CONSTRUIR EL DRET A LA PAU

El món està ple de guerres. La guerra segueix essent un instrument de la política –la necropolítica-. Això no pot ser admès des dels paràmetres democràtics ni del respecte als drets humans perquè implica la destrucció d’un demos. La democràcia requereix la vida, no la mort. En aquesta lògica ens cal treballar de valent per tal d’impedir que sota els arguments de la geopolítica es mati impunement a persones innocents. Necessitem formular el dret a la pau, en el marc d’una cultura de la vida.

La pau com a concepte té molts matisos. Així, en un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida. Només hi haurà pau si les persones són pacífiques.

La construcció jurídica del dret a la pau difícilment arribarà a donar resposta a aquesta profunda exigència de l’ànima. Els juristes, però, sí que podem contribuir a la construcció del dret a la pau en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. Així, podem aportar elements per tal que els drets i els deures cívics siguin realment interpretats en benefici de la llibertat individual i col·lectiva. La lluita per una cultura de pau i per un dret a la pau, serà quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, com es recorda sovint.

Els juristes tenim davant nostre el repte de fer front i donar respostes al gran problema de la humanitat, que és també el problema de la política, és a dir, la convivència social. Conviure és difícil, com es recorda sovint. Fins i tot es parla de coexistir, com un grau de menor implicació. En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment  la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment del més febles o desafavorits.

La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions. És personal i col·lectiva. La pau comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Però els avenços de la civilització per a construir un poder públic ordenador de la convivència, mitjançant el dret, no han arribat amb gaire èxit als nivells supraestatals. Els Estats mantenen habitualment una força coactiva per tal de fer respectar un ordre de convivència legítim, que ha mostrat la seva eficàcia al llarg de la història, sense oblidar els fracassos que també s’han donat, com en els casos de cops d’estat, màfies paramilitars, revoltes i desobediències civils, crisis constitucionals, que han repercutit negativament en la tranquil·litat ciutadana. En tot cas, una de les justificacions clàssiques de l’Estat és el manteniment de la pau social. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social (entre altres mecanismes, mitjançant el dret) és certament inútil.

Ara bé, més enllà de l’Estat les coses són més problemàtiques. L’absència d’un ordre supraestatal sempre ha comportat grans inseguretats, com destacà Kant, en el seu Tractat de la Pau perpètua (1795). Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre estats o entre blocs d’estats. D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres (així es parla del període d’entreguerres, de la segona postguerra mundial, o de la postguerra civil espanyola). El nostre cervell està acostumat a mirar de comprendre el passat i fins i tot el present a partir de la “normalitat” de la guerra. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història. L’ordre internacional té moltes més dificultats per imposar-se que no pas en l’àmbit intern dels Estats, si més no  a occident. Els grans Estats segueixen manant, imposant llurs decisions en els organismes internacionals, i com s’ha vist en la crisi d’Ucraïna, si cal s’imposa la guerra sense gaire contemplacions.

Davant d’aquesta situació fa  anys que es reivindica una cultura de la pau i una educació per la pau. A l’Estat espanyol podem celebrar la fi del servei militar obligatori gràcies a l’impuls social pacífic de milers d’objectors de consciència i fins i tot d’insubmissos, que varen plantar cara al propi Estat d’una manera insòlita si ho comparem amb els Estats del nostre entorn. L’Estat espanyol,  tot i reconèixer finalment aquest fenomen, no li va fer gens de gràcia,  i no ho va considerar majoritàriament com un dret, sinó mes aviat com la exempció d’un deure, en contra de les demandes d’aquells que consideraven que es tractava de l’exercici del dret a la llibertat de consciència.

En l’actual conjuntura internacional, penso que cal revitalitzar la lluita per aquesta llibertat de consciència enfront de les decisions dels poders públics. El dret a la pau hauria de ser un dret de tot ciutadà de poder-se oposar a participar en guerres per raons de consciència. El dret a la pau l’hauríem de poder exercir totes les persones (homes i dones) nacionals i estrangers, com l’element bàsic d’una ciutadania mundial, com un dret inherent a la condició humana, com ho és el dret a la vida. Viure en pau i que ens deixin en pau: aquest és el contingut que hem de defensar.

