni d’Estat, excepte quan a corre-cuita es reforma en un mes una constitució intocable pràcticament durant trenta-cinc anys. A Catalunya la situació és molt preocupant, per l’asfixia econòmica a la que ens sotmet el govern central i per un deute acumulat que ens deixa morts. I a sobre hem d’estar pendents de la prima de risc de l’Estat tot el dia. Pur avorriment existencial. Necessitem esperança.

Ara, l’herència obliga a fer qualsevol cosa, i el tacticisme i el curtplacisme segueixen campant a la vida pública espanyola i catalana. Una vida que no sé per quin motiu volen que sigui de dos partits, de dos mons. Tot ha de ser binari? En aquest context, de misèria, i de modèstia (bon llibre el darrer de l’Enric Juliana) em venen al cap una sèrie d’idees que voldria comentar.

Hem de construir estructures d’Estat, i tenir un full de ruta, prudent i responsable. Sobretot que es pugui defensar davant les instàncies internacionals i europees. Cal que si s’arriba a convocar una consulta d’autodeterminació sigui amb el màxim suport jurídic, i el procés posterior també.

La independència no és la solució a tots els nostres mals, però avui ja sembla un objectiu imparable. Ara bé, em pregunto quina independència volem. Perquè amb aquest nom i en el si de la Unió Europea, es poden fer moltes coses, i es pot articular el poder polític de maneres diverses. Jo vull una Catalunya que sigui plenament sobirana, que tingui la màxima expressió nacional. Vull una Catalunya nacional. No un Estat qualsevol.

Quan es parla d’independentisme es poden expressar moltes o poques idees. Jo em defineixo com a partidari d’una Catalunya independent, però no independentista. Fins i tot he pensat com em podria independitzar de brètols i incívics, que com passa sempre s’emparen en grans paraules per amagar la seva manca de principis, idees i també per què no, de coratge personal.

Penso que necessitem un nou Estat,perquè el que tenim ja ha demostrat la seva inutilitat. No conec cap teoria política que justifiqui el malestar actual. Si les estructures polítiques d’una societat organitzada com és l’espanyola no poden respondre a les demandes socials de feina, assistència, benestar mínim, aleshores em pregunto per a què volem aquest Estat. He llegit teòrics del contractualisme, del iusnaturalisme, liberals, socialdemòcrates, democratacristians, i no trobo ningú que em justifiqui que s’hagi de mantenir un Estat que és inútil per al poble que gestiona i administra. La pura inutilitat fa que es pugui justificar la substitució d’aquest Estat per un altre.

I el malestar actual no és solament de tipus econòmic;  també ho es  de tipus espiritual: a Catalunya una part important de la població ja n’està farta de viure malament, de no obtenir respostes com a ciutadans de ple dret. I directament ha dit prou. Clar que no és tothom. Però sí una majoria que s’anirà fent gran. A l’ abús i discriminació amb altres territoris, afegim  la incomprensió per elements simbòlics, i identitaris, com ara la llengua, la cultura, i la voluntat de ser.

Volem ser. Volem ser una nació reconeguda per tot el món. M’agradaria que en el futur a Catalunya aquesta voluntat de ser es plasmes en estructures socials, econòmiques i polítiques més justes i equilibrades en tots els ordres. Si hem de continuant treballant en aquesta línia que sigui per arribar a un objectiu que pagui la pena: una Catalunya plenament nacional, sobirana, justa. Si us plau, fem les coses bé, entre tots! Tant se me’n dona si és una quimera!

Avantages de l'estat propi. Opinió.

“Catalunya com un estat propi d’Europa, i en l’actual conjuntura, la podríem pensar com un territori més solidari entre els ciutadans. Hi ha una primera raó, que és l’econòmica, però també de respecte a la identitat nacional. Una raó molt conjuntural que és l’econòmica, i una de més profunda, que és el respecte a la cultura, a la identitat política, a l’autogovern, i seria beneficiós per a Catalunya perquè no hauria de barallar-se amb Espanya”

Suplement  del diari “Ara”, Avantatges de l’estat propi. 9/09/2012

Opinando sobre el camino jurídico de la independencia...(2)

http://www.20minutos.es/noticia/1585767/0/cataluna-secesion/independencia/mayoria-negociacion/

Muy complicada, pero no imposible. La secesión de Cataluña, no recogida en la Constitución, podría, sin embargo, llevarse a cabo si concurren tres factores: una mayoría cualificada, la negociación con Madrid y el apoyo de la Unión Europea y la comunidad internacional. Tras la manifestación independentista del pasado 11-S en Barcelona, que reunió a más de un millón de personas, varios expertos en derecho constitucional y ciencia política nos explican cómo podría andarse el camino hacia una República catalana y las consecuencias de realizar ese viaje.

1. ¿Es viable que Cataluña se independice?

"Si el 60% de la población de Cataluña optase por la independencia, el proceso sería irreversible, diga lo que diga el derecho. Una democracia debe escuchar una opinión tan mayoritaria", asegura Cesario Rodríguez Aguilera, catedrático en Ciencia Política de la Universidad de Barcelona (UB). En su opinión, aunque desde el punto interno la secesión no sería posible sin una reforma constitucional, desde el externo, todo dependería de la actitud al respecto de Europa y de la comunidad internacional.

