Una mirada al meu voltant

Una mirada al meu voltant

Escocells sense arbre. Molts a tot el poble. Llargues cues de vehicles a l’entrada. Alteració radical de l’espai vital. Es protegeixen més alguns animals que no pas les persones. La massificació és una gran molèstia. Despersonalitza i deshumanitza. A més, genera agressivitat, mala educació, tensions en les relacions humanes. Horrible. La tirania tecnocràtica fa que la màquina sempre guanyi. No sabem com. Gran trasbals existencial. En tots els ordres. Afegit a tot el que he dit abans.

Gran desconfiança amb els polítics i els gestors dels afers públics, els locals i els de tots els nivells. No solucionen res. Vida polaritzada. S’han desbordat tots els límits en les relacions humanes, i no n’estem acostumats. Ens tracten massa malament. Ens tractem tots massa malament. Tant malament com observem que es tracten entre ells. En un Ple municipal m’ofenen, i es queden tan contents. Jo havia fet una proposta per a elaborar una ordenança de civisme de forma participada. Des de la Universitat. D’alguna manera, és la conseqüència lògica de la mala educació, de l’incivisme regnant, del relativisme ètic que confon els fets amb les opinions. I de la ignorància.

La manca de respecte és un fet general. L’Ajuntament s’ha abonat a això. És clar que en altres èpoques encara era pitjor, perquè es vulneraven els drets humans i la corrupció campava ben lleugera. D’aquí venim.

La informació és pura propaganda. Fins i tot es vol informar a temps real, com si fos un partit de futbol. Manca de perspectiva per facilitat la manipulació emocional.

Els serveis públics han col·lapsat. No funciona res. És tot el país (sanitat, educació, transports, gestió de la convivència). Alguns voldrien que el país desaparegues. O potser no saben ni que existeix. Brutal.

L’absència de resposta dels poders públics comporta actes l’incivisme institucional. És gravíssim. Hi ha una crisi institucional que serà difícil de superar, perquè no es volen compartir les institucions. Triomfa així la barbàrie. I aleshores només hi ha decisions a curt termini, guiades sovint per la polarització.

I amb tot això llegeixo la notícia de la sanció canònica a un capellà que de petit em va fer la vida impossible. Ara, als seus 84 anys, cinquanta anys més tard. Impresentable. Una presa de pel. L’assetjament, en el meu cas, no era de tipus sexual, perquè també hi ha les coaccions morals, de qui se sap superior i et denigra.

Quantes coses no van bé!

Dret a informar sobre veritats

Dret a informar sobre veritats 

Es un lloc comú entendre que la llibertat d’expressió és un dret nuclear de la democràcia. També que aquest dret comporta expressar veritats i no mentides. Entorn de la llibertat d’expressió es produeix un dels debats de més llarga volada de la història del pensament polític contemporani, com ens il·lustra la magnífica obra de John Stuart Mill. Relacionada íntimament amb la llibertat d’expressió tenim el dret a la informació, generalitzat en l’actual món digital, i que atribueix als informants una gran capacitat per tal d’influir en la societat. Ara bé, la informació afecta a l’expressió de fets que han de ser veritables, que s’han d’haver contrastat, mentre que les opinions han de ser lliures, i s’ha de separar clarament una cosa de l’altra. Avui, però, els algoritmes afavoreixen sovint la polarització amb continguts que generen indignació, encara que la veracitat es vegi afectada. Anem a parar així a la postveritat en la qual els fets objectius tenen menys influència que les creences personals i les emocions a l’hora de modelar l’opinió pública. D’aquí a les notícies falses (fake news) pot haver-hi una petita passa, quan a l’empara de la llibertat d’expressió es difonen mentides deliberades, amb la corresponen confusió amb les opinions, generant així una important afectació negativa a la qualitat de la democràcia.

