La llengua catalana al Congrés dels Diputats

La llengua catalana al Congrés dels Diputats – Joan Lluís Pérez Francesch 

La legislatura actual de les Corts Generals (la XV) va començar amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del reglament també es va poder fer en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que exercia la funció de suplència reglamentària.

Vist amb perspectiva històrica, es tracta d’un canvi molt substancial en els usos lingüístics del treball parlamentari. Cal fer notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si tenim en compte que aquesta darrera cambra és definida per la Constitució espanyola (art. 69) com a cambra de representació territorial. Aquesta situació es produeix per l’absència d’una política lingüística plurilingüe per part de l’Estat espanyol, la qual cosa s’expressa aquí en regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.

A continuació detallarem el procés que va portar a l’aprovació de la reforma del reglament del Congrés dels Diputats que va permetre la incorporació de l’oficialitat del català en els treballs de la cambra.

Després de la constitució de la cambra, el 13 de setembre de 2023, la presidenta del Congrés de Diputats –en aplicació de l’art. 32.2 del Reglament– va permetre, amb l’aquiescència de la Mesa, que els portaveus parlamentaris es dirigissin a la cambra en llengües oficials diferents del castellà, en l’exercici de les funcions interpretatives i de suplència del reglament per part de la presidència.

El Reglament del Congrés indica a l’article 32.1 que és la presidenta qui dirigeix els debats, i en l’article 32.2 que li correspon la interpretació del Reglament en els casos de dubte i que pot arribar a suplir-lo en els d’omissió, sempre que es doni el parer favorable de la Mesa i de la Junta de Portaveus quan dicti una resolució de caràcter general en exercici de la seva capacitat supletòria. L’abast de la seva competència és només “quan se l’utilitzi per a suplir omissions del Reglament o per a interpretar-lo” (STC 119/1990, de 21 de juny, FJ 5).

Els grups parlamentaris Socialista, Plurinacional Sumar, Republicà, Euskal Herria Bildu, Basc (EAJ-PNB) i Mixt van presentar una proposició de modificació del Reglament del Congrés dels Diputats (BOCG, núm. 17-1, sèrie B, 14.09.2023) sobre l’ús de les llengües que tinguessin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, la qual va ser presa en consideració pel Ple del Congrés el dimarts 19 de setembre de 2023, tramitada en lectura única i aprovada el dijous 21 de setembre de 2023, per una majoria de 180 vots a favor i 170 en contra. Mitjançant un article únic, es proposa modificar els articles 6, 60, 70, 92, 96 i 97 del Reglament del Congrés i afegir-hi una disposició transitòria, una d’addicional i una de final. S’afegeix un tercer apartat a l’article 6 per tal d’incorporar el dret dels diputats d’usar qualsevol de les llengües que tenen caràcter d’oficial en alguna comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i l’estatut d’autonomia corresponent en tots els àmbits de l’activitat parlamentària, incloses les intervencions orals i la presentació d’escrits. Aquesta novetat és l’eix de la reforma. Les llengües afectades són el català (Catalunya –article 6.2 EAC– i Illes Balears –article 4.1 EAIB), denominat valencià a la Comunitat Valenciana (article 6.2 EACV), l’occità, denominat aranès a l’Aran (Catalunya –article 6.5 EAC), el basc (País Basc –article 6.1 EAPV– i Navarra –article 9.2 EAN) i el gallec (Galícia –article 5.2 EAG).

  El nou article 92.1 permet ara que es puguin presentar escrits davant el Registre del Congrés en qualsevol de les llengües oficials i que pugui anar acompanyat d’una traducció al castellà, en el cas de no haver estat presentats en aquesta llengua.

