Un any després de l’1 d’octubre de 2017: l’estat en xoc

L’1-0 ha quedat en la memòria col·lectiva com aquell dia què l’estat va utilitzar la força per a intentar impedir que es celebrés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Un estat que no va poder acceptar una consulta no vinculant com la del 9-N de 2014 estava incapacitat per pair un referèndum d’autodeterminació vinculant el 2017. Va ser suspès pel TC i després declarat inconstitucional.

L’anomenat “procés” sobiranista i independentista s’ha forjat amb un estat en contra des del primer moment. Podem situar l’origen d’aquest fet en el pacte del Tinell que fonamentava el govern tripartit maragallià i arraconava el PP a Catalunya, o en la reforma de l’estatut iniciada el 2006 i destrossada per la sentència del TC del 2010, després de quatre anys de manipulacions dels grans partits espanyols.

L’objectiu de l’estat ha estat sempre situar tota proposta catalana fora de la constitució. El govern del PP es va apropiar (juntament amb altres com el PSOE) de la constitució espanyola i manipulà l’estat al més pur estil inquisitorial. També cal recordar que la inestabilitat d’un majoria parlamentària clara a Catalunya potser llançaren pel pedregar algunes propostes. L’1 d’octubre de 2017 va culminar un xoc de trens entre l’estat i la Generalitat, que s’havia anat gestant els anys anteriors per l’anomenada “Brigada Aranzadi”. En definitiva, es va fugir de recórrer al diàleg polític, es va deixar podrir la situació i es va enviar al TC i als jutges a fer una feina repressiva de difícil encaix constitucional en una democràcia deliberativa. La paraula “inconstitucional” va ser la més sentida davant de les propostes catalanes. I de l’absència de debat es va baixar a la guerra de banderes i als enfrontaments passionals, producte d’una gran irresponsabilitat. Un enfrontament, això si, asimètric i desigual entre les dues parts.

Com que no varen trobar urnes i tot ja estava preparat, la reacció de l’estat va ser la repressió al màxim nivell: càstig penal i presó provisional, aplicació desmesurada i grollera de l’art 155 CE, convocatòria de eleccions amb una renovada majoria independentista, dificultats provocades per la ingerència judicial per formar nou govern, exili d’una part de l’anterior. Un desgavell. Quan pitjor, millor. A més, no oblidem que abans hi havia hagut la gestió dels atemptats del 17 d’agost, i els fets davant de la conselleria d’economia els 20 i 21 de setembre, que varen caldejar els ànims.

Finalment, no es va declarar la independència, segons el mateix TC. Però un estat ferit, dirigit per una casta insensible a set anys de demandes socials sostingudes, va fer l’únic que sembla saber fer: reprimir les iniciatives difícils però legítimes. La proposta catalana no va cessar, perquè no era una qüestió de quatre gats, sinó d’una part nombrosa i organitzada de la societat catalana que volia respostes, que volia votar. Era la gent, a banda de les institucions. I es va votar. La imatge de la policia pegant va esdevenir una icona inadmissible. Mostrà la inutilitat de la política volgudament, un despropòsit.

Després d’un any observem com ens hem endinsat en la postveritat del judici als presos polítics, en la construcció de dos mons paral·lels (amb la gran aportació de C’s al món del concepte ignot de “cop a la democràcia” i la passió de treure llaços grocs), en la confrontació entre referents nacionals. Una crisi en tota regla de la democràcia constitucional i de la seguretat jurídica.

"Aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot"

Joan Lluís Pérez Francesch, en conversa amb Guillem Pursals i Lluís Sols, acusa els partits de ser "incapaços d'arribar a consensos"
Joan-Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, Guillem Pursals, politòleg i màster en Seguretat, i Lluís Sols, professor i col·laborador del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia, han analitzat aquest dimecres, des del programa El Mirador de l'actualitat, la situació de la Constitució espanyola 40 anys després de la seva aprovació. Pérez Francesch ha comentat que "celebrar 40 anys d'un text que ha tingut coses molt positives requereix també un pla de reforma, perquè està com en la tercera edat". En aquesta línia, ha afegit que "el problema són els partits polítics, que són ara incapaços d'arribar a majories de consens". Com a conclusió, el professor ha assegurat que "aquesta Constitució necessita un rentat de cara i de tot". Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l'actualitat d'aquest dimecres 5 de desembre.

http://www.radioestel.com/noticia_extendida.php?idnot=5827

Llums i ombres constitucionals

Llums i ombres constitucionals

Quaranta anys i més qüestionada que mai. La Constitució Espanyola, aprovada en referèndum tal dia com avui del 1978 amb una participació del 67% del cens i 88,5% de vots a favor, té ara menys consens que mai. Si el gran repte de l’ordenament territorial no ha deixat de ser mai una de les principals crítiques perquè no ha resolt sinó que ha agreujat les demandes de les nacionalitats històriques, en els darrers temps també s’ha posat en dubte fites que tenien més consens. Sobretot la monarquia, però també hi ha veus que veuen una regressió en el reconeixement de llibertats i drets fonamentals o en l’establiment d’institucions democràtiques.

(...)

El catedràtic acreditat de dret constitucional Joan Lluís Pérez Francesch hi afegeix que la Constitució va permetre el trencament amb l’anterior sistema i incorporar-se a una democràcia parlamentària, el reconeixement de drets i llibertats fonamentals o la incorporació del nacionalisme anomenat perifèric. Però d’aquesta etapa inicial que coincideixen a considerar positiva es va passar a una “sacralització del text”, sense crítica ni cap reforma, diu Pérez Francesch, que ha portat “a una gran crisi constitucional” provocada per la incapacitat d’oferir una resposta a la integració del catalanisme polític amb un Estat “més asimètric i plural culturalment, lingüístic i plurinacional”. Vintró lamenta que a partir de l’etapa inicial “algunes coses s’han fossilitzat” i “s’ha donat una interpretació molt restrictiva” del text.

(...)
De la manca de voluntat per canviar res, Pérez Francesch en culpabilitza el sistema de partits. Per això creu que “tenen segrestada la Constitució” i els considera “un poder paral·lel a l’Estat”. Creu que s’hauria de limitar el seu pes perquè representen les elits econòmiques i el poder, el seu finançament no és del tot transparent, i alerta que “la partitocràcia pot arribar a substituir la democràcia”. I és aquí on Mateu recorda que el sistema electoral és hereu del que ja preveia la ley para la refoma política aprovada per les Corts franquistes de 1976. Coincideix amb Vintró que “no és proporcional, pensat perquè el tercer partit en quedi fora i el Senat sigui una cambra de seguretat”. Per això conclou que la Constitució “tenia un perfil baix, però amb la interpretació que se n’ha fet l’han acabat de rebaixar”.

Organització territorial

Els consultats coincideixen a dir que la qüestió territorial està esgotada. El títol vuitè “era un full de ruta” i en aquell moment no hi havia totes les comunitats autònomes, diu Aguilera, mentre que Vintró considera que hi ha una “canonització” de la Constitució que no permet el referèndum o el dret a decidir. Pérez Francesch té clar que la meitat de les regulacions del text de tipus transitori estan superades i eren per posar en marxa un Estat que ara té 40 anys. És molt escèptic sobre la possibilitat que es reformi per donar cabuda a les reivindicacions catalanes, ja que “no es vol admetre la plurinacionalitat” perquè “han descobert que es pot reprimir amb el 155 i és una via més fàcil”.(...)