Penso que si el dret a la pau es reconeixes en els textos constitucionals o en tractats internacionals en matèria de drets humans de manera efectiva -tenim el cas de Colòmbia en ple conflicte armat que ha passat de ser un dret nominal a una certa efectivitat- , s’obririen les portes a una nova manera de fer política d’acord amb els paràmetres civilitzats de l’Estat de Dret. A hores d’ara pot semblar una utopia, però crec que és una fita lloable dins la cultura de la pau. Aleshores ja no es podria pertorbar la tranquil·litat existencial dels ciutadans amb total impunitat, apel·lant a conceptes abstractes i sobretot els dirigents polítics haurien d’esforçar-se més per tal de fer política sense guerres.  D’aquesta manera, la qualitat de la democràcia donaria un gran pas endavant i la política esdevindria bastant més humana. Encara ho tenim tot per fer.

 

Com trinxar el Vallès no hi ha res

Visc al Vallès Oriental. Treballo al Vallès Occidental. Soc de Barcelona. Aquest és el meu  radi d’acció per als desplaçaments habituals. Condemnat a mourem en vehicle privat,  perquè hi ha poc transport públic competitiu. Les meves vies de referència son la C-17 i  l’AP-7.
Cada dia observo com les carreteres estan plenes a besar, en un caos dantesc. La gent amb molta paciència ho aguanta tot. Un pensament: ja poden fer moltes ampliacions, posar més carrils, que no servirà per a gaire. Hi ha colls d’ampolla que no es toquen, i que afavoreixen la retenció i les cues. D’anada i de tornada la corrua de vehicles és espectacular, normalment de molts quilòmetres. A aguantar-ho tot.
La carretera s’omple de camions a tothora, la qual cosa genera encara més perill. I després de la pandèmia de la Covid-19 han augmentat els accidents. Sembla que hem sortit tots plegats força més estúpids. No recordem res del que hem passat. Però ens ha marcat. Nervis, ansietat, dèficits d’atenció. Més perill.
El procés per aprovar els pressupostos del 2023 ha estat laboriós, i finalment l’acord entre ERC, Comuns i PSC afortunadament ho ha fet possible. No entenc el paper de Junts, però de moment sembla abocat a la irrellevància com a mínim en aquest punt, obsessionats en marcar diferències per a justificar la sortida del Govern de la Generalitat. Encara entenc menys el paper del PSC demanant el Quart Cinturó. Fa trenta anys que lluitàvem en el territori perquè això no fos possible. I ara els socialistes es despengen d’aquest statu quo. Penso que cal reordenar les vies interurbanes al Vallès Oriental, descongestionar-les, evitar el pas de camions arreu. Però d’aquí a proposar aquesta provocació em sembla una desproporció. Es curiosa aquesta fixació en el Hard Rock i en el Quart Cinturó, així a l’engròs, aprofitant-se de la feblesa d’ERC.
Cada dia que faig cua penso que el problema de la mobilitat no tenen solució, per la senzilla raó que tot passa per la carretera. Els serveis públics són pràcticament inexistents, i no són competitius. No cal dir res de rodalies de RENFE i encara menys del transport de mercaderies per tren. Fa riure, per no plorar. Aleshores ja tenim el camió arreu. I el cotxe arreu. Trinxar el Vallès té el seu sentit polític, perquè és producte de la democràcia de grups d’interès i de pressió que tenim. La tercera pota son les constructores, que van plantant edificis arreu. Ja tenim el cercle tancat: construir molt per poder fer carreteres i omplir-les de vehicles privats i així portar les mercaderies en camió. Ens han abocat a aquesta forma de vida, a aquest habitat. Ni sostenibilitat ni respecte al medi ambient, ni paisatges. Tot està subordinat a la triada esmentada. En una economia tan dependent de l’obra pública i privada, no tenim cap alternativa. A trinxar territori! Abans o després es l’únic camí.
Ara s’acosten les eleccions municipals. Algunes formacions polítiques locals exposen llur indignació per haver obert el meló del quart cinturó. Serà un punt que es debatrà en els acords preelectorals i postelectorals. No sé quin és el traçat exacte, però ho han tornat a fer. I així s’han clarificar les posicions, que estaven somortes. El PSC sosté la necessitat de la infraestructura, amb suport d’alguns ajuntaments. No la majoria. En general planteja força oposició des de fa trenta anys.
Ajuntaments, Generalitat, Estat, partits polítics, entitats ecologistes, grups i col·lectius diversos, persones al Vallès Occidental i l’Oriental, expressen interessos i concepcions diferents. I malgrat tot, no sembla que una via com aquesta sigui l’única solució a un problema tant enquistat com la mobilitat entre les dues comarques. Seguiran construint, venent cotxe, i fent carreteres. Poc debat sobre el transport públic o el tren. I sempre ens quedarà el patinet per expressar nítidament la contradicció irresoluble entre l’àmbit públic i les solucions privades.
 

