Avui he passejat per un lloc on passava els estius de petit. Recordo que anava al camp amb els masovers d’una masia. Jo els ajudava i a canvi em donaven vi amb sucre per berenar. Eren altres temps. Fa uns cinquanta anys. Avui, on hi havia aquells camps de cultiu s’està construint a marxes acceleradíssimes una urbanització per a la gent de ciutat, segones residències, xalets per a caps de setmana.
Hi ha canvis del paisatge -com el que comento- d’una gran brutalitat. Considero que és urgent reivindicar el dret al paisatge. El Parlament de Catalunya va aprovar la llei 8/2005, del 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Es tracta d’una llei curta, de vint articles i algunes disposicions finals, que en llegir-la he pensat que s’hauria aprovat més per tranquil·litzar la consciència dels gestors públics de l’urbanisme, que no pas com a protecció efectiva del paisatge. Es crea això sí, un “Observatori del Paisatge”. La lògica urbanitzadora, la del maó entès com a expressió del progrés, és de difícil compatibilització amb la del respecte al paisatge; no només la protecció de determinats espais d’alt valor paisatgístic, concepte indeterminat, sinó la construcció respectuosa amb l’entorn, el bon gust, l’estètica, la qualitat de l’edificació integrada al paisatge, etc.
En un país on es permet una urbanització que impedeix la vista d’una església romànica i singular o la construcció d’habitatges socials al costat d’una masia del segle XII, la protecció del paisatge ha passat a ser un valor poc apreciat pels poders públics responsables, els quals estan permetent la destrucció de zones senceres del nostre entorn. El progrés es concep, així, com una allau de construccions arreu, estimulades per l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, o la manca de controls efectius dels poders públics. Les grans corporacions immobiliàries mouen de vegades més diners que molts ajuntaments, i per tant es pot afirmar que un pla urbanístic genera més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics, amb la corresponent corrupció.
Els arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li proporcioni identitat, que li atribueixi un context vital, una circumstància. Però la febre constructora ha destruït paisatges i paratges, és a dir, el territori. Molts indrets no es reconeixen. Les obres constants generen un estrès que afecta la qualitat de vida de tothom. Tot i això, hi ha gent que lluita per mantenir el paisatge, i perquè aquells llocs amb nom propi que ens van llegar els avantpassats no siguin destruïts per sempre.
En una economia que depèn tant de la construcció com és l’espanyola i la catalana, cal crear alternatives a la cultura del ciment i de la formigonera, que és una amenaça si es continua fent com fins ara. No hi ha dubte que la construcció crea riquesa i dona feina a moltes persones. El que és preocupant és que es construeix massa vegades sense connexió amb el dret a l’habitatge, com ho demostra la construcció compulsiva, sense relació amb el fet de viure-hi, per a la revenda, per a la inversió, o com a estricte luxe de vacances de pocs dies l’any. Mentrestant, hi ha un enorme dèficit d’habitatges, en especial per a joves, els preus de compra o de lloguer són elevadíssims i les hipoteques no ens deixen dormir tranquils. I això em resulta repugnant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada