La raó d’estat

L’estat és la forma d’organització política de l’edat moderna i contemporània. Com a tal comporta una institucionalització del poder sobre un poble i un territori, amb el gran adjectiu de la sobirania. Maquiavel (1469-1527) parlà de Lo Stato, personificat en el Princep, tot reivindicant aquell poder que veia difícil de construir a la Itàlia del seu temps. L’estat  és l’ens creat pels humans per tal de superar la divisió territorial i social, fins i tot la guerra civil, com va mostrar Bodí (1530-1596).

Des del seu començament, la teoria de l’Estat es va construir en la necessitat de garantir la pau i la seguretat del poble, un dret a la seguretat física i també jurídica que veiem en l’obra de Hobbes (1588-1679) : és l’alternativa irresistible al caos. A partir dels segles XVII i XVIII, amb el liberalisme, es generà una dicotomia entre l’àmbit de la llibertat social i el poder, que calia limitar, amb fórmules contractualistes o  utilitaristes (Locke o Bentham). La llibertat és ara sobretot un estatut jurídic enfront l’estat. Així es van anar configurant els drets fonamentals, el desenvolupament de la llibertat i les relacions democràtiques entre els governants i la ciutadania, fins els nostres dies. Ens referim a l’estat de dret, únic on té sentit una reflexió transcendent sobre la llibertat i la seguretat, no associada a la seguretat del propi estat, que és una cosa totalment diferent. 

En aquest darrer supòsit se sol identificar un àmbit de la política no transparent, pròpia del “gubernaculum”, amb poc o cap control i publicitat de les actuacions de l’estat. Aquesta esfera de secret i opacitat segurament han existit sempre, però té un encaix difícil amb els principis propis de l’estat de dret: garantia de la llibertat i control i limitació del poder públic pels òrgans jurisdiccionals. El perill és caure en la vulneració dels drets fonamentals i de la seguretat jurídica dels ciutadans. El cas més extrem es allò que s’ha dit “deep state”, l’”estat profund”, és a dir, el poder en mans de personatges sinistres que capturen l’estat, i actuen sense control. Un perill inadmissible.  

  

L’estat de dret és avui un estat constitucional, en el què es produeix des de la constitució una legitimació racional i normativa dels poders del propi estat. Tot estat constitucional que respongui a aquest nom es basa en una constitució democràtica, producte de la voluntat popular, que no tan sols crea els poders de l’Estat sinó també en legitima el seu exercici, en el marc estricte de les previsions constitucionals i de la resta de l’ordenament jurídic. Els poders de l’estat deriven de la voluntat i sobirania populars. Per tant, només en aquest context de l’estat constitucional democràtic resta justificat el monopoli de la coacció física i jurídica que poden exercir els poders públics.

Max Weber afirmà que només l’estat pot fer ús de la violència institucionalitzada, jurídica i física si cal, però sempre d’acord amb els procediments i normes jurídiques, es a dir, segons els criteris de la legitimitat racional. Ara bé, com a estructura de poder, l’estat es pot imposar sense més als ciutadans o bé ésser sensible als valors, creences i necessitats de les persones. Aquest és un dilema molt rellevant.

El mateix Maquiavel ens escriu sobre la raó d’estat. El Princep ha de saber-se moure de forma virtuosa entre tots els ressorts del poder, perquè aquesta és la finalitat de la política. Un art en el què es necessita fortuna i força, on s’ha d’actuar com la guineu i el lleó, segons el cas. Dins d’aquesta concepció, les normes jurídiques i els procediments no esgoten les possibilitats de fer política. Així, s’obren les portes de les mesures que calguin a cada moment, ja siguin secrets d’estat, fons reservats, o la declaració de l’estat d’excepció. L’estat és un bé que s’ha de preservar, perquè és com un ésser viu, que s’ha de protegir. El despotisme il·lustrat ajudà a construir aquesta idea, i el cardenal Richelieu fou un dels seus grans defensors. En el període d’entreguerres del segle XX, el decisionisme de Carl Schmitt, coadjuvà a posar en valor el món de les mesures excepcionals per tal de configurar la política: la dinàmica amic vs. enemic és el criteri que guiarà aquesta activitat, i sobirà serà qui pugui declarar l’estat d’excepció. Manar de veritat és declarar enemic aquell que tu has definit com a tal, amb l’estat al teu servei. 

Recentment, hem descobert la facilitat amb que a la política espanyola es parla de l’art. 155 CE, i l’aplicació que s’ha fet i encara alguns volen fer, de forma desbocada, perquè l’estat ha declarat enemic el sobiranisme català, que va portar a terme el procés independentista. I hem descobert com alguns jutges, policies, polítics, s’han conjurat per a que aquesta opció política sigui perseguida al màxim. Amb la crisi catalana s’ha obert una profunda crisi constitucional espanyola, en la que no tan sols costa governar sinó també exercir amb normalitat els drets fonamentals en alguns supòsits. Tot al servei d’una concepció pròpia de la raó d’estat. Res a negociar, res a parlar, només repressió, càstig , interpretació restrictiva dels drets fonamentals, abús del codi penal, mentre les anomenades “clavegueres de l’estat” funcionen a ple rendiment. Irregularitats amb l’obsessió de no permetre res del que volen fer els sectors independentistes, tot interpretant a la baixa la Constitució sense cap deferència, reformant la legislació, reinterpretant els drets de la ciutadania, suprimint el principi d’autonomia política, ... Tot el que calgui, decidit per servils funcionaris i polítics, que amb por, viuen els casos difícils com la reivindicació catalana dels darrers anys, des del desbordament emocional i la pèrdua del statu quo. D’aquesta manera, es dona una defensa aferrissada de la raó d’estat.