Intel·ligència artificial, regulació jurídica i formes de vida

La societat occidental viu cada cop més sota el domini de la tecnologia. Aquest fet provoca no tan sols un condicionament de les formes de vida sinó fins i tot una afectació als processos de decisió públics i privats, els quals poden arribar a ser autònoms respecte de l’ésser humà per mitjà de la intel·ligència artificial. El cas més extrem d’aquesta situació es dona quan la persona es pot convertir en una mena de robot més, en un element d’una constel·lació de màquines que podrien arribar a produir una autèntica tirania tecnològica, de conseqüències imprevisibles, socialment i política.

La substitució del treball assalariat per la robotització progressiva fa augmentar la desigualtat i genera precarietat. Cada cop és més difícil fer front a les grans corporacions financeres, l’anomenat “mercat”, que potencien aquesta robotització, així com a les manifestacions sociopolítiques de llurs interessos: el deteriorament de la democràcia política amb l’auge dels autoritarismes i del populisme, i la retallada dels drets de les persones.

L’ús i abús de la intel·ligència artificial i la robòtica ens pot portar a una tirania de la tecnologia en nom del progrés. La Comissió Europea, mitjançant la “Comunicació sobre intel·ligència artificial” (COM(2018) 237, de 25 d’abril de 2018) va aprovar un document marc per regular-ne el desenvolupament. En destaco alguns aspectes que em semblen rellevants: la intel·ligència artificial es basa en algoritmes, que pensen, prenen decisions, resolen problemes i fins i tot aprenen, amb la qual cosa poden arribar a substituir la ment humana en determinades decisions. La relació amb l’home planteja la necessitat de resoldre l’accés a les dades, respectar els drets d’autor i, el més important, fer front a la responsabilitat per les infraccions i danys que puguin derivar-se’n. Mitjançant la intel·ligència artificial es pot arribar a predir i a decidir (fins i tot en cas de guerres, com el cas extrem dels killing robots). En la capacitat de decisió autònoma, sense intervenció humana immediata, resideix un dels reptes ètics més importants als quals caldrà donar una solució global per tal de no propiciar una actuació salvatge en mans dels estats i de les grans corporacions tecnològiques.

En tot cas, la intel·ligència artificial ha vingut per quedar-se i en pocs anys es convertirà en un motor econòmic potentíssim en diversos sectors de l’economia mundial. Es tracta, ja avui, d’una realitat que afecta les nostres vides quotidianes: electrodomèstics, vehicles com el cotxe autònom, superordinadors que analitzen grans quantitats de terabits per tal de prendre decisions ràpides, màquines que diagnostiquen malalties, drons per a ús militar i civil, robots per ajudar en les tasques domèstiques… Tot gràcies a les grans capacitats que genera la visió per computador. La intel·ligència artificial ha permès crear màquines amb les mateixes capacitats (o superiors) que l’ésser humà. És una tecnologia que des de fa uns anys està present en el nostre dia a dia a totes hores. I aquest desenvolupament és possible gràcies a l’ús de big data, és a dir, el processament d’enormes quantitats de dades. Les grans companyies gestionen múltiples dades, i nosaltres ho consentim conscientment o inconscient. D’aquesta manera, en aquest ordre de coses, el repte actual davant l’ús massiu de dades és el respecte a la privadesa, ja que la gran quantitat de dades ens porta de nou al recurs de la intel·ligència artificial, atès que l’ésser humà no les pot gestionar directament.

Fa anys que la pel·lícula Matrix (1999) ens il·lustrava d’aquest món paral·lel al real. Una vida en un ciberespai que s’assembla a les condicions de la vida física, quan el planeta Terra ha estat devastat. La robòtica i la intel·ligència artificial ens permeten analitzar una vida natural paral·lela a una vida virtual programada per ordinador. La vida pot convertir-se en una simple “simulació” programada prèviament, o potser les dues coses, el món físic i el món cibernètic en paral·lel. En altres termes, la programació virtual ens pot comportar una vida simulada o fins i tot programada, en què l’ésser humà es converteixi en una mena de robot, del qual es poden predir comportaments, de base racional però també emocional, i al qual se li dirigeixen missatges que són fàcilment digeribles, en un procés de despersonalització absoluta. Les xarxes socials i, en general, Internet, són un bon àmbit des del qual es programa la conducta, es provoquen reaccions a impulsos prèviament treballats per creadors d’algoritmes o fórmules matemàtiques, expressats en noves necessitats. Consumisme sense límits, pensaments i conductes predeterminats, adreçats a una massa ingent de clients potencials, o fins i tot administrats, més que no pas ciutadans.

A més, les relacions interpersonals es converteixen en relacions virtuals, no físiques, entre subjectes que es (re)coneixen fins i tot només per mitjà de la màquina (ciberpercepció). Davant la por a que les màquines acabin substituint els humans, es planteja la necessitat de desenvolupar un pensament ecològic que tingui en compte no només l’entorn natural sinó també el tecnològic, i incorpori, entre altres coses, els drets i deures de les màquines, com ja s’ha començat a plantejar. Així, la relació entre l’home i el robot ha arribat al punt de demanar una “cotització pel treball realitzat” per aquestes màquines en el si de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, el gener de 2017, la qual va aprovar una proposta de governança de robots. Segons aquesta proposta, s’atribuirien als robots certs drets i obligacions, atès que serien responsables de qualsevol dany que causessin. Els cotxes autònoms, els drons i els robots per a medicina, agricultura i indústria entrarien en aquests supòsits. Tot això, com és obvi, té unes fortes connotacions ètiques i jurídiques, però també de garantia de la seguretat d’aquestes màquines, així com d’un ús que pot arribar a substituir de forma gravíssima la mà d’obra humana. Aquesta Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu ha creat un grup de treball de legislació sobre la robòtica, en estreta col·laboració amb la comunitat de la robòtica, que inclou els programes dels estats membres, la indústria, les universitats i les institucions d’investigació. L’Eurobaròmetre de 2017 recull un 72 % de suport social a tots aquests artefactes, ja que s’entén que el seu ús és beneficiós per a la societat. Actualment, la Unió Europea dona suport a més de 120 projectes de recerca de foment de la robòtica, a través del programa SPARC, dotat amb 700 milions d’euros, en el marc del programa Horizon 2020.

El repte de la intel·ligència artificial i la seva concreció en aparells tipus robot és enorme. Els sis elements considerats clau en els artefactes tipus robot segons el Parlament Europeu són els següents:

– Els robots hauran de tenir un interruptor d’emergència per evitar qualsevol situació de perill.

– No podran fer mal als éssers humans. La robòtica està expressament concebuda per ajudar i protegir les persones.

– No podran generar relacions emocionals.

– Serà obligatòria la contractació d’una assegurança destinada a les màquines de més envergadura. Davant de qualsevol dany material, els seus propietaris assumiran els costos de la indemnització.

– Els seus drets i obligacions seran classificats legalment.

– Les màquines tributaran a la seguretat social. La seva entrada en el mercat laboral impactarà sobre la mà d’obra de moltes empreses. Els robots hauran de pagar impostos per subvencionar les ajudes dels desocupats.

D’altra banda, la smart city o ciutat intel·ligent proposa que l’hàbitat humà millori per mitjà de l’ús de la intel·ligència artificial, al servei d’una gestió urbana més eficaç i eficient, sota la guia de la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. Les mesures més importants que es propugnen des de l’OCDE són: servir-se de panells fotovoltaics a les comunitats, més mitjans de transport i vehicles elèctrics, molins eòlics en fanals, panells solars per a semàfors o senyals i promoció i desenvolupament de l’ús de bicicletes. Els paràmetres que es tenen en compte per a valorar positivament els avenços són: tipus de governança, planificació urbana, qualitat de la gestió pública, tecnologia, medi ambient, projecció internacional, cohesió social, mobilitat i transport, capital humà i economia. El repte és aconseguir els objectius l’any 2050, ja que, segons l’OCDE, si no es prenen mesures dràstiques, el creixement econòmic i demogràfic tindrà un impacte mediambiental i social sense precedents, en preveure una concentració a les grans ciutats de més de 2.000 milions de persones noves per a aquesta data.

