Tornen les eleccions municipals

Cada quatre anys se celebren les eleccions municipals. Partits polítics, agrupacions d’electors i tot tipus de candidatures escalfen la maquinària per a la contesa. A la nostra comarca tenim municipis de tota mena, extensos o no tant, amb molta població o poca. En tots, de ben segur que a hores d’ara ja s’està preparant el magne esdeveniment. Des de la perspectiva de la ciutadania, aquesta elecció és també de gran transcendència, si més no per influir en la governabilitat dels ens locals. Hi ha qui diu que hi ha massa municipis a Catalunya i poca eficiència, però sigui com sigui està clar que ningú vol ser el darrer regidor del seu poble. A més hem de recordar que de les eleccions locals sorgeix la composició del consell comarcal i de la diputació provincial. Hi ha molt poder i recursos en joc. 

Per al proper maig, ciutats de la comarca com Granollers i Mollet ja fa mesos que han plantejat la renovació a l’alcaldia, una estratègia a la qual el PSC es va apuntar des dels temps llunyans de l’alcalde Maragall a Barcelona en cedir la vara a Joan Clos. Renúncia l’alcalde i puja un altre de la llista, que es promocionat com a nou candidat, mesos abans de l’elecció. Es aquesta una estratègia que s’ha demostrat guanyadora, en poder aparèixer el nou alcalde com un candidat amb experiència de gestió i amb la garantia de la coneixença. Les altres forces polítiques ja estan acostumades a aquesta jugada, fruit d’exprimir al màxim l’estratègia i el màrqueting polític. D’altra banda, el PSC s’ha instal·lat en el relat de la moderació, la centralitat i la convivència, per tal de pescar vots a espais diversos.

El gran competidor del PSC serà ERC, un altre catch all party, això sí amb la bandera de l’independentisme. Crescut per la gestió del govern de la Generalitat i pel paper determinant de la governabilitat a Madrid, exposarà el seu programa de la base eixamplada i sense la radicalitat d’altres temps, amb la qual cosa pot engrescar sectors partidaris de la centralitat i del vot útil. La gran incògnita és JuntsXCat, després de la sortida del govern català. Caldrà veure com es gestiona aquest fet. Junts sembla que es vol moure en un independentisme més radical que en altres èpoques, tot i que potser els aspectes locals, els candidats que es presentin o altres dinàmiques menys ideològiques poden atreure vots per aquesta formació. D’altres forces polítiques com l’entorn dels comuns, sembla ser que es mouran en un segment mes baix de captació de vots. I com sempre caldrà veure el resultat del PP, C´s i Vox. En especial em sembla interessant observar el paper de C´s, dins el seu procés de volatilització, i l’aliment que pot rebre la dreta extrema i populista.

Depèn de cada municipi les candidatures poden jugar rols diferents. En l’àmbit local hi ha més cultura de la coalició que no pas a d’altres instàncies. Com que cada municipi té la seva pròpia idiosincràsia, les aliances poden ser entre les opcions més variades. Les agrupacions d’electors i les formacions independents o d’estricta obediència local tenen un paper important en les eleccions municipals. Aquí les variables són immenses, i caldrà restar amatents a cada ens local.

Tornen les eleccions municipals, en un 2023 que inicia un nou cicle. 

Necropolítica

 La política és una activitat que fa referència a l’exercici del poder públic sobre una comunitat i en unterritori. L’estat és la forma d’organització del poder polític des de l’edat moderna fins els nostres dies, tot destacant-ne la sobirania com a característica exclusiva. Això vol dir que la sobirania és l’atribut del poder estatal, que no admet d’altre per damunt seu. Avui en dia la sobirania és sovint compartida, o penetrada per decisions alienes, de manera que pot donar-se el cas que l’estat no sigui plenament sobirà -com és el cas de l’estat espanyol en el marc de la Unió Europea, o en l’actual món globalitzat-, la qual cosa afecta també a la seva independència real.

En tot cas, els poders públics emeten prescripcions o permissions que afecten la vida de les persones. Podem dir que afecten la vida, la qualitat de vida i, arribat el moment, la mort, com passa amb la pena de mort, però també amb l’admissió de l’avortament o de l’eutanàsia. Són aquests uns aspectes molt delicats, sensibles i profunds, que cal vinculat amb referències ètiques.

