No tenim dret al paisatge

Avui he passejat per un lloc on passava els estius de petit. Recordo que anava al camp amb els masovers d’una masia. Jo els ajudava i a canvi em donaven vi amb sucre per berenar. Eren altres temps. Fa uns cinquanta anys. Avui, on hi havia aquells camps de cultiu s’està construint a marxes acceleradíssimes una urbanització per a la gent de ciutat, segones residències, xalets per a caps de setmana.

Hi ha canvis del paisatge -com el que comento- d’una gran brutalitat. Considero que és urgent reivindicar el dret al paisatge. El Parlament de Catalunya va aprovar la llei 8/2005, del 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Es tracta d’una llei curta, de vint articles i algunes disposicions finals, que en llegir-la he pensat que s’hauria aprovat més per tranquil·litzar la consciència dels gestors públics de l’urbanisme, que no pas com a protecció efectiva del paisatge. Es crea això sí, un “Observatori del Paisatge”. La lògica urbanitzadora, la del maó entès com a expressió del progrés, és de difícil compatibilització amb la del respecte al paisatge; no només la protecció de determinats espais d’alt valor paisatgístic, concepte indeterminat, sinó la construcció respectuosa amb l’entorn, el bon gust, l’estètica, la qualitat de l’edificació integrada al paisatge, etc.

En un país on es permet una urbanització que impedeix la vista d’una església romànica i singular o la construcció d’habitatges socials al costat d’una masia del segle XII, la protecció del paisatge ha passat a ser un valor poc apreciat pels poders públics responsables, els quals estan permetent la destrucció de zones senceres del nostre entorn. El progrés es concep, així, com una allau de construccions arreu, estimulades per l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, o la manca de controls efectius dels poders públics. Les grans corporacions immobiliàries mouen de vegades més diners que molts ajuntaments, i per tant es pot afirmar que un pla urbanístic genera més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics, amb la corresponent corrupció.

Els arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li proporcioni identitat, que li atribueixi un context vital, una circumstància. Però la febre constructora ha destruït paisatges i paratges, és a dir, el territori. Molts indrets no es reconeixen. Les obres constants generen un estrès que afecta la qualitat de vida de tothom. Tot i això, hi ha gent que lluita per mantenir el paisatge, i perquè aquells llocs amb nom propi que ens van llegar els avantpassats no siguin destruïts per sempre.

En una economia que depèn tant de la construcció com és l’espanyola i la catalana, cal crear alternatives a la cultura del ciment i de la formigonera, que és una amenaça si es continua fent com fins ara. No hi ha dubte que la construcció crea riquesa i dona feina a moltes persones. El que és preocupant és que es construeix massa vegades sense connexió amb el dret a l’habitatge, com ho demostra la construcció compulsiva, sense relació amb el fet de viure-hi, per a la revenda, per a la inversió, o com a estricte luxe de vacances de pocs dies l’any. Mentrestant, hi ha un enorme dèficit d’habitatges, en especial per a joves, els preus de compra o de lloguer són elevadíssims i les hipoteques no ens deixen dormir tranquils. I això em resulta repugnant.

Pensaments d’estiu

 Quin gran llibre ha escrit en Joan Safont, tot rememorant l’estiueig de personatges d’ahir, que han estat referents de la nostra cultura! Estiuejar era una cosa molt diferent del concepte actual de “fer vacances”. No calia anar gaire lluny sinó més aviat trobar la pau, la tranquil·litat i la fresca. Era en gran part sortir de la ciutat per anar al camp. I descansar. Per exemple, anar a La Garriga a no fer res, com el cas d’Eugeni d’Ors.

Avui, associem les vacances amb grans viatges, normalment massificats, producte d’interessos de la industria de l’oci. Quan més lluny millor. I una part és explicar el que hem fet a la tornada, en una mena de competició o allargament de les vacances per mitjà dels records. Cada vegada els grans viatges es van deixant de banda, per tal de cercar la desconnexió i el descans real, autèntic objectiu del període estival no laboral. El mes d’agost -o el de juliol- com a mes de vacances es fracciona en setmanes diverses al llarg de l’any. Si es pot.

Desitjo que tothom descansi tant com pugui, però que descansi. Pel seu bé i de tothom. No sempre es fàcil. En la cultura de la precarietat, on ens han instal·lat, no es possible fer grans plans, i si ja és una aventura arribar a final de mes, fer vacances i descansar sembla un gran privilegi.

Descansar és un fet relacionat amb la forma de vida. Avui, les màquines ens marquen el ritme vital. Màquines de tot tipus, amb els seus corresponents sorollets: mòbils, ordinadors, forns, cuines, microones,… a dins i a fora de casa. Per exemple, tots els vehicles que fan soroll quan van cap endarrere. Pit, pit, pit. Cal avisar la gent.

A l’estiu podem observar també els cossos a flor de pell. Em crida l’atenció el fenomen dels tatuatges. No un petit tatuatge, no. Cossos sencers pintats, tunejats per la tinta. Es una moda dels darrers anys amb un èxit sorprenent, que ha captat moltes voluntats. Em desborda. Una societat sense límits, guiada pels patrons de moda, esdevé un perill, perquè no és cert que la vida sigui així. Els tatuatges no s’esborren.