Es modifica l’article 60.1 dedicat als mitjans materials i personals de la cambra afegint-hi la necessitat de disposar en el Congrés dels serveis de traducció i interpretació de totes les llengües oficials de les diferents comunitats autònomes. Igualment, es reforma l’article 70.2 incorporant-hi la referència al fet que els oradors podran pronunciar els seus discursos en qualsevol de les llengües oficials. El nou article 92.1 permet ara que es puguin presentar escrits davant el Registre del Congrés en qualsevol de les llengües oficials i que pugui anar acompanyat d’una traducció al castellà, en el cas de no haver estat presentats en aquesta llengua.

L’article 96 indica que el Diari de Sessions del Congrés ha de deixar constància dels incidents produïts, de totes les intervencions i acords parlamentaris “tant en la llengua en què s’haguessin pronunciat, com en castellà” en les sessions del Ple, de la Diputació Permanent i de les comissions, sempre que no tinguin caràcter secret i, si en tenen, se n’ha d’estendre acta taquigràfica, tant en la llengua en què es pronunciïn com en castellà, que ha de custodiar la presidència. Es modifica també l’article 97.1 per tal d’establir que totes les iniciatives s’han de publicar en castellà, i en la llengua oficial corresponent.

La disposició transitòria fa referència als procediments i mitjans “per dur a terme l’aplicació pràctica d’aquesta reforma reglamentària”, i indica que serà la Mesa, un cop escoltada la Junta de Portaveus, la que els estableixi, i preveu un període de transició de no més de sis mesos. La disposició addicional preveu la revisió del Reglament per “adequar-lo al llenguatge inclusiu de gènere” en el termini més breu possible. La disposició final marca com a dia d’entrada en vigor de la reforma el dia de la seva publicació en el Butlletí Oficial de les Corts Generals.

Dimarts 19 de setembre, abans de ser aprovada la reforma del Reglament, el Ple es va pronunciar sobre la presa en consideració de la iniciativa de modificació i sobre l’oportunitat de la seva tramitació en lectura única. Va ser aprovada la presa en consideració per 176 vots a favor, 169 en contra i dues abstencions. El 21 de setembre de 2023, la proposició de reforma va ser aprovada per 180 vots a favor i 170 en contra, com hem dit abans, i per tant va obtenir la majoria absoluta que exigeix la disposició final segona del Reglament i la Constitució espanyola (art. 72.1).

El text aprovat incorpora una nova disposició addicional segona a partir d’una esmena del Grup Parlamentari Basc (EAJ-PNV) que va ser aprovada per 178 vots a favor, 33 en contra i 139 abstencions en una tensa sessió parlamentària, que indica que “en el termini més breu possible, la Mesa prendrà els acords necessaris perquè les iniciatives legislatives, una vegada aprovades definitivament per la cambra, siguin publicades en la corresponent publicació oficial del Congrés dels Diputats, amb caràcter de versió autèntica, en les llengües que tinguin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, d’acord amb la Constitució i el corresponent estatut d’autonomia”. En el mateix Ple es va rebutjar l’esmena a la totalitat de text alternatiu presentada pel Grup Parlamentari Vox i també es van rebutjar les esmenes a l’articulat del Grup Parlamentari Popular de supressió de l’article únic i de les disposicions transitòria i addicional.

La reforma del Reglament es va publicar en el Butlletí Oficial de les Corts Generals (núm. 17-3, sèrie B, 25.09.2023) i també al Butlletí Oficial de l’Estat (núm. 229, secció 1, 25.09.2023, p. 129372-129374).

Cal recordar que la reforma del reglament va estar aturada durant molts anys per la dificultat d’introduir en el treball ordinari de la cambra l’ús de les llengües oficials diferents del castellà en alguna comunitat autònoma.

El canvi ha estat substancial. Fins aleshores només es permetia dir petites frases o cites en les llengües oficials diferents del castellà, i per tant es negava als diputats el dret a expressar-s’hi durant la resta del seu discurs. La Resolució de la presidència de la cambra, de 8 de febrer de 2005, en va autoritzar l’ús sempre que immediatament se’n fes una traducció al castellà, tant verbal com escrita, per a ser recollida en el Diari de Sessions. Fins i tot s’arribava a retirar la paraula quan un diputat o diputada insistia a usar una llengua diferent del castellà tot i la negativa de la presidència del Congrés. Aquesta situació havia arribat a provocar tensions entre qui estava en ús de la paraula i la presidència de la cambra. A més, cal recordar que la reforma del reglament va estar aturada durant molts anys per la dificultat d’introduir en el treball ordinari de la cambra l’ús de les llengües oficials diferents del castellà en alguna comunitat autònoma.