Faig aquesta introducció conceptual perquè darrerament he observat una mena de deixadesa entre els periodistes i informadors en general en relació als termes jurídics. Es parla de Real Decret o Decret, i el Decret-Llei ha desaparegut perquè deu ésser massa llarg i aleshores s’informa de la convalidació d’un Decret quan això no té cap sentit. També he vist que es parla amb una considerable lleugeresa de deportació, quan aquest terme no existeix al dret espanyol i europeu. D’altra banda, es confon el Poder Judicial amb el Consell General del Poder Judicial. En relació a la Unió Europea es fa referència al Consell, quan tampoc no existeix, atès que caldria diferenciar si és el Consell de Ministres o el Consell Europeu, coses ben diferents. D’altres vegades es diu que el Govern ha aprovat una llei, quan realment només pot aprovar un avantprojecte de llei. Podria posar molts exemples.

Em preocupa perquè jo sé que està malament el que diuen i que no és veritat. En l’àmbit del dret el nomen iuris és important. En tot llenguatge especialitzat és fonamental parlar amb propietat. És com si informessin d’una pandèmia i es parles de virus. No és cert. Està malament. I em sembla greu pel que acabo de dir, que no hi ha el dret a informar sobre coses que no són veritat i a més afecta la qualitat del debat democràtic, a la democràcia deliberativa, essencial per la convivència. Això ho penso com a ciutadà i em fa mal. Però a més, com a professor, em fa més mal. Sembla una mena de contraprogramació de les meves explicacions a l’aula, on treballem precisament la importància de la terminologia jurídica, i la diferencia entre els termes. No em fa gens de gràcia que si algun alumne meu posa les notícies de la ràdio o la televisió, o llegeix un diari, li diguin mentides o coses no veritables del tot.

Em sembla urgent sensibilitzar els informadors de la importància de la terminologia jurídica i conscienciar-los de la gravetat de la seva conducta, a banda de l’afectació a la qualitat de la professió. No és un llenguatge col·loquial on podem abreujar paraules o expressions. No és tracta d’anar més ràpid o estalviar-se tinta o espais de temps. Es tracta de parlar amb precisió per tal que allò que es digui sigui constitucionalment correcte, deontològicament admissible i compatible amb una democràcia mínimament de qualitat.

En record de l’arquebisbe Joan Martí Alanis

 En record de l’arquebisbe Joan Martí Alanis

Es commemora enguany el 75è aniversari de l’ordenació sacerdotal de monsenyor Joan Martí Alanis. Recentment ha estat recuperada la invitació impresa original de la seva “Missa Nova” de l’any 1951, trobada en una capsa familiar al seu poble natal, el Milà (Alt Camp).

En Joan Martí Alanis va ser un home de gran vàlua no tan sols des del vessant pastoral sinó també com a persona dotada d’una especial habilitat per la gestió pública. Nomenat bisbe de La Seu el 1971, exercí el seu càrrec fins el 2003, any en el que va renunciar per edat. El 2001 va ser nomenat per la Santa Seu arquebisbe ad personam com a reconeixement del seu bon fer com a pastor i com a copríncep d’Andorra. Aconseguí que el seu relleu fos tranquil i ben preparat gràcies al nomenament d’un bisbe coadjutor els darrers anys. Podem dir, que fou un expert en gestionar transicions, tant en el bisbat com en la política i les institucions andorranes.

L’altre copríncep de l’etapa constitucional, el president de la República Francesa François Miterrand va avenir-se d’alguna manera al seu lideratge. Monsenyor Martí Alanis, sempre va actuar amb molt d’interès per a desenvolupar el càrrec de copríncep. Així, el 1978 va treballar en una primera reforma del sistema polític que l’any 1981 va culminar amb la creació d’un govern modern. Insistí en propiciar la reforma de les institucions andorranes, donant un impuls decisiu a la Constitució de 1993. Com a copríncep d’Andorra va defensar la sobirania del Principat, i la protecció dels drets humans, va modernitzar unes institucions ancorades en un plantejament medieval derivat dels “Pareatges”, tot aconseguint la instauració d’un Estat independent, de dret, democràtic i social, i l’establiment d’una autèntica divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Amb la Constitució es defineix un coprincipat parlamentari, els coprínceps assumeixen noves atribucions, i passen a ésser considerats Caps d’Estat. En aquest sentit, monsenyor Martí Alanis, sempre es mostrà convençut que el càrrec de Cap d’Estat devia de ser justificat pel poble, per la qual cosa propicià què el poble andorrà aprovés la constitució en referèndum. En l’acte de signatura de la Constitució, al Palau Episcopal, el 29 d’abril de 1993, el Síndic agraí la seva tasca de “persistent defensor de l’existència i de la independència d’Andorra com a Estat”.