I es que avui domina una concepció de la vida, segons la qual un ha de tenir dret a tot. Sense límits aparents. Amb l’argument d’anar guanyant drets ja tenim aquí el dret a l’avortament, el dret a l’okupació, el dret a tatuar-se com un espantall, el dret a aprovar una assignatura, etc. Només drets. I dret a tot. Avui no s’accepta fàcilment que hi ha coses que no es poden assolir, com l’eternitat o evitar la mort. I això es gestiona malament, en especial per la joventut, no acostumada a viure amb la idea dels límits.

Penso que necessitem més responsabilitat en tots els àmbits de la vida. També a la política. I treballar des dels límits. La vida de veritat es perifèria, dificultat, lluita, esperit de superació, sentit de realitat. I tot això suposa treballar la capacitat de convivència, la submissió a procediments, amb molt de respecte als altres. El problema és que hi ha gent que no respecta aquest plantejament i imposa les seves condicions, prohibicions, normes, estils de vida. Per això la democràcia com a forma de vida comporta unes regles de funcionament. Però també un procés obert al pluralisme per a canviar i actualitzar les condicions de vida. El gran problema de la democràcia és que les persones siguin demòcrates. El gran problema de la vida és ésser conscient de la pròpia humanitat, necessàriament vulnerable i finita.

La Rosa de Puiggraciós.

 

Diumenge a la matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia abans em varen avisar que estava a punt de morir.  El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase:  “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el silenci es va fer present.

La germana Rosa ha estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se a la casa del costat del Santuari.  Des d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat. Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau, estimació i caritat.

El Santuari de Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot arreu.

Jo m’hi vaig incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell. Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.

El consell es va acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana. Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que he conegut mai.  

Parlar amb ella era entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.

Rosa Julibert i Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.

 

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del personalisme

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del  personalisme, Barcelona, maig 2023. 

Es per a mi una gran satisfacció prologar aquest llibre de l’amic i company Albert Llorca Arimany, qui ha estat president de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya entre els anys 2015 i 2022, tot substituint al president fundador en Josep Lluís Vazquez Borau (2001-2015). Jo inicio la meva presidència amb l’esperança de continuar la tasca de donar a conèixer el pensament personalista comunitari. Aquesta feina la farem, però, conjuntament els companys i companyes de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya, mitjançant la col.laboració amb les institucions amb les que hem treballat fins ara, i oberts a noves sinèrgies.

En aquest llibre trobareu una mena de memòria d’una part de l’activitat feta i que volem continuar: el Reconeixement Mounier a persones i entitats que testimonien aquest personalisme, dins una visió transcendent de la vida, com a creadors de comunitat, a la que segueix una segona part en la que es recullen les entrevistes de l’Albert Llorca publicades a la revista Calidoscopi a persones lligades tant al Reconeixement Mounier com pel fet de ser rellevants des de la perspectiva del personalisme comunitari a casa nostra.

Considerem vital recapitular els dos àmbits d’actuació anteriors i recollir-los en el present volum. A més, voldria recordar ara altres activitats que hem dut a terme durant els darrers vint anys: les “Aules Mounier” al Seminari Conciliar de Barcelona, els cursos a la llibreria Claret (“Persona i Comunitat”) -els darrers anys per videoconferència- així com els seminaris impartits gràcies a l’acollida de Cristianisme i Justícia. A tothom que ha fet possible les nostres activitats, moltes gràcies!

Després de vint anys d’existència ens plantegem continuar el nostre paper recercador, divulgador i diseminador del personalisme. Entenem que la filosofia personalista fonamenta la millora de la societat, per tal de fer-la més justa i solidària, perquè es basa en valors sòlids com ara l’amor cívic, la transcendència, l’espiritualitat, la cura de l’altre i de l’entorn, la compassió, la misericòrdia, la responsabilitat, el sentit del deure, el respecte als drets humans, o l’opció preferencial pels pobres, desvalguts i vulnerables. En definitiva,  el personalisme ens dota d’un conjunt d’eines que ens han de permetre lluitar contra xacres com el materialisme, el consumisme, l’individualisme, la inconsciència, la massificació, la despersonalització, la indiferència, que afecten la configuració social.  Des del personalisme comunitari volem lluitar per una nova humanitat, on la societat es pugui transformar en una comunitat de persones més liure i justa.  Es aquesta una tasca sempre inacabada, que cada generació ha d’entomar.

D’avant d’aquest panorama – i amb el bagatge dels vint anys d’experiència- de cara al futur immediat potenciarem línies de treball com les següents:

L’espiritualitat i el sentit de transcendència en la vida social i política per tal de construir una comunitat més humana.

La fraternitat i la cultura de la cura com a paradigma polític

L’ amor i l’amistat cívica com a creadors de comunitat

La lluita contra la tirania tecnològica i l’exclusió social.

La legitimitat dels poders públics i la responsabilitat social de la persona

La civilització i la barbàrie al món d’avui

I pel que fa a propostes concretes, volem fer una mena de diccionari de personalistes, amb especial referència a autors catalans. Necessitem els nostres “classics”, per a que ens esperonin a noves reflexions. Volem reconnectar-nos amb la joventut, seguint les passes de Mounier al Manifest al servei del personalisme (1939). Adaptarem les reflexions personalistes a l’actual món digital. I continuarem la internacionalització, atès que és imprescindible l’aliança de qui treballa des de premisses similars, per a sostenir una globalització de l’esperança.

Ens ubiquem avui en un món complex, que no pot tenir respostes senzilles, i en una crisi d’humanitat, on la vida en moltes ocasions és una gran tragèdia, amb guerra, exclusió social i violència de tot tipus.