Millores per al nou any

Vivim una època d’odi. A qui no pensa com jo, a qui és independentista, a qui és considerat extremista o radical. I aquest odi es plasma en la impossibilitat de renovar amb normalitat les institucions i en particulars els òrgans constitucionals. Domina una idea d’excloure, més que d’incloure. I així no es pot fer res de profit. Vivim una greu crisi constitucional.

L’estat democràtic de Dret com a valor civilitzatori en què la transparència, la seguretat jurídica, la divisió i el control del poder per evitar el seu abús i la garantia real dels drets fonamentals són elements imprescindibles. En aquesta construcció les normes jurídiques (el govern de les lleis) s'imposen a les decisions arbitràries dels homes. Però les coses no sempre són tan clares a la pràctica. Deixant de banda quan les decisions públiques s'allunyen dels procediments establerts, trobem supòsits en què sota una aparença de normativitat la pretesa normalitat institucional es regeix per mesures o decisions de dubtós control i fins i tot de difícil coneixement per a aquells que no hi han participat.

L'Estat democràtic de Dret permet el control del poder i la garantia dels drets fonamentals, encara que no sempre ho aconsegueix in totum. Aquesta construcció en la mesura que és producte d'una lluita contra les immunitats del poder en un intent de reconduir el poder estatal preestablert, ha anat avançant progressivament al llarg de la història. Però el control absolut pot ser una mica difícil, per no dir impossible. Apareix llavors l'anomenat “Estat dual”, en què una part de l'actuació de l’Estat es troba sotmesa al dret, però se'n manté una altra, lligada al poder, a les mesures necessàries ( com les de l’art. 155 CE), que no sempre pot ser controlat del tot pel Parlament i les lleis. Aquesta dinàmica força la divisió de poders fins a esdevenir executivisme, és a dir, la predominança d'aquest poder sobre els altres, o en el seu cas en el bloqueig de la renovació de les institucions en mans d'una minoria opositora per al seu propi interès i benefici.

De fet ja tot està estudiat i és conegut. Les institucions son segrestades per elits, partits o grups d’interès.  Observem un estat que ha estat pres per uns subjectes que no admeten ningú més al seu club, arribant a considerar-se a si mateixos representants de la sobirania nacional o almenys sostenint que algunes opcions no poden ser legítimes en si mateixes considerades , la qual cosa xoca avui dia amb l'obsessió a afirmar que amb el règim del 78 no s'estableix una “democràcia militant”. I així, les grans paraules amaguen grans misèries, que casen malament amb una concepció de la vida política democràtica.

A més, hi continua havent mantres o tabús com la unitat nacional, que es converteixen en conceptes metafísics, parapetant qualsevol iniciativa reformadora o rupturista, fins i tot petrificant la Constitució. Considerem que és una herència del sagrat en la política, que desborda els plantejaments racionals i en nom dels quals hi ha qui considera que tot s'hi val

Un altre element que provoca febre en el sistema és el madrilenyisme polític en què al costat del món dels negocis propers al BOE (llotja del Bernabéu), destaca una cosmovisió perversa i esbiaixada des d'una perspectiva comunicacional, financera i política. Tot passa a Madrid. Així mateix, el poder de l'alt funcionariat de l'Estat (sis de cada 10 alts funcionaris són de Madrid) afegit als alts índexs de politització de l'Administració arreu dona com a resultat tot un magma enganxós, adherit al poder públic i imbuït de nacionalisme banal. Els cognoms “il·lustres” proliferen en aquests ambients i ens proporcionen una nova pàtina d'aferrament a càrrecs de decisió, xarxes d'influència i captura de l'Estat. Una captura que pot venir de la tradició familiar o de clavegueres empresarials, policials, o del signe que convingui, i que és un símptoma de corrupció en confondre allò públic amb allò privat. L'herència monàrquica i la lleugeríssima cultura democràtica ens aboquen a una convivència difícil, guerracivilista, amb institucions excloents. Així, la democràcia es va allunyant de la nostra quotidianitat, si és que mai havia estat gaire present. Cal millorar moltíssim.

