divendres, 26 de maig del 2023

Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Utopia o solució per a la cosa pública local?

 Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA).

Es per a mi una gran satisfacció prologar el llibre de l’amic Isidre, no tan sols perquè suposa  veure el seu treball doctoral publicat sinó per la constància de l’autor en l’anàlisi del que anomena “la cosa pública local”. Es aquest un tema cabdal per tal d’analitzar les competències dels ens locals a Catalunya i en especial llur dimensió, mitjançant la creació de les ABA (àrees bàsiques administratives). Això comporta una crítica contundent a l’actual sistema d’organització municipal i de règim local, per ineficient, ineficaç, a més de confús i per damunt de tot desconeixedor de l’ ”esperit del dret públic de Catalunya” en la línia de juristes com  Eiximenis o Maspons i Anglasell.

Teniu al davant una proposta que és un autèntic canvi de paradigma en relació al dret vigent, estructurat a partir de les bases estatals espanyoles i el desenvolupament normatiu autonòmic.  L’autor pensa en una lògica nacional catalana i en un escenari utòpic, en el marc del procés de construcció d’una futura república catalana. Utòpic aquí vol dir allò que no existeix encara però que justifica totes les reflexions que trobareu en el present volum. Es l’anàlisi d’una realitat que no agrada des del desig de refer totes les costures. Cal començar des d’avui mateix un camí que es transita cada dia, que es coneix i es pateix.

L’autor en efecte té un coneixement directe del món municipal català com a secretari d’ajuntament. Gaudeix de molta experiència -més de quaranta anys- i arriba a la conclusió de que no anem bé. Afirma que avui domina una concepció en la que es dubtosa la finalitat de satisfer els interessos generals, una situació en la que domina la partitocràcia i els interessos sectorials. La institucionalització del servei públic deixa molt que desitjar. En paraules de l’autor, “el model és molt lluny d’estar al servei del ciutadà, i de la societat, de forma eficient, eficaç, simple, garant de l’interès general i respectuós amb la seguretat jurídica”. D’altres característiques que en destaca del model actual són ”presidencialista, burocràtica, hiperreglamentada, tècnicament gens àgil i políticament allunyada del ciutadà”. Tot plegat comporta que cal revisar-ho tot i defensar un model nou.

Es proposa la transformació de la planta municipal tenint en compte que la majoria de municipis (un 87%)  del país són petits, amb menys de deu mil habitants, amb totes les insuficiències que això comporta. I amb totes les servituds i dependències que suposa. En el treball traspua una crítica al centralisme barceloní i d’altres grans àrees metropolitanes i al manteniment d’un model que fa anys sabem que és inviable. Aquesta és una bona raó per a propugnar les esmentades ABA, no tan sols per qüestió de dimensió i capacitat de gestió sinó també per tirar endavant una nova manera de fer, que no cal que sigui tant deutora de l’època de la transició política, que sigui sobretot innovadora, i que tingui encaix amb l’actual ordre constitucional.  

En efecte, el Dr. Isidre Llucià i Sabarich creu que les coses poden canviar, si hi ha voluntat política, des d’ara mateix. Amb aquesta finalitat ens presenta models de dret comparat ben diferents, que poden servir d’inspiració. Ens posa sobre la taula la necessitat de gestionat la representació d’interessos professionals o associatius juntament amb els polítics o generals. Configura un sistema de gestió pública on la política i l’administració no estiguin diluïdes una en l’altra. Defensa un sistema electoral més proper a la persona, on els representants retin comptes davant els representats seguint el model tradicional català de “purgar taula”.

Aquest llibre planteja provar escenaris nous, perquè fins ara poc de nou s’ha provat. S’ha actuat massa a remolc dels marcs establerts, de forma poruga o potser covarda. O potser acceptant que no cal canviar l’actitud, la mirada, els gestos i les normes. Això ja no és de rebut, segons l’autor.

Al llibre es plantegen diversos àmbits als quals cal donar resposta: la participació dels ciutadans, un model territorial sostenible i racional, l’articulació representativa del teixit associatiu, un model de govern i sistema electoral local adaptat a les exigències actuals i una acció política local concordant amb el model que es postula. La recerca aporta un significatiu estudi del dret públic català originari, anterior al Decret de Nova Planta, i una proposta evolucionada d’aquest dret aplicat a les circumstàncies d’avui en dia. Tanmateix, es deixa obertes importants línies d’investigació de cara al futur, que justifiquen l’existència d’agrupacions de juristes com el Col·lectiu Maspons i Anglasell, que volen aprofundir amb rigor en el dret públic català originari, així com en la seva aplicabilitat avui dia, juntament amb la proposta de concreció del mapa municipal a Catalunya en el marc d’un model territorial estable estrictament català o la millora significativa de la democràcia participativa en la “cosa pública local”.

Cal fer notar que el dret públic català originari és absolutament desconegut i ignorat en l’actualitat. Com a conseqüència, cal treballar per la possibilitat d’una actualització que pugui donar lloc a condicions d’aplicació reals avui dia. La importància del treball que teniu a les mans rau en el fet que a partir del dret públic català originari i a través de models comparats, es postula una proposta política nova per a la “cosa pública local” des d’una perspectiva poc tractada a casa nostra. En definitiva, ens trobem amb un treball en el que és fa una proposta integral per tal de revifar un cos malalt. Una proposta en la que l’estudi i l’experiència son els seus fonaments, centrada en la lluita pel bon govern, la transparència, la bona fe en la gestió pública.

Per acabar voldria esmentar dos aspectes especialment preocupants. El primer, el sectarisme en la gestió dels afers públics locals, aspecte en el que els partits polítics i les agrupacions electorals independents sovint han segrestat la defensa del bé comú i s’han apropiat de les institucions públiques en una lògica perversa de majoria-oposició.  El segon, l’infrafinançament recurrent dels municipis, que deixa la porta entreoberta a la corrupció, com ens demostra la pràctica dels darrers decennis.  

En la “cosa pública local” cal repensar-ho i refer-ho tot, com a mínim tot el que no funciona bé, que és molt. Cal que elevem la mirada i imaginem nous escenaris, al servei de les persones i del país, com es fa en aquest llibre.

TENIM DRET A L’ESPERANÇA

Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.

Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil, per tot tipus de raons. Potser la toxicitat ambiental o les dificultats tot de tot tipus, no ens ajuda per aconseguir mantenir un “estat d’ànim” positiu. 

L’antropologia, la sociologia, la política, el dret, ens aporten punts de vista sobre la  construcció personal i comunitària, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua explicació de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació ambiental, necessitem l’esperança.

L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, ens permet esperar un futur millor. L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, atès que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió. No és viure en un món màgic sinó real.

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Un dret que és personal però que també s’ha de viure en comunitat. I tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança, com ara alguns polítics en nom de grans principis o paraules. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social. 

Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país. Cada dia hauríem de preguntar-nos què ens impedeix l’esperança.

http://valors.org/author/joanlluisperez/