En definitiva, com ha posat recentment de manifest Albert Cortina a ¿Humanos o posthumanos? Singularidad tecnológica y mejoramiento humano (Fragmenta, Barcelona, 2015), la coincidència en el temps d’una sèrie de fenòmens tecnològics com la intel·ligència artificial, la Internet de les coses (que aplica la digitalització del món físic), la robòtica o la connectivitat mòbil, ens planteja un enorme canvi econòmic i social, però també una transformació sense precedents en les formes de vida dels humans. Recentment, el president Macron ha adoptat a França un ambiciós pla d’intel·ligència artificial dotat amb un pressupost de 1.500 milions d’euros. Un objectiu estratègic d’Estat que utilitza la intel·ligència artificial com una eina d’anàlisi de dades amb la qual dissenyar polítiques públiques més eficients en el desenvolupament dels interessos estratègics de França. Podem afirmar que ens trobem davant una autèntica revolució.

https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2018/11/21/intelligencia-artificial-regulacio-juridica-i-formes-de-vida-joan-lluis-perez-francesch/

El país de la barbàrie

Tenim un país que sembla haver entrat en col·lapse. El CEO darrer ens diu que el Parlament de Catalunya i el debat de política general ha estat una catàstrofe des del punt de vista de la valoració de la ciutadania. Un desgavell generalitzat, que desprestigia les institucions catalanes i que obliga a replantejar moltes coses arran de l’etapa d’excepcionalitat que s’ha provocat. Potser res serà igual, ni per a les forces independentistes ni per a les més espanyolistes, o com es pugui dir.

Tenim un país dividit per imaginaris col·lectius: el de la sacrosanta unitat de la pàtria constitucional i el de la república imaginària. I cadascú al seu aire. Tenim també presos polítics, provocats per la desobediència a un Tribunal Constitucional que el PP anà convertint en una mena d’inquisidor contra el procés sobiranista català. Ens han portat aquí la manca de voluntat política de fer les coses de manera civilitzada i la impossibilitat de fer-ho per la insistència d’un Estat que només sap reprimir. I que va viure l’1-0 com una gran ofensa. Un 1-0 que en condicions civilitzades no s’hagués produït mai de la manera en què es va esdevenir, perquè tot s’hauria d’haver produït de forma diferent des de 2006, com a mínim, i sobretot des de 2010, quan el Tribunal Constitucional es convertí en un problema constitucional. Dotze anys de barbàrie institucional no es poden encarrilar per senders civilitzats.

I així ens trobem on es trobem. Tothom ho sap i ho veu. Una profunda crisi constitucional espanyola motivada per la manca de resposta a una demanda catalana sostinguda en el temps… Ens han portat a aquest escenari. El de la barbàrie. Com s’ha teoritzat, la barbàrie és una forma de cultura, i es manifesta de forma més o menys cruenta. La seva característica és el menyspreu i la manca d’empatia amb l’altre. El seu objectiu, la destrucció de l’enemic.

Instal·lats en la barbàrie, no m’estranya que no se sàpiga que fer amb aspectes tan concrets com les andròmines que dominen els carrers de la ciutat de Barcelona, rodes i patinets, que responen a la immediatesa individualista, o l’incomprensible èxit els darrers temps del tatuatge gran, lleig i massiu com a divisa d’una llibertat individual que es realment un seguiment d’una moda que massifica de nou grans sectors de la població i que envaeix sense permís l’espai públic, o la mala educació dels turistes que dominen la ciutat i que viuen en la seva bombolla promocionada pels generadors de negocis ràpids, o la impossible mobilitat circulatòria per moltes carreteres catalanes, o el retorn de les obres i el merder com a forma de vida un cop ens han dit que la crisi s’ha acabat i es torna a fer el de sempre.

Vivim en un país col·lapsat, que així no té futur. Tants caps tants barrets. Cadascú per on l’enfila. Obres públiques i privades, sorolls sense límit, molèsties com a divisa de la impossibilitat de la convivència, abusos dels drets d’un sobre els altres, tirania de les tendències d’una majoria generada mediàticament, propagandísticament, sobre l’ésser humà. Tot plegat propi d’un estat de barbàrie. Vivim en el país de la barbàrie i no sabem ben bé qui ho ha decidit. Qui ha estat que ens ha portat a aquesta confusió generalitzada?

El país dels “sorolls”

Visc immers en un món de sorolls: aparells, obres, remor ambiental, tertúlies, restaurants. Aquest és un país de sorolls excessius. Segurament és una qüestió d’educació. No sé si sempre cal fer tant soroll per desenvolupar activitats humanes… acaba d’arribar un cotxe amb les finestres obertes i la música a tota pastilla. Després de deu hores d’obres allà on abans hi havia bosc no està malament, oi?

Penso que pot ser un símptoma. De manca de respecte per l’altre. Potser, tots plegats, després de tant de soroll no sabem ben bé allò que fem, o el perquè, com una mena de “soroll per no res” shakespearià, que esdevé innecessari o potser no, potser és totalment necessari per descentrar el personal. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa.

Segueixo aquest fil de pensament i em ve al cap que la política s’ha convertit en part en una mena de discurs o relat a base de soroll, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Les estratègies substitueixen els principis si és que n’hi ha. I tant si n’hi ha com si no, els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei d’elits de poder no sempre confessables. La idea d’enemic, sense cap “fairplay” substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública, com s’esdevé avui a casa nostra.

Però el soroll ambiental, que dificulta la comunicació humana plena, ens afecta tota la vida. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions laborals, el discurs de l’odi, la globalització de la indiferència, l’agressivitat encara que sigui amb una expressió simpàtica per alguns, ens menen a un col·lapse com a societat. Penso que ens han portat fins aquí, com en tot. No hem decidit el tipus de societat ni el model de persona dominant. Ens porten per on volen com si fos un sisme permanent… ara toca seguir els patrons que hom imposa amb el gran objectiu de massificar-se! Fer vacances com a oci viatger, consumir el més i millor que es pugui, tatuar-se per mostrar algun vincle fort al món…

Pel que fa a Catalunya,  el constitucionalisme inquisitorial espanyol, l’odi al nacionalisme català i per tant encara més a l’independentisme, ens ha portat a un debat no racional, sinó a les emocions, com més radicals millors. La guerra de banderes n’és un exemple. La forma com s’ha aplicat l’art. 155 CE, un altre. Ens han privat d’un debat democràtic, des del 2010, o abans, quan es van carregar la constitució territorial espanyola. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, aquests atributs sembla que han desaparegut de l’esfera pública.

També veig que tenim un país col·lapsat pel que fa a la mobilitat, en el qual els desplaçaments en vehicle privat s’han convertit en un autèntic problema, i els accidents de trànsit augmenten. Un desastre. Al món els morts per accident de trànsit són més que per les guerres: 1.250.000 persones! Poca cosa hi podem fer, perquè ens han dissenyat un país i nosaltres no hi pintem res. Si l’alternativa és Rodalies, ja podem plegar.

En aquest país del soroll augmenta l’agressivitat. Ja no hi ha un català emprenyat. Hi ha gent que no és tractada bé. I alguns volen viure més racionalment, amb més civisme, amb més respecte per la llibertat d’aquells que d’entrada no poden ser igualment lliures que els altres.

