divendres, 28 de març del 2008

La sequera

Com es conegut estem patint una forta sequera. Segons diuen els experts, això de la sequera és cíclic, es relativament natural en el nostre clima mediterrani, tot i que té altres condicionaments com el tan esmentat canvi climàtic.

Aquest any però, a diferencia d’altres, s’ha dictat per part de la Generalitat un decret contra la sequera, que intenta pal·liar els efectes de la manca d’aigua, i racionalitzar el seu consum, per tal de prioritzar el consum humà. També s’han descobert grans ineficiències i deficiències en la xarxa de canalització de l’aigua que caldrà arranjar urgentment de cara al futur, i sobretot perquè les mesures que es dictin tinguin una legitimitat moral més gran.

Em crida l’atenció, però, que en les mesures per tal de garantir el subministrament d’aigua potable, no es tingui en compte que les plantes son éssers vius i que també cal cuidar-les perquè la seva subsistència té unes conseqüències benèfiques indubtables. No es pot criminalitzar el rec de parcs i jardins, perquè la nostra vida en general i la de molts molts treballadors en concret, depèn de la subsistència dels vegetals, plantes i arbres. També tinc la sensació que fins ara, les autoritats responsables no han fet els seus deures, i no han preparat cap mesura per tal d’evitar la duresa de les actuals. Potser es podria diferenciar els tipus de rec i els tipus de plantes, i no establir una mena de prohibició general, absurda.

Com absurd és que sí es pugui utilitzar l’aigua per a fer ciment o per a rentar un cotxe, i no per tal de mantenir un arbre centenari o practicar un rec de subsistència sobre éssers vius.
Comentari Ràdio Estel, 26 de març de 2008.

divendres, 21 de març del 2008

El finançament dels partits polítics a l’Estat espanyol



Un cop celebrades les eleccions generals, és hora de comentar un aspecte que afecta totes les formacions polítiques, i en especial aquelles que han obtingut representació parlamentària: la nova regulació del finançament dels partits polítics a Espanya després de l’aprovació de la llei orgànica 8/2007, de 4 de juliol, que ha substituït la L.O. 3/1987, de 2 de juliol i les reformes posteriors. Cal recordar que el finançament dels partits polítics ha comportat durant tots aquests anys múltiples deficiències i problemes, fins al punt que el mateix Tribunal de Comptes, com a òrgan fiscalitzador, havia requerit reiteradament la reforma.
Els partits polítics són un element fonamental de l’Estat democràtic. Però malauradament s’han donat importants casos de corrupció, de finançament irregular, d’actuacions desmesurades que han posat de manifest les desviacions d’allò que s’ha dit “Estat de partits”. En ocasions la seva actuació excloent d’altres organitzacions socials ha permès parlar d’un “segrest” de la democràcia, diferenciant-se entre aquesta i la “partitocràcia”. En aquest context, es planteja la conveniència d’un finançament adequat dels partits polítics, amb el debat de si ha de ser públic o privat i en quines proporcions. D’altra banda, el “Baròmetre Global de la Corrupció” de 2007, elaborat per la ONG Transparency International, conclou que els partits polítics són la institució més corrupta segons la opinió de la ciutadania espanyola, amb una valoració de 3,9 sobre 5, la qual cosa representa un 62% dels enquestats. En concret, el finançament dels partits és la principal sospita de corrupció.

La dada més significativa de la nova llei és que prohibeix les donacions anònimes a canvi d’un augment de la quantitat de diners públics que reben els partits: de 65 a 78 milions d’ euros, un 20%, com a subvenció per al funcionament ordinari que reben dels pressupostos generals de l’Estat (apart estan las quantitats relacionades amb les despeses electorals de les diverses conteses a les que es presenten, o amb la seguretat, per exemple). D’altra banda, tenim la baixa contribució econòmica dels afiliats i dels càrrecs electes, que suposa només la cinquena part del total d’ingressos. Les donacions privades han estat el gran cavall de batalla de la nova llei, que les limita a 100.000 euros i 150.000 per les que vagin a parar a les fundacions que depenguin dels partits, però sempre identificables. És simptomàtic que exclogui dels esmentats límits les donacions d’immobles o la condonació de deutes, per exemple. A més, la disposició addicional sisena inclou les fundacions i associacions vinculades als partits polítics como a subjectes que entren dins el radi d’acció del Tribunal de Comptes. El règim de les donacions que es poden realitzar a aquestes obre la porta per a que puguin “acceptar o rebre, directa o indirectament, donacions d’empreses privades que, mitjançant contracte vigent, prestin els seus serveis o realitzin obres per les Administracions Públiques, organismes públics o empreses de capital majoritàriament públic”, tot i que les donacions de persones jurídiques per import superior a 120.000 euros precisaran que la donació es formalitzi en escriptura pública. En tot cas, la llei augmenta la capacitat de les fundacions i associacions vinculades, de ser una font important de finançament dels partits polítics, de forma indirecta. D’altra banda, la pretensió d’ ampliar la proporció de les aportacions de particulars, caldrà veure com s’implementa en el futur, i els efectes dels beneficis fiscals. En tot cas, la complexitat de la regulació de les finances dels partits és un fet preocupant, i el Tribunal de Comptes haurà de fiscalitzar el compliment dels seus preceptes però també la manera com s’apliquen. A més, encara restes àmbits de les finances dels partits no del tot transparents.