  

Grafits i grafiters

Grafits i grafiters

Us he de dir que n’estic fart dels grafits, és a dir, d’aquesta mena de taques de formes diverses que inunden les nostres ciutats, les persianes i portes, les parets, les infraestructures viaries, els trens. Tot està ben brut, com si no hi hagués la necessitat de netejar, en nom de no se sap quin criteri. Alguns ja parlen sense problema que “han vandalitzat” l’espai públic, i fins i tot hi ha qui ho defensa com a llibertat d’expressió o art. Jo no. Precisament penso què ens trobem davant d’un cas d’allò que no és la llibertat d’expressió ni l’art que en deriva, ans al contrari, una actuació sense límits i sense respecte als drets dels ciutadans que han de suportar la provocació d’aquest tipus de pintades.

El cost de netejar grafits és molt elevat, i per tant en moltes ocasions els responsables opten per no fer res. Impressionant. Mireu els trens de rodalies de RENFE. Sembla que formin part de la pintura dels vagons. Un despropòsit més. Només sortir al carrer veiem aquest tipus de pintura amb esprai que empastifa tot el que pot. Anar per les nostres vies interurbanes és un altre exemple d’invasió d’aquesta lletjor. Ponts, túnels, separadors de carrils, mampares acústiques… tot ben empastifat. I fet d’amagat o no tant.

Davant la situació anterior, algú en fa alguna cosa? El no fer és com legitimar-ho. Fa molt de temps que els estudiosos diuen que si no s’actua amb una certa celeritat davant de les pintades a l’espai públic es dona una imatge de consolidació del fet, i que tot això dona ales als grafiters. Algun dia, caldrà introduir al debat polític com s’està gestionant l’afer que comentem, o millor dit, per què no hi ha cap debat públic, per què s’accepta com un fet de la naturalesa que uns il·luminats ho pintin tot, sense saber ben bé la majoria de la societat què pretenen.  

Els grafiters plantegen molt a consciència una subversió de l’ordre establert mitjançant tags, es a dir, formes que estan personalitzades, que es van repetint en diversos indrets. Son obra d’un antisistema que es presenta a si mateix (i als seus companys de grup) com autor d’una obra singular. Fins i tot  cal saber que aquesta gent té els seus ideòlegs, inspirats en una filosofia nihilista, provocativa, que juga amb la tebior institucional i la desorientació de la societat.

Per carregar-se de raons per la impunitat alguns diuen que el que fan és art (la majoria no diu res, només fa). No acabo de comprendre que si un subjecte vol mostrar les seves dots artístiques obligui la societat a gastar-se centenars de milers d’euros. Hi ha qui no diu res perquè tenir per exemple la persiana del seu comerç neta li comportaria una despesa constant a la qual ja ha renunciat a fer-hi front. Aleshores tots empastifats i així sembla que no tenim problemes. Hi ha por entre la ciutadania, hi ha ineficàcia dels responsables públics.

Recomano l’article de Ferran Sáez Mateu a l’Ara de 2 de novembre de 2022, p. 25, amb el títol d’ “Els grafiters i els seus ideòlegs”: la neteja es pot fer pagant un preu públic, els grafiters que exerceixen un lideratge en el moviment es consideren artistes postmoderns, i sobretot la indiferència sense debat dona per fet que hem de conviure amb els gargots i pintades. Això si, insisteixo, sense cap debat social.

De fet, el problema és greu, perquè si no hi ha debat social, el que hi ha és una imposició tirànica. Qui ha decidit que a la nostra societat els grafits s’han de tolerar, allà on es pintin, com un fet irreversible? Per què els responsables públics ens imposen la indiferència davant d’un fenomen, que com hem dit és profundament ideològic i provocatiu, a banda d’ il·legal en la mesura què fa malbé el patrimoni públic? La tebior dels poders públics, dels gestors de les infraestructures, dels responsables de garantir un ús democràtic de l’espai públic, ens ha portat a una mena de tolerància sense debat. Així tenim un país ple de grafits arreu, on una minoria imposa la seva ideologia, i per si això no fos prou  hem de suportar uns poders públics que han abandonat el principi d’autoritat, per tal de sucumbir a la tirania dels grafiters.  

