Els poders públics poden ser incívics?
Els darrers anys ha augmentat la preocupació per l’incivisme -més que no pas pel civisme- i pels problemes derivats de la convivència en l’àmbit local. Una societat cada vegada més complexa, heterogènia, fins i tot polaritzada provoca que les formes de vida siguin molt diverses. La manca d’educació, l’exclusió social, la crisi de la idea d’autoritat, el relativisme moral, poden afavorir la indiferència sobre allò que és públic.
Avui veiem als nostres pobles, viles i ciutats que hi ha massa sovint brutícia, soroll a deshora, desordre per no dir caos, i també malestar. De vegades la vida esdevé un olla de grills, amb molt soroll i poca harmonia, si més no a l’espai públic. La primera reacció a aquesta situació és demanar que es faci alguna cosa. Qui ho ha de fer? Qui ha d’intentar regular tota aquesta vida desbocada per tal d’intentar un cert ordre per la convivència? L’educació moral ens mena a compartir pautes, rituals, valors, hàbits, comportaments en definitiva. El problema el tenim quan aquesta educació falla. I penso que falla força, tot desembocant en la cultura de la indiferència i fins i tot de la subversió.
És en aquest moment quan ens plantegem què poden fer els poders públics i fins a quin punt poden actuar. Quan fallen els ressorts formals i informals que permeten la convivència espontània, apareixen les normes jurídiques per tal de garantir aquesta convivència. Des de la perspectiva local ens hem quedat en normes municipals, sense atrevir-nos a anar més enllà, com si no fos una qüestió del país que volem tenir. I no tot és el dret, també les actituds dels poders públics poden afavorir una bona convivència. Cal saber intervenir per sentit de responsabilitat davant la protecció de la seguretat i dels drets fonamentals de les persones.
Aleshores ens podem plantejar si hi ha una intervenció suficient, tot prestant-se uns serveis públics eficients i eficaços: des de posar papereres, la recollida de les escombraries, fins a la cura de les persones, o una seguretat pública efectiva. De fet, la relació de les persones amb l’Estat és un dels temes centrals de la filosofia política i moral, perquè si bé hi ha àmbits on la llibertat es configura per l’absència d’intervenció, en d’altres és aquesta la que es converteix en autèntica garantia dels drets fonamentals. A partir d’aquí em pregunto per què hem de suportar, per exemple, que els grafits envaeixin impunement l’espai públic, o per què no hi ha manera d’establir un ordre raonable en la mobilitat a Barcelona. Per no dir res sobre el discurs no sempre clar de l’anomenat “urbanisme tàctic” que hem hagut de suportar durant la pandèmia del Covid-19.
Al meu parer, els poders públics han d’intervenir, a partir de processos participatius que permetin a la ciutadania dir la seva sobre el que es vol fer. Eleccions i democràcia participativa son cabdals. A partir d’aquí han de defensar el bé comú i l’interès general. Necessitem un consens de país, per saber on som i que volem que sigui Catalunya com a espai de qualitat humana, on es pugui desenvolupar allò que els clàssics van anomenar “l’amistat cívica”, amb una visió positiva del que significa (con)viure en comunitat.
Massa sovint l’actuació dels poders públics és poruga, condicionada per ideologies que amaguen idees poc creatives i enfronten mes que no pas uneixen. I sobretot entenc que llur actuació no pot ser inútil, insuficient, unilateral, poc transparent, atès que tot això és una provocació des de la perspectiva democràtica. Cal defensar el bon govern. I aquest comença per no patrimonialitzar l’espai públic.