La desvinculació de la comunitat i l’absència de valors col.lectius sòlids ens connecten al gran problema del relativisme moral. Cal refer la bastida sobre la que es construeix tot l’edifici social, amb elements objectius que fassin possible democràticament la definició de l’interès general o el bé comú. Cal tornar a posar la reflexió i l’acció humana en la construcció de la comunitat. El personalisme comunitari té per tant una gran càrrega política, de construir el país, de crear lligams transcendents. Aporta una cosmovisió sobre l’ésser humà i el seu encontre amb l’altre. Com s’ha recordat no fa gaire: “ningú no se salva sol”.

Sostenim una nova civilització, una “civilització personalista”, producte d’una revolució espiritual, fonamentada en la vocació de transcendència, vers Déu i els altres.

A les pàgines següents trobareu paraules sàvies, viscudes, de moltes persones que ens han acompanyat durant els darrers anys pels viaranys de la vida. Us desitjo una lectura profitosa.

 

Barcelona, 10 d’agost de 2022.

 

 

 

A l’amic Jordi Porta, amb agraïment.

  https://www.catalunyacristiana.cat/a-lamic-jordi-porta-amb-agraiment/

Vaig conèixer en Jordi Porta l’any 1985. Dirigia la Fundació Jaume Bofill, una entitat que va dirigir trenta anys (1971-2001). Recordo llargues converses al seu despatx, lluminós, sense taula per mig. La seva estada a Nanterre i la vivència del maig de 1968 francès em van resultar especialment interessants. Seriós i reflexiu però afable i cordial, va ajudar molta gent a fer recerques en l’àmbit de les ciències socials. Un referent. Catalanitat, reforma social, valors humans, en aquestes àrees ell sempre hi era.

Quan va deixar la Fundació Jaume Bofill va encapçalar una candidatura renovadora a Òmnium Cultural, entitat que va presidir del 2002 a 2010, acompanyat de moltes persones que han marcat un abans i un després, i que posà els fonaments de l’actual activisme social. I vàrem coincidir. Després va liderar el Centre UNESCO de Catalunya de 2010 a 2014 on també vàrem col·laborar en alguna iniciativa

El seu escoltisme estava en la base de l’activisme social amarat de cristianisme. Va ser president de l’entitat “l’Opinió catalana” de reflexió sobre la Catalunya del segle XXI. També va participar al Centre d’Estudis Jordi Pujol i va ser president de la Fundació Enciclopèdia catalana (2011-2016).

Va rebre moltes distincions, com ara la Creu de Sant Jordi (2010) o la Medalla d’Honor de Barcelona (2011). El 2013 va rebre el Doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una laudatio pronunciada pel seu amic Josep Maria Vallès i Casadevall. De la seva etapa de Síndic de la UAB recordo reunions per tal de solucionar queixes presentades, quan jo ocupava un càrrec similar a la Facultat de Dret.

A la lliçó en rebre el doctorat honoris causa abans esmentat, concloïa: “És cert que la preparació universitària és fonamental en una societat que hem anomenat societat del coneixement, però també cal dir que la gent que ens va abocar a la crisi era gent, en general, professionalment ben preparada. El que li mancava és probablement exigència moral i compromís amb la societat en conjunt. També caldria, per tant, treballar a la universitat els valors ètics que permeten la convivència responsable amb els altres en una societat globalitzada i cada vegada més interdependent. Esperem que tots hi posem el nostre gra de sorra”

En Jordi Porta i Ribalta ha estat un gran activista social. Un home de fortes conviccions i de gran sentit de la responsabilitat social de les entitats on hi participà -moltes més de les que he ressenyat aquí. Un home “en sortida”, al servei d’uns ideals sòlids. Una persona sempre disposada a ajudar i a fer camí plegats.

Qüestionari sobre les eleccions municipals al Vallès Oriental (El9Nou 2/6/23)

Perquè ERC ha rebut un vot de càstig tant gran, fins i tot en municipis on havia tingut una còmoda majoria, en alguns llocs absoluta, com Caldes, la Roca, l'Ametlla, Llinars, Sant Pere de Vilamajor o Martorelles? 

Hi pot afectar la situació a la Generalitat, però també qüestions locals en cada cas. També la política de col·laboració amb el govern central. I la tensió en el si del moviment independentista. Tot plegat pot haver generat una desconfiança tant per la banda de l’independentisme com del votant d’esquerres. D’altra banda, una part de l’abstenció pot haver estat d’antics votants d’ERC.

 

L'ensorrament d'ERC a la Garriga i la davallada a Cardedeu poden respondre a fets puntuals com la implantació del sistema de recollida porta a porta?

Dades com les que dius poden ésser determinants com a problema local. En el cas de la davallada d’ERC considero que cal tenir en compte també la baixa participació, com a fenomen general i més en concret una certa desmotivació i fins i tot confusió del votant independentista.

 

Perquè el PSC es manté a Granollers i Mollet tot i haver presentat candidates noves que han rellevat alcaldes històrics?

Aquest és un cas molt típic del PSC: preparar la població amb un alcalde que no tan sols és candidat sinó alcalde en exercici quan es fan les eleccions. Sempre ha funcionat bé. És el “model Clos”. El PSC té una gran estructura d’assessorament electoral i de comunicació política que estudia la situació i sap encarrilar el vot, i més ara que hi ha hagut un cert retorn de votants al cau socialista, després de la desfeta de C´s.

 

Perquè el PSC manté i fins i tot reforça majories estables als seus feus tradicionals?

