Un any de català al Congrés dels Diputats

Ara fa un any, el setembre de 2023 la presidència del Congrés de Diputats va permetre que els portaveus parlamentaris es dirigissin a la Cambra en llengües oficials diferents del castellà, abans que s’aprovés la modificació del Reglament del Congrés, fent ús de les potestats de direcció pròpies que l’atorga l’esmentat reglament. D’aquesta manera es va desenvolupar el debat que va acabar en l’aprovació de la reforma del reglament segons el qual es varen introduir com a llengües de treball.

Posteriorment, el mateix setembre de 2023 els grups parlamentaris Socialista, Plurinacional SUMAR, Republicà, Euskal Herria Bildu, Basc (EAJ-PNB) i Mixt van presentar una proposició de modificació del Reglament del Congrés sobre l’ús de les llengües que tinguin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, que va ser presa en consideració pel Ple del Congrés el dimarts 19 de setembre, tramitada en lectura única i aprovada per una majoria de 180 vots a favor i 170 en contra.

En els darrers anys, els diputats catalans —en particular, els que formaven part de partits sobiranistes— han hagut de veure com se’ls retirava la paraula per intentar parlar en la seva llengua o, fins i tot, se’ls expulsava de l’hemicicle. Al cap d’un any de la reforma del reglament del Congrés podem dir que l’ús de les llengües oficials s’ha produït amb normalitat. A diferència dels primers moments, sense conflicte aparent. Els diputats del PP i encara més Vox, però, continuen sent reticents a fer-lo servir. A finals del mes de desembre del 2023, la convocatòria de les primeres comissions parlamentàries va endarrerir l’ús normal perquè s’estava tramitant el contracte per adquirir els instruments necessaris per traduir les llengües oficials a les comissions.

Ara només falta un darrer pas. El mes d’abril, la cambra baixa va treure a concurs un contracte de 12,5 milions d’euros fins al 2027 pels “serveis de traducció, interpretació i transcripció” de les llengües cooficials i el “subtitulat en directe” de les intervencions dels diputats. Això vol dir que encara no es poden presentar documents en les llengües cooficials (de moment, els diputats han de presentar els escrits en les dues llengües). Encara resta aquesta petita implementació, que sembla ser que es resoldrà aviat.

Amb la perspectiva del pas de temps, podem dir que l’avenç és espectacular, i fins i tot amb possibilitats d’ús del català superiors que no pas al Senat -on no es pot emprar al Ple, malgrat definir-se aquesta cambra com de representació territorial. La conjuntura política defineix l’estructura de l’Estat, tot fent de la necessitat virtut.

L’assetjament urbanístic

 Visc un autèntic assetjament urbanístic. Fa gairebé quaranta anys que visc al mateix lloc. Un indret residencial. Estava content del meu entorn, verd, de mirada llarga i arbres, fins i tot animalons com esquirols, conills i eriçons. Davant de casa n’hi havia cavalls. I un camp de futbol del poble.

Un dia varen construir una primera casa, i una segona. Després va venir asfaltar el carrer -el 90 % el pagarem els veïns- i posaren uns arbres que després van treure perquè tenien arrels. Tal com sona. I més tard van posar uns altres, que no feien malbé la vorera. La història dels arbres és curiosa, perquè alguns de la segona tongada han mort però ja no han tornat a posar cap. 

El camp de futbol el van traslladar a un altre indret, i com no, varen fer unes graderies i un entorn de primera categoria, i al costat un pavelló de nassos. Era la dècada dels noranta i si uns dirigents independents allargaven més el braç que la màniga, ja es pagaria al cap de no se sap quan temps. Els diners del comú no són de ningú. 

Es moriren els veïns de l’altra banda. I la seva casa està avui mig abandonada després de set anys. Tenia un jardí, pendent de la voracitat de fons voltors. Construir per destruir.

I construïren tres cases més, davant per davant amb casa meva. L’herència del segle XXI. I poc abans de la pandèmia desenvoluparen un polígon de pisos, que marquen totalment la diferència amb la resta del poble. Un autèntic formiguer a preus prohibitius. Es ven tot. I ja porten quatre fases. Cada vegada la destrossa és més gran. Aquests promotors apliquen uns plànols que es van repetint per fases. Es a l’entrada del poble. Un despropòsit. Els nouvinguts s’esforcen en integrar-se però viuen en un habitat que ha escardat d’arrel el model de poble. Es un formiguer que el podrien haver plantat en qualsevol indret del primer món.

Tornem als promotors. La consolidació de l’urbanisme salvatge, tolerat per no dir promogut per alguns equips de govern de l’Ajuntament -com el cas d’algun regidor il·luminat que ha deixat la seva petjada- em porta a pensar que les coses no són perquè si. L’urbanisme en aquest país -competència exclusiva autonòmica i local- és un mostra de la autodestrucció del propi país. No hi ha res de fora. Tot ens ho fem i fan aquí. 

Els plans urbanístics venen cuinats per Ajuntaments i Generalitat, massa sovint en coalició amb els promotors, els quals un cop aprovats apel·len a la propietat privada per a fer el que volen -pobre Costa Brava!-. Sota l’aparença de participació, s’imposen massa vegades projectes aberrants, que fins i tot si es volen revertir comporten indemnitzacions amb diners públics a promotors especuladors. Un disbarat. 

L’important es especular, invertir i vendre. En una zona on no hi ha ni un servei. Tant se’ls en dona. Als compradors també. Aquests es queixen quan l’Ajuntament per primer cop a la història promou uns habitatges socials a la vora. Un joc de despropòsits. Difícil gestionar tant malestar.

Ara a la cantonada de davant estan fent una altra casa. Visc envoltat d’obres pels quatre costats. M’han canviat el meu habitat. Allò que vaig escollir s’esmicola entre records, enyorança, i un profund sentiment de frustració davant de tanta gent que ha vingut per aquí només per amargar-me la vida. 

La llei d’amnistia: de la teoria a la pràctica

 El BOE d’11 de juny passat publicà la “Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”. La proposta ja va tenir tensions i tot tipus de dilacions i declaracions apocalíptiques en la seva contra, en especial del PP. Juntament amb el finançament singular de Catalunya, ha estat el tema estrella de la furibunda oposició al govern del PSOE. La dreta, així com els alts estaments judicials, l’han intentat torpedinar, primer interpretant-la segons el seu interès i al final fins i tot no aplicant-la. La relació entre Catalunya i la resta de l’Estat segueix essent un problema molt més gran que la “convivència” entre catalans.

L’amnistia compren  els delictes realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre del 2023, en el context del denominat procés independentista. La redacció de la llei va intentar ser el més exhaustiva possible.  Què ha passat en la seva aplicació? Acabem de veure com totes les comunitats autònomes controlades pel PP, a més de la de Castella-La Mancha, han presentat recursos d’inconstitucionalitat. Abans ho havien fet membres del grup popular al Congrés i al Senat. Sempre amb la petició de la recusació del president i de dos magistrats del Tribunal Constitucional. També el Tribunal Suprem ha expressat la seva opinió contraria,  presentant una qüestió d’inconstitucionalitat a l’Alt Tribunal, que ara comença a estudiar. El gran argument de la impugnació és la vulneració del principi d’igualtat i de la seguretat jurídica. Com a mínim fins d’aquí a mig any no sabrem com acaba tot plegat. L’anomenada majoria progressista del tribunal sembla que podria decantar-se per una valoració positiva de la llei.

La llei d’amnistia s’està aplicant  amb normalitat, tot i que depèn de cada cas. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha aplicada a una vintena de persones, del total de 486 segons la Fiscalia General de l’Estat que es podrien beneficiar. Però el problema més greu és la no aplicació, com ara quan el Tribunal Suprem considera que hi ha un delicte de malversació, que no és amnistiable , com és el cas del president Puigdemont.  Un autèntic cop de força, que obligarà els afectats a presentar recursos d’empara al TC contra la denegació i en el seu cas anar al TEDH. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, un cop rebutjat el seu recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per haver estat condemnats per sedició i malversació pel Tribunal Suprem, van anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara, en aquest procediment els advocats de l’Estat defensen la llei d’amnistia com a prova de que l’estat espanyol va fer les coses bé, tot sentenciant, i després reformant els delictes de sedició i aplicant els indults, pretenent així que la llei d’amnistia els faci perdre la condició de víctimes.

L’amnistia s’ha aplicat a 46 agents de la Policia Nacional investigats per agressions i lesions a votants del referèndum de l’1—O.  Pel que fa a la resta d’amnistiats la majoria son manifestants que varen participar en les manifestacions de protesta per la sentència de l’1-0 entre els anys 2018 i 2020 condemnats per atemptats a l’autoritat i per lesions. També s’ha amnistiat a l’exconseller d’Interior Miquel Buch, i a un agent dels Mossos per atorgar  protecció al president Puigdemont quan va marxar a l’exili. En el cas dels “Tres de Granollers” en un primer moment se’ls va amnistiar el delicte de lesions però després s’ha presentat un recurs per un afectat que ha deixat en suspens la sentència.

A l’Operació Judes o Tsunami Democràtic, que han implicat a membres dels CDR, l’Audiència Nacional ha presentat una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en entendre que el delicte de terrorisme no és amnistiable. Finalment, podem ressenyar els casos d’aquells que han renunciat a l’amnistia.

L’amnistia s’està aplicant  als independentistes catalans per als quals va ser dissenyada, amb comptagotes, i en el marc d’una gran polarització política.

 

QÜESTIONARI CARA VS CARA – MÓN JURÍDIC NÚMERO 349 (novembre-desembre2023). AMNISTIA I CONSTITUCIÓ

1.- ¿Considera que la futura llei que s’aprovarà com a resultat de les negociacions dels partits polítics per assolir un acord d’investidura i/o de legislatura, esdevé allò que tècnica i jurídicament coneixem com Amnistia?

Les raons de l’amnistia rauen en el perdó, tot i que els juristes l’encabeixen dins el dret de gràcia. El perdó és el concepte moral a partir del qual es dona. I el perdó comporta que l’estat entén que cal solucionar un problema greu per a la convivència o per a la integració de la diversitat de projectes polítics, per la qual cosa decideix que no hi ha antijuridicitat en les accions penals amnistiades.  

En aquest context, penso que el moment i les circumstàncies poden semblar massa conjunturals, però així és la política, que és la vida real, és a dir amb moments que cal aprofitar per a portar a terme determinades decisions. La feblesa estructural de l’estat en aquest punt és evident, per això hi ha aquestes reaccions tant furibundes, des de concepcions que només pensen en el poder. En tot cas, considero que cal baixar la febre de grups professionals o polítics que en els darrers anys -i no tant darrers- no han mostrat la més mínima empatia o comprensió per alguns projectes polítics i que la única proposta que tenen és la repressió.  

2.- Tot i que no disposem del redactat de la futura llei, ¿considera que existeixen més similituds o més diferències entre la motivació i fonamentació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977 (transició i punt final del franquisme) i la futura Llei d’Amnistia de 2023 (en favor de la convivència ciutadana)?