Ara bé, no sempre l’afectació a la vida i a la mort és tan dràstica. Tot és més subtil.  Achille Mbembe, pensador africà, influït per la filosofia de Michel Foucault i el concepte de biopoder, ha desenvolupat l’expressió necropolítica. Per aquell autor, l’expressió darrera de la sobirania rau en la capacitat per decidir qui ha de viure i qui ha de morir. La política és com una forma de guerra, una lluita a vida o mort.  La polarització entre opcions pot arribar a convertir-se en una mena d’estat d’excepció permanent -com a zona de confort de la vida política-, paral·lelament a una declaració de l’adversari com a enemic polític i en conseqüència com a subjecte a extingir. Aquí hauríem de recordar la concepció de la sobirania expressada per Carl Schmitt – molt estimada pels totalitarismes del període d’entreguerres del segle XX-  quan la defineix com la capacitat de declarar l’estat d’excepció, en la lògica amic-enemic. Una part important de la construcció de l’estat espanyol als segles XIX i XX s’ha fet des d’aquesta perspectiva, com una lluita contra els antiespanyols, els heterodoxos, els separatistes, els rojos, els maçons, els exiliats. Avui penso que aquesta perspectiva és perfectament vigent, per la manca d’integració del mateix estat, per la facilitat amb la que s’exclou del debat constitucional a algunes opcions, i sobretot amb la lleugeresa amb la que es va aplicar l’art. 155 CE, al meu parer de dubtosa constitucionalitat malgrat les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre el tema, que van considerar que amb aquest article es podria suspendre l’autonomia, quan no se sap on diu això a la mateixa Constitució. D’altra banda i darrerament la invasió russa d’Ucraïna es mou en unes coordinades similars, perquè el que es fa es una “operació militar especial” per a netejar d’enemics una zona a la que no se li reconeix el dret a existir.

A banda de la situació anterior, voldria comentar també una altra versió de la necropolítica, en aquest cas relacionada amb decisions de l’estat envers les persones. El cas més horrible és el de l’holocaust, i en general les discriminacions mortals per motius racials o de qualsevol altre tipus. També és penós el maltractament dels estats europeus a l’estranger pobre, com el que intenta venir a occident en pastera com si no fos persona, quan no té “papers i se l’estabula en camps de refugiats en condicions infrahumanes. La mediterrània com a mare mortum és una manifestació sovint banalitzada de la necropolítica. I cap poder públic sembla voler-se responsabilitzar. En general hi ha molts supòsits en els que la cura sobre les persones és millorable: sensesostre, infància i adolescència, discapacitats, subsidis socials en casos de pobresa, etc. Avui és urgent que els poders públics que aproven ajudes siguin conscients de les dificultats i limitacions que posen als necessitats. La burocràcia i la manca d’agilitat en les prestacions a les que es té dret poden ser un fre tan gran que acabi sense que es pugui demanar. Hi ha molts casos de persones vulnerables i sofrents que si no reben una ajuda real -de l’estat, d’una ONG o de la família-  són víctimes de la necropolítica.

En definitiva, avui vivim en una època d’incertesa, de tensions, d’extremismes, de radicalitat, de poca amistat cívica. A parer meu, un dels reptes més transcendentals que tenim és fer de la política una activitat útil per a la convivència en llibertat, sense violències estructurals. Ens cal fer de la política una activitat plena d’esperança per a la vida i on el màxim desenvolupament dels drets humans sigui una realitat. Encara tenim molt camí a recórrer. Sobretot perquè no tothom camina en la mateixa direcció.

 

 

La “ciutat difusa”, els pobles i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. Molts  pobles abandonen de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals. El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar clarament a la Barcelona metropolitana, però arriba molt més lluny.

Una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, el civisme dels ciutadans i dels poders públics,  ni per tant, el benestar general.

Hi ha casos, a més, què el resultat és antiestètic, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. La “ciutat difusa” en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del suposat benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país.

Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que ciutats, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. Augmenta la construcció i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables, com a l’ AP-7.

Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. L’habitatge no és un dret. El paisatge no és un dret. Es viu enmig d’obres continues i els ajuntaments no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons.

L’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. De fet ja s’està revisant per amplis sectors socials. En el rerefons del model urbanístic hi ha una imposició política i social. La construcció desbocada sense sentit social és un despropòsit decadent, malgrat els cants de sirena de qui es beneficia de la situació o de gent il·luminada.

