diumenge, 9 de setembre del 2018

El país de les grues i dels “guiris”

Ens està quedant un país que déu-n’hi-do. Hem recuperat les grues, que tornen a dominar les nostres alçades per construir molt i crear així molta felicitat a alguns i ensems molta infelicitat a d’altres, penso que la majoria de persones conscients del que ja fa anys que estan perpetrant. I fins i tot et venen promocions sobre plànols, amb un nom del carrer impossible, però tant se val. L’important és el màrqueting, i un llenguatge com d’encantadors de serps, a veure si cauen clients com mosques.
I no et queixis gaire. Mentre et destrossen el medi ambient al teu voltant (al meu voltant, segur), de la manera com estan acostumats a fer, sense respectar horari, sorolls, pols, fins i tot els dies del “ferragosto” i de la festa major, demanes hora -amb d’altres veïns- per tenir una reunió a l’Ajuntament. Si, l’Ajuntament, aquella institució representativa del municipi, que ha de vetllar pels drets de la ciutadania, i perquè es compleixi la llei, en termes d’humanitat també (o d’urbanitat). Alguns –des de la perspectiva del poder local- s’estranyen que et queixis. Acostumats a la prepotència, no tenen respostes, no saben ajudar. Els de la immobiliària ni hi van. Em sembla greu. Els representants municipals han de saber ajudar la ciutadania, que és titular de drets i ha d’ordenar la convivència. Per això és un poder públic en una societat democràtica: ha de canalitzar les queixes quan no es poden exercir lliurement els drets dels ciutadans o aquests així ho consideren. Com a mínim escoltar…
La situació anterior descriu un problema molt greu. Avui, les institucions públiques estan distanciades de la ciutadania, no les saben representar. Potser representen amb mes facilitat grans corporacions o grans interessos, com el món de les obres públiques, que no pas els drets fonamentals de les persones, residents i veïns. I així anem. Després de més de trenta anys, ara ha començat una mena d’ocupació de territori salvatge per edificar pisos, una colonització del territori pels promotors que ja han vist que la crisi s’ha acabat perquè tornen a poder utilitzar el crèdit bancari. La normativa que permet aquest despropòsit ve de molt abans. Tot havia estat com somort durant la crisi. Ara ha revifat. No tenim dret a res. Però jo sento que m’estan practicant una mena d’assetjament immobiliari. És un final de cicle. El poble mai més serà el mateix.
Misèries humanes. No hi pinto res. Però vull que se’m respectin els drets, encara que no pugui aturar la destrucció del meu entorn vital. Molta misèria, gent que no sap conrear la qualitat humana. No puc dir-hi més. Els mateixos que s’omplen la boca amb paraules de progrés, normalment el seu. I si, fastiguejat, vaig a Barcelona, m’hi trobo amb incivisme de totes menes, l’abús del turisme com a negoci que genera massa malestar a la majoria de la població, una ciutat que no se sap fer respectar. I molts hotels, per encabir-hi turistes. Com no pot ser d’una altra manera, noves grues per encabir “guiris”. Zones senceres de la ciutat convertides en residències de gent forana. Barcelona convertida en parc temàtic, amb el corresponent màrqueting per vendre qualsevol cosa, en ocasions tot menys cultura. No em reconec a mi mateix en aquesta Barcelona convertida en destí d’oci i de turisme massiu i massificat.
I encara hi ha gent que parla de neutralitat de l’espai públic? La pressió ambiental a la qual em trobo sotmès es un autèntic assetjamentAcabaran amb els nostres pobles i ciutats, però mentrestant s’hauran omplert les butxaques de diners. I els poders públics en una societat democràtica mirant no sé sap on. Això és molt fort!