La situació dels usos lingüístics al Congrés dels Diputats contrasta amb la del Senat, més taxada. En aquesta cambra, des de 2011, les llengües oficials diferents del castellà es poden emprar en els casos següents: en la primera intervenció del president del Senat davant el ple de la cambra (des de la reforma de 2005), en les sessions de la Comissió General de les Comunitats Autònomes (art. 20, apartat 3), en les intervencions que tinguin lloc en el ple en ocasió del debat de mocions (art. 84, apartat 5), en la publicació d’iniciatives quan siguin presentades en castellà i en qualsevol altra de les llengües oficials esmentades (art. 191.2), en la presentació d’escrits en el registre de la cambra per part dels senadors (disposició addicional V), i en els escrits que els ciutadans i les institucions adrecin al Senat (disposició addicional V).

Per portar a la pràctica la reforma reglamentària que hem analitzat aquí ha calgut augmentar la dedicació de les taquígrafes, contractar més traductors, comprar més petaques d’intercomunicació i auriculars per al ple i per a les comissions, i sobretot normalitzar la presentació de documents només en català i en les altres llengües oficials diferents del castellà. Després d’una etapa en què els diputats han hagut de presentar els escrits en les dues llengües, finalment a partir de gener de 2025 ja poden presentar escrits únicament en català. La despesa en traducció és important, uns quatre milions d’euros per traducció, transcripció i subtitulat al castellà.

Ens trobem, en definitiva, davant un episodi que posa de manifest com la tesi del castellà com a llengua comuna cedeix davant les circumstàncies polítiques, juntament amb l’absència d’un marc jurídic estable en el qual inserir la reforma aquí analitzada.

Provocadors de desesperança

Provocadors de desesperança

Vivim temps convulsos, amb molta desesperança. Els mitjans de comunicació ens ho recorden cada dia: desnonaments, polítics nefastos que s’aprofiten de les circumstàncies, corrupció, finançament il·legal de partits polítics, abús de les instàncies de poder, negativisme arreu de proporcions colossals. Espanya i Catalunya han arribat al col·lapse institucional, identitari, econòmic i ètic.

Ser espanyol és avui el primer problema dels espanyols. I ser català esdevé un problema greu, en part perquè hi ha qui no et deixa ser-ho, així de directe. I malgrat tot, cada dia hi ha gran quantitat de gent que s’aixeca, lluita i dona testimoni de les ganes de donar la vida per als altres. Com els amics de tantes organitzacions humanitàries sense les quals la vida de molta gent esdevindria encara més infern del que és.

Avui em vull recordar especialment dels milers de voluntaris, que des de diverses estructures de l' anomenat tercer sector, treballen per als més desvalguts i desafavorits, per les persones que més pateixen,  per a gent que els han robat el més profund del seu ésser.

Hi ha molta gent anònima, la feina de la qual és absolutament transcendental per ajudar els altres.

Ja n’hi ha prou de missatges negatius, d’insistir dia rere dia en fets anomenats noticiables que no ens aporten cap solució. Ja n’hi ha prou de xerraires que ens sobreexposen al desànim individual i col·lectiu. Necessitem formes renovades d’opinió, amb fonaments morals, i més acció útil, per ajudar tothom qui sofreix, i mirar de sortir del pou. La resta de temes, no ens interessen, són sobrers, formen part del passat que volem oblidar i sobre els que algun dia caldrà fer justícia