 

 

Els poders públics poden ser incívics?

 Els poders públics poden ser incívics?

Els darrers anys ha augmentat la preocupació per l’incivisme -més que no pas pel civisme- i pels problemes derivats de la convivència en l’àmbit local. Una societat cada vegada més complexa, heterogènia, fins i tot polaritzada provoca que les formes de vida siguin molt diverses. La manca d’educació, l’exclusió social, la crisi de la idea d’autoritat, el relativisme moral, poden afavorir la indiferència sobre allò que és públic.

Avui veiem als nostres pobles, viles i ciutats que hi ha massa sovint brutícia, soroll a deshora, desordre per no dir caos, i també malestar. De vegades la vida esdevé un olla de grills, amb molt soroll i poca harmonia, si més no a l’espai públic. La primera reacció a aquesta situació és demanar que es faci alguna cosa. Qui ho ha de fer? Qui ha d’intentar regular tota aquesta vida desbocada per tal d’intentar un cert ordre per la convivència? L’educació moral ens mena a compartir pautes, rituals, valors, hàbits, comportaments en definitiva. El problema el tenim quan aquesta educació falla. I penso que falla força, tot desembocant en la cultura de la indiferència i fins i tot de la subversió.

És en aquest moment quan ens plantegem què poden fer els poders públics i fins a quin punt poden actuar. Quan fallen els ressorts formals i informals que permeten la convivència espontània, apareixen les normes jurídiques per tal de garantir aquesta convivència. Des de la perspectiva local ens hem quedat en normes municipals, sense atrevir-nos a anar més enllà, com si no fos una qüestió del país que volem tenir. I no tot és el dret, també les actituds dels poders públics poden afavorir una bona convivència. Cal saber intervenir per sentit de responsabilitat davant la protecció de la seguretat  i dels drets fonamentals de les persones.

Aleshores ens podem plantejar si hi ha una intervenció suficient, tot prestant-se uns serveis públics eficients i eficaços: des de posar papereres, la recollida de les escombraries, fins a la cura de les persones, o una seguretat pública efectiva. De fet, la relació de les persones amb l’Estat és un dels temes centrals de la filosofia política i moral, perquè si bé hi ha àmbits on la llibertat es configura per l’absència d’intervenció, en d’altres és aquesta la que es converteix en autèntica garantia dels drets fonamentals. A partir d’aquí em pregunto per què hem de suportar, per exemple, que els grafits envaeixin impunement l’espai públic, o per què no hi ha manera d’establir un ordre raonable en la mobilitat a Barcelona. Per no dir res sobre el discurs no sempre clar de l’anomenat “urbanisme tàctic” que hem hagut de suportar durant la pandèmia del Covid-19.

Al meu parer, els poders públics han d’intervenir, a partir de processos participatius que permetin a la ciutadania dir la seva sobre el que es vol fer. Eleccions i democràcia participativa son cabdals. A partir d’aquí han de defensar el bé comú i l’interès general. Necessitem un consens de país, per saber on som i que volem que sigui Catalunya com a espai de qualitat humana, on es pugui desenvolupar allò que els clàssics van anomenar “l’amistat cívica”, amb una visió positiva del que significa (con)viure en comunitat.

Massa sovint l’actuació dels poders públics és poruga, condicionada per ideologies que amaguen idees poc creatives i enfronten mes que no pas uneixen. I sobretot entenc que llur actuació no pot ser inútil, insuficient, unilateral, poc transparent, atès que tot això és una provocació des de la perspectiva democràtica. Cal defensar el bon govern. I aquest comença per no patrimonialitzar l’espai públic. 

La Unió Europea: passat, pressent i futur

El dijous 7 de juliol de 2022, a les 19 h. al Pati de Columnes de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, organitzat per la Fundació Sant Raimon de Penyafort, en desenvolupament del conveni de col·laboració signat amb la Universitat Autònoma de Barcelona, tingué lloc un nou Espai de Reflexió, en aquest cas per tal de debatre sobre “La Unió Europea: passat, present i futur. Dels pares fundadors a la invasió d’Ucraïna”.

La benvinguda va anar a càrrec del Dr. Xavier Puigdollers, patró de la Fundació, advocat i professor universitari, qui va explicar l’objectiu fundacional d’acostar el dret a la sociedad en els àmbits dels infants, els privats de llibertat o el dret europeu.