Aquesta és també la causa dels catalans.

El país de les grues i dels “guiris”

Ens està quedant un país que déu-n’hi-do. Hem recuperat les grues, que tornen a dominar les nostres alçades per construir molt i crear així molta felicitat a alguns i ensems molta infelicitat a d’altres, penso que la majoria de persones conscients del que ja fa anys que estan perpetrant. I fins i tot et venen promocions sobre plànols, amb un nom del carrer impossible, però tant se val. L’important és el màrqueting, i un llenguatge com d’encantadors de serps, a veure si cauen clients com mosques.

I no et queixis gaire. Mentre et destrossen el medi ambient al teu voltant (al meu voltant, segur), de la manera com estan acostumats a fer, sense respectar horari, sorolls, pols, fins i tot els dies del “ferragosto” i de la festa major, demanes hora -amb d’altres veïns- per tenir una reunió a l’Ajuntament. Si, l’Ajuntament, aquella institució representativa del municipi, que ha de vetllar pels drets de la ciutadania, i perquè es compleixi la llei, en termes d’humanitat també (o d’urbanitat). Alguns –des de la perspectiva del poder local- s’estranyen que et queixis. Acostumats a la prepotència, no tenen respostes, no saben ajudar. Els de la immobiliària ni hi van. Em sembla greu. Els representants municipals han de saber ajudar la ciutadania, que és titular de drets i ha d’ordenar la convivència. Per això és un poder públic en una societat democràtica: ha de canalitzar les queixes quan no es poden exercir lliurement els drets dels ciutadans o aquests així ho consideren. Com a mínim escoltar…

La situació anterior descriu un problema molt greu. Avui, les institucions públiques estan distanciades de la ciutadania, no les saben representar. Potser representen amb mes facilitat grans corporacions o grans interessos, com el món de les obres públiques, que no pas els drets fonamentals de les persones, residents i veïns. I així anem. Després de més de trenta anys, ara ha començat una mena d’ocupació de territori salvatge per edificar pisos, una colonització del territori pels promotors que ja han vist que la crisi s’ha acabat perquè tornen a poder utilitzar el crèdit bancari. La normativa que permet aquest despropòsit ve de molt abans. Tot havia estat com somort durant la crisi. Ara ha revifat. No tenim dret a res. Però jo sento que m’estan practicant una mena d’assetjament immobiliari. És un final de cicle. El poble mai més serà el mateix.

Misèries humanes. No hi pinto res. Però vull que se’m respectin els drets, encara que no pugui aturar la destrucció del meu entorn vital. Molta misèria, gent que no sap conrear la qualitat humana. No puc dir-hi més. Els mateixos que s’omplen la boca amb paraules de progrés, normalment el seu. I si, fastiguejat, vaig a Barcelona, m’hi trobo amb incivisme de totes menes, l’abús del turisme com a negoci que genera massa malestar a la majoria de la població, una ciutat que no se sap fer respectar. I molts hotels, per encabir-hi turistes. Com no pot ser d’una altra manera, noves grues per encabir “guiris”. Zones senceres de la ciutat convertides en residències de gent forana. Barcelona convertida en parc temàtic, amb el corresponent màrqueting per vendre qualsevol cosa, en ocasions tot menys cultura. No em reconec a mi mateix en aquesta Barcelona convertida en destí d’oci i de turisme massiu i massificat.

I encara hi ha gent que parla de neutralitat de l’espai públic? La pressió ambiental a la qual em trobo sotmès es un autèntic assetjament. Acabaran amb els nostres pobles i ciutats, però mentrestant s’hauran omplert les butxaques de diners. I els poders públics en una societat democràtica mirant no sé sap on. Això és molt fort!

Reconeixement Mounier 2018

Em sento molt honorat de poder intervenir en aquesta acte de lliurament del Reconeixement Mounier 2018 a la Comunitat de Sant’Egidio de Barcelona. Ja fa temps que segueixo les seves bones obres. Bones i útils, a la nostra societat, al nostre món. Una societat i un món que necessita de gent entregada a la causa de la justícia, a la causa de la lluita contra les estructures de pecat.

La Comunitat de Sant’Egidio es dedica a treballar a la perifèria del món; allí on l’home pateix la soledat i l’abandó dels altres, tot oferint acompanyament i sentit de l’existència. La Comunitat de Sant’Egidio  fa el bé mitjançant la proximitat en l’ajuda als pobres, als immigrants, als refugiats, als que són víctimes d’injustícies com la pena de mort, i tot amarat d’amor, i ancorat en la pregaria.

La Comunitat de Sant’Egidio ens posa de manifest que l’amor a Crist i al proïsme és la mateixa cosa. Que Déu té rostre humà.

Un reconeixement com el d’avui entronca amb el personalisme comunitari, atès que la persona necessita la comunitat per a salvar-se i aquest és el sentit de la vida que els homes i dones de la Comunitat de Sant’Egidio  mostren diàriament.

A l’actual societat individualista i acusada sovint d’increença, la Comunitat de Sant’Egidio aporta una llum d’esperança en la solidaritat, l’amistat cívica i l’amor com a mostra de la vida cristiana. Se’ns testimonia el Crist ressuscitat, la vida transcendent, l’alegria i l’esperança. 

Aquest  Reconeixement Mounier 2018 és sobretot un reconeixement a l’esperança, a  la lluita útil per tal de fer que el regne de Déu tingui un sentit en aquest món.

Moltes gràcies per la feina que feu a les perifèries del món modern, amb el prec que ens ajudeu a cercar perifèries en les quals sapiguem també ajudar aquells que ho necessiten, que sortim de nosaltres mateixos, del nostre isolament per a anar a l’encontre de l’altre.  

Moltíssimes gràcies per la feina que feu.

L’autodestrucció del país

Hi ha un aspecte que em crida l’atenció, en aquest temps de reivindicació de sobiranies i de més autogovern. Des de l’any 1980 la competència sobre urbanisme ha recaigut en la Generalitat i en els Ajuntaments. L’urbanisme, en la fase més decisòria, la d’elaboració dels plans urbanístics generals i parcials, i la gestió de les llicències d’obres depenen d’administracions radicades a Catalunya.

D’altra banda, l’urbanisme no es caracteritza  -malgrat alguns processos participatius- pel seu component democràtic, atès que és un àmbit especialment tècnic on sembla que allò què importa és més la construcció que no pas el respecte al medi ambient. Fins i tot algun alcalde m’ha arribat a dir, confús, que si no deixen construir haurien d’indemnitzar els promotors. El món al revés.

O no tant. En tots aquests anys d’autonomia, en una dinàmica que vé d'abans, l’àmbit local ha estat especialment propici per a corrupteles i per a un tràfic d’influències descomunal en tot allò que es refereix a la urbanització del territori, dels nostres pobles, viles i ciutats. La construcció ha estat la gran via de finançament municipal, precaritzada expressament per les instàncies centrals i autonòmiques. I mitjançant la construcció desmesurada, sense controls efectius, s’ha malmès massa el patrimoni natural. Una provocació. La bombolla immobiliària a més ha portat a la crisi a persones i famílies, amb l’ajuda de les entitats financeres, que han enganyat força. I ara diuen - ho han decidit els mateixos que la van crear- que s’ha acabat la crisi, tornen les grues i ens plantifiquen projectes urbanístics per a “dormir tranquils”, “ser feliços” o fer “el pla de la teva vida”.