Com a home de cultura, humanista i sensible als problemes del mon contemporani, es mostrà amatent al context social que l’envoltà, en un bisbat majoritàriament agrari i en procés de transformació durant la segona meitat del segle XX. Participà intensament en l’aplicació de les resolucions del Concili Vaticà II, i en l’obertura política que s’obri amb la transició política espanyola. Fou un defensor de la pau, tot manifestant-se en contra de la invasió de l’Iraq. S’alineà amb una clara defensa de la catalanitat. A partir de 1992 va promoure la fundació de Ràdio Principat, i fou un col·laborador actiu en diversos mitjans de comunicació. Els darrers anys de la seva vida, ja retirat, coincidirem en diverses ocasions a Ràdio Estel, com a tertulians. Em regalà diversos llibres, en una mostra de gran generositat i amistat. Avui vull mostrar el meu agraïment.

La corrupció ja té diccionari propi en llengua catalana

La Biblioteca de Ciències Socials de la UAB ha acollit la presentació del diccionari de la corrupció i la transparència.

La corrupció ja té diccionari propi en llengua catalana 

La UAB i el TERMCAT han presentat el dimecres, 13 de maig, a la Biblioteca de Ciències Socials, el primer diccionari terminològic en llengua catalana sobre corrupció i transparència, que recull prop de dos-cents termes rellevants en aquest àmbit. Fer anar el ventilador, fons de rèptils o torró són alguns dels termes que conté aquest nou diccionari en línia, que omple un buit existent fins al moment i contribueix «a la lluita contra la corrupció i a la normalització de l’ús del català en tots els ordres de la vida», segons els autors.

Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, els seus equivalents en castellà, una definició i, sovint, notes explicatives que amplien la informació sobre el terme

Segons la UAB i el TERMCAT, la corrupció representa una amenaça greu per al bon funcionament de les institucions públiques, afecta directament la confiança de la ciutadania en els òrgans de govern i els representants polítics i debilita l’estat de dret. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible promoure pràctiques de transparència i de rendició de comptes, de govern obert i de participació ciutadana, com el diccionari terminològic sobre corrupció i transparència que avui, 13 de maig, s’ha presentat a la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB.

El diccionari en línia Terminologia de la corrupció i la transparència, el primer d'aquest àmbit a Catalunya, i també a l'Estat espanyol, recull prop de dos-cents termes rellevants en l’àmbit de la corrupció i la transparència, els quals estan agrupats en tres àrees de treball: regulació jurídica i marc penal de la corrupció, males pràctiques, i transparència i bones pràctiques. Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, equivalents en castellà, una definició i, sovint, notes explicatives que proporcionen més informació sobre el terme.

Aquesta terminologia s’ha elaborat conjuntament entre el Centre de Terminologia TERMCAT, organisme adscrit al Departament de Política Lingüística de la Generalitat, i el Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC), de la Universitat Autònoma de Barcelona.

«La corrupció és una de les preocupacions més importants de la ciutadania i un problema greu que repercuteix en la qualitat democràtica. Aquest diccionari contribueix a la lluita contra la corrupció i a la normalització de l’ús del català en tots els ordres de la vida, i ens permet parlar amb propietat en la nostra llengua», afirma el professor i investigador Joan Lluís Pérez Francesch, coordinador de l’obra i membre del GREPIIC. Segons Pérez Francesch, «hi ha molts conceptes que s’expressen en llengua castellana, i sovint és difícil trobar els termes corresponents en català. La nostra feina ha estat estructurar la terminologia en llengua catalana».

La selecció dels termes del diccionari prové dels treballs desenvolupats pel GREPIIC, el qual té com a objectiu principal investigar sobre la història de la corrupció política, la transparència i el bon govern en les societats contemporànies. Així, el contingut del diccionari inclou termes estrictament jurídics, històrics, polítics o socials, juntament amb termes usats principalment en contextos periodístics i d’altres més propis d’un registre argòtic o col·loquial. 

