diumenge, 11 d’abril de 2021

DEBATE: EUROPA Y EL LIBRO BLANCO SOBRE LA INTELIGENCIA ARTIFICIAL. CONTROL JURÍDICO DE LOS ALGORRITMOS.

Conclusiones del III Digital Law

Debate: Europa y el Libro Blanco sobre la inteligencia artificial. Control

Jurídico de los algorritmos por Joan Lluís Pérez Francesch (relator)

ICAB – 22 y 23 de octubre de 2020

© de l’edició ICAB

© de Joan Lluís Pérez Francesch 



PONENTES:

- Ramón López de Mantara

- Pablo García Mexía

- Liliana Arroyo

- Alessandro Mantelero

- Jana Gajdosova

MODERA:

- Karma Peiró

CONCLUSIONES:

Karma Peiró, ejerce de moderadora y pone de manifiesto retos de la Inteligencia Artificial, como la recogida de los datos (en especial en el caso de los sesgos) y la responsabilidad ética y jurídica por el uso de estos.

El objeto de esta mesa redonda es analizar diferentes aspectos del Libro Blanco de la Inteligencia Artificial, elaborado por la Comisión Europea.

Ramón López de Mantaras destaca que tenemos la sensación de que la I.A. está más cerca de lo que está realmente, es decir, que es menos inteligente de lo que parece. Sostiene que hay que dotar de “sentido común” a la I.A. con objeto de predecir las consecuencias de sus actos. Entiende que hay que mejorar las herramientas de la toma de decisiones, con más calidad y fiabilidad, porque no por obtener muchos datos, los resultados serán mejores. La I.A. usa algoritmos, pero estos no tienen en cuenta las excepciones, lo cual es un problema, una falta de inteligencia. Por otro lado, sostiene que dotar de autonomía a las máquinas puede llegar a ser estúpido y de consecuencias nefastas, como en el caso de las armas letales autónomas. En lo referente al Libro Blanco sobre la Inteligencia Artificial entiende que está bien enfocado, aunque presenta una cierta miopía de cara al futuro. Lo más urgente es dotar de transparencia a la I.A. pues hoy en día no es un ecosistema de confianza, con importantes agujeros negros, que afectan a la responsabilidad ética y jurídica. El ponente ha defendido que las máquinas no sean responsables, sino siempre las personas.

Pablo García Mexía, en su condición de jurista digital, nos aporta datos empíricos. En Francia, el 47% de la población piensan que es algo malo y peligroso. En todo caso, advierte de los riesgos que presenta, porque hay que ser conscientes de ello, sin perjuicio de saber valorar la parte positiva. Los riesgos son: los perfiles “irreales” de las personas, la desigualdad de trato, los sesgos de raza o situación económica, los atentados a la privacidad, etc. Exige una responsabilidad subjetiva de los que usan esa I.A. para fines comerciales y obtienen ganancias de dudosa moralidad (p.ej. los programas de ventas de billetes de avión, que en la segunda visita a un viaje aumentan el precio).

Liliana Arroyo puso el acento en las desigualdades por razón de género, una auténtica brecha de acceso y de uso de la I.A. También destacó la necesidad de incluir mecanismos de control interno para mejorar el servicio y la funcionalidad de la I.A. Consideró que participar en el diseño de los algoritmos es un gran paradigma democrático.

Por su parte, Alessandro Mantelero aportó una interesante reflexión sobre la ética cuando hablamos de derecho. Sostuvo la necesidad de diferenciar los problemas éticos de los jurídicos, para evitar las confusiones que, a su juicio, ocurren en las propuestas europeas, donde hay muchos principios, pero se necesita concretar las reglas. Este ponente entiende que hay que “vigilar” a los algoritmos, con mayor transparencia y participación ciudadana. Incluso sostiene el derecho a elegir si queremos ser tratados por medio de ellos o no. Asimismo, destaca la importancia del control preventivo de los riesgos.

Jana Gajdosova puso el énfasis en el respeto a los derechos fundamentales, en la responsabilidad y en la rendición de cuentas, exigiendo que la I.A. llegue a la ciudadanía de forma clara y comprensible.

En definitiva, el control jurídico de los algoritmos es una exigencia propia del Estado de Derecho, de la democracia y de forma destacada de la aplicación del principio de responsabilidad jurídica. Es preciso un mayor control, superando la territorialidad de los Estados, por lo que la normativa europea puede ir en esta dirección.

El derecho debe penetrar el mundo de la tecnología, para hacer de ésta un instrumento humano, evitando la tendencia a la “tiranía tecnológica”. No todo lo que es posible en el mundo digital lo ha de ser realmente, ya que el derecho ha de establecer controles, límites y sobre todo respeto a los derechos humanos.