De la fúria constructora en ocasions s’ha pogut escapar el nostre territori. Hi ha casos emblemàtics com el de Gallecs a Mollet del Vallès, o lluites exitoses per a salvar edificis i zones verdes. Llegeixo al diari que ara tornen els promotors d’urbanitzacions a la Costa Brava. No en tenen prou. Es la gallina dels ous d’or. S’ha creat un mapa de l’amenaça urbanística a la Costa Brava (p. ex. Ara, 2 d’agost 2018. p. 27) davant la proposta de construcció de 2.000 habitatges en diferents indrets. Un perill públic, que desitjo que la força de la gent pugui aturar. Un abús amb massa empara legal, des d’interpretacions al servei d’interessos econòmics molt potents. Potser els més potents de tots els que es mouen a Catalunya. Vet aquí!

I també us vull comentar un aspecte que em toca més de prop. Ja en fa més de trenta anys que visc al mateix lloc, i des de fa un m’estan construint un eixample al costat de casa. Unes super-obres amb una supervisió municipals molt millorable. Els constructors fan el que volen: sorolls insuportables, pols, horaris descontrolats. Sembla que hi hagi una mena de dret a construir, sense respectar els drets de la ciutadania. La zona, una antiga masia que s’ha venut  les terres. Des del segle XII és mala sort que hagin de construir ara! Tot s’hi val. Qui paga mana. Hem perdut la batalla de no construir, perquè en aquest país sembla que primer és construir i després el paisatge o el medi ambient, o trobar alguna funció a la terra, com la que ha tingut en els vuit segles passats.

Construir, construir, construir. I els drets de la ciutadania? Si no es respecten drets bàsics dels veïns, i queixar-se és una molèstia, no acabo de comprendre quina concepció de la democràcia més estranya és aquesta. Caldria conrear més qualitat humana en la relació entre els poders públics i la ciutadania, la qual –no oblidem mai- és titular de drets (i deures). Els drets a la inviolabilitat de domicili per les immissions acústiques, el dret a la salut i la higiene, el dret a la seguretat, cal protegir-los perquè són bàsics per la convivència. La ciutadania no forma part de les obres, i les pateix, per tant, s’ha d’aconseguir que les molèsties siguin les mínimes.

El problema de les obres només es podrà solucionar si hi ha intel·ligència, sentit de responsabilitat, cerca del bon govern i de la transparència, una concepció democràtica i no cleptocràtica d’exercir el poder públic. El problema de l’urbanisme compulsiu és més difícil, al meu parer, atès que alguns segueixen interessats en instal·lar-nos en el monocultiu d’aquesta activitat econòmica, que no ha servit per a garantir un dret a l’habitatge a tothom. Massa especulació i persecució de diner fàcil. Una xacra que no ens la traurem del damunt fins que no es facin d’altres polítiques. I tot això, depèn en part de nosaltres mateixos, ni de Madrid ni de Brussel·les. Aquesta hauria de ser una bona forma de fer República i de defensar la vida.

Los derechos políticos de los menores. ¿Estamos ante una nueva configuración de la categoría de los derechos políticos como “status activae civitatis” o ante un recurso para hacer frente a la abstención y a la crisis de legitimidad de las instituciones representativas? *

 1.- Planteamiento de la cuestión.
 

Las presentes líneas tienen como objeto el estudio de lo que llamamos “derechos políticos de los menores”. Como es conocido, los derechos políticos o de participación política, entre los que destaca el derecho de voto, definen según la terminología clásica un “status activae civitatis”, un vínculo específico con la comunidad política, la ciudadanía, que tradicionalmente se ha asociado a la nacionalidad y a la mayoría de edad.  

En efecto, estos dos elementos configuran su titularidad y su ejercicio. De esta manera se determina el cuerpo electoral, como órgano o concepto que legitima las instituciones públicas representativas mediante los procesos electorales. Todo ello sin perjuicio de que en ocasiones se permita a los extranjeros votar, cuando los tratados internacionales o la legislación lo permitan, asumiendo el principio de reciprocidad (art. 13.2 CE) en elecciones consideradas más administrativas que políticas como es el caso de las municipales. También, a partir del Tratado de Maaschtrit (1992) se crea una ciudadanía europea, que tendrá efectos para elegir el Parlamento europeo, aunque sea por medio de las reglas electorales estatales.

Entendemos por menor la persona que no alcanza los 18 años. Según la Convención de los Derechos del Niño (1989)[1], puede entenderse que los menores tienen derecho a ejercer derechos de contenido político como la libertad de expresión, o el derecho de asociación, que amparan y dan soporte a la participación de los menores en procesos participativos o en iniciativas legislativas. La Convención se inscribe en el proceso de desarrollo de los Derechos Humanos, formulados en la Declaración Universal de la ONU de 1948, y se entiende como una forma de concreción de esos derechos en el caso de un grupo de población considerado especialmente vulnerable y merecedor de una protección especial.^[2]

En los últimos años, los derechos políticos se han visto ampliados también a los menores  (por lo menos a los de más 16 años). Por ejemplo en Cataluña la ley que reguló el proceso participativo del 9-N[3], permitió ejercer el derecho de voto, y también se les ha reconocido la participación en la iniciativa legislativa popular[4].  Quizás se busca ampliar la base de legitimidad del sistema político por medio de la participación de extranjeros residentes y menores que hayan cumplido los 16 años en determinados supuestos[5].Nosotros nos centramos en el segundo supuesto mencionado.

La reducción de la edad de sufragio activo a los 16 años es una de les principales reivindicaciones del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya[6].  En este sentido han llevado a cabo campañas para debatir, concienciar y reivindicar este derecho. Las razones que se aducen para su defensa son: permite implicar el máximo de gente posible en la toma de decisiones colectivas; sitúa las problemáticas juveniles en el centro de la Agenda Política; en los países donde se ha reducido el sufragio, también se ha reducido la media de edad de los representantes elegidos, así como una mayor presencia de personas jóvenes en los programas electorales de los partidos; el progresivo envejecimiento de la población puede provocar un crecimiento de la marginación de la juventud en todos los apartados del proceso político, por lo que esta medida permitiría corregir este sesgo; a los 16 años los jóvenes han completado la educación secundaria obligatoria y han adquirido gran parte de sus derechos y deberes como ciudadanos –trabajar, emanciparse, casarse y asumir responsabilidades penales-. Por lo tanto, no tiene sentido que no puedan ejercer el derecho a voto.

El Consejo de la Juventud de España también ha solicitado el voto a los 16 años: “La juventud está preparada para tomar decisiones, involucrarse y participar de forma responsable y solidaria en todo aquello que le afecta”, insisten. Se sostiene que la juventud de hoy en día tiene mayor y mejor conocimiento de la sociedad y está mucho mejor informada que las generaciones anteriores. Entienden que es un mito que los jóvenes son más propensos a ser influidos por la propaganda política o por las opiniones de sus padres. Entienden que actualmente la juventud de 16 a 17 años es el grupo de edad más reacio a participar en debates políticos y a afiliarse a partidos políticos. La motivación para participar activamente en los procesos de decisiones es mucho más baja cuando no se tiene la posibilidad de influir realmente en los mismos. Rebajar la edad del voto a los 16 años propiciaría una mayor participación de la juventud en la vida democrática. Finalmente, arguyen que así se forzaría a los partidos políticos a realizar mejores políticas de juventud.