De torró a querulant passant per fal.lera de càrrecs

Hi ha vocables que s’utilitzen habitualment en llengua castellana i es fa difícil trobar un equivalent en llengua catalana. Ara ja es pot parlar amb propietat en català amb termes com torró (definit com a càrrec ben retribuït en la funció pública que s’obté gràcies a la influència d’algú), paracaigudista (candidat que es presenta en una circumscripció electoral que no és la seva per decisió d’un govern o d’un partit polític) o fer anar el ventilador (intentar desacreditar un adversari polític mitjançant la formulació d’acusacions diverses). Fal.lera de càrrecs o clavegueres de l'Estat són alguns dels altres termes que s'hi inclouen.

Un altre terme que inclou el diccionari, dins de l’apartat de males pràctiques, és fons de rèptils, referit als fons públics opacs que un organisme o institució, generalment un govern, utilitza per a activitats fraudulentes i corruptes, especialment la compra de favors i els suborns als mitjans de comunicació.  També en aquest apartat s’hi troben conceptes molt usats darrerament, com judicialització o juristocràcia.

En l’àmbit de transparència i bones pràctiques hi trobem mans netes, que defineix la condició exigida a una persona física o jurídica per a l’exercici d’una activitat pública, segons la qual aquesta persona ha de mostrar una conducta que estigui d’acord amb el dret o la moral.

En l’apartat de regulació jurídica es poden trobar paraules com querulant, és a dir, l’actitud o el comportament d’una persona que planteja plets, queixes o reclamacions de manera recurrent, compulsiva i irracional, generalment a causa d’un trastorn, amb l’objectiu de defensar uns drets que creu vulnerats.

El diccionari permet, des de la pestanya Consulta de termes, accedir a les fitxes terminològiques de tres maneres diferents: mitjançant l’accés a la llista alfabètica de totes les denominacions (per a cada un dels idiomes del diccionari), mitjançant l’accés temàtic en català, o mitjançant cerques simples o avançades (directament al quadre Text de la consulta, en qualsevol de les llengües del diccionari).

La presentació del nou diccionari en línia s’ha fet el dimecres, 13 de maig, a la Biblioteca de Ciències Socials de la UAB. La sessió l'ha moderat el professor Joan Lluís Pérez Francesch, coordinador de l’obra, i hi ha participat l'Olga Cano, cap de la Biblioteca de Ciències Socials; Laura Santamaria, vicerectora de Cultura i Política Lingüística; Elisabeth Casademont, del TERMCAT; Marta Estella, cap del Servei de Llengües de la UAB; i Feliu Madaula, de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, que han ofert una mirada plural sobre la importància de la terminologia en la lluita contra la corrupció i han aportat la seva visió experta sobre la relació entre llenguatge, dret i transparència institucional. 

Diccionari en línia Terminologia de la corrupció i la transparència

 

Lideratges bons i dolents

Lideratges bons i dolents

Els jutges reconeixen casos d’assetjament psicològic a la feina, i els estudiosos fan seminaris sobre aquest tema. Alguns parlen de “mobbing” i d’altres expressions que fan referència a aspectes concrets de patiment i de diverses modalitats d’assetjament.

Estem davant d’una persecució subtil, com és la psicològica o moral, que s’exerceix pels caps o companys, que pot arribar a causar un gran malestar, depressió, angoixa, patiment psíquic en definitiva.

Aquest assetjament psicològic i moral és difícil de provar, i la crisi que provoca depèn de cada persona. Em causa una profunda tristesa l’existència d’aquests casos on aquells que es consideren superiors no tenen la intel·ligència emocional ni la sensibilitat per tal de saber manar o de posar-se en el lloc de l’altre. Avui es parla molt del lideratge per a una bona feina, però també de la importància que aquest lideratge sigui exercit amb empatia, provoqui benestar i seguiment, en definitiva que no comporti prepotència. Cal saber manar. Hi ha casos de pretesos lideratges que fins i tot inconscientment esdevenen tiranies i destrueixen psíquicament les persones que es troben al voltant d’un analfabet emocional. I això esdevé al món del treball i de l’empresa, a la política, a les institucions, arreu.