Asimismo, le corresponde al derecho proteger a la persona, en un mundo masificado, despersonalizado, que el ser humano no acaba de controlar y que, no obstante, le proporciona bienestar e incluso beneficios. La gestión de los big data en manos de grandes compañías no puede llevarse a cabo sin la mirada puesta en los principios de la civilización.

En definitiva, recordemos que el respeto a la dignidad de la persona humana es la base de todos los avances tecnológicos y de todos los derechos fundamentales, también en el actual mundo tecnológico, digital y globalizado. La gobernanza del mundo no puede dejarse a los mercados y al abandono de la política. Los avances tecnológicos se han de poner al servicio del bienestar y de la felicidad humana, pero no a cualquier precio. Al final podemos caer en un «progreso decadente» o en un autoengaño. Claramente, este no es e camino. 

diumenge, 28 de febrer de 2021

Les eleccions del 14 F. Tendències del vot i gestió posterior.

 Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 14 de febrer presenten algunes característiques que caldria recordar. Primer la celebració en plena pandèmia, en contra dels criteris sanitaris i epidemiològics, amb un contundent activisme judicial, com a resposta a un decret d’ajornament amb dèbil suport jurídic, atès que el sufragi és un dret fonamental. Segon, ni el Govern central va moure un dit per adaptar el decret d’estat d’alarma, ni la Generalitat va elaborar noves normes ni reaccionà amb més recursos. Com si fos un fatalisme, i dins una gran confusió comunicativa, les eleccions es mantingueren en la data inicialment plantejada, amb una tasca organitzativa elogiable de la direcció general de participació ciutadana de la Generalitat de Catalunya, per tal de que fossin el més segures possible.

Els resultats ens mostren sobretot tendències, tant a la comarca com a tot el país. Voldria destacar l’ensorrament de C’s i el PP, i l’ascens de Vox, que recull el vot de la insatisfacció i el malestar, en una porta oberta els anys anteriors per les primeres forces esmentades. El PSC recull també una part dels vots antinacionalistes i puja de forma ostensible en relació als diputats que tenia al Parlament, mentre que En Comú-Podem es manté en un cert estancament. Pel que fa a la CUP augmenten en representants. Les dues grans opcions independentistes mantenen el seu pes, ara més decantat cap a ERC. D’altres, com el Pdecat no obtenen representació.

Els relats postelectorals passen pel gran pes de l’abstenció –normal en les circumstàncies excepcionals de la pandèmia i les incerteses del procés electoral- que se situa en un 46, 4%, del cens, tot i que en cap cas deslegitima el resultat electoral; la victòria del PSC en vots, i empatat a escons amb ERC, que pot generar l’imaginari del govern d’esquerres a Catalunya, a imitació del de Madrid, somni humit de Pedro Sánchez i d’altres també aquí; la consolidació i fins i tot augment de l’opció independentista, majoritària en vots i escons, tot i les relacions difícils entre Junts i ERC, amb la CUP com a novament element a tenir en joc a la investidura.

Urgeix superar la inestabilitat institucional a la Generalitat (hi ha una munió de càrrecs que ha d’escollir el Parlament que no es poden renovar per manca d’acord), i que es vagi allunyant l’imaginari del 155, de la repressió i de la degradació de les institucions catalanes. Com que hi ha dos mesos per a formar govern des del primer intent, sembla raonable esperar que aquest es pugui formar i no anar a noves eleccions, on alguns es volen situar.

No es pot analitzar el resultat electoral i la necessitat de pactes posteriors, sense tenir en compte el conflicte polític no resolt entre la Generalitat i les institucions centrals de l’Estat, amb un plantejament a curt termini que no porta a res més que fer més gran el problema.

Les eleccions no es guanyen o es perden, i menys en un sistema parlamentari com el que hi ha a Catalunya o a Espanya. Les eleccions són la plataforma de llançament de la democràcia representativa per tal de formar govern amb el màxim suport parlamentari i amb les millors condicions per a fer la seva funció, que és dirigir la política. El President i el govern de la Generalitat que es constitueixin ho haurien de ser, a parer meu, a favor del sentit de la història, de la qual no es pot passar pàgina, com si el passat recent no hagués existit. I això vol dir que les forces independentistes han de dirigir el procés per a sortir de l’atzucac en el que hi som des de fa massa temps. I cadascú hauria de saber estar al seu lloc, amb sentit de país i amb realisme.