Otras de  las razones que aducen desde el Consejo de la Juventud de España son los cambios demográficos. La composición del electorado ha ido cambiando en los últimos años y seguirá haciéndolo en el futuro. La esperanza de vida está creciendo y la proporción de jóvenes en la sociedad se está reduciendo. Reducir la edad del voto a los 16 años propiciará un mayor equilibrio electoral entre los más jóvenes y los más mayores. Asimismo se sostiene la conveniencia de mantener una coherencia entre los derechos civiles y las responsabilidades, asunto este que no nos parece baladí. Como veremos después un joven con 16 años tiene reconocidas diversas responsabilidades y derechos asociados a las mismas: puede trabajar, emanciparse, casarse, ser responsable penalmente, conducir, tener relaciones sexuales etc. Sin embargo, carece de la posibilidad de decidir sobre las políticas que le afectan o los asuntos públicos por medio del voto. 

El Parlamento Europeo también ha tomado cartas en el asunto y  aprobó^[7] en 2015 un proyecto de reforma de la ley electoral europea, que entre otros puntos propone unificar la edad del voto a los 16 años de cara a las elecciones europeas de 2019. Ahora es preciso que los Estados miembros la acepten. En Europa solo dos países tienen reconocido el derecho al voto a los 16 años: Austria^[8] ya admite desde 2007 la edad mínima de 16 años para todos los comicios municipales, estatales y nacionales y Chipre. En el referéndum escocés de octubre de 2014 también se convocó a los mayores de 16 años[9].

Hay más ejemplos; desde Estados que dejan votar a los jóvenes de 16 y 17 años en las elecciones locales (Malta, algún Länder alemán, p. ej Bremen), otros que lo permiten a nivel regional (parlamentos de Gales y, de nuevo, Escocia), pasando por países que han hecho experimentos. Es el caso de Noruega en 2011, donde se puso a prueba en las elecciones locales de algunos municipios. En Austria, la tasa de participación fue menor que entre los adultos. En Noruega, en cambio, los menores de 18 años acudieron a las urnas algo más que los que tenían entre 18 y 21 años (58% versus 46% para una  participación general del 63%).  

Por su parte, la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa (APCE) debatió en la Comisión de Asuntos Políticos, y aprobó la Resolución 1826[10] (de 23/6/2011) dirigida a los Estados miembros, donde promueve entre los mismos en el punto 7.2., “Investigar la posibilidad de bajar la edad de voto a los 16 años en todos los países y en todo tipo de elecciones”, sobre la base de que cuanto más grande es la porción de la sociedad que participa de las elecciones, mayor es la representatividad de los elegidos.

En Latinoamérica, Brasil, Ecuador y Cuba, han habilitado la participación política de los jóvenes desde los 16 años. Uruguay y Chile, van camino de ello. Él Art. 2° de la Convención Iberoamericana de los Derechos de los Jóvenes[11] aprobada en 2005, reconoce: “…el derecho de todos los jóvenes a gozar y disfrutar de todos los derechos humanos, y se comprometen a respetar y garantizar a los jóvenes el pleno disfrute y ejercicio de sus derechos civiles, políticos, económicos, sociales, y culturales”.

2.- Argumentos a favor y en contra del voto de los mayores de 16 años, en el marco de los derechos y deberes a esta edad en España.

Encontramos argumentos a favor y en contra del voto de los mayores de 16 años, según José Antonio Marina:

Argumentos a favor
 

1. A partir de los 16 años los jóvenes ya ostentan según el ordenamiento jurídico  responsabilidades y algunos derechos de adultos. El derecho a votar debería ser uno de ellos.

2. Los jóvenes pueden trabajar, pagan impuestos, luego deberían votar. Serviría, pues, para armonizar la legislación sobre la adolescencia.

3. Al hacerles sentir que pueden decidir sobre cosas que afectan a su vida, los jóvenes sentirían más interés por la política.

4. Al tener que contar con su voto, los políticos cuidarían más los intereses de los jóvenes.

5. Los 16 años son mejor edad para introducir el voto que los 18, porque a esa edad los jóvenes están todavía enraizados en su comunidad y más concernidos por el voto que dos años después.

6. Los jóvenes tienen una perspectiva sobre aspectos sociales y de la vida cotidiana, que conviene tener en cuenta.

7. Reducir la edad del voto a los 16 años es una gran oportunidad para que los nuevos votantes puedan recibir una formación política, ya que todavía están dentro del sistema educativo.

8. Los programas para fomentar la participación política de los adolescentes se verían favorecidos. En todo el mundo existe una gran preocupación por la socialización de los adolescentes.

Argumentos en contra

1. A los 16 años se es demasiado joven para ser emocionalmente objetivo, y por lo tanto se es psicológicamente vulnerable.

2. Los jóvenes son incapaces de tomar decisiones políticas responsables porque carecen del conocimiento político necesario.

3. Los jóvenes son muy vulnerables a las influencias.

4. El voto de un joven puede comprarse fácilmente.

5. Los adolescentes tienden a tener una perspectiva temporal corta, se interesan más por las consecuencias a corto término que por las consecuencias a largo plazo, lo que políticamente es peligroso.

6. Los adolescentes tienen menos conciencia del riesgo que los adultos y parecen calcular los beneficios y los riesgos de forma distinta.

7. La investigación existente sugiere que los adolescentes son más impulsivos que los adultos y están sometidos a cambios bruscos de humor.

8. Los jóvenes no están interesados en tomar decisiones políticas. Si pocos jóvenes de 18 años votan, con más razón dejarán de votar los de menor edad.

9. El voto joven podría proponer iniciativas peligrosas.

10. Mantener el voto a los 18 años no supone ningún perjuicio a los menores de esa edad, ni a la sociedad, por lo que no es sensato cambiarlo.

11. Algunos autores temen que reducir la edad de los votantes colabore a la tendencia a reducir la edad penal y a disminuir la autoridad de los padres[12].

Por otro lado, de acuerdo con la legislación vigente en España hemos de recordar los siguientes datos que afectan a la capacidad de obrar de los mayores de 16 años:

• Tener un trabajo. La educación obligatoria llega en España hasta los 16 años. A partir de los 15 los menores pueden trabajar a jornada completa, aunque sea con el consentimiento de los padres o tutores[13].
• Tener relaciones sexuales con un adulto. El Código Penal establece que a partir de los 16 años los menores pueden tener relaciones sexuales consentidas con adultos[14] (art. 183 quarter CP). Se sube de 13 a 16 años por medio de la reciente reforma operada por medio de la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre.
• Tener responsabilidad penal. A partir de los 14 años. Así lo establece la Ley del Menor. Ley Orgánica 5/2000, de 12 de enero, reguladora de la responsabilidad penal de los menores (LORPM), establece que La responsabilidad penal varía en función de la edad: estableciéndose dos tramos sancionadores: 14-15 y 16-17 años. Es decir, la pena por un mismo delito no es la misma a los 14 que a los 17 ya que se entiende que el grado de madurez y comprensión de los menores es diferente[15]. La mayoría de edad penal está establecida en los 18 años según el  art. 19 d) del Código Penal.
• Dar el consentimiento para cualquier operación quirúrgica. La Ley de Autonomía del Paciente establece la mayoría de edad para prestar el consentimiento a estos efectos a los 16 años (art. 9.3 de la Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica).
• Contraer matrimonio. A partir de la reforma operada por la Ley 15/2015 de 2 de julio, de Jurisdicción Voluntaria, en poco tiempo se ha elevado primero de 14 a 16 y después a los actuales 18.[16]en una lógica de protección de los menores frente a matrimonios indeseados, auspiciada por la misma ONU y que también ha llegado a Francia.

