dilluns, 12 de març del 2007

A Catalunya tenim un medi ambient molt malmès

A Catalunya tenim un medi ambient força millorable. Els estudiosos consideren que l’excés de construcció per tot arreu esdevé un problema. La superfície urbanitzada, amb residències i infrastructures, ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys. Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc. El mateix Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya ha llançat l’alarma d’aquesta situació.
Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada, amb independència del color polític. Per exemple, mentre interessa vendre cotxes, com a símptoma de bonança econòmica, ens trobem també amb les greus conseqüències que el seu excés té per a la pol·lució mediambiental. Especialment l’àrea de la connurbació de Barcelona presenta unes característiques difícils, la qual cosa ha obligat al Govern de la Generalitat a aprovar un Decret per tal d’impulsar un pla de descontaminació.
D’altra banda, el cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant, essent en ocasions pitjor l’any 2004 que no pas el 2000 segons els estudis elaborats. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües residuals, atès que s’han multiplicat les depuradores, i els boscos no es troben tan malament com fa uns anys, si més no de mitjana.
Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat difusa, que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que la ciutat, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. A més, augmenta la construcció però no sempre ho fan paral·lelament els serveis socials ni el benestar general que en derivaria d’una socialització humana, i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables.
Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. Tenim un paisatge malmès per obres continues i per poders públics que no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons. Com he dit en altres ocasions, l’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. En el rerafons del model urbanístic hi ha una concepció política i social, ja que com és obvi, una opció en aquest tema no es neutra. La renovació massiva dels nostres pobles n’és un exemple de la càrrega ideològica que té qualsevol actuació en el territori, com tot el que fem en aquesta vida. I els canvis constants propiciats encara que en ocasions son sostenibles i fan moure l’economia ens destrueixen el paisatge, ens provoquen una degradació de l’entorn, i ens instal·len en un “progrés decadent”. Per això, m’agradaria dir, per acabar, que no sé si paga la pena tanta moguda, per ser els més rics del cementiri.


Urbanisme i Política

Darrerament han aparegut diversos casos de corrupció urbanística, el més famós el de Marbella. El fenomen de la corrupció urbanística em crea una certa perplexitat, perquè d’una banda hi ha un problema greu d’accés a l’habitatge i de l’altra avui patim una mena de bogeria constructora de residències, fins i tot de segones i terceres. D’altra banda, gràcies a la construcció els índexs de l’atur no pugen, atès que l’activitat constructora ocupa una part important de persones que si no fos així no trobarien feina.
Sembla que el problema té difícil solució, però hi ha un fet que és real: els Ajuntaments, amb un dèficit crònic de finançament suficient per a fer front a la gran quantitat de serveis que han de prestar, concedeixen finalment les llicències d’obres, i els Plans urbanístics en darrera instància aprovats per la Generalitat, mostren una considerable ineficàcia per tal de resoldre un dels temes bàsics de la vida, que és l’accés a un habitatge digne. Tampoc es resolen altres problemes greus associats a l’anterior, com ara el foment de l’autonomia dels joves, l’excessiva dependència de la hipoteca –que ja està esdevenint com una manera de viure, és a dir, hipotecat de per vida- , o una construcció respectuosa amb el medi ambient, allò que avui alguns anomenen amb una expressió políticament correcte l’urbanisme sostenible.
Urbanitzar, fer carrers, cases, pisos, i estendre el mon del ciment, mou moltíssims diners, i en ocasions –masses pel que sembla- ha facilitat pràctiques corruptes (desviacions de poder, de diners, o directament robant), sense la necessària intervenció efectiva dels poders públics per tal de satisfer els interessos generals. Potser no sempre s’ha arribat a aquest nivell greu de la corrupció però més enllà de les pràctiques delictives, el fet és que el nostre país té una dependència excessiva, per no dir patològica, de la construcció deslligada de la necessitat de l’habitatge, que ha consolidat un tipus de negoci amb massa tendència a l’enriquiment immediat i excessivament fàcil.
Penso que hauríem d’obrir un debat polític molt més seriós i profund que el produït fins ara: si el sector de la construcció ha de ser el motor de l’economia, sense lligams amb el dret a l’habitatge, amb el dret al paisatge i a la protecció de l’entorn, podríem pensar que no val la pena seguir per aquest camí, a no ser que consentim sense més la destrucció del paisatge i del país, en benefici només d’uns pocs. De cara a les properes eleccions municipals de maig de 2007 fora interessant que ens fixéssim en les propostes que fan els diferents partits que es presenten, ja que al meu parer aquest és un dels problemes més greus que tenim a casa nostra. I el debat ha de continuar després de les eleccions, perquè si no sempre podrà sortir algun alcalde o regidor il·luminat o “encantador de serps” que ens vulgui canviar el poble on vivim, tot pretenent emular als grans urbanistes i fer que la població – com va dir l’Alfonso Guerra en un altre context- “no la reconegui ni la mare que la va parir!”. Per aconseguir aquest objectiu de ben segur que trobarà col·laboradors fidels, a qualsevol preu.

dimarts, 6 de març del 2007

L’espiritualitat en la política

Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional de la UAB

Amb aquest títol es vol provocar una reflexió profunda sobre el descrèdit en que ha caigut aquesta ciència social, anomenada Política, que etimològicament significa: govern de la “polis”, de la comunitat. Avui s’entén, majoritàriament, com una lluita pel poder, amb poques idees sòlides i moltes estratègies, estadístiques o intrigues, aplicant-se sovint el criteri que tot s’hi val, es noti o no, per mantenir-se en àmbits de decisió pública. Aquest polítics no fan política, viuen de la mateixa i són una mostra de decadència personal, del país i de la mateixa idea de la política.

Davant d’aquesta situació, es pretén posar sobre la taula un canvi de paradigma, una “nova manera de fer política”, un retorn a la comunitat. Avui hi ha una crisi del sentit de comunitat i de pertinença. Per això cal fomentar la política de construcció de país, que en el cas de Catalunya és la construcció constant de la nació. Si no hi ha sentiment de pertinença, no hi ha comunitat i, per tant, la política entra en crisi.

El polític que transcendeix perquè sap (pre)ocupar-se dels altres i del país, de coses que no son només els interessos propis, fins i tot de partit, que sap cultivar-se com a persona per lliurar la seva vida a un ideal, realitza una activitat profundament espiritual.