El passat 15 de febrer la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va organitzar la I Jornada d’Estudis Víctor Ferro Pomà,
que busca ser la primera d’un conjunt de trobades bianuals que tinguin
com a objectiu donar a conèixer estudis sobre el dret i alhora
homenatjar la figura del jurista i historiador que dona nom a les
jornades. Ferro Pomà destaca per la seva obra, rigorosa i de qualitat,
que Albert Lamarca, president de la Comissió Jurídica Assessora de la
Generalitat de Catalunya, va qualificar de “tresor” en el discurs
d’inauguració de l’acte.
Aquesta primera trobada, que va tenir lloc a la seu de l’IEC, va
portar per títol “El dret públic català” i es va distribuir en sis
ponències i dues taules rodones. El matí van tenir lloc les ponències
relatives al dret públic català en etapes medievals i fins al segle
XVIII; mentre que a la tarda es van concentrar les intervencions que
abordaven el dret públic català dels darrers segles fins a l’actualitat.
La primera conferència, amb el títol “El Govern a la Corona d’Aragó i
a Catalunya”, va anar a càrrec del doctor Tomàs de Montagut Estragués,
de la Universitat Pompeu Fabra. Montagut va descriure les estructures
juridicopolítiques de la Corona d’Aragó, les quals estan basades en la
noció de “iurisdictio” (jurisdicció). La jurisdicció és la
potestat pública descendent de la gràcia de Déu que recau sobre el
monarca i que inclou competències en l’àmbit legislatiu, judicial i
governatiu. Segons Montagut, en la Corona d’Aragó es van combinar
diversos graus de jurisdicció: la jurisdicció universal, l’especial, la
local, la personal i la dels gremis, les quals mantenien una relació més
de simbiosi i coordinació que no pas de jerarquia. Amb l’arribada de
l’Humanisme, però, es produeix un gir antropològic en què l’home
substitueix Déu com a punt central capaç d’organitzar la societat, la
qual cosa afecta les estructures juridicopolítiques i la jurisdicció
evoluciona cap a la sobirania. És en aquests moments que neixen les
monarquies absolutistes, en què el rei no està obligat a complir el
dret, perquè ni pertany ni depèn del dret, sinó que és “d’ell”.
El doctor Sixto Sánchez-Lauro, de la Universitat d’Extremadura, va
ser l’encarregat de pronunciar la segona intervenció, “Les estructures
polítiques hispàniques baixmedievals i modernes: visió institucional en
un procés d’unificació monàrquica”, en què va descriure les estructures
polítiques des del segle XI fins al XVIII. Segons el jurista extremeny,
en les etapes medievals, atès que el territori estava molt fragmentat,
les estructures polítiques eren reduïdes i s’organitzaven sobretot al
voltant de vassallatges. Després, aquestes van anar evolucionant cap a
un règim de monarquia universal, caracteritzat per una certa distància
respecte de l’Església i la seva forma heterogènia de governar, ja que
el rei respectava els ordenaments jurídics dels territoris i el seu
poder incidia en major o menor grau depenent del que estipulessin
aquests (és el cas de la Corona d’Aragó en què hi havia els ordenaments
de València, Catalunya i Aragó). I ja més cap al segle XVIII, la figura
de la monarquia universal es va veure superada per la monarquia
absolutista, un règim molt més autoritari en què els organismes com les
Corts van quedar relegats a un segon pla amb poc poder decisori i la
religió va esdevenir un aliat del monarca, fins al punt que el monarca
emprenia accions per perseguir heretges i creava tribunals com els de la
Inquisició. Així doncs, veiem com la fragmentació del poder típica dels
segles XI i XII es va anar concentrant amb el pas del temps en les mans
d’una sola persona. Sánchez-Lauro va posar punt final a la seva
intervenció amb un breu apunt sobre les estructures del segle XIX,
caracteritzades per una monarquia que es veu delimitada per models
constitucionals i que esdevé una figura fixada per un text legal, una
constitució.
Just a continuació, la tercera ponència, “Contra l’arbitrarietat dels
poders: el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713)”, de la mà del doctor
Josep Capdeferro Pla, de la Universitat Pompeu Fabra, va versar sobre
l’origen, la formació i les característiques d’aquest òrgan judicial,
que va resultar ser una de les últimes claus de volta del dret públic
català abans del Decret de Nova Planta. El Tribunal de Contrafaccions va
néixer fruit d’un acord pres per les Corts reunides a principis del
segle XVIII amb l’objectiu de jutjar els delictes i les faltes comeses
per agents del rei. Estava format per sis jutges, que representaven tant
el poder reial com els estaments de forma paritària, de tal forma que
el tribunal es va convertir en un clar limitador del poder reial.
Capdeferro va cloure la ponència apuntant a la importància de continuar
estudiant aquest tribunal, que destaca per la seva paritat i modernitat
en un moment en què les monarquies tendien cada vegada més a
l’absolutisme, i donar-lo a conèixer a l’àmbit acadèmic internacional.