Els judicis de contrafaccions. Una justícia constitucional històrica a Catalunya

Els judicis de contrafaccions. Una justícia constitucional històrica a Catalunya

El Tribunal de Contrafaccions va ser una institució judicial clau a Catalunya, activa entre 1702 i 1713, que tenia com a missió vetllar pel compliment de les lleis i constitucions catalanes per sobre, fins i tot, de la voluntat del rei. Era un òrgan mixt format per sis jutges: tres nomenats pel rei i tres per les institucions catalanes (Generalitat i el Consell de Cent), que actuava com una mena de tribunal de garanties constitucionals, encarregat de resoldre les “contrafaccions” (violacions de les lleis del país) comeses per oficials reials o pel mateix monarca. Va deixar de funcionar amb la caiguda de Barcelona l’any 1714 i l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, que van impedir la subsistència del dret públic català.

El motiu d’impugnació havia de ser una “contrafacció”, és a dir, qualsevol acte, decret o sentència del Rei o els seus ministres que anés en contra de les Constitucions de Catalunya. Els judicis de contrafaccions es van desenvolupar durant diversos segles enrere. Poc es parla a les Facultats de Dret d’aquest procediment. Tampoc es parla gaire del dret anglès i la doctrina de Sir Edward Coke (1552–1634) que representa la gènesi del control judicial del poder i és el referent anglosaxó més proper, conceptualment, al Tribunal de Contrafaccions català. El jutge Coke va establir les bases de la independència judicial i de la primacia de la llei sobre el monarca mitjançant el Common Law. Va decidir que el jutge controlaria les lleis del Parlament i aquestes serien nul·les si eren contràries a la raó o al dret comú. Aquesta és considerada la llavor de la judicial review (control de constitucionalitat) modern que esclatà als Estats Units d’Amèrica.

Mentre que a Anglaterra Coke intentava que els tribunals ordinaris poguessin anul·lar actes i l’aplicació de lleis, a Catalunya el Tribunal de Contrafaccions va ser la institució específica creada per fer exactament el mateix: jutjar si les actuacions del Rei o dels seus oficials vulneraven la “Constitució” del país. Tots dos models comparteixen la idea que el poder polític no és absolut i havia de ser supervisat per jutges independents segons les lleis establertes. Les idees de Sir Edward Coke van ser una de les fonts d’inspiració més profundes per als Pares Fundadors dels Estats Units, fins al punt que juristes com John Adams o Thomas Jefferson es van formar llegint els seus Institutes of the Lawes of England (publicats entre 1628 i 1644). L’obra d’Edward Coke i va esdevenir molt influent tant a Anglaterra com a les colònies americanes.

El Bonham’s Case (1610) de Coke afirmava que el Common Law (dret tradicional de base judicial) podia declarar nul·la una llei del Parlament si era contrària a la “raó” -en aquest cas si el jutge i la fiscalia estan en les mateixes mans-. Aquesta idea va ser recollida pel Tribunal Suprem dels EUA al famós cas Marbury v. Madison (1803), on es desenvolupà la idea que els jutges són els guardians d’una llei superior (la Constitució) davant els excessos del legislatiu. Aquest era l'”ideal de Coke” i també dels judicis per contrafacció. Al darrere hi havia la voluntat de lluitar contra el poder absolut i concentrat del Rei. Els paral·lelismes entre la doctrina d’Edward Coke i el sistema constitucional català dels segles XVII i XVIII representen la resistència del pactisme i la legalitat davant l’avanç de l’absolutisme a Europa.

L’origen del control constitucional de les lleis és el resultat d’una evolució històrica que busca limitar el poder polític mitjançant normes superiors. Es concreta principalment en quatre fites en allò que ara ens interessa: el pactisme a Catalunya (S. XIII – XVIII), la doctrina anglesa del Common Law (S. XVI fins avui), el cas americà Marbury v. Madison (1803) i el model europeu del Tribunal Constitucional (Kelsen, 1920). Hans Kelsen va proposar un model diferent al dels EUA: en lloc de deixar el control en mans de qualsevol jutge, creà un Tribunal Constitucional específic com a “legislador negatiu” encarregat d’expulsar les lleis inconstitucionals del sistema jurídic.

Caldria que a Catalunya fos més conegut el dret seu històric com a font de comprensió del dret actual. No podem ignorar la pròpia història. Hem de respectar la tradició jurídica catalana d’un sistema jurídico-polític que es caracteritzava per intentar evitar el poder absolut dels Reis.

Els límits legals per prohibir el burca

Els límits legals per prohibir el burca

El debat sobre l’ús del burca i el nicab als espais públics ha tornat a irrompre en l'escenari polític espanyol. Hi ha diverses propostes sobre la taula i sembla que, ara sí, un interès polític per regular-ho. De moment, el Congrés ha rebutjat la proposta de Vox, però la insistència de l'extrema dreta en aquesta qüestió ha estat decisiva perquè la resta de l'arc parlamentari hagi començat a prendre posicions. En aquest sentit, Junts ha plantejat una proposta alternativa centrada en la seguretat i la identificació de les persones –més que no pas en la llibertat religiosa–, una via que el PSOE s'ha mostrat obert a estudiar. També el PP i ERC hi han dit la seva, plantejant una prohibició que no hagi de comportar multes per a les dones, sinó la participació en activitats socials. Tanmateix, la possible constitucionalitat d'una llei d'aquesta naturalesa a l'estat espanyol planteja interrogants jurídics profunds que ens obliguen a mirar cap a Estrasburg i a analitzar els límits del nostre propi sistema de drets fonamentals.

Un buit de precedents: el pes de la llei orgànica

Actualment, el Tribunal Constitucional (TC) no té una jurisprudència ni precedents clars que permetin predir amb exactitud quin seria el seu veredicte davant d’una prohibició general. "El marc jurídic espanyol es troba en una situació d'incertesa. Ens trobem en un terreny de constitucionalisme ficció", assenyala en conversa amb l’ARA María Itziar Gómez Fernández, exlletrada del TC i professora de dret constitucional a la Universitat Carlos III de Madrid.

Fins ara, l'únic pronunciament rellevant a l'Estat va venir del Tribunal Suprem (TS) arran de les ordenances municipals que prohibien el vel integral en espais com els de Lleida. Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona, explica a l’ARA que "el TS va deixar clar que qualsevol limitació d'un dret fonamental com la llibertat religiosa s'hauria de fer per una llei orgànica que regulés les limitacions relacionades amb la llibertat religiosa".

El mirall del TEDH

Davant la manca de doctrina interna, la mirada es dirigeix inevitablement al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ja s'ha pronunciat sobre mesures adoptades a França i Bèlgica. No obstant això, cal destacar una diferència fonamental de context. "A França i Bèlgica el principi de laïcitat està molt clarament contingut en els seus textos constitucionals" explica Gómez. En canvi, "a Espanya tenim un sistema de respecte a la llibertat religiosa que està constitucionalment consagrat", fet que podria obligar el Tribunal Constitucional a mirar la qüestió amb uns ulls diferents.

Un dels punts clau de la jurisprudència d'Estrasburg ha estat l'estratègia d'apartar-se de l'àmbit estrictament religiós per salvar la constitucionalitat de la prohibició. Pérez Francesch assenyala que "si es vincula amb la llibertat religiosa, sempre guanya la llibertat religiosa, ja que qualsevol limitació a la mateixa és molt difícil de justificar". "Aquests països van utilitzar conceptes com la seguretat pública i, sobretot, el principi de la "convivència democràtica", destaca.

Les línies vermelles: contra les prohibicions generals

Malgrat l'aval del TEDH a certes prohibicions, existeixen línies vermelles que el Tribunal Constitucional espanyol hauria de respectar escrupolosament per adaptar-se al sistema del Consell d'Europa. La premissa principal és que "les prohibicions generals no serveixen, no valen. No es pot aplicar una mesura prohibitiva universal basant-se únicament en conceptes abstractes com la seguretat o la dignitat de gènere", destaca Gómez.