A continuació es va desenvolupar la taula rodona, formada per la Dra. Blanca Vilà, catedràtica de dret internacional privat de la Universitat Autònoma de Barcelona, pel periodista Sr. Lluís Foix, i pel Sr. Santiago Nadal, advocat vocal de la comissió de relacions internacionals de l’ICAB.  Actuà de moderador el Dr. Josep Maria de Dios, director de l’Institut d’Estudis Europeus de la UAB.

Intervingué en primer lloc el Sr. Lluís Foix, per afirmar que la UE és sobretot un projecte de pau, fonamentat en el dret, així com una condició de progrés i llibertat. Va destacar altres elements constitutius com l’economia social de mercat, la tradició jueva-cristiana o el pensament occidental. També va afirmar que la UE exerceix un “soft power” de gran autoritat al món.  D’altra banda, es va centrar en els reptes actuals com la guerra a Ucraïna, la necessitat d’organitzar la seguretat col·lectiva europea, la relació amb els USA o els Estats que són candidats a l’ingrés en aquesta organització d’integració supraestatal. 

A continuació la Dra. Blanca Vilà reivindicà el valor de la construcció jurídica de la UE, destacà el “laboratori de la diversitat” que suposa i afirmà que els problemes europeus són una part dels problemes globals del nostre món.  Posà èmfasi en el paper dels pares fundadors, i en especial Jean Monet, de qui va recomanar llegir les seves memòries. A continuació va parlar dels instruments jurídics més destacables, com ara els principis de primacia, efecte directe, la qüestió prejudicial o els reglaments europeus. D’altra banda va defensar la importància dels principis derivats dels tractats fundacionals, els quals tot i que han de passar pels tribunals han ajudat a cohesionar jurídicament la UE, com ara els principis de subsidiarietat, el de confiança mútua, el de solidaritat o el federal. Va definir la UE com una comunitat de valors, en especial aquells que es connecten a la carta de drets fonamentals. El mètode de treball de les institucions europees va considerar que era essencial, i que avui en dia l’actual comissió està produint un canvi de llenguatge, que entre altres coses ha portat a la inevitabilitat d’una sanció de les autoritats espanyoles a les grans empreses d’obres públiques, per pràctiques contraries a la llibertat de mercat.

Finalment, el Sr. Santiago Nadal  va posat el focus en la influència i incorporació d’elements jurídics propis del dret anglosaxó i alemany. Comentà que la seva experiència és la tenir cada vegada més en compte el dret europeu en la pràctica forense, de manera que avui el dret europeu està present en totes les branques del dret.  

A continuació es va obrir un torn de comentaris i preguntes per part del públic assistent, que va permetre completar una estona de reflexió fructífera, ben dirigida pel moderador de la taula rodona.

Ayudar a los crucificados de este mundo

He asistido con interés al curso organitzado por Cristianisme i Justícia titulado “Crisis de cuidados y construcción de la cuidadanía”, un curso magníficamente dirigido y del que he podido obtener información y formación para un objeto de estudio que considero relevante: cómo mejorar el cuidado, no sólo desde la perspectiva comunitaria sino desde un nuevo paradigma de legitimidad de los poderes públicos, que sería instrumentar mecanismos de ayuda sistemática, útil y  efectiva a las personas que la necesiten. La cuidadanía es el término que acoge toda esta actividad de donación a los demás y de prestación de subsidios útiles, en especial para los más desfavorecidos, pero en general un elemento estructural para todas las personas, como emanación de su misma dignidad.   

Para desarrollar el planteamiento anterior, partimos del hecho de que la vulnerabilidad es un atributo que está en la esencia de la condición humana. Es la realidad de la vida. Por consiguiente, se opone al engaño de la autosuficiencia, que es una apreciación limitada y reduccionista de la misma vida. Reconocer que somos vulnerables es tomar conciencia de la propia crucifixión, y que este sufrimiento puede dar sentido no sólo a la vida sino a las estructuras institucionales que construimos los humanos. El cuidado supone así la consciencia de la fragilidad, pero al mismo tiempo la capacidad de luchar contra la adversidad, ejerciendo una inteligencia al servicio de la bondad y del bien.