(El9Nou, 22/2/21)

dijous, 25 de febrer de 2021

En la renovació d'òrgans, la classe política no fa la seva feina


Joan Lluís Pérez Francesch, professor de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma, i Xavier Puigdollers, president de l’Associació d’Amics i Devots de Sant Ramon de Penyafort i advocat, han analitzat aquest dimecres, des del programa El Mirador de l'actualitat de Ràdio Estel, el tema de la renovació pendent dels òrgans constitucionals, sobretot el Consell General del Poder Judicial. Aquesta és una urgència que destapa la manca d’esperit de consens en la política espanyola, especialment entre el PSOE i el PP, tenint en compte que aquests dos partits són, encara en aquests moments, necessaris per pactar aquests canvis. L’òrgan de govern de la judicatura porta dos anys amb el mandat caducat, fet que qüestiona fins i tot la seva legitimat en una part important de la societat espanyola. Pérez Francesch ha destacat que, "des d'una perspectiva democràtica, es justifica amb dificultat el fet que la classe política no faci la seva feina mentre es demana a la ciutadania que es compleixi amb determinats deures". Ha recordat que "hi ha uns terminis que no es compleixen, un problema que ve de lluny i que ha afectat diversos òrgans, entre ells el mateix Tribunal Constitucional".

El professor de Dret Constitucional ha comentat, a més, que "hi ha un excés de politització partidista a tot arreu, també a l'Administració", i ha lamentat que "els qui es diuen constitucionalistes siguin els qui precisament no compleixen la Constitució". Igualment ha dit que aquí "hi ha una lectura molt sectària i inacceptable de la Carta Magna, que contempla les majories de tres cinquenes parts, que obliguen al consens, però s'utilitza de manera perversa perquè uns no accepten la part dels altres". Ha conclòs que "s'utilitza el poder de manera il·legítima". Per la seva banda, Xavier Puigdollers ha destacat que "una normativa taxativa, el mandat amb terminis amb consens perquè els organismes representin tothom, s'ha convertit en tot el contrari perquè es traeix l'obligació de pactar". L'advocat ha apuntat que "cal una consciència jurídica, política i responsabilitat perquè funcionin aquests pactes de renovació". Ha lamentat que "no està prevista cap sanció pel fet de ser organismes públics, cosa que sí que passa en les societats". Puigdollers ha assegurat que "està polititzada tota la justícia, començant pel mateix paper del Tribunal Constitucional, que ha de quedar reservada només per a alguns temes i no ha de ser una quarta instància processal"

diumenge, 24 de gener de 2021

“No tenir llar no és cap delicte”

 No tenir llar no és cap delicte”

(Glòria Barrete –CR) L’11 de gener morien dues persones sense llar a Barcelona a causa del fred. Aquest dimarts al vespre s’hi sumava una tercera persona sense llar morta a la ciutat. Són tres víctimes del carrer des de l’inici del 2021. Quins drets tenen les persones sense llar? Hi ha una regulació específica per aquest col·lectiu tan vulnerable? Aquesta és la reflexió i el debat que la Fundació Sant Raimon de Penyafort ha organitzat aquest dimarts al vespre, i que enceta un cicle de trobades en què experts jurídics i d’altres àmbits de coneixement debaten a l’entorn d’assumptes d’actualitat relacionats amb les finalitats fundacionals.

Hi ha molts motius pels quals una persona es veu abocada a ser una persona sense llar. Un fenòmen, el sensellarisme, que va més enllà del fet de no tenir una llar. No sempre és identificable amb dormir al carrer, el sensellarisme, afirmen, “és polièdric, i afecta molts tipus de persones”. El que ha deixat clar Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB i president del Centre d’Estudis per al desenvolupament humà i comunitari (CEDHICO), és que “no tenir llar no és cap delicte”.

El sensellarisme, sense regulació jurídica

Al 2012 la Síndica de Greuges de Barcelona va denunciar que la Guàrdia Urbana sancionava les persones que dormien en caixers. “Fer això és un acte d’un grau d’estupidesa important”, ha explicat Pérez Francesch, perquè ja se sap que la persona sancionada no podrà pagar la multa, però enlloc d’atendre el problema d’aquella persona se li aplica una sanció. I no són fets aïllats. En el confinament també s’ha posat de manifest que es multaven persones que dormien en bancs del carrer per saltar-se el confinament domiciliari. “Em fa pensar que encara tenim una certa herència de la idea dels ‘vagos i maleantes’ pròpia del franquisme”, ha reconegut Pérez Francesch. Una idea que “intenta amagar el problema però no pal·liar-ho”.