Podem considerar que els votants de C’s han tornat en part al PSC. A banda hi ha la tendència de vot socialista que s’ha ressituat a l’alça en molts pobles i ciutats. Es considera per amplis sectors el vot més útil, a banda de no poder ignorar el manteniment d’estructures de poder captiu durant decennis, la qual cosa no facilita l’alternança en el poder.

 

Perquè el PSC fa el tomb a Cardedeu i es posa com a primera força tot i presentar un candidat poc conegut?

La marca pot fer molt, i la reorganització del vot, juntament amb l’abstenció que castiga les altres forces.  

Perquè ERC, a diferència de la resta de la comarca, puja i es posa com a primera força a Parets (tot i que no podrà governar pel pacte PSC-Sumem)?

Aquí suposo que els condicionants locals en fan molt, el candidat, el tipus de campanya, que poden arribar a ésser més determinants que no pas les sigles o les tendències generals de Catalunya. Tot i així, l’empat en escons amb el PSC no es pot ignorar, com a dada que expressa la tendència general.

 

Perquè en llocs com Granollers, el PP suma dos regidors quan no ha fet ni campanya i el seu candidat ha passat sense pena ni glòria?

Els estudis demoscòpics ens expliquen que en ocasions quan es detecta una tendència de vot no cal fer gran cosa. Ha passat en altres ocasions, en diferents tipus d’eleccions. Es vota un canvi o diferents maneres de fer, o s’expressen determinades ideologies, sense complexos. D’altra banda, la correlació de forces guanyadores deixen una resta superior al 5% de vots que fa entrar en el còmput d’escons. Em sembla encara més remarcable l’entrada de Vox. Però el més destacable a Granollers és la consolidació de la tendència guanyadora del PSC, amb majoria absoluta i concentració del vot al seu favor.

Perquè desapareix, pràcticament Cs?

Es donen diversos factors. La primera pregunta que ens hem de fer és perquè es va crear com una opció antinacionalista en gran part propiciada pel poder econòmic establert, sense estructura territorial. Interessava tenir aquesta plataforma, però més centrada en les eleccions generals i autonòmiques. I s’ha anat desmuntant com un castells de cartes. La desaparició progressiva de C’s penso que és deguda a un abandonament de les elits, una mort lenta, que demostra que ha estat un instrument artificial, que ha obert la porta a Vox, ha reorganitzat el vot al PP, i també a retornat el vot a un PSC metropolità.

Perquè Junts manté (tot i que amb alguna davallada) les seves alcaldies, però a Granollers s'enfonsa?

A Granollers, com he dit, la formula candidat-alcaldessa ha funcionat a la perfecció, juntament amb una bona herència. Hi ha gent que vota la marcs Junts, que ara ha guanyat el seu pols amb ERC dins el calador de l’independentisme. I sempre tenim les qüestions estrictament local, que també condicionen. A Granollers el candidat de Junts ha dimitit per haver fracassat. Potser l’abstenció tan important ha condicionat el resultat.

Perquè Granollers Primàries duplica resultats a Granollers?

És un cas singular dins l’espai independentista. La gent l’ha vista com una opció fresca i no afectada per les tensions entre ERC i Junts.

Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Utopia o solució per a la cosa pública local?

 Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA).

Es per a mi una gran satisfacció prologar el llibre de l’amic Isidre, no tan sols perquè suposa  veure el seu treball doctoral publicat sinó per la constància de l’autor en l’anàlisi del que anomena “la cosa pública local”. Es aquest un tema cabdal per tal d’analitzar les competències dels ens locals a Catalunya i en especial llur dimensió, mitjançant la creació de les ABA (àrees bàsiques administratives). Això comporta una crítica contundent a l’actual sistema d’organització municipal i de règim local, per ineficient, ineficaç, a més de confús i per damunt de tot desconeixedor de l’ ”esperit del dret públic de Catalunya” en la línia de juristes com  Eiximenis o Maspons i Anglasell.

Teniu al davant una proposta que és un autèntic canvi de paradigma en relació al dret vigent, estructurat a partir de les bases estatals espanyoles i el desenvolupament normatiu autonòmic.  L’autor pensa en una lògica nacional catalana i en un escenari utòpic, en el marc del procés de construcció d’una futura república catalana. Utòpic aquí vol dir allò que no existeix encara però que justifica totes les reflexions que trobareu en el present volum. Es l’anàlisi d’una realitat que no agrada des del desig de refer totes les costures. Cal començar des d’avui mateix un camí que es transita cada dia, que es coneix i es pateix.

L’autor en efecte té un coneixement directe del món municipal català com a secretari d’ajuntament. Gaudeix de molta experiència -més de quaranta anys- i arriba a la conclusió de que no anem bé. Afirma que avui domina una concepció en la que es dubtosa la finalitat de satisfer els interessos generals, una situació en la que domina la partitocràcia i els interessos sectorials. La institucionalització del servei públic deixa molt que desitjar. En paraules de l’autor, “el model és molt lluny d’estar al servei del ciutadà, i de la societat, de forma eficient, eficaç, simple, garant de l’interès general i respectuós amb la seguretat jurídica”. D’altres característiques que en destaca del model actual són ”presidencialista, burocràtica, hiperreglamentada, tècnicament gens àgil i políticament allunyada del ciutadà”. Tot plegat comporta que cal revisar-ho tot i defensar un model nou.

