MENA: on és el risc?

MENA: on és el risc?

Pensem,  8 de juliol de 2019

El dret de gràcia, l'indult i la política

El dret de gràcia, l'indult i la política

Pensem, 20 de setembre de 2019

Tu ets la meva llum; tu ets la meva vida.

Recordo, fill meu, la teva primera mirada. Els ulls oberts seguien la llum. En un instant es van detenir en mi. Jo em vaig enamorar de tu. 

La mirada clara, diàfana, propera, transcendental, em va emocionar. Avui continuo lligat a tu, i seguiré així fins el final dels dies. La muntanya russa emocional que patim s’ha superposat a aquest fet.

Ara, la mirada immòbil com a amenaça ens vol abraçar, com la parca.  Però el gran raig de vida dels teus ulls serà sempre tota la meva vida.

Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya

1.- Prat de la Riba expressa una concepció política del catalanisme, la qual cosa volia dir, en el seu temps, moure’s entre qui entenia el catalanisme com una idea cultural i no política, i aquells que defensaven el federalisme i el republicanisme. El catalanisme polític comportava la conveniència de participar en eleccions i en la construcció d’institucions com la Mancomunitat, des d’una obediència estrictament catalana.

2.- Cal posar en valor la “institucionalització” de Catalunya. A partir de les quatre diputacions provincials, s’aprofita la possibilitat legal per a construir un nou ens, la primera vegada que això és possible després de la desfeta de 1714. A més, amb aquesta nova institució, tot i la seva feblesa, podrà  gestionar amb pocs recursos una gran quantitat de serveis, sota el principi “amb poc farem molt”.

3.- No es un sectari. Envoltar-se dels millors va ser un dels seus grans objectius estratègics. I de diferents ideologies i partits. Així ho demostren els seus col·laboradors: Rafael Campalans, Francesc Maspons i Anglasell, Josep Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, etc. Si bé podem afirmar que Prat de la Riba és un conservador pel que fa a les seves fonts de coneixement i de formació intel·lectual, va mostrar una evolució i una amplitud de mires que també veiem en d’altres prohoms de la Lliga Regionalista.

4.- Davant l’obra de la Mancomunitat hem de ser conscients de la presència de l’Estat espanyol com a enemic polític. L’Estat no acabà d’acceptar mai la catalanitat de la Mancomunitat, perquè anava més enllà del “regionalismo bien entendido”. Es va moure entre amenaces constants com l’exercit i el lerrouxisme. De la mateixa manera, el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 va rebre el rebuig frontal de les Corts espanyoles, tot i el plebiscit municipal previ.

5.- Interacció entre institucions i societat. L’obra de la Mancomunitat es pot veure en multitud de serveis que s’engegaren (Xarxa de Biblioteques públiques, Escola de Bibliotecàries, Escola Industrial, xarxa de carreteres i telèfons, entre molts altres), però també cal recordar la presència d’una societat civil forta, com ara l’Orfeó Català, el CADCI, l’Associació protectora de la llengua catalana, etc.

6.- La Mancomunitat hagué de desenvolupar la seva tasca en un context històric de gran convulsió: primera guerra mundial, revolució comunista, ascens del feixisme, pistolerisme... I es abolida el 1925 com una secuel.la del cop d’Estat de Primo de Rivera. Per això es pot dir que la gent que la va dirigir van ser uns valents, una generació amb ideals forts.

7.- Es va desenvolupar un projecte nacional de país, que Prat de la Riba ja havia teoritzat a La Nacionalitat Catalana el 1906 i que quallà en una important proposta electoral unitària com va ser La Solidaritat Catalana el mateix any. Un projecte agosarat, integrador, amb visió de futur, constructiu. Dins el projecte nacional es necessitava poder polític, “estatalitat”, i això és el que Prat de la Riba va desenvolupar des de la Mancomunitat. Aquest projecte “nacionalitzador” topava amb les concepcions nacionals espanyoles, que entenien que no eren compatibles. Un problema que es repeteix en altres moments de la història de Catalunya i que tenim ben present avui.

Els drets dels infants a Catalunya. Debat de la qüestió

Idees força recollides al seminari que tingué lloc el passat 29 de maig  de 2019 a la sessió primera del seminari permanent.

Espai de Reflexió 'El dret dels infants al desenvolupament de la personalitat, a l'educació i a l'habitatge'.