Tornen les eleccions municipals

Cada quatre anys se celebren les eleccions municipals. Partits polítics, agrupacions d’electors i tot tipus de candidatures escalfen la maquinària per a la contesa. A la nostra comarca tenim municipis de tota mena, extensos o no tant, amb molta població o poca. En tots, de ben segur que a hores d’ara ja s’està preparant el magne esdeveniment. Des de la perspectiva de la ciutadania, aquesta elecció és també de gran transcendència, si més no per influir en la governabilitat dels ens locals. Hi ha qui diu que hi ha massa municipis a Catalunya i poca eficiència, però sigui com sigui està clar que ningú vol ser el darrer regidor del seu poble. A més hem de recordar que de les eleccions locals sorgeix la composició del consell comarcal i de la diputació provincial. Hi ha molt poder i recursos en joc. 

Per al proper maig, ciutats de la comarca com Granollers i Mollet ja fa mesos que han plantejat la renovació a l’alcaldia, una estratègia a la qual el PSC es va apuntar des dels temps llunyans de l’alcalde Maragall a Barcelona en cedir la vara a Joan Clos. Renúncia l’alcalde i puja un altre de la llista, que es promocionat com a nou candidat, mesos abans de l’elecció. Es aquesta una estratègia que s’ha demostrat guanyadora, en poder aparèixer el nou alcalde com un candidat amb experiència de gestió i amb la garantia de la coneixença. Les altres forces polítiques ja estan acostumades a aquesta jugada, fruit d’exprimir al màxim l’estratègia i el màrqueting polític. D’altra banda, el PSC s’ha instal·lat en el relat de la moderació, la centralitat i la convivència, per tal de pescar vots a espais diversos.

El gran competidor del PSC serà ERC, un altre catch all party, això sí amb la bandera de l’independentisme. Crescut per la gestió del govern de la Generalitat i pel paper determinant de la governabilitat a Madrid, exposarà el seu programa de la base eixamplada i sense la radicalitat d’altres temps, amb la qual cosa pot engrescar sectors partidaris de la centralitat i del vot útil. La gran incògnita és JuntsXCat, després de la sortida del govern català. Caldrà veure com es gestiona aquest fet. Junts sembla que es vol moure en un independentisme més radical que en altres èpoques, tot i que potser els aspectes locals, els candidats que es presentin o altres dinàmiques menys ideològiques poden atreure vots per aquesta formació. D’altres forces polítiques com l’entorn dels comuns, sembla ser que es mouran en un segment mes baix de captació de vots. I com sempre caldrà veure el resultat del PP, C´s i Vox. En especial em sembla interessant observar el paper de C´s, dins el seu procés de volatilització, i l’aliment que pot rebre la dreta extrema i populista.

Depèn de cada municipi les candidatures poden jugar rols diferents. En l’àmbit local hi ha més cultura de la coalició que no pas a d’altres instàncies. Com que cada municipi té la seva pròpia idiosincràsia, les aliances poden ser entre les opcions més variades. Les agrupacions d’electors i les formacions independents o d’estricta obediència local tenen un paper important en les eleccions municipals. Aquí les variables són immenses, i caldrà restar amatents a cada ens local.

Tornen les eleccions municipals, en un 2023 que inicia un nou cicle. 

Necropolítica

 La política és una activitat que fa referència a l’exercici del poder públic sobre una comunitat i en unterritori. L’estat és la forma d’organització del poder polític des de l’edat moderna fins els nostres dies, tot destacant-ne la sobirania com a característica exclusiva. Això vol dir que la sobirania és l’atribut del poder estatal, que no admet d’altre per damunt seu. Avui en dia la sobirania és sovint compartida, o penetrada per decisions alienes, de manera que pot donar-se el cas que l’estat no sigui plenament sobirà -com és el cas de l’estat espanyol en el marc de la Unió Europea, o en l’actual món globalitzat-, la qual cosa afecta també a la seva independència real.

En tot cas, els poders públics emeten prescripcions o permissions que afecten la vida de les persones. Podem dir que afecten la vida, la qualitat de vida i, arribat el moment, la mort, com passa amb la pena de mort, però també amb l’admissió de l’avortament o de l’eutanàsia. Són aquests uns aspectes molt delicats, sensibles i profunds, que cal vinculat amb referències ètiques.