Es proposa la transformació de la planta municipal tenint en compte que la majoria de municipis (un 87%)  del país són petits, amb menys de deu mil habitants, amb totes les insuficiències que això comporta. I amb totes les servituds i dependències que suposa. En el treball traspua una crítica al centralisme barceloní i d’altres grans àrees metropolitanes i al manteniment d’un model que fa anys sabem que és inviable. Aquesta és una bona raó per a propugnar les esmentades ABA, no tan sols per qüestió de dimensió i capacitat de gestió sinó també per tirar endavant una nova manera de fer, que no cal que sigui tant deutora de l’època de la transició política, que sigui sobretot innovadora, i que tingui encaix amb l’actual ordre constitucional.  

En efecte, el Dr. Isidre Llucià i Sabarich creu que les coses poden canviar, si hi ha voluntat política, des d’ara mateix. Amb aquesta finalitat ens presenta models de dret comparat ben diferents, que poden servir d’inspiració. Ens posa sobre la taula la necessitat de gestionat la representació d’interessos professionals o associatius juntament amb els polítics o generals. Configura un sistema de gestió pública on la política i l’administració no estiguin diluïdes una en l’altra. Defensa un sistema electoral més proper a la persona, on els representants retin comptes davant els representats seguint el model tradicional català de “purgar taula”.

Aquest llibre planteja provar escenaris nous, perquè fins ara poc de nou s’ha provat. S’ha actuat massa a remolc dels marcs establerts, de forma poruga o potser covarda. O potser acceptant que no cal canviar l’actitud, la mirada, els gestos i les normes. Això ja no és de rebut, segons l’autor.

Al llibre es plantegen diversos àmbits als quals cal donar resposta: la participació dels ciutadans, un model territorial sostenible i racional, l’articulació representativa del teixit associatiu, un model de govern i sistema electoral local adaptat a les exigències actuals i una acció política local concordant amb el model que es postula. La recerca aporta un significatiu estudi del dret públic català originari, anterior al Decret de Nova Planta, i una proposta evolucionada d’aquest dret aplicat a les circumstàncies d’avui en dia. Tanmateix, es deixa obertes importants línies d’investigació de cara al futur, que justifiquen l’existència d’agrupacions de juristes com el Col·lectiu Maspons i Anglasell, que volen aprofundir amb rigor en el dret públic català originari, així com en la seva aplicabilitat avui dia, juntament amb la proposta de concreció del mapa municipal a Catalunya en el marc d’un model territorial estable estrictament català o la millora significativa de la democràcia participativa en la “cosa pública local”.

Cal fer notar que el dret públic català originari és absolutament desconegut i ignorat en l’actualitat. Com a conseqüència, cal treballar per la possibilitat d’una actualització que pugui donar lloc a condicions d’aplicació reals avui dia. La importància del treball que teniu a les mans rau en el fet que a partir del dret públic català originari i a través de models comparats, es postula una proposta política nova per a la “cosa pública local” des d’una perspectiva poc tractada a casa nostra. En definitiva, ens trobem amb un treball en el que és fa una proposta integral per tal de revifar un cos malalt. Una proposta en la que l’estudi i l’experiència son els seus fonaments, centrada en la lluita pel bon govern, la transparència, la bona fe en la gestió pública.

Per acabar voldria esmentar dos aspectes especialment preocupants. El primer, el sectarisme en la gestió dels afers públics locals, aspecte en el que els partits polítics i les agrupacions electorals independents sovint han segrestat la defensa del bé comú i s’han apropiat de les institucions públiques en una lògica perversa de majoria-oposició.  El segon, l’infrafinançament recurrent dels municipis, que deixa la porta entreoberta a la corrupció, com ens demostra la pràctica dels darrers decennis.  

En la “cosa pública local” cal repensar-ho i refer-ho tot, com a mínim tot el que no funciona bé, que és molt. Cal que elevem la mirada i imaginem nous escenaris, al servei de les persones i del país, com es fa en aquest llibre.

TENIM DRET A L’ESPERANÇA

Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.

Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil, per tot tipus de raons. Potser la toxicitat ambiental o les dificultats tot de tot tipus, no ens ajuda per aconseguir mantenir un “estat d’ànim” positiu. 

L’antropologia, la sociologia, la política, el dret, ens aporten punts de vista sobre la  construcció personal i comunitària, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua explicació de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació ambiental, necessitem l’esperança.

L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, ens permet esperar un futur millor. L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, atès que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió. No és viure en un món màgic sinó real.

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Un dret que és personal però que també s’ha de viure en comunitat. I tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança, com ara alguns polítics en nom de grans principis o paraules. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social. 

Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país. Cada dia hauríem de preguntar-nos què ens impedeix l’esperança.

http://valors.org/author/joanlluisperez/

 

CONSTRUIR EL DRET A LA PAU

El món està ple de guerres. La guerra segueix essent un instrument de la política –la necropolítica-. Això no pot ser admès des dels paràmetres democràtics ni del respecte als drets humans perquè implica la destrucció d’un demos. La democràcia requereix la vida, no la mort. En aquesta lògica ens cal treballar de valent per tal d’impedir que sota els arguments de la geopolítica es mati impunement a persones innocents. Necessitem formular el dret a la pau, en el marc d’una cultura de la vida.

La pau com a concepte té molts matisos. Així, en un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida. Només hi haurà pau si les persones són pacífiques.

La construcció jurídica del dret a la pau difícilment arribarà a donar resposta a aquesta profunda exigència de l’ànima. Els juristes, però, sí que podem contribuir a la construcció del dret a la pau en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. Així, podem aportar elements per tal que els drets i els deures cívics siguin realment interpretats en benefici de la llibertat individual i col·lectiva. La lluita per una cultura de pau i per un dret a la pau, serà quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, com es recorda sovint.