“El TC no podria analitzar una prohibició en bloc, sinó que hauria de centrar-se en mesures concretes. No és el mateix restringir l'ús del burca en una dependència administrativa per motius d'identificació que fer-ho al carrer o en una universitat” indica l’exlletrada. “Aquestes qüestions específiques són les que permetrien fer un judici de proporcionalitat específic”.

El test de proporcionalitat i la recerca de la finalitat real

Per determinar la constitucionalitat d'una possible llei, el TC haurà d'aplicar un test de proporcionalitat de tres passos: analitzar si la finalitat de la prohibició és idònia, necessària i proporcional. Per a la idoneïtat la clau de volta és la finalitat. "El legislador hauria de declarar obertament què pretén: és un problema real de seguretat o es tracta d'una visió paternalista?", destaca Gómez Fernández. "De quina manera considerem que prohibir una peça de roba que només porten les dones és protegir la seva dignitat?". També caldria valorar si la mesura és proporcional o si s'estan "matant mosques a canonades", explica. "Si la limitació impacta sobre un percentatge ínfim de la població i genera un efecte de persecució cap a una determinada religió, és molt probable que la mesura sigui considerada desproporcionada segons les circumstàncies del cas concret".

L’escull del control

L’arribada de la norma al TC tampoc estaria exempta d’incertesa. L’aritmètica parlamentària complicaria un recurs d’inconstitucionalitat si les grans forces pactessin la llei. Sense el mínim de 50 diputats o senadors necessaris per impugnar-la directament, el control abstracte podria quedar bloquejat inicialment. Tanmateix, el camí no es tancaria: qualsevol dona afectada podria acudir al Tribunal Constitucional via recurs d’empara. Com va passar a França i Bèlgica, la revisió de la norma arribaria de baix a dalt, a través de la protecció de drets individuals i litigis concrets.

Avantpassats i memòria històrica

 He estat visitant indrets on havien viscut els meus avantpassats. Cases construïdes i mantingudes gràcies al seu esforç, a l’estalvi, a una actitud conservadora, de mantenir per a les futures generacions. Alguns ni tan sols podien pensar que jo o la meva generació existíssim. Varen viure el seu temps. I amb el seu sentit de la vida, de la família, anaren deixant una empremta, una autèntica herència, que s’ha transmès generació rere generació.

Tinc ara un sentiment de gratitud. Quan era jove, poques vegades havia pensat en els meus avantpassats. Ara sí. I penso en el pelegrinatge que cada persona fa al llarg de la vida, des del naixement fins a la mort, un camí, amb alegries i tristeses, amb fracassos i èxits, amb amor i odi, una mica de cada. En el cas dels meus avantpassats, observo una tendència generosa a fer el bé, a estimar, essent així petites peces de l’engranatge de la història, que generació rere generació ha arribat fins al present.

Admiro el sentit de família que moltes persones han tingut al llarg de la seva vida, autèntica herència pel que fa a valors humans, de donació i d’obertura a l’altre. Molta esperança en la vida, en una vida transcendent. I sento així un profund respecte per la història familiar, per com s’han decantat les coses al llarg del temps, en la mesura que ens ha fet a cadascú de nosaltres, amb el seu bagatge respectiu. I per això considero que el temps passa, però resta dins nostre, consumint-nos però alhora donant-nos l’oportunitat per a donar llum i vida, una vida plena de misteri…

Els darrers anys la mort s’ha fet massa present, i hem passat a primera línia de front. No sé si seré capaç de fer una feina tan bona com els meus avantpassats. També hi ha hagut familiars que no han volgut conservar, o no han pogut, i aleshores han desaparegut del paisatge de la vida, referències amb significat històric, tot per guanyar uns diners que amb el temps es gastaran.