Ara bé, no sempre l’afectació a la vida i a la mort és tan dràstica. Tot és més subtil.  Achille Mbembe, pensador africà, influït per la filosofia de Michel Foucault i el concepte de biopoder, ha desenvolupat l’expressió necropolítica. Per aquell autor, l’expressió darrera de la sobirania rau en la capacitat per decidir qui ha de viure i qui ha de morir. La política és com una forma de guerra, una lluita a vida o mort.  La polarització entre opcions pot arribar a convertir-se en una mena d’estat d’excepció permanent -com a zona de confort de la vida política-, paral·lelament a una declaració de l’adversari com a enemic polític i en conseqüència com a subjecte a extingir. Aquí hauríem de recordar la concepció de la sobirania expressada per Carl Schmitt – molt estimada pels totalitarismes del període d’entreguerres del segle XX-  quan la defineix com la capacitat de declarar l’estat d’excepció, en la lògica amic-enemic. Una part important de la construcció de l’estat espanyol als segles XIX i XX s’ha fet des d’aquesta perspectiva, com una lluita contra els antiespanyols, els heterodoxos, els separatistes, els rojos, els maçons, els exiliats. Avui penso que aquesta perspectiva és perfectament vigent, per la manca d’integració del mateix estat, per la facilitat amb la que s’exclou del debat constitucional a algunes opcions, i sobretot amb la lleugeresa amb la que es va aplicar l’art. 155 CE, al meu parer de dubtosa constitucionalitat malgrat les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre el tema, que van considerar que amb aquest article es podria suspendre l’autonomia, quan no se sap on diu això a la mateixa Constitució. D’altra banda i darrerament la invasió russa d’Ucraïna es mou en unes coordinades similars, perquè el que es fa es una “operació militar especial” per a netejar d’enemics una zona a la que no se li reconeix el dret a existir.

A banda de la situació anterior, voldria comentar també una altra versió de la necropolítica, en aquest cas relacionada amb decisions de l’estat envers les persones. El cas més horrible és el de l’holocaust, i en general les discriminacions mortals per motius racials o de qualsevol altre tipus. També és penós el maltractament dels estats europeus a l’estranger pobre, com el que intenta venir a occident en pastera com si no fos persona, quan no té “papers i se l’estabula en camps de refugiats en condicions infrahumanes. La mediterrània com a mare mortum és una manifestació sovint banalitzada de la necropolítica. I cap poder públic sembla voler-se responsabilitzar. En general hi ha molts supòsits en els que la cura sobre les persones és millorable: sensesostre, infància i adolescència, discapacitats, subsidis socials en casos de pobresa, etc. Avui és urgent que els poders públics que aproven ajudes siguin conscients de les dificultats i limitacions que posen als necessitats. La burocràcia i la manca d’agilitat en les prestacions a les que es té dret poden ser un fre tan gran que acabi sense que es pugui demanar. Hi ha molts casos de persones vulnerables i sofrents que si no reben una ajuda real -de l’estat, d’una ONG o de la família-  són víctimes de la necropolítica.

En definitiva, avui vivim en una època d’incertesa, de tensions, d’extremismes, de radicalitat, de poca amistat cívica. A parer meu, un dels reptes més transcendentals que tenim és fer de la política una activitat útil per a la convivència en llibertat, sense violències estructurals. Ens cal fer de la política una activitat plena d’esperança per a la vida i on el màxim desenvolupament dels drets humans sigui una realitat. Encara tenim molt camí a recórrer. Sobretot perquè no tothom camina en la mateixa direcció.

 

 

La “ciutat difusa”, els pobles i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. Molts  pobles abandonen de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals. El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar clarament a la Barcelona metropolitana, però arriba molt més lluny.

Una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, el civisme dels ciutadans i dels poders públics,  ni per tant, el benestar general.

Hi ha casos, a més, què el resultat és antiestètic, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. La “ciutat difusa” en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del suposat benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país.

Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que ciutats, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. Augmenta la construcció i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables, com a l’ AP-7.

Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. L’habitatge no és un dret. El paisatge no és un dret. Es viu enmig d’obres continues i els ajuntaments no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons.

L’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. De fet ja s’està revisant per amplis sectors socials. En el rerefons del model urbanístic hi ha una imposició política i social. La construcció desbocada sense sentit social és un despropòsit decadent, malgrat els cants de sirena de qui es beneficia de la situació o de gent il·luminada.