L’amnistia de 1977 va permetre explicitar el perdó al que em referia abans, en un moment de canvi de règim, del franquisme a la democràcia constitucional. Amb la lògica de la memòria democràtica hi ha qui pensa que es van deixar impunes fets que haurien de ser imprescriptibles. L’amnistia és també un acte de generositat. I de responsabilitat. Però com sempre, qualsevol llei pot tenir els seus defectes, sobretot amb el pas del temps. L’amnistia que ara es vol impulsar, es producte d’un acord d’investidura i les causes no són només la convivència a Catalunya sinó l’acceptació de projectes polítics difícils que poden arribar a desestabilitzar les estructures de l’estat, generant crisis constitucionals, però que no son delictives (el relat del cop d’estat no s’aguanta). El procés polític sobiranista català va trasbalsar tot l’estat i el lideratge del  PP no va escoltar res, només el va encerclar i el va portar a la inconstitucionalitat. I després li va aplicar el model del dret penal de l’enemic. Un desastre. Uns van capturar l’estat (dreta política i judicial) i altres van exercir una llibertat excessiva que en cap moment es va voler reconduir des del poder. Per això ara criden tant.  Al meu parer, és molt adient l’amnistia per a fer justícia davant d’un ús dels recursos jurídics en mans de l’estat de forma exorbitant.   

3.- ¿Considera que la futura llei d’Amnistia encaixa amb la declaració de principis de l’article 1  de la CE, on es fa constar que els ciutadans i els poders públics estan subjectes a l’ordenament jurídic característic de l’Estat de Dret?

Tot i que qualsevol consideració caldria fer-la dependre del redactat de la llei, al meu parer és un exemple excels de la vinculació dels ciutadans i els poders públics a la constitució i a la resta de l’ordenament jurídic de l’art. 9.1 CE, el qual és una conseqüència de l’art. 1 CE que hem de recordar que no parla només de l’estat de dret sinó d’un estat social i democràtic de dret. Cal aquesta interpretació sistemàtica dels principis constitucionals per a ubicar correctament una llei d’amnistia. El que no pot ser és que ens omplim la boca d’estat de dret i oblidem la voluntat popular, que s’expressa mitjançant la majoria parlamentària, com a llei orgànica.  

4.- L’article 9.3 de la CE estableix, entre d’altres, els principis de seguretat, irretroactivitat de les sancions i el de seguretat jurídica ¿considera que una futura llei d’Amnistia podria conculcar l’esperit dels esmentats principis rectors?

No ho hauria de fer, si està ben feta. No són principis rectors sinó principis constitucionals de l’estat de dret (que ha de ser democràtic, insisteixo). Cal garantir aquests tres principis que s’indica. Garantir la seguretat jurídica comporta establir una correcta predictibilitat de les actuacions de l’estat (intentant que cessin les actuacions ultrapatriòtiques sense límit), la irretroactivitat ho és només de les disposicions desfavorables o restrictives de drets. Em preocupa més que la inseguretat la creï el mateix estat en una mena de persecució abusiva dels ciutadans. 

5.- ¿Està justificada la invocació dels articles 14 i 149.1 de la CE que estableixen el dret d’igualtat de tots els espanyols/es, per recórrer la futura llei d’Amnistia?

Recordaré que la igualtat no és tractar tothom igual sinó a cadascú com es mereix. I que la jurisprudència constitucional ha reiterat que el 149.1 comporta un estàndard bàsic general per a tot l’estat.  No entenc l’argument de negar l’amnistia perquè vulnera la igualtat de tots els espanyols, perquè se sosté una idea de la igualtat que és una fal·làcia, que no existeix ni és democràtic que sigui així. El repte de futur és acceptar la diversitat, l’heterogeneïtat, ajudar a construir el reconeixement de la diferència raonable i justa. Aquí es mou l’amnistia, al meu entendre. 

6.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen els indults generals? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma? 

L’únic que diu la constitució és que es prohibeixen els indults generals. Només poden ser particulars. Us recomano una web, https://civio.es/el-indultometro on es pot veure l’ús desbocat que s’ha fet d’aquesta institució. El cas més flagrant va ésser l’any 2000 quan es van atorgar 1.744 indults, d’aquests 1433 de cop. Vull dir que eren particulars però es van atorgar de forma massiva, per tal d’amagar el que van concedir al jutge Gómez de Liaño que havia perseguit un grup periodístic proper als socialistes. I això ho va fer un govern del PP amb José Maria Aznar. En tot cas em sembla una estranya operació que es va consolidar com si res. Sigui com sigui no té res a veure l’indult -que afecta a la pena- amb l’amnistia -que afecta el delicte-. Totes dues són, això sí, mesures de gràcia en la terminologia clàssica, com he dit abans.  Insisteixo que cal saber gestionar el perdó, la qual cosa no crec que comporti anar posant tota mena de pegues. 

7.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen l’amnistia ? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma? 

La Constitució no diu res sobre l’amnistia. Tampoc a altres Estats com la República Federal d’Alemanya on s’han fet lleis de caràcter amnistiador sense problemes. Les Constitucions de França, Itàlia o Portugal sí que les preveuen. No entenc per què s’argumenta per alguns que està prohibida l’amnistia. Només en nom d’un concepte inquisitorial i no democràtica de constitució em semblaria coherent. I jo no defenso això. 

8.- La independència i l’exclusivitat judicial previstos en l’article 117 CE, ¿es poden veure afectats o menyscabats amb l’aprovació de la nova Llei d’Amnistia?