La taula rodona que va tancar aquest primer bloc va estar moderada
per Joan Lluís Pérez-Francesch i va buscar l’establiment de vincles
entre el dret històric català i l’actualitat. Deixem constància de les
aportacions de Montagut, qui va ressaltar el model de poder
descentralitzat que tenia la Corona d’Aragó, sota el qual cada zona va
mantenir el seu “dret a decidir”. Semblantment, Capdeferro també va
elogiar l’esperit pactista que caracteritzava els models medievals, i va
animar a aprofitar el moment que viu Catalunya per reconfigurar les
estructures polítiques i de poder i allunyar-les de les espanyoles, que
són hereves de monarquies absolutistes i models dictatorials.
A la tarda, el segon bloc de la jornada va oferir les conferències
sobre el dret públic català dels darrers segles fins a l’actualitat. La
ponència “(Re)construir un estat per mantenir la nació: el dret públic
català”, realitzada per Ferran Armengol Ferrer, va resseguir el dret
públic català durant els segles XVIII i XIX fins a arribar a l’any 1936.
El jurista va explicar com es va passar d’un dret públic català
plenament implantat a un dret retallat parcialment pel Decret de Nova
Planta, que es va agreujar a causa de l’arribada de jutges des de Madrid
que desconeixien el dret propi de Catalunya; i sobre el segle XIX va
fer al·lusió a com la ideologia de la unitat espanyola i de l’existència
d’un únic interès general es feia cada vegada més patent, alhora que
naixien i agafaven força les primeres idees federals. En concret, va
destacar que va ser a Catalunya, arran de les Bases de Manresa, on
primer es va parlar d’autonomia i de competències i va fer referència a
les figures de Valentí Almirall i Enric Prat de la Riba, així com
l’Estatut de Núria, la Mancomunitat i la Generalitat republicana.
La segona intervenció de la tarda, intitulada “El (nou) règim jurídic
local de Catalunya: entre la tradició i la modernitat”, va ser la de
Xavier Forcadell Esteller, de la Universitat Rovira i Virgili i
coordinador general de la Diputació de Barcelona. El ponent va defensar
que un nou règim jurídic local no es pot abordar sense valorar-ne els
antecedents ni sense considerar els tres principis següents: la planta
territorial, el règim jurídic i el finançament. Va dedicar bona part de
la ponència a resseguir la història de la divisió territorial de
Catalunya: des de les vegueries del segle IX i X; passant pel naixement
de les províncies procedents de l’ordenament jurídic espanyol, la cerca
d’un reequilibri territorial de la mà de Prat de la Riba i l’establiment
de les comarques per Macià; fins a arribar a l’actualitat, en què
disposem d’un Estatut que assenta les bases per a un nou règim local
basat en vegueries, tot i que encara no disposem de legislació que el
desplegui. Finalment, Forcadell va esperonar a iniciar el debat de si
volem mantenir comarques o instaurar les vegueries.
L’última conferència va anar a càrrec d’Àlex Bas Vilafranca, de la
Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Consell de Garanties
Estatutàries, i va portar per títol “L’estat actual del dret públic
català (2010-2017): una situació reversible?”. Bas va iniciar la
diagnosi de l’estat actual del dret públic català l’any 2010, coincidint
amb la sentència de l’Estatut, i va partir de sis premisses: 1) la
fallida de l’Estatut, el qual, tot buscant una millora quantitativa i
qualitativa, ha estat retallat i interpretat pel TC amb la conseqüència
perniciosa que es tanca la porta a un possible model espanyol asimètric
de competències que havia quedat obert a partir de l’any 1979; 2) l’abús
del decret llei com a mitjà per recentralitzar els poders de l’Estat,
sovint sota la cobertura de la crisi econòmica; 3) l’afectació de
competències emblemàtiques de l’autogovern (com la llengua, l’educació i
la cultura); 4) la normalització de mecanismes excepcionals
d’intervenció constitucional (com la reforma de la LOTC a fi de
suspendre autoritats); 5) la renúncia pròpia al dret públic català,
basada en la manca d’activitat legislativa de qualitat en el Parlament
de Catalunya; i 6) la suspensió de l’autogovern a causa de l’aplicació
de l’article 155. Bas va tancar la ponència denunciant l’ús que s’està
fent del dret com a mitjà per evitar un diàleg real constitucional.
En la taula rodona que va cloure l’acte es va denunciar la poca
atenció que rep el dret públic català, fins i tot a les universitats, i
es va reivindicar la necessitat de prestigiar-lo. I també, tot posant el
dret francès com a model, es va fer una crida als legisladors d’avui
dia a aprofitar la capacitat normativa de què gaudim en els àmbits en
què tenim competències per produir un dret rigorós i de més qualitat.
La I Jornada d’Estudis de Víctor Ferro Pomà va comptar amb el suport
de la Diputació de Barcelona, la Reial Acadèmia de Bones Lletres i el
Col·lectiu Maspons i Anglasell, i va resultar un encert pel que fa als
continguts, l’organització i també l’entorn en què es va desenvolupar,
la Sala Pi i Sunyer de l’IEC. Jornades com aquestes són indispensables
per donar a conèixer els estudis fets sobre les nostres institucions i
per mantenir el debat sobre el dret públic català ben viu.