1. - La perspectiva de l’interès superior del menor, va més enllà de la mera protecció de la infància i adolescència, i del complement de la seva incapacitat d’obrar, per concebre’s com un desenvolupament de la personalitat i de la seva autonomia d’actuació.

En aquesta lògica cal millorar la regulació en àmbits com ara la identitat, intervencions clíniques, maternitat, drets digitals... Caldria anar a una regulació més uniforme en la que l’interès superior del menor, com a concepte jurídic indeterminat es pogués fer servir com a pauta per tal de ponderar a cada cas l’exercici de llurs drets.

2.-  Cal adaptar la legislació interna a la internacional i exigir el desenvolupament intern. El menor és una persona amb qualificatius.

És un àmbit on hi ha drets i deures. L’Administració ha d’assumir la seva responsabilitat, i la família també.

Cal un pla sectorial sobre drets dels infants. S’està treballant en aquesta línia a l’Estructura de drets humans de Catalunya.

3.- Massa canvis en el sistema educatiu. Cal una educació de qualitat: a) que desenvolupi l’autonomia de la persona i el seu pensament crític; b) que els infants se sentin estimats i segurs, amb respecte a la diversitat i amb foment del diàleg.

Importància de la pedagogia de la cura (Nel Noddings).

4.- Cal preguntar-se si l’educació és només continguts i cada vegada més. Es un procés en el que hi ha els progenitors (família) i l’Estat (sistema escolar). Tenim confiança amb el sistema educatiu? Es un sistema que garanteix el principi d’igualtat d’oportunitats?

5.- Cal que es concreti més què vol dir igualtat d’oportunitat, des de la perspectiva dels condicionaments socials i ambientals: hi ha segregació per barris a les grans ciutats, no tothom té els mateixos contactes o xarxa social per a tirar endavant a la vida, hi ha exclusions socials i cal prevenir bé la radicalització.

De 0 a 3 anys (petita infància) és l’etapa més determinant de l’educació de la persona, i és l’única que no té cap tipus de subvenció.

6.- Hi ha una autèntica exclusió residencial, que s’afegeix a l’exclusió social. El 42% de menors atesos per Càritas viuen de rellogats. Es dedica una alta quantitat dels ingressos a pagar l’habitatge (fins el 47% és la mitjana a Espanya/ a Europa és el 25%).

Manca una política d’habitatge. Pocs recursos públics i més encara després de la crisi de 2008. 

7.- La manca d’habitatge conculca altres drets dels infants i de les persones en general. Els infants s’han de contemplar dins una unitat familiar que es veu afectada pels problemes derivats de l’habitatge. 

8.- Les mesures d’emergència intenten pal·liar els casos més greus. Destaquen casos de violència masclista, casos de pobresa infantil, ajudes al lloguer.

9.- Importància de tenir una llar, física, emocional, de seguretat i d’intimitat.

L’Administració actua de manera insuficient.

Calen polítiques preventives de l’exclusió i de l’estigma social que es produeix quan es perd l’habitatge o es viu de qualsevol manera en una habitació.

La raó d’estat

L’estat és la forma d’organització política de l’edat moderna i contemporània. Com a tal comporta una institucionalització del poder sobre un poble i un territori, amb el gran adjectiu de la sobirania. Maquiavel (1469-1527) parlà de Lo Stato, personificat en el Princep, tot reivindicant aquell poder que veia difícil de construir a la Itàlia del seu temps. L’estat  és l’ens creat pels humans per tal de superar la divisió territorial i social, fins i tot la guerra civil, com va mostrar Bodí (1530-1596).

Des del seu començament, la teoria de l’Estat es va construir en la necessitat de garantir la pau i la seguretat del poble, un dret a la seguretat física i també jurídica que veiem en l’obra de Hobbes (1588-1679) : és l’alternativa irresistible al caos. A partir dels segles XVII i XVIII, amb el liberalisme, es generà una dicotomia entre l’àmbit de la llibertat social i el poder, que calia limitar, amb fórmules contractualistes o  utilitaristes (Locke o Bentham). La llibertat és ara sobretot un estatut jurídic enfront l’estat. Així es van anar configurant els drets fonamentals, el desenvolupament de la llibertat i les relacions democràtiques entre els governants i la ciutadania, fins els nostres dies. Ens referim a l’estat de dret, únic on té sentit una reflexió transcendent sobre la llibertat i la seguretat, no associada a la seguretat del propi estat, que és una cosa totalment diferent. 

