diumenge, 21 d’abril del 2019

L’estat d’obres i la dictadura operària

Han tornat les obres. En això que li diuen democràcia, s’han cuidat ben bé que el finançament municipal depengui de les llicencies per obres i construccions. Així, amb la gran ajuda de la banca, que aporta crèdit, s’han tornat a fer obres arreu dels nostres pobles i ciutats. Només faltava un segon condicionament: el de les campanyes electorals, que ha facilitat tot tipus d’operacions, sempre en íntima connivència entre poders immobiliaris, ajuntaments i la Generalitat. Visca Catalunya!
Sota conceptes que no entén ningú que no sigui expert, els poders immobiliaris mouen cel i terra per a instar requalificacions, operar amb la mínima transparència i confondre la ciutadania amb el gran objectiu de vendre. Es ven de tot. I sempre caríssim. En aquesta Catalunya immobiliària destaca un fet insòlit des d’un punt de vista polític, això és, construir sense cap lligam amb el dret constitucional a un habitatge digne. El que s’ha fet durant els anys de la bombolla i de la crisi no es pot tornar a repetir. No ens ho podem permetre com a país. Cal una política d’habitatge que impliqui tot els estaments i també, lògicament, l’Estat.
Em crida l’atenció aquesta fal·lera per construir. Penso que el negoci és construir, encara que no serveixi per a res, sigui insuficient, inútil o generi un gran malestar. Es mouen molts diners. Amb la campanya electoral constant a què estem sotmesos encara s’ha donat més centralitat al fet de fer obres públiques per inaugurar-les o per posar-les al programa electoral, amb una riuada de diners prestats sense aturador.
Vivim en una herència del postfranquista “estado de obras” (títol d’un llibre del ministre Gonzalo Fernández de la Mora) com a divisa d’allò que justifica el poder polític. Paral·lelament, vivim en una mena de provisionalitat permanent, perquè quan sortim al carrer ens trobem amb una munió d’obres a tot arreu, amb operaris que, sempre molt aplicats, no deixen de treballar. Aquests, tant se val, precaritzats o no, ens sotmeten a una fèrria disciplina d’horaris, sorolls, afectacions diverses i constants a la nostra quotidianitat. Una dictadura que ens imposa unes formes de vida, per on hem d’anar, quin carrer agafar, allò que hem de suportar, etc.
Els ciutadans de peu no entenem res d’allò que ens ofereix la banca, i abusen de nosaltres. Tampoc entenem res de planificació urbanística i d’arquitectura, i abusen de nosaltres. Els primers han estat collats per reguladors públics davant els desgavells provocats. Els segons es troben massa lligats al poder econòmic i els ajuntaments no sempre tenen la capacitat per limitar llur voracitat (mireu el cas de la Costa Brava), i massa sovint cauen en les urpes de la corrupció.
Escolta, Pàtria, la meva aflicció! Com se sol dir, el diner no té Pàtria.

dilluns, 1 d’abril del 2019

"Vivim una crisi constitucional i la Junta Electoral n'és exemple"


Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, Toni Picó, advocat i exdiputat d’Unió, i Teresa Carreras, membre de la Junta de l’Associació de Periodistes Europeus a Catalunya, han analitzat aquest dilluns, des del programa El Mirador de l'actualitat, tot el que és la complexitat d’aquest proper cicle electoral, a partir de la neutralitat de les institucions i els poders públics i des de la necessària neteja i transparència a l’hora d’oferir propostes i missatges. Pérez Francesch ha comentat que "hi ha una Espanya oficial i una altra real", i ha lamentat que "alguns vulguin fer creure que aquí no passa res, perquè una de les coses que estan passant és una mena de gust per la repressió, cosa especialment preocupant". El professor de l'Autònoma, a més, ha destacat que "vivim una crisi constitucional de la qual l'actuació de la Junta Electoral és un exemple perquè, en un context normal, ningú no n'hauria dit res". Ha apuntat igualment que "no és el mateix la neutralitat que el principi d'igualtat d'oportunitats dins un procés electoral"


El paper de la Junta Electoral ha estat present en el debat públic a partir de la consideració que els llaços grocs, les banderes estelades o determinades pancartes demanant “llibertat per als presos polítics” són “símbols partidistes”. La frontera entre els missatges “partidistes” i “transversals”, encara que siguin compartits per algunes forces polítiques i no pas totes, sovint és poc clara o fins i tot confusa. La Junta Electoral és un organisme independent, previst per la llei vigent a Catalunya i a Espanya, que ha de vetllar per un procés electoral en igualtat de condicions per a tots els partits polítics i candidats. Està presidit per un jutge i té, a més, la missió de resoldre diferències i conflictes a l’hora d’interpretar la normativa. Tenim ara, a més, una successió de dues convocatòries electorals, la del 28 d’abril per elegir el Congrés i el Senat, i la del 26 de maig per als Ajuntaments i el Parlament Europeu. Quin desenllaç pot tenir aquesta polèmica, després de la querella anunciada per Quim Torra contra la Junta Electoral per prevaricació i la d’aquest organisme contra el president de la Generalitat per desobediència?