Si el 60% de los catalanes optasen por la independencia, el proceso sería irreversible, diga lo que diga el derecho. Coincide con su planteamiento Joan Lluís Pérez Francesch, profesor de derecho constitucional de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), que considera que pese a que la Constitución española está blindada frente a la secesión, en el derecho internacional hay mecanismos para hacer un referéndum en Cataluña apelando a la autodeterminación y al derecho a decidir. "Jurídicamente es complicado, pero es posible siempre que haya una mayoría y que se negocie. Comportaría un problema de relaciones con España y, por lo tanto, habría que negociar con ella", explica.

El director del Instituto complutense de derecho parlamentario, de la Universidad Complutense de Madrid, Javier García Roca, también cree que en democracia la regla básica es la soberanía popular y que "un millón de personas, la opinión del pueblo, merece respeto". Sin embargo, añade que el único legitimado para convocar un referéndum en Cataluña, al estilo de Quebec, es el Gobierno central. "Y si la situación sigue así, Madrid no tendrá más remedio que convocarlo", explica, aunque espera que, antes de llegar a ese extremo, los partidos hagan un ejercicio de autocrítica y  expliquen las ventajas de la integración nacional.

2. ¿Qué fórmulas podrían usarse?

Referéndum consultivo en Cataluña: El proceso consistiría en que el Gobierno central convocara un referéndum consultivo en Cataluña y autorizara a la Generalitat para conocer la voluntad de sus ciudadanos. "Si ganase el sí a la secesión, se abriría un proceso de reforma constitucional para reconocer el derecho de autodeterminación", afirma Rodríguez Aguilera. Este sistema se basaría y apoyaría en una sentencia del Tribunal Supremo de Canadá que reconoce el derecho a convocar un referéndum con una pregunta clara, plenas garantías y una mayoría cualificada, según el profesor García Roca.

Referéndum consultivo en toda España: El Gobierno también podría convocar el referéndum consultivo a nivel estatal. "No es tan evidente que los españoles votasen en contra de la secesión de Cataluña. De hecho, hay más ingleses que escoceses a favor de la independencia de Escocia", sostiene el catedrático de la UB. No es tan evidente que los españoles votasen en contra de la secesión de Cataluña

Declaración de independencia y referéndum de autodeterminación: "Este método siempre es fruto de una ruptura y suele ser violento, complejo y duro", asegura Pérez Francesch. El parlamento catalán haría una declaración unilateral de independencia y convocaría una referéndum de autodeterminación al amparo del derecho internacional, por lo que debería existir una mayoría muy amplia a favor de la secesión. Después comenzaría la construcción del Estado, y de una constitución y de leyes propias.  "Si el Gobierno central no negociara, sería muy complicado. Todo dependería del apoyo de la Unión Europea para que le de legitimidad. Un proceso tan contundente, si no se hace con sentido común, es complicado y poco beneficioso, sobre todo en tiempos de crisis ", añade.

Independencia-asociación: "La independencia no siempre tiene que significar que Cataluña se vaya del todo de España", explica Pérez Francesch. Esta fórmula consistiría en que Cataluña gozase de autogobierno y luego se asociase libremente al Estado español, como en el caso de Puerto Rico y Estados Unidos.

3. ¿Qué consecuencias cabría esperar?

"Tras la secesión, Cataluña sería un nuevo Estado en Europa, pero no en la Unión Europea porque quien está en ella es España. La República catalana tendría, por lo tanto, que pedir su ingreso y esperar a la cola varios años hasta conseguirlo", argumenta Rodríguez Aguilera, que opina que las consecuencias políticas serían severas.

No creo que la secesión catalana provocase ningún efecto en los vascos¿Y quién pagará la pensión a una persona que haya cotizado 25 años a la Seguridad Social en Cataluña?. Este es uno de los interrogantes que se hace Peréz Francesch sobre las consecuencias económicas de la secesión. "Tendría que haber una etapa transitiva de adaptación al nuevo Estado. Entonces se resolverían problemas como éste o cómo se reparte la cuota de solidaridad o los bienes de España en Cataluña, como las delegaciones del Gobierno", declara. De hecho, los expertos coinciden en que "la independencia de un país de siete millones de habitantes sale carísima", como asegura García Roca. "Hay que crear un ejército propio, embajadas y representación internacional, para empezar. Los partidos deberían dar esa información a los ciudadanos", sostiene.

Sobre la posibilidad de que la independencia de Cataluña provocase un efecto dominó y animase a otras autonomías, como el País vasco, a seguir sus pasos, el profesor de derecho constitucional es tajante: "Euskadi ya es, de entrada, insolidaria, así que el tema económico es muy diferente al de Cataluña, como también lo son las bases de su idea de país. No creo que provocase ningún efecto en los vascos", calcula.

Opinando sobre el camino jurídico de la independencia...

Telediario - 15 horas - 16/09/12

• Telediario - 15 horas - 16/09/12