Tradicionalmente los cuidados se han desarrollado de forma horizontal entre miembros de las familias y muy especialmente por parte de las mujeres. Hoy en día, domina también la feminización del cuidado y la precarización de las personas prestadoras del mismo, por no decir su olvido, ignorancia o banalización.  

A parte de exigir una ética del cuidado y de la responsabilidad de las personas, me resulta importante plantear que el reto actual es construir una Administración que reconozca la fragilidad humana y que los poderes públicos puedan actuar con eficacia ante los problemas graves de las personas. Se trata de generar prestaciones públicas eficientes y eficaces para hacer frente a la vulnerabilidad humana, en todos sus grados y variantes. Estamos muy lejos de conseguirlo, pero este es el paradigma nuevo, centrado en la cuidadania y no sólo en la condición legal de la ciudadanía. Centrado en la dignidad de la persona humana y en su pleno desarrollo, como una exigencia ligada a todos los derechos y deberes cívicos. 

Habría que delimitar también qué es lo que han de hacer las familias, las comunidades sociales en general, y qué es lo que ha de hacer el Estado. Este es el dilema actual.
Hoy en día tenemos aspectos como la preocupación por garantizar un mínimo vital para subsistir, que comporta una prestación pública, que en realidad es insuficiente e inútil en muchos casos, porque no llega a solucionar los problemas de las personas. Después del Covid-19 salieron convocatorias para intentar paliar la pobreza y la exclusión social causadas por la pandemia. Veamos el caso del Ingreso Mínimo Vital. Es aplicable a personas que tienen ingresos menores a 480 euros. Después de dos años de su aprobación, el 95% de personas que están en condiciones de solicitarlo no lo han hecho (Elena Costas, Ara, 16.4.22. p.25). Esto no puede ser. Es inaceptable aprobar ayudas que luego son de difícil acceso por motivos técnicos, a causa de las dificultades de la solicitud informática o por la llamada brecha digital, el miedo al estigma social, o en definitiva todo tipo de trabas burocráticas que no tienen en cuenta las singularidades de colectivos excluidos socialmente. 

En ocasiones los requerimientos administrativos, o la tramitación electrónica – una auténtica tiranía para muchos- alejan las prestaciones de la solución de los problemas a los que se pretende hacer frente.  En general, los derechos llamados económicos, sociales y culturales, son finalidades de los poderes públicos y no derechos subjetivos. Incluso bienes básicos como la vivienda se han situado en estas coordenadas. Considero que no hemos de conformarnos con políticas débiles que son inútiles para ayudar a las personas necesitadas. Hay que reforzar los servicios sociales y la atención a las personas concretas, con todas sus circunstancias. Es un largo camino para centrar la política en la cuidadanía. Y para que ello sea posible hay que asignar más presupuesto a esas políticas. Es un cambio de modelo sociopolítico, por eso le llamamos nuevo paradigma.

Uno de los problemas más graves que tenemos hoy en día en el ámbito de la cultura del cuidado es que la administración no siempre tiene la sensibilidad suficiente para llevar a cabo una ayuda eficaz y eficiente. Se malpiensa de los posibles solicitantes, no se está a su lado, y por lo tanto las ayudas devienen inútiles.  Esto ya lo ha denunciado la Taula del Tercer Sector en Catalunya, pero parece que los gestores públicos no saben encontrar soluciones. 

Mientras tanto, la necropolítica va avanzando. Hoy presenciamos una auténtica crisis de legitimidad y de confianza en las políticas públicas de ayuda, y en general en relación a aquello que podemos esperar de los políticos y la política. Nos acechan grandes amenazas, que van en sentido contrario a lo que aquí propugnamos. La cultura del descarte, que determina quien es obsoleto o no, el conflicto como algo normal o mejor dicho banal, en el sentido de que antes de determinadas rupturas no se intenta alguna solución (divorcios o abortos); los micromachismos que impiden el pleno desarrollo de la personalidad de la mujer; la invasión y la manipulación informativa ( como ahora sobre la guerra de Ucrania, y en general en las guerras olvidadas en tantos lugares del mundo). Hoy nos domina un contexto que no favorece el cuidado de unos a los otros. El relativismo ético, el consumismo, el individualismo, la cultura del no y de la desvinculación, el sálvese quien pueda, la indiferencia, están por todas partes.