Però si són qui ha d’aplicar la llei al cas concret! I a més poden presentar una qüestió d’inconstitucionalitat. No afecta en res al seu estatut constitucional. Els jutges estan molestos amb l’ús genèric del mot “lawfer” i ho comprenc. Ara bé, cal reconèixer que hi ha arguments en contra de la instància única del Tribunal Suprem en el judici de l’1-0, o dels impulsos ultrapatriotes espanyolistes d’alguns jutges que poden posar en dubte la seva independència...No ho dic jo. És un pensament de molta gent, fins i tot del comitè de drets humans de l’ONU. Aleshores si es vol posar un cert comptador a zero també caldrà que es gestionin d’una altra manera, no com a delinqüencials, les activitats dels partits independentistes. Cal una nova mirada d’una part dels jutges a les activitats polítiques dels dirigents independentistes. Cal una nova mirada també, de l’estat al món independentista. Cal una nova mirada del món independentista a l’estat espanyol. L’amnistia hauria de jugar en aquest terreny de joc.

9.- ¿Considera que el redactat de l’article 139.1 CE justifica que l’aprovació d’una futura Llei d’Amnistia s’hagi de sotmetre a referèndum en tot l’estat espanyol?

No. Una futura llei d’amnistia s’ha d’aprovar per llei orgànica en la mesura que afecta delictes, que a la vegada estan connectats amb drets fonamentals. I en darrera instància segur que acaba en mans del Tribunals Constitucional. I a més, el constitucionalisme democràtic es basa en el principi “favor libertatis” en l’exercici dels drets fonamentals. La llei no pot posar noms i cognoms, sinó definir conductes per després subsumir fets. No portem una llei d’aquest tipus vers el populisme punitiu! 

10.- ¿Ens podria informar sobre l’existència de jurisprudència del TS o del TC a favor o en contra en matèria d’Amnistia?

Sobre aquest punt cal dir que molta gent s’ha apuntat darrerament a trobar obstacles. Quan els de les normes no semblen suficients els busquen en la jurisprudència. En el cas de la llei d'amnistia de 1977, la seva aplicació va arribar al Tribunal Constitucional mitjançant recursos d’empara o qüestions d’inconstitucionalitat, les sentències dels quals sostenien una interpretació restrictiva dels efectes de l’amnistia. També va dir que l’amnistia respon a fer realitat el principi de justícia (STC 63/1983, STC 147/1986).  Per la seva banda, el TS també s’ha referit tangencialment a l’amnistia com un acte de reconciliació en un moment excepcional. Es curiós com els prohibicionistes tergiversen la idea jurisprudencial que no es pot ampliar la llei d’amnistia de 1977 a altres casos posteriors tot entenent que no es possible constitucionalment l’amnistia ara, quan no té res a veure.  

11.-   Quan entri en vigor la Llei d’Amnistia, ¿La presentació d’una Qüestió o un Recurs d’Inconstitucionalitat i la seva admissió a tràmit tindria efectes suspensius per l’aplicació de la Llei? ¿quin recorregut final preveu per els esmentats recursos? 

No, perquè els efectes suspensius via 161.2 CE només són automàtics en el cas de les impugnacions presentades pel Govern de l’Estat, la qual cosa no es donarà aquí. D’altra banda, es preveu una oposició important dels jutges però si presenten qüestions d’inconstitucionalitat aquestes no comporten la suspensió de la llei sinó del procediment que tenen entre mans en el moment de dictar sentència fins a rebre la resposta del TC.  En tot cas penso que a banda dels entrebancs judicials, la llei acabarà segur a la taula del TC, que ara està controlat per una majoria de 7 magistrats anomenats progressistes  front a 4 conservadors, en principi propera a avalar una llei d'aquestes característiques. Ara bé, penso que la situació és més complexa i la majoria es pot reconfigurar quan s'hagi de dictar la sentència.  

12.- Finalment, fem una ullada a Europa: en el cas de la derogació de la sedició, les institucions europees van optar por un paper de no ingerència en les legislacions nacionals, ¿considera que un Recurs davant el TJUE podria tenir un altre recorregut per considerar que l’amnistia abasta el delicte de malversació el qual disposa d’una regulació molt estricte en l’àmbit normatiu europeu?

Es va eliminar el tipus delictiu de la sedició, es va introduir el de desordres públics agreujats, hi ha tota una història de desencontres entre la jurisdicció espanyola i la europea, es van concedir uns indults, etc. Ara el punt més rellevant és el delicte de malversació. Es el que resta per alinear-se. Hem de veure com evolucionen els esdeveniments, que tenen un fort component polític partidista i en ocasions d’incomprensió i d’odi. Centrar-se en la malversació és on ens portarà segurament l’aplicació d’una llei d’amnistia. Però en el rerefons de tot plegat no podem oblidar que el procés ha permès fer màniga ampla per privar càrrecs públics representatius de forma al meu parer frívola, sense garanties, de forma “sobrevinguda” per obra de la Junta Electoral, o  matxacats econòmicament pel Tribunal de Comptes. Penso que hi ha una cosa que en la societat europea no s’accepta de cap manera: jugar amb el dret de representació política què és sagrat en la mentalitat democràtica de la vella Europa. 

 Revista Calidoscopi n. 54. Estiu 2024.

Joan Lluís Pérez Francesch  és doctor en Dret i catedràtic de Dret Constitucional del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat també professor visitant de l’Institut Universitari Europeu de Florència  i d’altres universitats com la Universitat del Norte (Colòmbia) i de Tblisi (Georgia). S’ha interessat per la teoria de la constitució i de l’Estat, la qual cosa l’ha portat a endinsar-se en camps com la història i la filosofia.

Ha estudiat el pensament polític català i també d’autors anglesos com Locke, Winstanley, Wollstonecraft, Burke, John Stuart Mill o Lord Acton. Ha participat en diversos projectes d’investigació finançats amb fons públics: drets fonamentals i Unió Europea; l’indult com a acte del govern; Administració de Justícia i Estat Autonòmic; xarxa temàtica de pensament i filosofia a Catalunya, no discriminació i persona, els partits d’àmbit no estatal en el sistema polític espanyol; llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat, i darrerament relacionats amb l’estudi de la corrupció política i la qualitat de les institucions públiques. 

Ha dirigit projectes i cursos sobre el civisme i la responsabilitat social de la persona, entre els que destaquen el “Pla Nacional de Valors per una nova cultura cívica” (2011-2015) i l’Observatori del Civisme i Valors (2022-23) de la Generalitat de Catalunya. Ha estat director de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (2000-2023) i de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (2017-2020). Actualment és president de l’ Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb seu a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. 

Li adrecem les següents qüestions:

1.  1.- Doctor Pérez Francesch, feu-nos un repàs del vostre currículum i de les vostres actuacions, juntament amb la vostra visió filosòfica de l’ensenyament en general i del dret en particular, avui.

Vaig estudiar la llicenciatura i el doctorat en dret. Després m’he dedicat a ser professor universitari. Tota la vida. En concret a la Universitat Autònoma de Barcelona. En tots els anys viscuts he vist un gran canvi dels estudis de dret com de la societat en general. Avui tot és més pragmàtic, no es valora tant la teoria com en altres èpoques. Però a mi m’agrada recordar que “no hi res més pràctic que una bona teoria”.

Per a mi l’ensenyament és un acte d’amor, un acte transcendent en el que s’ha de crear un ambient de confiança que sigui propici per al desenvolupament de la persona. En el camp del dret és especialment significativa aquesta actitud atès que es tracta de defensar el sentit jurídic de la vida, que és el del dret i la justícia, el de les causes justes, que estan lligades a un sentit de la vida, a una noblesa d’esperit, al servei d’uns ideals de millora de la societat.

En l’ensenyament sempre intento tenir present la persona i el seu procés educatiu integral. Pel que fa a l’ensenyament del dret considero que és essencial lligar el dret amb una perspectiva humanista, de respecte de la condició humana, de la seva dignitat i transcendència social i espiritual.

 2.    Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia del dret i/o les ciències socials avui, que vivim en temps convulsius i d’incertesa, haurien de tractar de manera preferent. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia i el dret avui, i quin creieu que haurien de tenir? 

M’he centrat en l’estudi del civisme i els valors per a la convivència. Sempre m’ha preocupat el roblema de la convivència entre les persones i els grups, perquè entenc que és el gran problema de la humanitat, lligat als valors socials i per tant a la moral i les convencions. Un segon àmbit de preocupació ha estat la cultura de la cura, com a paradigma polític, la importància de la qual s’ha mostrat plenament durant la pandèmia del Covid-19. Si no som capaços d’articular un sistema comunitari i institucional d’ajuda efectiva als necessitats, als desvalguts, la resta de qüestions són per a mi secundaries. Entenc que l’organització política es justifica en la mesura que serveix les persones i desenvolupa una mira atenta. Es el pas de la ciutadania a la “cuidadania”. Un tercer àmbit que m’interessa és la tensió entre els valors de la llibertat i de la seguretat, que es manifesta en molts aspectes. De vegades hi ha una idea de reforçar tant la seguretat que no es té en compte que el més important és la llibertat, o sigui la dignitat humana i el respecte als drets fonamentals de les persones, col·lectius i pobles. El Dret constitucional és una tècnica jurídica al servei de la llibertat, no com alguns es pensen que està al servei del statu quo i del poder.

3.- Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació educadora i viatgera cívic-humanista, heu viscut i viviu els ambients docents i culturals universitaris i també no universitaris, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món (cultural, inclòs); és a dir, el vostre ideal humà.

Aquesta és una pregunta interesant. Potser podríem retrobar aquí els principis del personalisme comunitari.  M’agradaria que el món fos molt més humà, i que pel que fa a la cultura fos realment un espai d’emancipació personal. Avui penso que malauradament la Universitat -com la societat- està massa pendent de la immediatesa i de la rapidesa, no hi ha temps per a reflexionar. La urgència ha fet perdre de vista la importància de la tasca reflexiva. Ens trobem amb la paradoxa que podem tenir una Universitat deslligada d’una visió intel·lectual, perquè tot està condicionat pels mercats, les sortides professionals, la immanència. No hi ha una idea transcendent de la feina del professorat, sinó una mena de joc d’avaluacions per a no perdre el ritme burocràtic. S’està perdent el sentit intel·lectual de la Universitat, la qual cosa és una gran tragèdia històrica al meu parer.

En el món del dret domina una visió legalista, fins i tot de la Constitució, que té més en compte la literalitat que no pas tot el sentit dels preceptes, la seva interpretació al servei de la integració comunitària o la finalitat. La paraula deixa de ser allò compartit per a la convivència i la raonabilitat. El dret sense la perspectiva humanista és un dret sense cultura, per tant, un fenomen tecnocràtic, un autèntic desastre que fins i tot pot arribar a ser “inventat” per uns intèrprets que es deixen endur més per la ira que no pas pel sentit de justícia.

Pel que fa a la filosofia, la meva concepció és que ha de servir per fonamentar el sentit de la vida. Ha de ser un saber sobre els fonaments. I cada vegada m’interessa més la filosofia moral, la dels acords per la convivència, la de la proximitat, la que dona sentit a les nostres accions. Per això defenso el personalisme de base moral, en el que la persona humana actua per principis, per conviccions, no només per convencions. Cal refer les bases de la mateixa existència humana, a partir de valors transcendents. Em sembla una prioritat.