Els juristes tenim davant nostre el repte de fer front i donar respostes al gran problema de la humanitat, que és també el problema de la política, és a dir, la convivència social. Conviure és difícil, com es recorda sovint. Fins i tot es parla de coexistir, com un grau de menor implicació. En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment  la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment del més febles o desafavorits.

La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions. És personal i col·lectiva. La pau comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Però els avenços de la civilització per a construir un poder públic ordenador de la convivència, mitjançant el dret, no han arribat amb gaire èxit als nivells supraestatals. Els Estats mantenen habitualment una força coactiva per tal de fer respectar un ordre de convivència legítim, que ha mostrat la seva eficàcia al llarg de la història, sense oblidar els fracassos que també s’han donat, com en els casos de cops d’estat, màfies paramilitars, revoltes i desobediències civils, crisis constitucionals, que han repercutit negativament en la tranquil·litat ciutadana. En tot cas, una de les justificacions clàssiques de l’Estat és el manteniment de la pau social. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social (entre altres mecanismes, mitjançant el dret) és certament inútil.

Ara bé, més enllà de l’Estat les coses són més problemàtiques. L’absència d’un ordre supraestatal sempre ha comportat grans inseguretats, com destacà Kant, en el seu Tractat de la Pau perpètua (1795). Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre estats o entre blocs d’estats. D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres (així es parla del període d’entreguerres, de la segona postguerra mundial, o de la postguerra civil espanyola). El nostre cervell està acostumat a mirar de comprendre el passat i fins i tot el present a partir de la “normalitat” de la guerra. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història. L’ordre internacional té moltes més dificultats per imposar-se que no pas en l’àmbit intern dels Estats, si més no  a occident. Els grans Estats segueixen manant, imposant llurs decisions en els organismes internacionals, i com s’ha vist en la crisi d’Ucraïna, si cal s’imposa la guerra sense gaire contemplacions.

Davant d’aquesta situació fa  anys que es reivindica una cultura de la pau i una educació per la pau. A l’Estat espanyol podem celebrar la fi del servei militar obligatori gràcies a l’impuls social pacífic de milers d’objectors de consciència i fins i tot d’insubmissos, que varen plantar cara al propi Estat d’una manera insòlita si ho comparem amb els Estats del nostre entorn. L’Estat espanyol,  tot i reconèixer finalment aquest fenomen, no li va fer gens de gràcia,  i no ho va considerar majoritàriament com un dret, sinó mes aviat com la exempció d’un deure, en contra de les demandes d’aquells que consideraven que es tractava de l’exercici del dret a la llibertat de consciència.

En l’actual conjuntura internacional, penso que cal revitalitzar la lluita per aquesta llibertat de consciència enfront de les decisions dels poders públics. El dret a la pau hauria de ser un dret de tot ciutadà de poder-se oposar a participar en guerres per raons de consciència. El dret a la pau l’hauríem de poder exercir totes les persones (homes i dones) nacionals i estrangers, com l’element bàsic d’una ciutadania mundial, com un dret inherent a la condició humana, com ho és el dret a la vida. Viure en pau i que ens deixin en pau: aquest és el contingut que hem de defensar.

Penso que si el dret a la pau es reconeixes en els textos constitucionals o en tractats internacionals en matèria de drets humans de manera efectiva -tenim el cas de Colòmbia en ple conflicte armat que ha passat de ser un dret nominal a una certa efectivitat- , s’obririen les portes a una nova manera de fer política d’acord amb els paràmetres civilitzats de l’Estat de Dret. A hores d’ara pot semblar una utopia, però crec que és una fita lloable dins la cultura de la pau. Aleshores ja no es podria pertorbar la tranquil·litat existencial dels ciutadans amb total impunitat, apel·lant a conceptes abstractes i sobretot els dirigents polítics haurien d’esforçar-se més per tal de fer política sense guerres.  D’aquesta manera, la qualitat de la democràcia donaria un gran pas endavant i la política esdevindria bastant més humana. Encara ho tenim tot per fer.

 

