Hi ha un aspecte que
em crida l’atenció, en aquest temps de reivindicació de sobiranies i de més
autogovern. Des de l’any 1980 la competència sobre urbanisme ha recaigut en la
Generalitat i en els Ajuntaments. L’urbanisme, en la fase més decisòria, la d’elaboració
dels plans urbanístics generals i parcials, i la gestió de les llicències d’obres
depenen d’administracions radicades a Catalunya.
D’altra banda, l’urbanisme
no es caracteritza -malgrat alguns processos participatius- pel seu component democràtic, atès que és un àmbit
especialment tècnic on sembla que allò què importa és més la construcció que no
pas el respecte al medi ambient. Fins i tot algun alcalde m’ha arribat a dir, confús,
que si no deixen construir haurien d’indemnitzar els promotors. El món al
revés.
O no tant. En tots
aquests anys d’autonomia, en una dinàmica que vé d'abans, l’àmbit local ha estat especialment propici per a
corrupteles i per a un tràfic d’influències descomunal en tot allò que es refereix
a la urbanització del territori, dels nostres pobles, viles i ciutats. La
construcció ha estat la gran via de finançament municipal, precaritzada
expressament per les instàncies centrals i autonòmiques. I mitjançant la
construcció desmesurada, sense controls efectius, s’ha malmès massa el patrimoni natural.
Una provocació. La bombolla immobiliària a més ha portat a la crisi a persones
i famílies, amb l’ajuda de les entitats financeres, que han enganyat força. I
ara diuen - ho han decidit els mateixos que la van crear- que s’ha acabat
la crisi, tornen les grues i ens plantifiquen projectes urbanístics per a “dormir
tranquils”, “ser feliços” o fer “el pla de la teva vida”.
De la fúria constructora
en ocasions s’ha pogut escapar el nostre territori. Hi ha casos emblemàtics com
el de Gallecs a Mollet del Vallès, o lluites exitoses per a salvar edificis i
zones verdes. Llegeixo al diari que ara tornen els promotors d’urbanitzacions a
la Costa Brava. No en tenen prou. Es la gallina dels ous d’or. S’ha creat un
mapa de l’amenaça urbanística a la Costa Brava (p. ex. Ara, 2 d’agost 2018. p.
27) davant la proposta de construcció de 2.000 habitatges en diferents indrets.
Un perill públic, que desitjo que la força de la gent pugui aturar. Un abús
amb massa empara legal, des d’interpretacions al servei d’interessos econòmics
molt potents. Potser els més potents de tots els que es mouen a Catalunya. Vet
aquí!
I també us vull
comentar un aspecte que em toca més de prop. Ja en fa més de trenta anys que
visc al mateix lloc, i des de fa un m’estan construint un eixample al costat de
casa. Unes super-obres amb una supervisió municipals molt millorable. Els
constructors fan el que volen: sorolls insuportables, pols, horaris
descontrolats. Sembla que hi hagi una mena de dret a construir, sense respectar
els drets de la ciutadania. La zona, una antiga masia que s’ha venut les terres. Des del segle XII és mala sort que
hagin de construir ara! Tot s’hi val. Qui paga mana. Hem perdut la batalla
de no construir, perquè en aquest país sembla que primer és construir i després
el paisatge o el medi ambient, o trobar alguna funció a la terra, com la que ha
tingut en els vuit segles passats.
Construir, construir,
construir. I els drets de la ciutadania? Si no es respecten drets bàsics dels veïns,
i queixar-se és una molèstia, no acabo de comprendre quina concepció de la
democràcia més estranya és aquesta. Caldria conrear més qualitat humana en la
relació entre els poders públics i la ciutadania, la qual –no oblidem mai- és titular
de drets (i deures). Els drets a la inviolabilitat de domicili per les immissions
acústiques, el dret a la salut i la higiene, el dret a la seguretat, cal
protegir-los perquè són bàsics per la convivència. La ciutadania no forma part
de les obres, i les pateix, per tant, s’ha d’aconseguir que les molèsties
siguin les mínimes.
El problema de les
obres només es podrà solucionar si hi ha intel·ligència, sentit de
responsabilitat, cerca del bon govern i de la transparència, una concepció
democràtica i no cleptocràtica d’exercir el poder públic. El problema de l’urbanisme
compulsiu és més difícil, al meu parer, atès que alguns segueixen interessats
en instal·lar-nos en el monocultiu d’aquesta activitat econòmica, que no ha
servit per a garantir un dret a l’habitatge a tothom. Massa especulació i
persecució de diner fàcil. Una xacra que no ens la traurem del damunt fins que
no es facin d’altres polítiques. I tot això, depèn en part de nosaltres
mateixos, ni de Madrid ni de Brussel·les. Aquesta hauria de ser una bona forma
de fer República i de defensar la vida.