Es confon l’autoritat amb l’autoritarisme, i les ordres als subordinats, companys de feina o col·laboradors, amb imposicions irracionals, a vegades fins i tot en els detalls més petits. De vegades trobem el cas de qui no sap manar perquè només crida, o aquell que es considera superior perquè té un determinat càrrec, o més edat.

Dirigir una organització és complex. Cal inspirar confiança, saber delegar, gratificar els encerts i ser sincer quan alguna cosa no surt bé. Liderar no és imposar. Cal exercir les intel·ligències múltiples.

Hi ha qui es considera propietari d’institucions. Hi ha gent falsa, i gent que tot ho troba malament perquè no ho han fet ells. Hi ha qui assetja perquè s’aprofita de la pretesa impunitat que provoca manar sense límits. Aquest tipus de subjectes, difícilment poden ser reconduïts vers la sensibilitat, l’humanisme i fins i tot la cultura democràtica. Esperem que el futur no caigui de la seva banda, en benefici de tots. No oblidem que la democràcia és una forma de vida.

La llengua catalana al Congrés dels Diputats

La llengua catalana al Congrés dels Diputats – Joan Lluís Pérez Francesch 

La legislatura actual de les Corts Generals (la XV) va començar amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del reglament també es va poder fer en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que exercia la funció de suplència reglamentària.

Vist amb perspectiva històrica, es tracta d’un canvi molt substancial en els usos lingüístics del treball parlamentari. Cal fer notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si tenim en compte que aquesta darrera cambra és definida per la Constitució espanyola (art. 69) com a cambra de representació territorial. Aquesta situació es produeix per l’absència d’una política lingüística plurilingüe per part de l’Estat espanyol, la qual cosa s’expressa aquí en regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.

A continuació detallarem el procés que va portar a l’aprovació de la reforma del reglament del Congrés dels Diputats que va permetre la incorporació de l’oficialitat del català en els treballs de la cambra.

Després de la constitució de la cambra, el 13 de setembre de 2023, la presidenta del Congrés de Diputats –en aplicació de l’art. 32.2 del Reglament– va permetre, amb l’aquiescència de la Mesa, que els portaveus parlamentaris es dirigissin a la cambra en llengües oficials diferents del castellà, en l’exercici de les funcions interpretatives i de suplència del reglament per part de la presidència.

El Reglament del Congrés indica a l’article 32.1 que és la presidenta qui dirigeix els debats, i en l’article 32.2 que li correspon la interpretació del Reglament en els casos de dubte i que pot arribar a suplir-lo en els d’omissió, sempre que es doni el parer favorable de la Mesa i de la Junta de Portaveus quan dicti una resolució de caràcter general en exercici de la seva capacitat supletòria. L’abast de la seva competència és només “quan se l’utilitzi per a suplir omissions del Reglament o per a interpretar-lo” (STC 119/1990, de 21 de juny, FJ 5).

Els grups parlamentaris Socialista, Plurinacional Sumar, Republicà, Euskal Herria Bildu, Basc (EAJ-PNB) i Mixt van presentar una proposició de modificació del Reglament del Congrés dels Diputats (BOCG, núm. 17-1, sèrie B, 14.09.2023) sobre l’ús de les llengües que tinguessin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, la qual va ser presa en consideració pel Ple del Congrés el dimarts 19 de setembre de 2023, tramitada en lectura única i aprovada el dijous 21 de setembre de 2023, per una majoria de 180 vots a favor i 170 en contra. Mitjançant un article únic, es proposa modificar els articles 6, 60, 70, 92, 96 i 97 del Reglament del Congrés i afegir-hi una disposició transitòria, una d’addicional i una de final. S’afegeix un tercer apartat a l’article 6 per tal d’incorporar el dret dels diputats d’usar qualsevol de les llengües que tenen caràcter d’oficial en alguna comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i l’estatut d’autonomia corresponent en tots els àmbits de l’activitat parlamentària, incloses les intervencions orals i la presentació d’escrits. Aquesta novetat és l’eix de la reforma. Les llengües afectades són el català (Catalunya –article 6.2 EAC– i Illes Balears –article 4.1 EAIB), denominat valencià a la Comunitat Valenciana (article 6.2 EACV), l’occità, denominat aranès a l’Aran (Catalunya –article 6.5 EAC), el basc (País Basc –article 6.1 EAPV– i Navarra –article 9.2 EAN) i el gallec (Galícia –article 5.2 EAG).