Avui vivim una època en la qual la història no està gaire de moda. Sembla com si tot hagués de ser present, uniformitat, despersonalització. I el país es fa així sense memòria històrica, perquè uns defensen l’amnèsia, altres el dia a dia, i molts una història contra els altres. Un país decent ha de retre homenatge a la seva història i a la història de les persones que ja no hi són. La desvinculació que domina el nostre esperit individual i col·lectiu afavoreix la massificació, la igualació en el no-res, la deshumanització.

 Avantpassats i memòria històrica

Juan Manuel Burgos Ética de la persona. EUNSA. 2025.

Para un jurista como yo, interesado en temas de base moral como el civismo y la convivencia, es un placer reseñar este libro, un tratado del profesor Burgos titulado Ética de la persona. El mismo día que a mi mujer le roban el bolso, con los inconvenientes que esto supone, comienzo el libro, cuyas primeras páginas hablan del bien y del mal. Nos dice el autor en la presentación: “El misterio del bien y del mal atenaza toda vida humana” (p. 13). En efecto, así es para toda persona razonable que precise una fundamentación moral, unos principios éticos que le den sentido a la vida. 

El autor sostiene una ética personalista, siguiendo a Von Hildebrand y a Guardini, pero sobre todo a Karol Wojtyla. Se trata de una ética basada en la experiencia de la persona, definida como personalismo integral, con el objetivo de alcanzar el ordo amoris agustiniano como plenitud ética.

Ética y moral pueden tener sentidos parecidos, pero siempre muestran y enmarcan la vida humana, un camino peculiar e irrepetible (p. 25), entre las virtudes y los vicios. Distingue los tipos morales ideales y las actitudes de las personas concretas, las cuales se trasladan a la configuración social por medio de la implicación vital en aras de la consecución del bien común general o sectorial. Para el autor, la ética se da en cada concreta acción humana libre, en la medida en que el hombre se busca a sí mismo y se construye como persona. Defiende una perspectiva integradora con las perspectivas aristotélico-tomistas, kantianas, de Scheler o Von Hildebrand, esto es, las tradiciones compatibles con la ética realista (p. 31), para sostener aquel personalismo integral, inspirado en la ética personalista de Wojtyla, plasmado en diversos trabajos anteriores suyos. Afirma la necesidad de conocer el contorno en el que se mueven los actos humanos, la experiencia real, la cual contiene una parte importante del conocimiento ético: la experiencia moral es la experiencia del bien y del mal (p. 47) como hechos objetivos que son aprehendidos por medio de una inducción comprensiva, que llamamos noción.

El profesor Burgos sostiene la continuidad entre esa experiencia y la filosofía moral. Siguiendo a Maritain, recuerda que “la gente no ha esperado a la filosofía para tener una moral” (p. 61). La ética es una disciplina práctica normativa, indicándole al hombre cómo debe actuar para que sus acciones sean buenas, esto es, para ser virtuosos (Aristóteles). Por ello tenemos grandes retos morales de difícil solución, como la existencia de una ética mundial o el reconocimiento universal de la ley natural.  Los principios generales se han de plasmar en acciones humanas concretas, con toda la diversidad que ello comporta. La ética ofrece a través de normas la objetivación de la verdad sobre el bien (p. 70), en señalar al hombre lo que es bueno y malo para que elija bajo su responsabilidad, así como el porqué de la maldad o bondad de las acciones humanas (siguiendo a Wojtyla). Es en este contexto de libertad que el hombre se autodetermina moralmente y se construye como persona. Y aquí aparecen los límites de la identidad del sujeto y de la realidad moral, que son puestos en duda por el relativismo ético de nuestros días, que nos arrastra a la perdida del sentido objetivo de la acción humana y que está en la base de la confusión entre verdad y opinión, así como a la justificación exclusivamente afectiva de las acciones humanas en el actual mundo polarizado.