A la vegada, creu Pérez Francesch, s’està desenvolupant també una cultura de la cura. “Hi ha gent que es movilitza, ajuda i creu en aquestes persones vulnerables”. En comptes de desenvolupar l’aporofobia, el rebuig i por als pobres, cal, segons el catedràtic, “fomentar la cultura de la cura”. Jurídicament, però, estem davant d’un col·lectiu, afirma, “molt vulnerable, poc comprès i que necessita una certa regulació”. Sobre els sense sostre no hi ha una regulació jurídica. 

Les persones sense sostre tenen nombrosos drets vulnerats. El primer, el dret a tenir un habitatge; però també el dret a tenir padró; el dret a la salut, la física i la mental; el dret al treball; a ser tractat pels serveis socials, o el dret a una bona administració, que faci tot el possible per facilitar els drets d’aquestes persones. Un col·lectiu, en definitiva, en què es veu trencada la seva expectativa a viure en comunitat. “Tots tenim dret a viure en una comunitat, a promocionar-nos equitativament, a relacionar-nos amb els altres”. Una situació transversal que afecta molts àmbits de la vida, per no dir tots. 

A la Unió Europera es creu que hi ha uns dos milions i mig de persones sense llar. “Hem de fer alguna cosa, no podem deixar aquest col·lectiu abandonat”. A Barcelona, en el darrer recompte de la Fundació Arrels, va sortir que hi ha 4.200 persones sense llar, i d’aquestes, 1239 dormen al carrer. “Cal diferenciar dormir al carrer i el fenòmen del sensellarisme”. 

"Sense dades no es poden fer polítiques"

I de qui parlem quan parlem de sensellarisme? Beatriz Fernández, advocada i cap de l’equip jurídic d’Arrels Fundació, ha explicat que la principal dada que han obtingut després d’anys de recomptes i censos és que no se sap amb certesa quantes persones realment hi ha dormint al carrer. I sense aquesta dada és molt difícil poder crear polítiques públiques i fer política. És per això que el primer treball que estan realitzant moltes entitats del sector social és intentar saber quantes i qui són les persones sense llar. 

I el que tots tenen en comú tampoc està definit. A nivell europeu, FEANTSA ha fet una concreció del sensellarisme. “Parlem de persones que dormen directament a carrer, i també d’altres categories com són dones en situació de violència en habitatges precaris, persones que viuen en relloguers, en albergs temporals, en habitatges ocupats”. Es parla de moltes categories que s’engloben dins el concepte de sensellarisme. “I per cada categoria caldria una resposta política concreta”, apunta Fernández. 

L’advocada creu que en una societat en què s’intenta tenir dades de tot és fort saber que no a tot arreu es fan recomptes de les persones que dormen a carrer. “A nivell europeu no tenim dada exacta. I a nivell estatal les entitats parlen de trenta o quaranta mil persones”. A nivell de Catalunya tampoc estan molt clares les dades. Al 2017 es va impulsar l’estratègia contra el sensellarisme, que a dia d’avui no té pressupost assignat i no s’ha pogut desenvolupar. Aquella iniciativa, però, va donar una xifra. “En aquell moment eren cinquanta-tres mil persones sense llar. Però aquesta dada no s’ha actualitzat”. S’han promogut recomptes i censos en municipis, però al 2020 només es va fer recomptes de sense llar a onze municipis catalans. 

I qui són? A Barcelona a part de comptabilitzar les persones sense llar, fan una enquesta des de fa quatre anys amb una eina de valoració per saber com són aquestes persones. Algunes dades que ha explicat Fernández són que el 85% són homes; que hi ha un increment de dones en situació de carrer; que s’ha incrementat en els darrers anys el nombre d’estrangers a carrer; que la mitjana d’edat a carrer és de 45 anys, fet que fa que s’estigui rejovenint el perfil de persones que viuen al ras; que una persona a carrer viu de mitjana cinc anys menys que una altra que no estigui al carrer; que el carrer mata, “perquè podem donar noms i cognoms”, i que el nivell de vulnerabilitat és molt alt. 

“A la primera onada de la pandèmia, en ple confinament, tres persones van ser assassinades al carrer a Barcelona”. Les persones sense llar, afirma Fernández, incorporen en el seu relat la violència com un fet normal, “tant administrativa com física”. El 70% de les persones a carrer, ha explicat, “deien que havien patit alguna agressió física o verbal en els anys que feia que estaven al carrer”. Moltes persones normalitzen aquestes agressions com un fet intrínsec a viure al ras. 