3.- Los menores: los conceptos “pueblo” y  cuerpo electoral

Uno de los principios sobre los que se construye el Estado democrático es la ampliación progresiva de las bases de participación política, asignando a la mayor cantidad posible de personas su intervención en la elección de representantes políticos en sus diversos niveles. Este proceso es un avance hacia la profundización de la democracia, en la cual en el concepto de pueblo se incluye a los jóvenes concebidos como aptos para ejercer  derechos políticos. El sufragio universal reclama que la formación del electorado se haga con el mayor número de personas razonablemente capacitadas para el cumplimento de la función social que desarrolla; por ello, es este un argumento favorable a la incorporación de los menores (por lo menos algunos) al ejercicio pleno de sus derechos políticos a partir de los 16 años.

No debe olvidarse que la reducción de la edad para la emisión del voto ha sido una constante a lo largo de la historia -en España hasta 1931 la edad electoral eran los 25 años; en 1931[17] se rebajó a 23 y en 1978 a 18- y sirve para fomentar el desarrollo de la participación política, tanto desde el punto de vista del individuo, como desde la perspectiva de la sociedad política en la que dicho individuo está integrado y a cuya existencia contribuye. 

En España la nueva edad electoral podría establecerse en 16 o 17 años, pues se puede presumir que hoy a esa edad se tiene capacidad de discernimiento suficiente para participar en un proceso electoral. Conviene recordar cómo hemos indicado más arriba que, además de ejercer otros derechos políticos, con 16 años se puede trabajar o contraer matrimonio y se tiene responsabilidad penal. Esta reducción de la edad electoral no requiere, según Miguel Angel Presno Linera, una reforma constitucional que modifique el art. 12 CE, donde se prevé que los españoles son mayores de edad a los 18 años:  “Ese precepto establece la presunción de que por encima de esa edad todos los ciudadanos tienen la capacidad intelectiva necesaria, lo que excluye la posibilidad de que el Legislador que desarrolle el derecho fundamental pueda imponer un sufragio capacitario para intervenir en los asuntos públicos; pero por debajo de esa edad no se debe deducir en general una regla restrictiva de la eficacia de los derechos fundamentales, lo que resulta coherente con la consideración de la minoría de edad como un proceso durante el cual la psicología de la persona se va formando y, con ello, su capacidad de autodeterminación. En términos legales, hay mayorías de edad inferiores a la general de 18 años en el ámbito penal, matrimonial, laboral o tributario”[18].

Durante la X Legislatura (2011-2015), ERC presentó una proposición no de ley en el Congreso de los Diputados a la que se opusieron PP y Ciudadanos y PNV pero contó con el apoyo de PSOE, Podemos y Grupo Mixto, por lo que se aprobó, pero decayó al acabarse la Legislatura. En el argumentario de los grupos que se opusieron destaca un doble motivo: las dificultades legales y el presunto interés electoralista de los republicanos, dada la mayoritaria inclinación de los jóvenes catalanes a la causa independentista (sic)[19]. 

Según los autores J. Benedicto y Morán, M.L., “Los jóvenes se hacen, pues, ciudadanos cuando irrumpen en la esfera pública, ejercen los derechos que van adquiriendo y reclaman su participación en la toma de decisiones colectivas”[20] Y añaden “La edad está vinculada fundamentalmente a la experiencia, el conocimiento y las habilidades que las personas desarrollan y acumulan a lo largo de su vida. Este conjunto de conocimientos y habilidades hace que, en general, las personas mayores participen más que los jóvenes. No obstante, la relación entre edad y participación no suele ser completamente directa y positiva, sino curvilínea”

Por otro lado, se ha destacado que los jóvenes en las sociedades postindustriales gozan de todo un repertorio de canales alternativos de vinculación cívica, movilización y expresión, además de los medios tradicionales -como el voto-, que también hay que tener en cuenta. Redes sociales, grupos de socialización informal, clubes, asociaciones, son más utilizados por las generaciones jóvenes que no por las de más edad, más centradas en el voto y en ocasiones dejados ir por la desidia y el aburrimiento y, por consiguiente, la abstención. 

Sin embargo, a pesar de todo ello, lo que completa realmente la reflexión es la perspectiva demográfica: si analizamos los datos del cuerpo electoral en España en cifras absolutas desde 2009 y realizamos una proyección hasta 2020 se observa una tendencia descendente, de reducción del cuerpo electoral. Con el aumento del cuerpo electoral consecuencia de la ampliación de la edad a los 16 años se podría corregir este descenso. Se conseguiría mantener en el año 2020 un cuerpo electoral similar al actual[21]. Esta sería la gran operación de urgencia.

4.- Conclusión

El tratamiento de los derechos políticos de los menores afecta no sólo al derecho al sufragio que hemos tratado aquí sino en general a otros derechos como el de manifestación en la vía pública o la libertad de expresión y de información. La respuesta, a mi juicio no puede ser homogénea en cuanto a la edad, puesto que no es lo mismo un niño pequeño que acompaña a los padres o un adolescente, al que se le podrían aplicar las consideraciones aquí analizadas para permitir un ejercicio del derecho lo más amplio posible, desde la perspectiva de la capacidad de obrar[22], que actualmente comporta la autorización formal de los padres o tutores[23].

En el ámbito estricto del derecho de sufragio activo o derecho de voto, la creciente desafección política como elemento estructural del Estado democrático de Derecho en nuestras sociedades occidentales, puede darse la vuelta en beneficio de una mayor legitimidad por lo menos de hecho en los términos de permitir una rebaja de la mayoría de edad política a los 16 años[24]. Como hemos visto es ésta la tendencia dominante hoy en día, y las legislaciones nacionales e internacionales parece que van a ir en dicha dirección. 

Este escenario de futuro nos permite desear que la solución planteada no lo sea sólo por razones coyunturales, sino por razones de fondo, es decir, basada en criterios cívicos y de responsabilidad social. Consideramos que no hay que tener miedo a la mencionada ampliación del sufragio, puesto que se mueve en la lógica de una tendencia generalizada.

Bibliografía

AA.VV. Revista de Estudios de Juventud. Nº 85. El voto juvenil, Junio 2009. Monográfico.

Benedicto, J. y Morán, M.L. (2002),  La construcción de una ciudadanía activa entre los jóvenes, Madrid, INJUVE (Instituto de la Juventud de España).

Delgado, M. (2009), “El impacto demográfico sobre el censo electoral del adelanto hasta los 16 años del derecho a voto”, Revista de Estudios de Juventud. nº 85. El voto juvenil, Junio 2009. Monográfico. 

Gaitán Muñoz, L. (2009),  “El ejercicio del voto en el marco de los derechos de la infancia”, Revista de Estudios de la Juventud, nº 85,  Instituto de la Juventud – Documentos, n. 5. 

González, J. J. y Salido, O (2003), “El voto de los jóvenes” en Revista de Estudios de Juventud, Número extraordinario: Jóvenes, Constitución y Cultura democrática, Madrid, INJUVE.

Marina, J.A. (2005), “Informe sobre la posibilidad de extender el derecho al sufragio activo en las elecciones municipales a las ciudadanas y los ciudadanos cuya edad se encuentre entre los dieciséis y los dieciocho años”, en AA.VV.: Informe sobre la capacidad de extender el derecho de sufragio: Manuel Carrasco, Javier Pérez Royo (sobre los aspectos jurídicos), Julián Santamaría (aspectos sociopolíticos) y José Antonio Marina (aspectos psicológicos y educativos). Universidad de Sevilla.

Mateos, A. y Moral, F. (2006), Comportamiento electoral de los jóvenes españoles, Madrid, INJUVE.

Moral, F. (2009), “Algunas consideraciones sobre la rebaja de la edad de voto de los 18 a los 16 años”, Revista de Estudios de Juventud. nº 85. El voto juvenil, Junio 2009. Monográfico. 