Com trinxar el Vallès no hi ha res

Visc al Vallès Oriental. Treballo al Vallès Occidental. Soc de Barcelona. Aquest és el meu  radi d’acció per als desplaçaments habituals. Condemnat a mourem en vehicle privat,  perquè hi ha poc transport públic competitiu. Les meves vies de referència son la C-17 i  l’AP-7.
Cada dia observo com les carreteres estan plenes a besar, en un caos dantesc. La gent amb molta paciència ho aguanta tot. Un pensament: ja poden fer moltes ampliacions, posar més carrils, que no servirà per a gaire. Hi ha colls d’ampolla que no es toquen, i que afavoreixen la retenció i les cues. D’anada i de tornada la corrua de vehicles és espectacular, normalment de molts quilòmetres. A aguantar-ho tot.
La carretera s’omple de camions a tothora, la qual cosa genera encara més perill. I després de la pandèmia de la Covid-19 han augmentat els accidents. Sembla que hem sortit tots plegats força més estúpids. No recordem res del que hem passat. Però ens ha marcat. Nervis, ansietat, dèficits d’atenció. Més perill.
El procés per aprovar els pressupostos del 2023 ha estat laboriós, i finalment l’acord entre ERC, Comuns i PSC afortunadament ho ha fet possible. No entenc el paper de Junts, però de moment sembla abocat a la irrellevància com a mínim en aquest punt, obsessionats en marcar diferències per a justificar la sortida del Govern de la Generalitat. Encara entenc menys el paper del PSC demanant el Quart Cinturó. Fa trenta anys que lluitàvem en el territori perquè això no fos possible. I ara els socialistes es despengen d’aquest statu quo. Penso que cal reordenar les vies interurbanes al Vallès Oriental, descongestionar-les, evitar el pas de camions arreu. Però d’aquí a proposar aquesta provocació em sembla una desproporció. Es curiosa aquesta fixació en el Hard Rock i en el Quart Cinturó, així a l’engròs, aprofitant-se de la feblesa d’ERC.
Cada dia que faig cua penso que el problema de la mobilitat no tenen solució, per la senzilla raó que tot passa per la carretera. Els serveis públics són pràcticament inexistents, i no són competitius. No cal dir res de rodalies de RENFE i encara menys del transport de mercaderies per tren. Fa riure, per no plorar. Aleshores ja tenim el camió arreu. I el cotxe arreu. Trinxar el Vallès té el seu sentit polític, perquè és producte de la democràcia de grups d’interès i de pressió que tenim. La tercera pota son les constructores, que van plantant edificis arreu. Ja tenim el cercle tancat: construir molt per poder fer carreteres i omplir-les de vehicles privats i així portar les mercaderies en camió. Ens han abocat a aquesta forma de vida, a aquest habitat. Ni sostenibilitat ni respecte al medi ambient, ni paisatges. Tot està subordinat a la triada esmentada. En una economia tan dependent de l’obra pública i privada, no tenim cap alternativa. A trinxar territori! Abans o després es l’únic camí.
Ara s’acosten les eleccions municipals. Algunes formacions polítiques locals exposen llur indignació per haver obert el meló del quart cinturó. Serà un punt que es debatrà en els acords preelectorals i postelectorals. No sé quin és el traçat exacte, però ho han tornat a fer. I així s’han clarificar les posicions, que estaven somortes. El PSC sosté la necessitat de la infraestructura, amb suport d’alguns ajuntaments. No la majoria. En general planteja força oposició des de fa trenta anys.
Ajuntaments, Generalitat, Estat, partits polítics, entitats ecologistes, grups i col·lectius diversos, persones al Vallès Occidental i l’Oriental, expressen interessos i concepcions diferents. I malgrat tot, no sembla que una via com aquesta sigui l’única solució a un problema tant enquistat com la mobilitat entre les dues comarques. Seguiran construint, venent cotxe, i fent carreteres. Poc debat sobre el transport públic o el tren. I sempre ens quedarà el patinet per expressar nítidament la contradicció irresoluble entre l’àmbit públic i les solucions privades.
 

Millores per al nou any

Vivim una època d’odi. A qui no pensa com jo, a qui és independentista, a qui és considerat extremista o radical. I aquest odi es plasma en la impossibilitat de renovar amb normalitat les institucions i en particulars els òrgans constitucionals. Domina una idea d’excloure, més que d’incloure. I així no es pot fer res de profit. Vivim una greu crisi constitucional.

L’estat democràtic de Dret com a valor civilitzatori en què la transparència, la seguretat jurídica, la divisió i el control del poder per evitar el seu abús i la garantia real dels drets fonamentals són elements imprescindibles. En aquesta construcció les normes jurídiques (el govern de les lleis) s'imposen a les decisions arbitràries dels homes. Però les coses no sempre són tan clares a la pràctica. Deixant de banda quan les decisions públiques s'allunyen dels procediments establerts, trobem supòsits en què sota una aparença de normativitat la pretesa normalitat institucional es regeix per mesures o decisions de dubtós control i fins i tot de difícil coneixement per a aquells que no hi han participat.

L'Estat democràtic de Dret permet el control del poder i la garantia dels drets fonamentals, encara que no sempre ho aconsegueix in totum. Aquesta construcció en la mesura que és producte d'una lluita contra les immunitats del poder en un intent de reconduir el poder estatal preestablert, ha anat avançant progressivament al llarg de la història. Però el control absolut pot ser una mica difícil, per no dir impossible. Apareix llavors l'anomenat “Estat dual”, en què una part de l'actuació de l’Estat es troba sotmesa al dret, però se'n manté una altra, lligada al poder, a les mesures necessàries ( com les de l’art. 155 CE), que no sempre pot ser controlat del tot pel Parlament i les lleis. Aquesta dinàmica força la divisió de poders fins a esdevenir executivisme, és a dir, la predominança d'aquest poder sobre els altres, o en el seu cas en el bloqueig de la renovació de les institucions en mans d'una minoria opositora per al seu propi interès i benefici.

De fet ja tot està estudiat i és conegut. Les institucions son segrestades per elits, partits o grups d’interès.  Observem un estat que ha estat pres per uns subjectes que no admeten ningú més al seu club, arribant a considerar-se a si mateixos representants de la sobirania nacional o almenys sostenint que algunes opcions no poden ser legítimes en si mateixes considerades , la qual cosa xoca avui dia amb l'obsessió a afirmar que amb el règim del 78 no s'estableix una “democràcia militant”. I així, les grans paraules amaguen grans misèries, que casen malament amb una concepció de la vida política democràtica.

