Necropolítica

 La política és una activitat que fa referència a l’exercici del poder públic sobre una comunitat i en unterritori. L’estat és la forma d’organització del poder polític des de l’edat moderna fins els nostres dies, tot destacant-ne la sobirania com a característica exclusiva. Això vol dir que la sobirania és l’atribut del poder estatal, que no admet d’altre per damunt seu. Avui en dia la sobirania és sovint compartida, o penetrada per decisions alienes, de manera que pot donar-se el cas que l’estat no sigui plenament sobirà -com és el cas de l’estat espanyol en el marc de la Unió Europea, o en l’actual món globalitzat-, la qual cosa afecta també a la seva independència real.

En tot cas, els poders públics emeten prescripcions o permissions que afecten la vida de les persones. Podem dir que afecten la vida, la qualitat de vida i, arribat el moment, la mort, com passa amb la pena de mort, però també amb l’admissió de l’avortament o de l’eutanàsia. Són aquests uns aspectes molt delicats, sensibles i profunds, que cal vinculat amb referències ètiques.

Ara bé, no sempre l’afectació a la vida i a la mort és tan dràstica. Tot és més subtil.  Achille Mbembe, pensador africà, influït per la filosofia de Michel Foucault i el concepte de biopoder, ha desenvolupat l’expressió necropolítica. Per aquell autor, l’expressió darrera de la sobirania rau en la capacitat per decidir qui ha de viure i qui ha de morir. La política és com una forma de guerra, una lluita a vida o mort.  La polarització entre opcions pot arribar a convertir-se en una mena d’estat d’excepció permanent -com a zona de confort de la vida política-, paral·lelament a una declaració de l’adversari com a enemic polític i en conseqüència com a subjecte a extingir. Aquí hauríem de recordar la concepció de la sobirania expressada per Carl Schmitt – molt estimada pels totalitarismes del període d’entreguerres del segle XX-  quan la defineix com la capacitat de declarar l’estat d’excepció, en la lògica amic-enemic. Una part important de la construcció de l’estat espanyol als segles XIX i XX s’ha fet des d’aquesta perspectiva, com una lluita contra els antiespanyols, els heterodoxos, els separatistes, els rojos, els maçons, els exiliats. Avui penso que aquesta perspectiva és perfectament vigent, per la manca d’integració del mateix estat, per la facilitat amb la que s’exclou del debat constitucional a algunes opcions, i sobretot amb la lleugeresa amb la que es va aplicar l’art. 155 CE, al meu parer de dubtosa constitucionalitat malgrat les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre el tema, que van considerar que amb aquest article es podria suspendre l’autonomia, quan no se sap on diu això a la mateixa Constitució. D’altra banda i darrerament la invasió russa d’Ucraïna es mou en unes coordinades similars, perquè el que es fa es una “operació militar especial” per a netejar d’enemics una zona a la que no se li reconeix el dret a existir.

A banda de la situació anterior, voldria comentar també una altra versió de la necropolítica, en aquest cas relacionada amb decisions de l’estat envers les persones. El cas més horrible és el de l’holocaust, i en general les discriminacions mortals per motius racials o de qualsevol altre tipus. També és penós el maltractament dels estats europeus a l’estranger pobre, com el que intenta venir a occident en pastera com si no fos persona, quan no té “papers i se l’estabula en camps de refugiats en condicions infrahumanes. La mediterrània com a mare mortum és una manifestació sovint banalitzada de la necropolítica. I cap poder públic sembla voler-se responsabilitzar. En general hi ha molts supòsits en els que la cura sobre les persones és millorable: sensesostre, infància i adolescència, discapacitats, subsidis socials en casos de pobresa, etc. Avui és urgent que els poders públics que aproven ajudes siguin conscients de les dificultats i limitacions que posen als necessitats. La burocràcia i la manca d’agilitat en les prestacions a les que es té dret poden ser un fre tan gran que acabi sense que es pugui demanar. Hi ha molts casos de persones vulnerables i sofrents que si no reben una ajuda real -de l’estat, d’una ONG o de la família-  són víctimes de la necropolítica.

En definitiva, avui vivim en una època d’incertesa, de tensions, d’extremismes, de radicalitat, de poca amistat cívica. A parer meu, un dels reptes més transcendentals que tenim és fer de la política una activitat útil per a la convivència en llibertat, sense violències estructurals. Ens cal fer de la política una activitat plena d’esperança per a la vida i on el màxim desenvolupament dels drets humans sigui una realitat. Encara tenim molt camí a recórrer. Sobretot perquè no tothom camina en la mateixa direcció.