En aquest darrer supòsit se sol identificar un àmbit de la política no transparent, pròpia del “gubernaculum”, amb poc o cap control i publicitat de les actuacions de l’estat. Aquesta esfera de secret i opacitat segurament han existit sempre, però té un encaix difícil amb els principis propis de l’estat de dret: garantia de la llibertat i control i limitació del poder públic pels òrgans jurisdiccionals. El perill és caure en la vulneració dels drets fonamentals i de la seguretat jurídica dels ciutadans. El cas més extrem es allò que s’ha dit “deep state”, l’”estat profund”, és a dir, el poder en mans de personatges sinistres que capturen l’estat, i actuen sense control. Un perill inadmissible.  

  

L’estat de dret és avui un estat constitucional, en el què es produeix des de la constitució una legitimació racional i normativa dels poders del propi estat. Tot estat constitucional que respongui a aquest nom es basa en una constitució democràtica, producte de la voluntat popular, que no tan sols crea els poders de l’Estat sinó també en legitima el seu exercici, en el marc estricte de les previsions constitucionals i de la resta de l’ordenament jurídic. Els poders de l’estat deriven de la voluntat i sobirania populars. Per tant, només en aquest context de l’estat constitucional democràtic resta justificat el monopoli de la coacció física i jurídica que poden exercir els poders públics.

Max Weber afirmà que només l’estat pot fer ús de la violència institucionalitzada, jurídica i física si cal, però sempre d’acord amb els procediments i normes jurídiques, es a dir, segons els criteris de la legitimitat racional. Ara bé, com a estructura de poder, l’estat es pot imposar sense més als ciutadans o bé ésser sensible als valors, creences i necessitats de les persones. Aquest és un dilema molt rellevant.

El mateix Maquiavel ens escriu sobre la raó d’estat. El Princep ha de saber-se moure de forma virtuosa entre tots els ressorts del poder, perquè aquesta és la finalitat de la política. Un art en el què es necessita fortuna i força, on s’ha d’actuar com la guineu i el lleó, segons el cas. Dins d’aquesta concepció, les normes jurídiques i els procediments no esgoten les possibilitats de fer política. Així, s’obren les portes de les mesures que calguin a cada moment, ja siguin secrets d’estat, fons reservats, o la declaració de l’estat d’excepció. L’estat és un bé que s’ha de preservar, perquè és com un ésser viu, que s’ha de protegir. El despotisme il·lustrat ajudà a construir aquesta idea, i el cardenal Richelieu fou un dels seus grans defensors. En el període d’entreguerres del segle XX, el decisionisme de Carl Schmitt, coadjuvà a posar en valor el món de les mesures excepcionals per tal de configurar la política: la dinàmica amic vs. enemic és el criteri que guiarà aquesta activitat, i sobirà serà qui pugui declarar l’estat d’excepció. Manar de veritat és declarar enemic aquell que tu has definit com a tal, amb l’estat al teu servei. 

Recentment, hem descobert la facilitat amb que a la política espanyola es parla de l’art. 155 CE, i l’aplicació que s’ha fet i encara alguns volen fer, de forma desbocada, perquè l’estat ha declarat enemic el sobiranisme català, que va portar a terme el procés independentista. I hem descobert com alguns jutges, policies, polítics, s’han conjurat per a que aquesta opció política sigui perseguida al màxim. Amb la crisi catalana s’ha obert una profunda crisi constitucional espanyola, en la que no tan sols costa governar sinó també exercir amb normalitat els drets fonamentals en alguns supòsits. Tot al servei d’una concepció pròpia de la raó d’estat. Res a negociar, res a parlar, només repressió, càstig , interpretació restrictiva dels drets fonamentals, abús del codi penal, mentre les anomenades “clavegueres de l’estat” funcionen a ple rendiment. Irregularitats amb l’obsessió de no permetre res del que volen fer els sectors independentistes, tot interpretant a la baixa la Constitució sense cap deferència, reformant la legislació, reinterpretant els drets de la ciutadania, suprimint el principi d’autonomia política, ... Tot el que calgui, decidit per servils funcionaris i polítics, que amb por, viuen els casos difícils com la reivindicació catalana dels darrers anys, des del desbordament emocional i la pèrdua del statu quo. D’aquesta manera, es dona una defensa aferrissada de la raó d’estat.  

L’ètica de la cura i la política

El delicat i complex procés de tenir cura dels altres reclama la conversa enriquidora i l’escolta intel·ligent amb tots aquells que tenim al davant. És “la mirada atenta” que ha dit en J.M. Esquirol. És un món teixit amb sensibilitat i subtilesa, que demana la contemplació dels altres com a persones en el sentit més integral –on la persona humana es mostra com un ésser singular, irrepetible i intransferible, dotada del gran valor de la dignitat . Atendre així les persones és una activitat compromesa, a partir de conviccions; un “compromís” amb les altres persones amb qui convivim. I en aquesta experiència personal se’n segregaran qualitats tant profundes com el respecte, la gratitud, l’estimació…

Si aconseguim que qualli una ètica de la cura, les polítiques públiques que es puguin portar a terme partiran –més que no pas ara– del reconeixement de les circumstàncies personals, tot fugint de la massificació.

L’estat hauria de ser un factor generador de polítiques públiques educadores a partir d’un profund respecte a la dignitat de la persona humana i la seva vocació d’inserció comunitària. Fins i tot podria donar-se una actitud de cordialitat a partir de la sensibilitat pròpia de la cura mitjançant les exigències de les lleis.

Autors personalistes com ara F. Rosenzweig, H. Arendt, E. Fromm, J. Patocka, M. Gauchet, P. Rosanvallon, P. Ricoeur, entre d’altres, ens donen pautes per a la complicada feina de re-simbolitzar el significat del mot “estat” i la seva aplicació pràctica, segons els criteris esmentats, basats en el respecte a la persona i a la construcció de lligams comunitaris profunds. Llavors l’estat hauria d’obrir-se a la ciutadania; ambdós són complementaris, en anar en la mateixa direcció: ajudar el ciutadà a sortir-se’n de les dificultats, a resoldre les seves necessitats, a fer-lo créixer donant-li garanties que no defallirà en el seu ajut, tenint “cura” de les persones i promocionant oportunitats perquè el ciutadà pugui actuar amb llibertat real. I és evident que aquí les entitats civils en les quals s’enquadra la ciutadania tenen també el seu lloc i responsabilitat, com ara  les esglésies, els sindicats, els partits polítics o les institucions culturals, educatives i socials de tota mena. L’estat hauria de canalitzar les opcions dels ciutadans, fins i tot acceptant la figura de l’objecció de consciència, i fomentar, mitjançant el seu poder normatiu, la cura dels altres.

Però tot això només es podrà implementar mitjançant polítics ben educats, que no atiïn l’odi i la mala educació per aconseguir el suport de la ciutadania a qualsevol preu. Al contrari, caldria tenir uns polítics que fomentessin el sentit del perdó per tal de facilitar la convivència, i una comunitat de persones madures que s’esforcessin en superar el ressentiment i l’odi. L’estat hauria de practicar polítiques de veritat, en lloc de polítiques de poder, control, desconfiança, por…

Si s’instal·la certa dosi d’esperit reconciliador entre la ciutadania, amb la intercessió de l’estat, s’obre la possibilitat que el ciutadà opti pel perdó a qui hagi comès mals contra ell. Mentre es creen les condicions per a un autèntica reconciliació comunitària, el mer reconeixement de l’alteritat o d’estar al costat de l’altre ja fora un element definitiu del nou paradigma que proposem.

Ens urgeix avui una reflexió crítica sobre els valors dominants a la nostra societat per tal de propugnar un canvi que vagi des de la persona fins a la comunitat, i que proposi polítiques públiques “humanitzadores”. Ens urgeix també un estat que no s’alimenti de l’odi al diferent o al considerat enemic.

Avui observem una manca d’atenció a les posicions dels altres, un relat polític que genera odi i confrontació, una exaltació passional populista i un oblit gravíssim de l’ètica de la cura. La política com a lluita entre relats, que es compren i es venen, està massa allunyada del discurs que aquí hem descrit.

Ens cal parlar menys de ciutadania i més de la cura dels altres. Ens manca moltíssim per tal de salvar la dignitat de moltes persones. Menys presó i més comprensió. Ens cal instaurar una civilització de l’amor. Una utopia?

La Ley de Seguridad Nacional y la cultura de seguridad en España

La Ley de Seguridad Nacional y la cultura de seguridad en España

La Ley de Seguridad Nacional y la cultura de seguridad en España

Joan Lluís Pérez Francesch Montserrat Campos Quesada

Grupo de estudio e investigación sobre “Libertad, seguridad y transformaciones del Estado” (UAB) 

Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS)