La Rosa de Puiggraciós.

 

Diumenge a la matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia abans em varen avisar que estava a punt de morir.  El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase:  “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el silenci es va fer present.

La germana Rosa ha estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se a la casa del costat del Santuari.  Des d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat. Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau, estimació i caritat.

El Santuari de Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot arreu.

Jo m’hi vaig incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell. Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.

El consell es va acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana. Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que he conegut mai.  

Parlar amb ella era entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.

Rosa Julibert i Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.

 

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del personalisme

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del  personalisme, Barcelona, maig 2023. 

Es per a mi una gran satisfacció prologar aquest llibre de l’amic i company Albert Llorca Arimany, qui ha estat president de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya entre els anys 2015 i 2022, tot substituint al president fundador en Josep Lluís Vazquez Borau (2001-2015). Jo inicio la meva presidència amb l’esperança de continuar la tasca de donar a conèixer el pensament personalista comunitari. Aquesta feina la farem, però, conjuntament els companys i companyes de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya, mitjançant la col.laboració amb les institucions amb les que hem treballat fins ara, i oberts a noves sinèrgies.

En aquest llibre trobareu una mena de memòria d’una part de l’activitat feta i que volem continuar: el Reconeixement Mounier a persones i entitats que testimonien aquest personalisme, dins una visió transcendent de la vida, com a creadors de comunitat, a la que segueix una segona part en la que es recullen les entrevistes de l’Albert Llorca publicades a la revista Calidoscopi a persones lligades tant al Reconeixement Mounier com pel fet de ser rellevants des de la perspectiva del personalisme comunitari a casa nostra.

Considerem vital recapitular els dos àmbits d’actuació anteriors i recollir-los en el present volum. A més, voldria recordar ara altres activitats que hem dut a terme durant els darrers vint anys: les “Aules Mounier” al Seminari Conciliar de Barcelona, els cursos a la llibreria Claret (“Persona i Comunitat”) -els darrers anys per videoconferència- així com els seminaris impartits gràcies a l’acollida de Cristianisme i Justícia. A tothom que ha fet possible les nostres activitats, moltes gràcies!

Després de vint anys d’existència ens plantegem continuar el nostre paper recercador, divulgador i diseminador del personalisme. Entenem que la filosofia personalista fonamenta la millora de la societat, per tal de fer-la més justa i solidària, perquè es basa en valors sòlids com ara l’amor cívic, la transcendència, l’espiritualitat, la cura de l’altre i de l’entorn, la compassió, la misericòrdia, la responsabilitat, el sentit del deure, el respecte als drets humans, o l’opció preferencial pels pobres, desvalguts i vulnerables. En definitiva,  el personalisme ens dota d’un conjunt d’eines que ens han de permetre lluitar contra xacres com el materialisme, el consumisme, l’individualisme, la inconsciència, la massificació, la despersonalització, la indiferència, que afecten la configuració social.  Des del personalisme comunitari volem lluitar per una nova humanitat, on la societat es pugui transformar en una comunitat de persones més liure i justa.  Es aquesta una tasca sempre inacabada, que cada generació ha d’entomar.

D’avant d’aquest panorama – i amb el bagatge dels vint anys d’experiència- de cara al futur immediat potenciarem línies de treball com les següents:

L’espiritualitat i el sentit de transcendència en la vida social i política per tal de construir una comunitat més humana.

La fraternitat i la cultura de la cura com a paradigma polític

L’ amor i l’amistat cívica com a creadors de comunitat

La lluita contra la tirania tecnològica i l’exclusió social.

La legitimitat dels poders públics i la responsabilitat social de la persona

La civilització i la barbàrie al món d’avui

I pel que fa a propostes concretes, volem fer una mena de diccionari de personalistes, amb especial referència a autors catalans. Necessitem els nostres “classics”, per a que ens esperonin a noves reflexions. Volem reconnectar-nos amb la joventut, seguint les passes de Mounier al Manifest al servei del personalisme (1939). Adaptarem les reflexions personalistes a l’actual món digital. I continuarem la internacionalització, atès que és imprescindible l’aliança de qui treballa des de premisses similars, per a sostenir una globalització de l’esperança.

Ens ubiquem avui en un món complex, que no pot tenir respostes senzilles, i en una crisi d’humanitat, on la vida en moltes ocasions és una gran tragèdia, amb guerra, exclusió social i violència de tot tipus.

La desvinculació de la comunitat i l’absència de valors col.lectius sòlids ens connecten al gran problema del relativisme moral. Cal refer la bastida sobre la que es construeix tot l’edifici social, amb elements objectius que fassin possible democràticament la definició de l’interès general o el bé comú. Cal tornar a posar la reflexió i l’acció humana en la construcció de la comunitat. El personalisme comunitari té per tant una gran càrrega política, de construir el país, de crear lligams transcendents. Aporta una cosmovisió sobre l’ésser humà i el seu encontre amb l’altre. Com s’ha recordat no fa gaire: “ningú no se salva sol”.

Sostenim una nova civilització, una “civilització personalista”, producte d’una revolució espiritual, fonamentada en la vocació de transcendència, vers Déu i els altres.

A les pàgines següents trobareu paraules sàvies, viscudes, de moltes persones que ens han acompanyat durant els darrers anys pels viaranys de la vida. Us desitjo una lectura profitosa.

 

Barcelona, 10 d’agost de 2022.

 

 

 

A l’amic Jordi Porta, amb agraïment.

  https://www.catalunyacristiana.cat/a-lamic-jordi-porta-amb-agraiment/

Vaig conèixer en Jordi Porta l’any 1985. Dirigia la Fundació Jaume Bofill, una entitat que va dirigir trenta anys (1971-2001). Recordo llargues converses al seu despatx, lluminós, sense taula per mig. La seva estada a Nanterre i la vivència del maig de 1968 francès em van resultar especialment interessants. Seriós i reflexiu però afable i cordial, va ajudar molta gent a fer recerques en l’àmbit de les ciències socials. Un referent. Catalanitat, reforma social, valors humans, en aquestes àrees ell sempre hi era.

Quan va deixar la Fundació Jaume Bofill va encapçalar una candidatura renovadora a Òmnium Cultural, entitat que va presidir del 2002 a 2010, acompanyat de moltes persones que han marcat un abans i un després, i que posà els fonaments de l’actual activisme social. I vàrem coincidir. Després va liderar el Centre UNESCO de Catalunya de 2010 a 2014 on també vàrem col·laborar en alguna iniciativa

El seu escoltisme estava en la base de l’activisme social amarat de cristianisme. Va ser president de l’entitat “l’Opinió catalana” de reflexió sobre la Catalunya del segle XXI. També va participar al Centre d’Estudis Jordi Pujol i va ser president de la Fundació Enciclopèdia catalana (2011-2016).

Va rebre moltes distincions, com ara la Creu de Sant Jordi (2010) o la Medalla d’Honor de Barcelona (2011). El 2013 va rebre el Doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una laudatio pronunciada pel seu amic Josep Maria Vallès i Casadevall. De la seva etapa de Síndic de la UAB recordo reunions per tal de solucionar queixes presentades, quan jo ocupava un càrrec similar a la Facultat de Dret.

A la lliçó en rebre el doctorat honoris causa abans esmentat, concloïa: “És cert que la preparació universitària és fonamental en una societat que hem anomenat societat del coneixement, però també cal dir que la gent que ens va abocar a la crisi era gent, en general, professionalment ben preparada. El que li mancava és probablement exigència moral i compromís amb la societat en conjunt. També caldria, per tant, treballar a la universitat els valors ètics que permeten la convivència responsable amb els altres en una societat globalitzada i cada vegada més interdependent. Esperem que tots hi posem el nostre gra de sorra”

En Jordi Porta i Ribalta ha estat un gran activista social. Un home de fortes conviccions i de gran sentit de la responsabilitat social de les entitats on hi participà -moltes més de les que he ressenyat aquí. Un home “en sortida”, al servei d’uns ideals sòlids. Una persona sempre disposada a ajudar i a fer camí plegats.

Qüestionari sobre les eleccions municipals al Vallès Oriental (El9Nou 2/6/23)

Perquè ERC ha rebut un vot de càstig tant gran, fins i tot en municipis on havia tingut una còmoda majoria, en alguns llocs absoluta, com Caldes, la Roca, l'Ametlla, Llinars, Sant Pere de Vilamajor o Martorelles? 

Hi pot afectar la situació a la Generalitat, però també qüestions locals en cada cas. També la política de col·laboració amb el govern central. I la tensió en el si del moviment independentista. Tot plegat pot haver generat una desconfiança tant per la banda de l’independentisme com del votant d’esquerres. D’altra banda, una part de l’abstenció pot haver estat d’antics votants d’ERC.