A més, hi continua havent mantres o tabús com la unitat nacional, que es converteixen en conceptes metafísics, parapetant qualsevol iniciativa reformadora o rupturista, fins i tot petrificant la Constitució. Considerem que és una herència del sagrat en la política, que desborda els plantejaments racionals i en nom dels quals hi ha qui considera que tot s'hi val

Un altre element que provoca febre en el sistema és el madrilenyisme polític en què al costat del món dels negocis propers al BOE (llotja del Bernabéu), destaca una cosmovisió perversa i esbiaixada des d'una perspectiva comunicacional, financera i política. Tot passa a Madrid. Així mateix, el poder de l'alt funcionariat de l'Estat (sis de cada 10 alts funcionaris són de Madrid) afegit als alts índexs de politització de l'Administració arreu dona com a resultat tot un magma enganxós, adherit al poder públic i imbuït de nacionalisme banal. Els cognoms “il·lustres” proliferen en aquests ambients i ens proporcionen una nova pàtina d'aferrament a càrrecs de decisió, xarxes d'influència i captura de l'Estat. Una captura que pot venir de la tradició familiar o de clavegueres empresarials, policials, o del signe que convingui, i que és un símptoma de corrupció en confondre allò públic amb allò privat. L'herència monàrquica i la lleugeríssima cultura democràtica ens aboquen a una convivència difícil, guerracivilista, amb institucions excloents. Així, la democràcia es va allunyant de la nostra quotidianitat, si és que mai havia estat gaire present. Cal millorar moltíssim.

  

Grafits i grafiters

Grafits i grafiters

Us he de dir que n’estic fart dels grafits, és a dir, d’aquesta mena de taques de formes diverses que inunden les nostres ciutats, les persianes i portes, les parets, les infraestructures viaries, els trens. Tot està ben brut, com si no hi hagués la necessitat de netejar, en nom de no se sap quin criteri. Alguns ja parlen sense problema que “han vandalitzat” l’espai públic, i fins i tot hi ha qui ho defensa com a llibertat d’expressió o art. Jo no. Precisament penso què ens trobem davant d’un cas d’allò que no és la llibertat d’expressió ni l’art que en deriva, ans al contrari, una actuació sense límits i sense respecte als drets dels ciutadans que han de suportar la provocació d’aquest tipus de pintades.

El cost de netejar grafits és molt elevat, i per tant en moltes ocasions els responsables opten per no fer res. Impressionant. Mireu els trens de rodalies de RENFE. Sembla que formin part de la pintura dels vagons. Un despropòsit més. Només sortir al carrer veiem aquest tipus de pintura amb esprai que empastifa tot el que pot. Anar per les nostres vies interurbanes és un altre exemple d’invasió d’aquesta lletjor. Ponts, túnels, separadors de carrils, mampares acústiques… tot ben empastifat. I fet d’amagat o no tant.

Davant la situació anterior, algú en fa alguna cosa? El no fer és com legitimar-ho. Fa molt de temps que els estudiosos diuen que si no s’actua amb una certa celeritat davant de les pintades a l’espai públic es dona una imatge de consolidació del fet, i que tot això dona ales als grafiters. Algun dia, caldrà introduir al debat polític com s’està gestionant l’afer que comentem, o millor dit, per què no hi ha cap debat públic, per què s’accepta com un fet de la naturalesa que uns il·luminats ho pintin tot, sense saber ben bé la majoria de la societat què pretenen.  

Els grafiters plantegen molt a consciència una subversió de l’ordre establert mitjançant tags, es a dir, formes que estan personalitzades, que es van repetint en diversos indrets. Son obra d’un antisistema que es presenta a si mateix (i als seus companys de grup) com autor d’una obra singular. Fins i tot  cal saber que aquesta gent té els seus ideòlegs, inspirats en una filosofia nihilista, provocativa, que juga amb la tebior institucional i la desorientació de la societat.

Per carregar-se de raons per la impunitat alguns diuen que el que fan és art (la majoria no diu res, només fa). No acabo de comprendre que si un subjecte vol mostrar les seves dots artístiques obligui la societat a gastar-se centenars de milers d’euros. Hi ha qui no diu res perquè tenir per exemple la persiana del seu comerç neta li comportaria una despesa constant a la qual ja ha renunciat a fer-hi front. Aleshores tots empastifats i així sembla que no tenim problemes. Hi ha por entre la ciutadania, hi ha ineficàcia dels responsables públics.

Recomano l’article de Ferran Sáez Mateu a l’Ara de 2 de novembre de 2022, p. 25, amb el títol d’ “Els grafiters i els seus ideòlegs”: la neteja es pot fer pagant un preu públic, els grafiters que exerceixen un lideratge en el moviment es consideren artistes postmoderns, i sobretot la indiferència sense debat dona per fet que hem de conviure amb els gargots i pintades. Això si, insisteixo, sense cap debat social.

De fet, el problema és greu, perquè si no hi ha debat social, el que hi ha és una imposició tirànica. Qui ha decidit que a la nostra societat els grafits s’han de tolerar, allà on es pintin, com un fet irreversible? Per què els responsables públics ens imposen la indiferència davant d’un fenomen, que com hem dit és profundament ideològic i provocatiu, a banda d’ il·legal en la mesura què fa malbé el patrimoni públic? La tebior dels poders públics, dels gestors de les infraestructures, dels responsables de garantir un ús democràtic de l’espai públic, ens ha portat a una mena de tolerància sense debat. Així tenim un país ple de grafits arreu, on una minoria imposa la seva ideologia, i per si això no fos prou  hem de suportar uns poders públics que han abandonat el principi d’autoritat, per tal de sucumbir a la tirania dels grafiters.