 

4.     Sou actualment catedràtic de Dret Constitucional i ocupat en l’estudi de l’ensenyament del dret i la seva realitat humana. Digueu-nos, com educador i com intel·lectual dedicat a l’activitat docent, quin sentit i paper albireu a l’educació cívica de l’ésser humà en l’estil de vida del món d’avui.

La perspectiva del civisme és la que m’interessa més. El civisme és un conjunt de regles propiciadores de la convivència. Això és, al meu parer, molt profund. El civisme es desenvolupa a l'espai públic, essent la manera com es viu la civitas. Per tant, les relacions cíviques són en horitzontal, amb la resta dels conciutadans i de caràcter vertical respecte dels poders públics. El civisme és la plasmació de la democràcia en l'àmbit de les relacions humanes i, si cal, també en les regulacions jurídiques o actuacions públiques. En tot cas, el civisme al·ludeix a la responsabilitat de la persona com a membre de la comunitat, respecte de la que té drets i deures.

Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents a la mateixa com a pertanyents al mateix gènere, un respecte a la «casa comuna»,  a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència que avui dia són locals i globals alhora. Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. En efecte, entenem que el progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social a partir de bones dosis de R+D+i, sense capacitat de cooperació nord- sud, amb més col·laboració i menys rivalitat, i sobretot sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles. És inacceptable la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions lacerants.

Del que he dit podem deduir que avui necessitem un retorn a la concepció eticopolítica de la vida, o el que és el mateix, establir llaços comunitaris en la recerca del bé comú. Davant el màrqueting polític i la lluita per la victòria en un enfrontament polaritzat i brutal, cal que defensem l'establiment de valors compartits, l'educació moral i la responsabilitat de la persona.

És important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els valors que generen convivència, tolerància, diàleg, sensibilitat. L’educació ha de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans han de rebre una educació cívica -per convicció o per convenció- que els hi permeti gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.

La Unió Europea està preocupada per l’actual qualitat de l’estat de dret

 La Unió Europea està preocupada per l’actual qualitat de l’estat de dret

La Unió Europea (UE) com a organització supraestatal d’integració dels estats membres en una instància superior respon, a parer meu, a interessos i a valors. De vegades es confonen, però es poden separar a efectes de la seva anàlisi. Interessos com la defensa geoestratègica, la millora econòmica, la reacció davant la inseguretat jurídica, però també –i tant de bo de forma prioritària– valors com els que el Tractat de la Unió Europea (TUE), estableix a l’article 2 quan firma que la UE es fonamenta “en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories”. Valors que el mateix precepte considera que són “comuns” a tots els estats membres. A més, l’article 3 estableix com a finalitat, en primer lloc, “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles”. Tots els elements esmentats es poden relacionar amb la clàusula de l’estat de dret, perquè la UE és una comunitat jurídica.

La pau al continent europeu, doncs, ha estat, des del mateix inici, l’objectiu primordial de les Comunitats Europees, primer, i de la UE actualment. Una pau fonamentalment entre els estats mitjançant la creació d’estructures organitzatives comunes. Una pau que amb la invasió d’Ucraïna s’ha posat a primera línia, i ha comportat un augment molt significatiu de la despesa militar, per no dir res de la por a perdre el paraigua defensiu dels Estats Units, com fins ara.

La protecció dels valors bàsics

Des de sempre, la UE s’ha preocupat de protegir i regular la llibertat –de moviments, de les mercaderies, de treballadors, d’establiment, de serveis, de capitals–. Una llibertat que ha suposat la lluita contra monopolis i restriccions derivades de la pràctica empresarial o de la tutela estatal. A la Declaració sobre la Identitat Europea aprovada a la cimera de Copenhaguen el 1973, es fixaren els principis de democràcia representativa, estat de dret, justícia social i respecte dels drets humans, com a propis de la identitat europea. Anys més tard, la Declaració sobre la Democràcia del Consell Europeu (1978) es dirigeix sense contemplacions als estats membres i candidats, exigint-los el compliment dels principis acabats d’esmentar. Es tracta, per tant, d’uns estàndards jurídics per tal de fornir uns elements comuns a l’espai europeu.

El Tractat de Maastricht (1992) va fer un pas més tot configurant la ciutadania europea. Al Preàmbul hom estableix ara que els estats membres confirmen l’adhesió “als principis de llibertat, democràcia i respecte als drets humans i les llibertats fonamentals i de l’estat de dret”, mentre que, a l’article F, afirma que la Unió “respectarà els drets fonamentals tal com es garanteixen en el Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (1950), i tal com resulten de les tradicions constitucionals comunes als estats membres com a principis generals del dret comunitari”. El Tractat d’Amsterdam (1997) complementa aquesta formulació en afegir al Preàmbul del TUE l’adhesió dels estats membres als “drets socials fonamentals, tal com es defineixen a la Carta Social Europea (1961) i a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors (1989)”.

Com actuar davant dels incompliments?

Ara hom incorpora un procediment sancionador als estats membres en el cas que es produeixi una “violació greu i persistent” dels principis de “llibertat, democràcia, respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals i l’estat de dret”. Ens trobem en una nova dimensió, imperativa, que pot comportar la suspensió del dret de vot en el si del Consell Europeu, motivada per la crisi de l’espai polític central –socialdemocràcia i democràcia cristiana– i l’emergència de partits populistes, fins i tot euroescèptics, lligats sovint a plantejaments d’extrema dreta. Aquesta situació es comença a fer rellevant per l’extensió de la UE als estats de l’Europa oriental. El Tractat de Niça (2001), continua en la mateixa línia, i posa èmfasi en la seguretat i defensa comuna al servei dels principis i valors reiterats.