Òscar Busquets, advocat i secretari de la Fundació Privada Bonanit, amb seu a Tarragona, ha explicat també com va ser l’inici del projecte de la Fundació. Un projecte que es va iniciar l’any 2006 i que ha anat adaptant-se a una “realitat canviant”. Si a l’inici del projecte atenien molta gent migrant, l’any 2011 pràcticament el 50% de les persones ateses eren nacionals. Actualment compten amb un alberg amb menjador social i amb habitatges que adjudiquen a famílies vulnerables. 

El carrer, l'últim graó de la pobresa

Un tema, el del sensellarisme, que va a l’alça i que preocupa molt les entitats socials. Peio Sánchez, rector de la parròquia de Santa Anna - Hospital de Campanya de Barcelona, ha explicat que potser dues o tres morts de persones a causa del fred enfront les morts per coronavirus sembla una dada irrellevant però creu que cal recordar que “la mort al carrer simbolitza una vulnerabilitat màxima”. 

L’últim graó de la pobresa, afirma Sánchez, “és el carrer, i el que ve després és la mort”. El rector de Santa Anna ha volgut posar èmfasi en les dues morts de l’11 de gener. “Cal destacar que aquests dos nois eren marroquins irregulars”. La irregularitat porta freqüentment al carrer, i a Santa Anna reben unes 200 persones al dia, de les quals el 75% són estrangers. “Aquesta afirmació ens indica la mida en què una societat no integra les persones que viuen en ella”.

Aquests nois morts eren joves. “Hi ha un rejoveniment de les persones del carrer. El 50% dels que acollim tenen menys de 40 anys”. Resultat, afirma Peio Sánchez, del fracàs social i laboral. “Alguns joves tenen estudis i viuen al carrer. Són joves, és una problemàtica social de llarga durada que visquin al carrer”.

I Peio Sánchez ha volgut concloure afirmant que probablement per resistir una nit al carrer cal alcohol. “El carrer comporta sempre problemes mentals. Davant d’això, les administracions què? Al final les administracions no tenen la resposta a aquestes problemàtiques”. Amin i Mohammed van morir al carrer a causa de l’onada de fred l’11 de gener de 2021. 


diumenge, 17 de gener de 2021

WEBINAR “ELS DRETS DE LES PERSONES QUE NO TENEN LLAR”

 

Espai de Reflexió

El Patronat de la Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort  es complau a convidar-vos al Webinar

“ELS DRETS DE LES PERSONES QUE NO TENEN LLAR”

que tindrà lloc el proper dimarts 19 de gener de 2021, a les 19 h, per mitjà de la plataforma zoom, amb el següent:

 PROGRAMA

 L’Espai de Reflexió de la Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort és una trobada periòdica en què experts jurídics i d’altres àmbits de coneixement debaten a l’entorn d’assumptes d’actualitat relacionats amb les finalitats fundacionals.

 PRESENTACIÓ

·         Cristina Vallejo, diputada de la Junta de Govern de l’ICAB i secretària de la Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort.

TAULA RODONA

Ponents

·         Joan Lluis Pérez Francesch, catedràtic de Dret constitucional de la UAB i president del Centre d’Estudis per al desenvolupament humà i comunitari (CEDHICO).

       Òscar Busquets, advocat i secretari de la Fundació Privada Bonanit.

·         Peio Sánchez, rector de la Parròquia de Santa Anna- Hospital de Campanya Barcelona.

·         Beatriz Fernández, advocada i cap de l’equip jurídic d’Arrels Fundació.

Moderador.

·         Xavier Puigdollers, advocat i membre del Patronat de la Fundació Privada Sant Raimon de Penyafort.

Col·loqui

 INSCRIPCIONS GRATUÏTES ON-LINE, per mitjà de l’enllaç següent a la pàgina web de la Festivitat patronal de Sant Raimon de Penyafort de l’ICAB (cal marcar la casella corresponent a la butlleta i registrar-s’hi):

http://santraimon.cat/inscripcio/

diumenge, 3 de gener de 2021

ICALP publica el Dossier Coronavirus y Animales (2020) de dA. Derecho Animal (Forum of Animal Law Studies)

El Catedrático en Derecho Constitucional de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, propone centrar el foco político y de reflexión en “Elementos para un nuevo paradigma político tras la crisis del Covid-19. La ética del cuidado a debate” para desarrollar una ética de cuidado y considerada con el respeto a las personas, el medio ambiente y la sintiencia animal tras la crisis del coronavirus (DOI: https://doi.org/10.5565/rev/da.522)


Dossier. Coronavirus y Animales (2020)

Presentació del llibre de J.L.VÁZQUEZ BORAU SOBRE ETTY HILESUM