La respuesta a qué mecanismos sociales nos anestesian frente al sufrimiento de los demás es compleja, a mi juicio. Es toda una manera de vivir, en la que el cuidado del otro, en la dimensión del amor, no se da hoy fácilmente como valor social. Sin embargo, también hay sectores de la sociedad no anestesiados sino comprometidos con los demás. Esto ha sido siempre así. Los seres humanos somos capaces de lo mejor y de lo peor. Somos peligrosos porque la maldad humana nos puede llevar hasta el fin del mundo y de la especie humana. 

Como se ha dicho a menudo, debería darse una auténtica revolución vital, un cambio de la manera de vivir, un nuevo humanismo o posthumanismo, en el que se renuncie a la necropolítica y se potencie la cultura de la vida y del amor cívico. A mi juicio hay tres ámbitos donde se debe actuar con urgencia: las personas más vulnerables, el medio ambiente y el respeto al bienestar animal.

La cuidadanía replantea el concepto de "acuerpamiento”. Se trata de reivindicar la condición corpórea y por tanto frágil, en la que aparece la enfermedad, el dolor y el sufrimiento. La condición humana está formada por cuerpo y alma, por cuerpos físicos en los que hay emociones, sentimientos y una psique. En este conglomerado se plantea la ausencia de respuestas útiles, materiales y morales, como servicios sociales insuficientes, prestaciones inútiles o escasas, la soledad o las enfermedades incurables. La vulnerabilidad humana se nos muestra no sólo ante la adversidad sino ante la ausencia o insuficiencia de las ayudas.

Durante unos dos años y medio he descubierto el valor de los cuidados, incluso una visión maternal de la vida (no asociada a ningún género). He tenido un hijo con ELA que falleció. ¡Una auténtica crucifixión! ¿Cuántas veces Dios ha sido crucificado (Kazantzakis) y cuantos mártires hay en la historia (Simone Weil)? Con grandes tensiones emocionales ha funcionado la familia, el entorno de amigos, las personas cuidadoras, y también la ley de la dependencia, y las prestaciones de la Seguridad Social, aunque en estos casos con demasiada burocracia paralizante. He observado cómo entidades especializadas hacen lo que pueden con muy pocos recursos. Hemos tirado adelante con la fuerza del amor y de la empatía. Pero he constatado la necesidad de mejorar los servicios sociales, y que la administración no dificulte una situación ya de por sí muy complicada. Menos burocracia y más humanidad. Hay que saber ayudar. 

El cuidado democrático implica un desarrollo eficaz de las prestaciones públicas a las que tienen derecho las personas en el acompañamiento de su sufrimiento. Se han de ir configurando prestaciones sociales que hagan posible que la igualdad y la libertad sean más equitativas para todos. El Estado social o del bienestar y en concreto la Seguridad Social pública se inventaron para atender a ese cuidado "democrático", aunque a veces parece que se guía más por un cierto paternalismo o por las contingencias económicas, y no por una exigencia democrática y moral. 

Por otro lado hay que ir más allá del género para construir elementos de cuidadanía. La maternidad  misma como manifestación máxima del cuidado (que permite y mantiene la vida) puede usarse sin ir más allá, con otros conceptos que son expresiones un poco extrañas para mí, como el maternaje. La expresión no la idea. Por consiguiente, si superamos las referencias a las actitudes tradicionales de los sexos, la maternidad puede ser ejercida en cierto modo por todo aquel que se sienta concernido, en el marco de la civilización del amor. Claro que hay que reelaborar los roles, de todos, para que el cuidado se desarrolle. Por consiguiente, hay que eliminar las concepciones individualistas, materialistas, consumistas, que nos devoran hoy en día. Y avanzar hacia una comunidad con elementos espirituales y transcendentes como la maternidad, o en general la actitud proactiva del amor hacia los demás. 

Como vengo sosteniendo en estas líneas, uno de los retos de la cultura del cuidado hoy, es a mi juicio, ir más allá de la comunidad y establecer un sistema institucional público de ayuda a aquellos que lo necesitan. Y todo ello recoge muchos elementos de la perspectiva ecofeminista, los expande, y los generaliza a todos los sexos, a todas las personas, como titulares de derechos y deberes. Y nos da pautas para articular unos poderes públicos que intervengan eficazmente en la vida de las personas, en especial de aquellos más vulnerables y sufrientes. Es indispensable que la política tenga en cuenta mucho más a los crucificados de la tierra.