Moral, F. (2003), “Un análisis de la influencia del cambio generacional en la cultura política de los jóvenes españoles” en Revista de Estudios de Juventud, Número extraordinario: Jóvenes, Constitución y Cultura democrática, Madrid, INJUVE.

Therborn, G. (1993), “Los derechos de los niños desde la constitución del concepto moderno de menor: un estudio comparado de los países occidentales”, en Moreno, L. (comp.) “Intercambio social y desarrollo del Bienestar”. CSIC. Madrid. 

Wintersberger, H, (2009),”Edad Electoral, dieciséis años. La Reforma Electoral Austriaca de 2007”,  Revista de Estudios de Juventud. nº 85. El voto juvenil, Junio 2009. Monográfico.

Webgrafía:

http://www.injuve.es/observatorio/valores-actitudes-y-participacion/no-85-el-voto-juvenil

Véanse las referencias que se reproducen a pie de página a lo largo del presente trabajo.

---

*Agradezco la colaboración de Ferrán Quintanilla Felip, estudiante de la UAB y becario en el Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), en la labor de búsqueda de algunas referencias. 

[1] http://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf (24/12/2017)

[2] Gaitán Muñoz, L. (2009), “El ejercicio del voto en el marco de los derechos de la infancia”, Revista de Estudios de la Juventud, nº 85,  Instituto de la Juventud – Documentos, n. 5. http://www.injuve.es/sites/default/files/5LourdesGaitan.pdf

[3] Cfr. La Llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana, al amparo de la cual se desarrolló el proceso participativo del 9-N 2014, en aplicación del art. 122 EAC sobre consultas populares, declarada inconstitucional por la STC 31/2015, de 25 de febrero.  El Decreto de convocatoria fue impugnado también, y dio lugar a la STC 32/2015, de 25 de febrero.

[4] Art. 2.1  Ley 1/2006, de 16 de febrero, de la Iniciativa Legislativa Popular (Catalunya).

[5] http://www.lavanguardia.com/vida/20161124/412124302435/edad-votar-16-anos.html (16/8/2017).

Para una referencia a diferentes Estados y la edad para votar: http://www.abc.es/internacional/abci-paises-puede-votar-menos-18-anos-201604261721_noticia.html,(23/8/2017) https://politikon.es/2016/05/12/demasiado-joven-para-votar-ejemplos-causas-y-efectos-del-voto-a-los-16-anos/ (24/8/2017)

[6] http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20170915/431297702494/el-consell-nacional-de-la-joventut-impulsa-una-campana-para-animar-a-participar.html (5/12/2017).

[7] http://www.votewatch.eu/blog/strong-ep-majority-prepares-harmonisation-of-eu-elections-rules/ (24/8/2017) 

[8] https://elpais.com/diario/2008/09/29/internacional/1222639201_850215.html,  (24/8/2017) 

Véase también, Wintersberger, H, (2009)” Edad Electoral, dieciséis años. La Reforma Electoral Austriaca de 2007”,  Revista de Estudios de Juventud . Junio 09. Nº 85.

En http://www.injuve.es/sites/default/files/2HelmuntWintersberger.pdf (23/9/2017)

[9] http://blog.whatscotlandthinks.org/2014/12/many-16-17-year-olds-voted/ (15/9/2017)

[10] http://semantic-pace.net/tools/pdf.aspx?doc=aHR0cDovL2Fzc2VtYmx5LmNvZS5pbnQvbncveG1sL1hSZWYvWDJILURXLWV4dHIuYXNwP2ZpbGVpZD0xODAxNSZsYW5nPUZS&xsl=aHR0cDovL3NlbWFudGljcGFjZS5uZXQvWHNsdC9QZGYvWFJlZi1XRC1BVC1YTUwyUERGLnhzbA==&xsltparams=ZmlsZWlkPTE4MDE1 (7/12/2017)

[11] https://www1.essex.ac.uk/armedcon/story_id/000827.pdf (7/12/2017)

[12] Fuente: ¿Se tiene con 16 años edad para votar?”, La Vanguardia, 24/11/2016. http://www.lavanguardia.com/vida/20161124/412124302435/edad-votar-16-anos.html (14/8/2017) donde ser reseña este trabajo del profesor Marina, que se cita al final en la bibliografía.

[13] http://www.dt.gob.cl/1601/w3-article-95599.html sobre el trabajo de los menores (23/8/2017)

[14] Hasta la entrada de esta norma, la edad de consentimiento sexual en España se situaba en 13 años, una edad muy inferior a la de los restantes países europeos y una de las más bajas del mundo. Por ello, el Comité de la Organización de las Naciones Unidas sobre Derechos del Niño sugirió una reforma del Código Penal español para elevar la edad del consentimiento sexual, adecuándose a las disposiciones de la Convención sobre los Derechos del Niño, y así mejorar la protección que España ofrece a los menores, sobre todo en la lucha contra la prostitución infantil

[15] Se contempla por primera vez  la responsabilidad civil del menor infractor, con el objetivo de intentar reparar el daño causado a la víctima. Aunque  prima el interés del menor también se contempla la necesidad de que la víctima no quede desamparada, y de ahí nace la posibilidad de que a los padres del menor se les atribuya la responsabilidad civil solidaria respecto al daño que sus hijos hayan causado (art. 61.3 LORPM).

[16] https://politica.elpais.com/politica/2015/07/15/actualidad/1436947148_829261.html

https://politica.elpais.com/politica/2015/07/22/actualidad/1437579678_542369.html (22/12/2017).

[17] La lucha por el sufragio universal, como es conocido, fue primero masculina y después también femenina. En el marco de la Segunda República, las elecciones generales de 1933 supusieron el estreno de la mujer como titular del derecho de voto.

[18] Miguel Ángel Presno Linera, http://hayderecho.com/2011/11/23/la-edad-para-votar/   (23/9/2017)

Del mismo autor: http://digibuo.uniovi.es/dspace/bitstream/10651/29674/1/Reducionedadelectoral.pdf

(5/12/2017), donde concluye: “ha de recordarse que la fijación de la edad a partir de la que se reconoce la posibilidad de emitir el voto depende del “legislador electoral”, por lo que una eventual reducción de los vigentes 18 años a la edad, por ejemplo, de 16 se podría llevar a cabo a través de una mera reforma de la Ley Electoral, que es la que en su artículo 2.1 fija la mayoría de edad electoral en la mayoría de edad general, establecida por la Constitución en los ya mencionados 18 años (art. 12 CE)”. Véase también: https://elpais.com/sociedad/2012/03/09/vidayartes/1331323839_337941.html   (23/10/2017)

[19] http://www.elperiodico.com/es/politica/20160625/rebajar-edad-voto-16-anos-pros-contras-debate-5147106  (5/11/2017)

[20] J. Benedicto y M.L. Morán, (2003). La construcción de una ciudadanía activa entre los jóvenes. Madrid, INJUVE, p. 49.

[21] Cfr. Delgado, Margarita. (2009) El impacto demográfico sobre el censo electoral del adelanto hasta los 16 años del derecho a voto, Revista de Estudios de Juventud. Nº 85. El voto juvenil, Junio 2009. Monográfico. https://issuu.com/injuve/docs/portadat

[22] http://www.elperiodico.com/es/politica/20170927/la-fiscalia-actua-contra-la-asistencia-de-menores-en-las-manifestaciones-6314459 (7/12/2017)

[23] https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2017-09-21/carta-padres-ninos-manifestacion-referendum-cataluna_1447573/ (7/12/2017)

[24] E. Arnaldo, “¿Mayoría de edad electoral a los 16 años?”, El Español, 3 mayo 2016 (25/12/2017).