Actualment, el Tractat de Lisboa (2007) configura la UE hereva de l’evolució anterior. També del tractat pel qual s’instituïa una constitució per a Europa que va fracassar el 2005 perquè no va ser ratificat per referèndum a França i a Holanda. Avui en dia és cabdal la incorporació amb ple valor jurídic de la Carta de Drets Fonamentals. El Tractat de la UE també recorda que la Unió té com a objectiu “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles” i que “combatrà l’exclusió social i la discriminació i fomentarà la justícia i la protecció social, la igualtat entre dones i homes, la solidaritat entre les generacions i la protecció dels drets del nen”. L’article 10 estableix que el funcionament de la Unió es basa en la “democràcia representativa”, tot afirmant: “Els ciutadans estaran directament representats a la Unió a través del Parlament Europeu” i “els estats membres estaran representats al Consell Europeu pel cap d’estat o de govern i al Consell pels governs” i que els representants dels estats al Consell Europeu i al Consell de Ministres “seran democràticament responsables”. La participació directa s’intenta promoure mitjançant la “iniciativa ciutadana” en el procediment legislatiu; és a dir, la possibilitat que els ciutadans presentin textos que es puguin convertir en normes jurídiques de la Unió.

El foment de la participació ciutadana

La referència a valors i principis sobre els quals s’organitza l’entramat institucional segueix a l’article 21 del TUE quan estableix, amb total precisió i claredat, que “l’acció de la Unió en l’escena internacional es basarà en els principis que han inspirat la seva creació, desenvolupament i ampliació i que pretén fomentar a la resta del món: la democràcia, l’estat de dret, la universalitat i la indivisibilitat dels drets humans i de les llibertats fonamentals, el respecte de la dignitat humana, els principis d’igualtat i solidaritat i el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides i del Dret Internacional”.

La UE, com veiem, se sosté sobre el principi de respecte als drets fonamentals, un element clau del concepte d’estat de dret. L’any 2000, al Consell Europeu de Tempere, es va adoptar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, tot sistematitzant el que fins aquell moment el Tribunal de Justícia de la Unió (TJU) havia estat considerant com a mers principis generals del dret. Des d’aquest moment tant la incorporació de nous estats com el funcionament dels estats membres, estaran condicionades respecte dels drets humans. La Carta de Drets Fonamentals de la UE adquireix ple valor jurídic amb l’actual Tractat de Lisboa. Però anant més enllà, el TUE també estableix que la Unió “s’adherirà al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” del Consell d’Europa –amb la important jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg–, i que els drets fonamentals que garanteix aquest Conveni i tots els que són fruit de les tradicions constitucionals comunes als estats membres, “formaran part del Dret de la Unió com a principis generals” (Art. 6 TUE). Segons el principi de competència la Carta s’aplica a les institucions europees i al dret produït per elles, amb l’important paper interpretatiu del Tribunal de Justícia de la Unión Europea (TJUE).

Protecció absoluta i lluita contra les desigualtats

El Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) estableix a més que, en totes les seves accions, la Unió s’ha de fixar com a objectiu “eliminar les desigualtats entre l’home i la dona i promoure’n la igualtat”; “un nivell d’ocupació elevat, amb la garantia d’una protecció social adequada, amb la lluita contra l’exclusió social i amb un elevat nivell d’educació, formació i protecció de la salut humana”; lluitar “contra tota discriminació per raó de sexe, raça o origen ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual” ; la protecció del medi ambient i el foment d’un desenvolupament sostenible; la protecció dels consumidors; el benestar dels animals; l’efectivitat dels serveis d’interès econòmic general; el principi d’obertura en actuació de les institucions, òrgans i organismes de la Unió; i el respecte de les comunitats religioses i de les organitzacions filosòfiques i no confessionals. És tota una declaració de principis que ha d’orientar el funcionament de la UE que, com es pot observar, afecta no tan sols els drets civils i polítics sinó també els socials. És a dir, es troba en sintonia amb els elements que configuren el que els constitucionalistes anomenen estat social i democràtic de dret.

De les línies precedents, es desprèn clarament que el manteniment de l’estat de dret és una preocupació important de la UE, no tan sols davant pràctiques contràries al principi de legalitat sinó per polítiques autoritàries i repressives de la llibertat i de la igualtat, amb el gran cavall de batalla de la pèrdua d’independència del poder judicial. Sota la clàusula “estat de dret” hi ha la necessitat de respectar els valors i principis esmentats més amunt. Podem dir, per tant, que l’estat de dret no és qualsevol estat amb dret, sinó que cal una funció del dret en relació amb el poder públic establert, que realment delimiti les competències i les actuacions dels diversos poders públics, d’acord amb el principi de normativitat, la separació de poders, la independència judicial, la limitació efectiva del poder executiu (govern i administració), i la garantia dels drets fonamentals. S’entén que avui el respecte a les estructures de l’estat de dret ha de tenir una legitimitat democràtica. Avui ens movem amb un paràmetre que és l’estat democràtic de dret, tant als estats membres com a la UE. Per aquesta organització, la clàusula de l’estat de dret és un valor constitutiu. No es pot interpretar com un valor aïllat dels altres i menys encara contraposat. Actualment, però, hi ha algun enfrontament dialèctic sobre la ponderació entre aquests dos elements, estat de dret i democràcia, quan per exemple en el procés sobiranista català la vinculació a la legalitat no sempre s’ha deixat penetrar per la voluntat popular, en una dinàmica que ha polaritzat el debat entre aquests dos elements fins i tot en el mateix Parlament Europeu.