  El nou article 92.1 permet ara que es puguin presentar escrits davant el Registre del Congrés en qualsevol de les llengües oficials i que pugui anar acompanyat d’una traducció al castellà, en el cas de no haver estat presentats en aquesta llengua.

Es modifica l’article 60.1 dedicat als mitjans materials i personals de la cambra afegint-hi la necessitat de disposar en el Congrés dels serveis de traducció i interpretació de totes les llengües oficials de les diferents comunitats autònomes. Igualment, es reforma l’article 70.2 incorporant-hi la referència al fet que els oradors podran pronunciar els seus discursos en qualsevol de les llengües oficials. El nou article 92.1 permet ara que es puguin presentar escrits davant el Registre del Congrés en qualsevol de les llengües oficials i que pugui anar acompanyat d’una traducció al castellà, en el cas de no haver estat presentats en aquesta llengua.

L’article 96 indica que el Diari de Sessions del Congrés ha de deixar constància dels incidents produïts, de totes les intervencions i acords parlamentaris “tant en la llengua en què s’haguessin pronunciat, com en castellà” en les sessions del Ple, de la Diputació Permanent i de les comissions, sempre que no tinguin caràcter secret i, si en tenen, se n’ha d’estendre acta taquigràfica, tant en la llengua en què es pronunciïn com en castellà, que ha de custodiar la presidència. Es modifica també l’article 97.1 per tal d’establir que totes les iniciatives s’han de publicar en castellà, i en la llengua oficial corresponent.

La disposició transitòria fa referència als procediments i mitjans “per dur a terme l’aplicació pràctica d’aquesta reforma reglamentària”, i indica que serà la Mesa, un cop escoltada la Junta de Portaveus, la que els estableixi, i preveu un període de transició de no més de sis mesos. La disposició addicional preveu la revisió del Reglament per “adequar-lo al llenguatge inclusiu de gènere” en el termini més breu possible. La disposició final marca com a dia d’entrada en vigor de la reforma el dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial de les Corts Generals.

Dimarts 19 de setembre, abans de ser aprovada la reforma del Reglament, el Ple es va pronunciar sobre la presa en consideració de la iniciativa de modificació i sobre l’oportunitat de la seva tramitació en lectura única. Va ser aprovada la presa en consideració per 176 vots a favor, 169 en contra i dues abstencions. El 21 de setembre de 2023, la proposició de reforma va ser aprovada per 180 vots a favor i 170 en contra, com hem dit abans, i per tant va obtenir la majoria absoluta que exigeix la disposició final segona del Reglament i la Constitució espanyola (art. 72.1).

El text aprovat incorpora una nova disposició addicional segona a partir d’una esmena del Grup Parlamentari Basc (EAJ-PNV) que va ser aprovada per 178 vots a favor, 33 en contra i 139 abstencions en una tensa sessió parlamentària, que indica que “en el termini més breu possible, la Mesa prendrà els acords necessaris perquè les iniciatives legislatives, una vegada aprovades definitivament per la cambra, siguin publicades en la corresponent publicació oficial del Congrés dels Diputats, amb caràcter de versió autèntica, en les llengües que tinguin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, d’acord amb la Constitució i el corresponent estatut d’autonomia”. En el mateix Ple es va rebutjar l’esmena a la totalitat de text alternatiu presentada pel Grup Parlamentari Vox i també es van rebutjar les esmenes a l’articulat del Grup Parlamentari Popular de supressió de l’article únic i de les disposicions transitòria i addicional.

La reforma del Reglament es va publicar en el Butlletí Oficial de les Corts Generals (núm. 17-3, sèrie B, 25.09.2023) i també al Butlletí Oficial de l’Estat (núm. 229, secció 1, 25.09.2023, p. 129372-129374).

Cal recordar que la reforma del reglament va estar aturada durant molts anys per la dificultat d’introduir en el treball ordinari de la cambra l’ús de les llengües oficials diferents del castellà en alguna comunitat autònoma.