De moment, però, podem afirmar que tots els indicadors ens porten a una gran dependència – potser excessiva- del finançament públic. Més enllà del debat de cóm hauria de ser el finançament dels partits polítics, amb l’augment esmentat del 20% d’un any a un altre, se’ns mostra, al meu parer, un tracte discriminatori en relació a d’altres col·lectius, s’encobreix la mala gestió financera o el malbaratament dels recursos, i s’ignora de manera inacceptable l’exemplaritat que caldria donar en l’ús rigorós dels recursos públics.


La Font del Diàleg, març 2008

dijous, 6 de març del 2008

EL VOLUM DE L'ABSÈNCIA (EN RECORD DEL MEU AMIC JAUME CASAS I RIERA)

Les següents línees estan escrites des del sentiment. Un sentiment de malenconia, i perquè no, de certa tristesa, a partir del record de persones que ja han passat el llindar d’aquest món. Us he de dir que sovint em ve al cap aquell poble de fa quinze o vint anys, quan els fills eren petits,i vivíem l’enamorament de les primeres mirades i de les passes petites i un xic descoordinades. Eren temps d’altres cotxes, d’altres carrers, d’altres persones que ja no hi són.
Havíem format un grup interessant, fèiem excursions, ens reuníem i entre altres coses parlàvem de L’Ametlla, de la seva història i la seva gent, de la qual ens sentíem membres. Així vaig conèixer a l’amic Jaume. Una persona excepcional, que em va ensenyar moltes coses de l’Ametlla, i amb qui vaig gaudir de llargues estones de conversa. Era un home que estimava molt aquest poble i que a més ho havia demostrat, perquè havia dedicat una part important del seu temps a associacions i fins i tot a l’Ajuntament. Amb ell parlava de política, però no de la sectària, sinó de l’ altruista, la de la donació als altres i al poble.
Amb en Jaume vaig descobrir també tots els voltants de L’Ametlla, especialment Els Cingles, de Puiggracios amunt, les antigues Masies avui ja enderrocades, la cova de la guilla, el turó de les onze hores o El Clascar. En aquestes passejades m’ensenyava el forn que encara es manté en peu, o m’explicava com era la vida d’aquest poble durant la seva joventut. Compartíem un “trago” de vi de la bota mentre ens llençàvem a llargues reflexions sobre la natura. El meu record més intens és de quan parlàvem de la mort, que considerava un fet més de la vida, amb tota naturalitat, i que aplicava a tots els éssers de la creació. “Som els qui ens hem quedat els que plantegem més problemes”, em deia. “La nostra amargor si bé es explicable pels sentiments, es racionalment inconsistent” li ratificava jo.
Ara penso que, “la cultura de la vida” integra la mort com un element positiu, el de la transcendència, i ens ajuda a donar sentit a tot allò que fem. Els éssers estimats no moren mentre els mantinguem presents. La meva experiència vital a L’Ametlla no hagués estat la mateixa sense en Jaume, de qui molt sovint em recordo.
En Jaume va morir el mateix dia de la celebració de les darreres eleccions municipals. Sembla una coincidència, o fins i tot un homenatge. Jo segueixo caminant per aquests mons de Déu, ara amb altres persones. L’Ametlla i els seus voltants ja no son els mateixos, perquè trobo a faltar la seva presència però tinc un connector mental que de seguida me’l fa present. El seu esperit i la seva petjada –com la de tantes altres persones que ens han deixat- restaran sempre amb nosaltres. Ens poden canviar el poble, la gent pot ser diferent, però dins l’anima col·lectiva restaran sempre les persones que com en Jaume i tants d’altres ametllatans de bé, han donat la seva vida per L’Ametlla, com una espelma que en consumir-se també ens proporciona la llum per a intentar veure cap a on podem anar.
(Diari de L'Ametlla, març de 2008)