 

L'ensorrament d'ERC a la Garriga i la davallada a Cardedeu poden respondre a fets puntuals com la implantació del sistema de recollida porta a porta?

Dades com les que dius poden ésser determinants com a problema local. En el cas de la davallada d’ERC considero que cal tenir en compte també la baixa participació, com a fenomen general i més en concret una certa desmotivació i fins i tot confusió del votant independentista.

 

Perquè el PSC es manté a Granollers i Mollet tot i haver presentat candidates noves que han rellevat alcaldes històrics?

Aquest és un cas molt típic del PSC: preparar la població amb un alcalde que no tan sols és candidat sinó alcalde en exercici quan es fan les eleccions. Sempre ha funcionat bé. És el “model Clos”. El PSC té una gran estructura d’assessorament electoral i de comunicació política que estudia la situació i sap encarrilar el vot, i més ara que hi ha hagut un cert retorn de votants al cau socialista, després de la desfeta de C´s.

 

Perquè el PSC manté i fins i tot reforça majories estables als seus feus tradicionals?

Podem considerar que els votants de C’s han tornat en part al PSC. A banda hi ha la tendència de vot socialista que s’ha ressituat a l’alça en molts pobles i ciutats. Es considera per amplis sectors el vot més útil, a banda de no poder ignorar el manteniment d’estructures de poder captiu durant decennis, la qual cosa no facilita l’alternança en el poder.

 

Perquè el PSC fa el tomb a Cardedeu i es posa com a primera força tot i presentar un candidat poc conegut?

La marca pot fer molt, i la reorganització del vot, juntament amb l’abstenció que castiga les altres forces.  

Perquè ERC, a diferència de la resta de la comarca, puja i es posa com a primera força a Parets (tot i que no podrà governar pel pacte PSC-Sumem)?

Aquí suposo que els condicionants locals en fan molt, el candidat, el tipus de campanya, que poden arribar a ésser més determinants que no pas les sigles o les tendències generals de Catalunya. Tot i així, l’empat en escons amb el PSC no es pot ignorar, com a dada que expressa la tendència general.

 

Perquè en llocs com Granollers, el PP suma dos regidors quan no ha fet ni campanya i el seu candidat ha passat sense pena ni glòria?

Els estudis demoscòpics ens expliquen que en ocasions quan es detecta una tendència de vot no cal fer gran cosa. Ha passat en altres ocasions, en diferents tipus d’eleccions. Es vota un canvi o diferents maneres de fer, o s’expressen determinades ideologies, sense complexos. D’altra banda, la correlació de forces guanyadores deixen una resta superior al 5% de vots que fa entrar en el còmput d’escons. Em sembla encara més remarcable l’entrada de Vox. Però el més destacable a Granollers és la consolidació de la tendència guanyadora del PSC, amb majoria absoluta i concentració del vot al seu favor.

Perquè desapareix, pràcticament Cs?

Es donen diversos factors. La primera pregunta que ens hem de fer és perquè es va crear com una opció antinacionalista en gran part propiciada pel poder econòmic establert, sense estructura territorial. Interessava tenir aquesta plataforma, però més centrada en les eleccions generals i autonòmiques. I s’ha anat desmuntant com un castells de cartes. La desaparició progressiva de C’s penso que és deguda a un abandonament de les elits, una mort lenta, que demostra que ha estat un instrument artificial, que ha obert la porta a Vox, ha reorganitzat el vot al PP, i també a retornat el vot a un PSC metropolità.

Perquè Junts manté (tot i que amb alguna davallada) les seves alcaldies, però a Granollers s'enfonsa?

A Granollers, com he dit, la formula candidat-alcaldessa ha funcionat a la perfecció, juntament amb una bona herència. Hi ha gent que vota la marcs Junts, que ara ha guanyat el seu pols amb ERC dins el calador de l’independentisme. I sempre tenim les qüestions estrictament local, que també condicionen. A Granollers el candidat de Junts ha dimitit per haver fracassat. Potser l’abstenció tan important ha condicionat el resultat.

Perquè Granollers Primàries duplica resultats a Granollers?

És un cas singular dins l’espai independentista. La gent l’ha vista com una opció fresca i no afectada per les tensions entre ERC i Junts.