El canvi ha estat substancial. Fins aleshores només es permetia dir petites frases o cites en les llengües oficials diferents del castellà, i per tant es negava als diputats el dret a expressar-s’hi durant la resta del seu discurs. La Resolució de la presidència de la cambra, de 8 de febrer de 2005, en va autoritzar l’ús sempre que immediatament se’n fes una traducció al castellà, tant verbal com escrita, per a ser recollida en el Diari de Sessions. Fins i tot s’arribava a retirar la paraula quan un diputat o diputada insistia a usar una llengua diferent del castellà tot i la negativa de la presidència del Congrés. Aquesta situació havia arribat a provocar tensions entre qui estava en ús de la paraula i la presidència de la cambra. A més, cal recordar que la reforma del reglament va estar aturada durant molts anys per la dificultat d’introduir en el treball ordinari de la cambra l’ús de les llengües oficials diferents del castellà en alguna comunitat autònoma.

La situació dels usos lingüístics al Congrés dels Diputats contrasta amb la del Senat, més taxada. En aquesta cambra, des de 2011, les llengües oficials diferents del castellà es poden emprar en els casos següents: en la primera intervenció del president del Senat davant el ple de la cambra (des de la reforma de 2005), en les sessions de la Comissió General de les Comunitats Autònomes (art. 20, apartat 3), en les intervencions que tinguin lloc en el ple en ocasió del debat de mocions (art. 84, apartat 5), en la publicació d’iniciatives quan siguin presentades en castellà i en qualsevol altra de les llengües oficials esmentades (art. 191.2), en la presentació d’escrits en el registre de la cambra per part dels senadors (disposició addicional V), i en els escrits que els ciutadans i les institucions adrecin al Senat (disposició addicional V).

Per portar a la pràctica la reforma reglamentària que hem analitzat aquí ha calgut augmentar la dedicació de les taquígrafes, contractar més traductors, comprar més petaques d’intercomunicació i auriculars per al ple i per a les comissions, i sobretot normalitzar la presentació de documents només en català i en les altres llengües oficials diferents del castellà. Després d’una etapa en què els diputats han hagut de presentar els escrits en les dues llengües, finalment a partir de gener de 2025 ja poden presentar escrits únicament en català. La despesa en traducció és important, uns quatre milions d’euros per traducció, transcripció i subtitulat al castellà.

Ens trobem, en definitiva, davant un episodi que posa de manifest com la tesi del castellà com a llengua comuna cedeix davant les circumstàncies polítiques, juntament amb l’absència d’un marc jurídic estable en el qual inserir la reforma aquí analitzada.

Provocadors de desesperança

Provocadors de desesperança

Vivim temps convulsos, amb molta desesperança. Els mitjans de comunicació ens ho recorden cada dia: desnonaments, polítics nefastos que s’aprofiten de les circumstàncies, corrupció, finançament il·legal de partits polítics, abús de les instàncies de poder, negativisme arreu de proporcions colossals. Espanya i Catalunya han arribat al col·lapse institucional, identitari, econòmic i ètic.

Ser espanyol és avui el primer problema dels espanyols. I ser català esdevé un problema greu, en part perquè hi ha qui no et deixa ser-ho, així de directe. I malgrat tot, cada dia hi ha gran quantitat de gent que s’aixeca, lluita i dona testimoni de les ganes de donar la vida per als altres. Com els amics de tantes organitzacions humanitàries sense les quals la vida de molta gent esdevindria encara més infern del que és.

Avui em vull recordar especialment dels milers de voluntaris, que des de diverses estructures de l' anomenat tercer sector, treballen per als més desvalguts i desafavorits, per les persones que més pateixen,  per a gent que els han robat el més profund del seu ésser.

Hi ha molta gent anònima, la feina de la qual és absolutament transcendental per ajudar els altres.

Ja n’hi ha prou de missatges negatius, d’insistir dia rere dia en fets anomenats noticiables que no ens aporten cap solució. Ja n’hi ha prou de xerraires que ens sobreexposen al desànim individual i col·lectiu. Necessitem formes renovades d’opinió, amb fonaments morals, i més acció útil, per ajudar tothom qui sofreix, i mirar de sortir del pou. La resta de temes, no ens interessen, són sobrers, formen part del passat que volem oblidar i sobre els que algun dia caldrà fer justícia