Els límits de la democràcia

El problema de la formulació de l’estat de dret és no caure en una mena de tirania de la interpretació legalista de les normes, sense sensibilitat per a noves propostes i sense prou empatia per part dels responsables dels poders públics als processos de canvi i de reforma normativa. La llei no pot ser una cuirassa per impedir les propostes ciutadanes, com, a parer meu, ha passat a Catalunya els darrers anys, amb l’argument que no és possible perquè és inconstitucional o va contra els tractats fundacionals, sense cap resposta més. La democràcia no és només una forma de govern, sinó també una forma de vida, oberta al debat racional, a la proposta, al diàleg, a la tolerància, a la separació de poders i a la interpretació dels drets a partir del principi favor libertatis (per això costa d’entendre en la mentalitat europea l’afecció a la persecució penal de càrrecs representatius que hi hagut a Espanya darrerament).

D’altra banda, estats com Hongria o Polònia han estat qualificats de crítics en la consideració de la qualitat de l’estat de dret, endinsant-se en allò que alguns han anomenat democràcia il·liberal: poca o nul·la separació de poders, escàs pluralisme polític i persecució de l’oposició política, amiguisme en les institucions fins i tot amb duplicitats d’òrgans, en definitiva, polítiques que han encarnat valors incompatibles amb els fundacionals de la UE. De moment han funcionat les amenaces i no sembla que interessi a cap de les dues parts aplicar mesures més dràstiques. En tot cas, cal destacar que la UE està preocupada per la qualitat de l’estat de dret.

Primers mecanismes de control

La Comissió Europea, mitjançant la comunicació Un nou marc de la UE per reforçar l’estat de dret, d’11 de març del 2014, va establir l’anomenat marc de l’estat de dret, el qual crea un procediment per advertir un estat membre que està en una situació crítica, abans d’aplicar el procediment sancionador i expulsar-lo del Consell Europeu. També tenim l’Informe anual sobre l’estat de dret, establert també per la Comissió, on es valora aquest punt tant pel que fa als estats membres com al funcionament de la mateixa UE. En tercer lloc, cal destacar el mecanisme que s’estableix al Reglament 2020/2092 del Parlament Europeu i del Consell sobre les condicions del pressupost de la Unió. Aquest mecanisme condiciona els fons de resiliència Next Generation i el marc financer plurianual 2021-2027 respecte als valors fundacionals. Hongria és l’estat membre més conflictiu en aquest àmbit.

També hi ha el recurs per incompliment del dret de la UE que la Comissió pot interposar davant el TJUE, per tal d’exigir que un estat membre respecti els tractats constitutius, procediment que poden fer servir els altres estats. D’altra banda, els actes de les institucions europees que vulnerin drets fonamentals continguts a la Carta poden ser objecte de recurs de nul·litat davant del TJUE, per “violació dels Tractats”, mentre que els actes dels estats membres que vulnerin drets fonamentals de la UE en aplicació del dret europeu seran recurribles davant dels tribunals ordinaris dels estats.

En conclusió, podem afirmar que els valors i principis de la UE impregnen la seva actuació i doten de contingut la clàusula d’estat de dret. Si bé la UE no té formalment una constitució, sí que podem entendre que té els elements materials d’aquesta: una part dogmàtica i una part orgànica; unes estructures en què hi ha una separació de poders que afecta de forma notòria la independència judicial, el respecte a uns drets fonamentals que poden ser accionats pels ciutadans, i una estructura jurídica que limita els poders públics. El dret té un paper important en la configuració i en el funcionament de la UE. També la democràcia, intrínseca a l’estat de dret en les coordenades actuals.

Consumir o consumir-se

 El famós sociòleg Zygmunt Bauman al seu  llibre Vida de consum, tot seguint les reflexions ja expressades a altres obres seves com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic els canvis esdevinguts durant les darreres dècades, que han afectat les relacions de parella, familiars, en l’àmbit laboral o en la societat en el seu conjunt. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors. 

Aquesta societat de consumidors està orientada a la satisfacció i al gaudi immediats, en la que destaca l’obsolescència programada dels productes, la qual cosa facilita la seva renovació constant, però també les modes, el materialisme o la massificació. En aquest context, l’estabilitat personal en tots els ordres és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí.

Comprar i acumular dona molta satisfacció, però també poder renovar els materials adquirits amb la màxima celeritat. La fama, a través dels mitjans de comunicació és un altre exemple del tipus de societat que tenim, perquè tenir fama és ser desitjat com un objecte. Les persones esdevenim, així, objectes de consum, fàcil, immediat, recanviable si cal.

Per a ser una persona plenament integrada en aquesta societat s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder  consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, per a estar plenament integrat i no exclòs. En l’ànsia per consumir la felicitat mai es pot assolir del tot, perquè sempre es poden trobar àmbits o coses que no podem comprar, o que ens costen molt. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant coses noves que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ser profundament infeliços.

Caldria recordar en definitiva que consumir, més i més, en si mateix no ens pot omplir de tota la felicitat possible, com ja saben ben bé totes les persones mínimament responsables. I com pateixen les persones en el llindar de l’exclusió  (cada cop més gent a Catalunya), els “retallats”, els precaritzats o les persones sense feina estable o fins i tot sense cap feina. 

És possible un altre món on es valorin qüestions no estrictament materials, on la persona es vinculi a elements transcendents com la cultura, la pertinença comunitària o l’altruisme. Aquest és l’exemple d’altres models de societat que malgrat la pobresa material tenen una gran riquesa espiritual.

Consumir o consumir-se