En todo caso, la norma moral siempre nos guía por el camino del bien o del mal, construyendo así nuestra personalidad. Tanto la libertad de acción como la conciencia de la misma nos permiten gozar de la capacidad para emitir juicios morales, en la línea de la responsabilidad, satisfacción, mérito, culpa o remordimiento. El autor sostiene una diferencia nítida entre el bien, el placer y lo útil. El bien moral, siguiendo los planteamientos tomistas se aleja de la justificación de las acciones humanas en esas dos últimas razones. Rechaza la tesis de Scheler sobre la imposibilidad de buscar la bondad, siendo por el contrario a su juicior la esencia del camino ético (p. 145). ¿Esto significa que hay opciones morales absolutas dadas por una fuerza externa y transcendente al sujeto? No necesariamente, puesto que también los ateos pueden sentirse vinculados a normas morales. Así, la transcendencia no es sólo la referencia a Dios o a la religión, sino que puede darse en una perspectiva humanista, basada en la dignidad de la persona humana y los derechos que le son inherentes. Esta es la apuesta de Maritain o de Sartre, desde planteamientos muy diversos.  

Se analiza el concepto de valor, definido como “el bien relevante y con capacidad de motivación para una persona (o para una sociedad)” (p. 153); los valores son “generalizaciones de comportamientos que posibilitan el perfeccionamiento o mejora personal” (p. 161). El autor defiende la existencia de normas morales generadoras de un dinamismo interrelacional con la persona, en lo que sería el juicio moral, que da lugar a modelos personales, a seguir o no. La norma moral es, entendida así, personalista por encima de todo. La filosofía moral, por su parte, nos ayuda a comprender mejor las opciones morales a partir de la formación ética de la persona, como es el caso de los códigos escritos, desde los Diez Mandamientos o los códigos deontológicos, que han llegado a impregnar normas jurídicas. El autor analiza también la teoría de la ley natural como ley moral, que ha de ser reconocida por la persona, y en la que inciden elementos como la historia y la cultura, que pueden poner en duda su universalidad, como algunos sectores critican a la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1948. Maritain ya sufrió esas críticas y propugnó que la ley natural se compone de principios morales no escritos previos a la mencionada Declaración. En relación con el concepto de naturaleza se sostiene una visión personalista, basada en la igualdad en dignidad a todas las personas humanas huyendo de concepciones metafísicas.  

Realiza el autor una revisión crítica de las “fuentes de la moralidad”. Sostiene que no hay moralidad sin sujeto actuante, a partir de una intención, que puede ser diferente del hecho realmente acontecido y con una consciencia o juicio moral sobre esa acción. El juicio moral es universal y personal (p. 246); es el centro de la persona. Acaba el autor con un capítulo dedicado a “por qué hacer el bien”, interesante puesto que en el fondo esta es una pregunta relacionada con la felicidad o con el deber. Sea como sea siempre está en juego la construcción de la persona. 

La ética motivacional del cristiano desemboca en el sentido de la acción: el cristiano debe hacer el bien porque es un medio de santidad. Desembocamos así en una reivindicación de la moral del santo (p. 284) y en un intento de la comprensión de las raíces del mal, desde la libertad y la responsabilidad personales, en la que tiene un importante papel la reconciliación y la reparación. 

Las últimas páginas se centran en el amor como virtud humana que perfecciona la persona, y por extensión la sociedad. Es esta una conclusión profundamente personalista, que se podría manifestar de forma sublime en el orden social y político, a pesar de que el mundo actual parece ir por otros derroteros. La presente obra del profesor Burgos nos da pautas morales para configurar la vida de otra manera, al estilo de la revolución personalista y comunitaria de Mounier.

 

L’urbanisme com a destrucció i el dret a l’habitatge

L’urbanisme com a destrucció i el dret a l’habitatge

En aquest temps de reivindicació de sobiranies i de més autogovern cal recordar que des de l’any 1980, l’estatut d’autonomia de Catalunya assigna la competència sobre l’urbanisme a la Generalitat i els Ajuntaments. L’urbanisme, en la fase més decisòria, la d’elaboració dels plans urbanístics generals i parcials, i la gestió de les llicències d’obres depenen d’administracions radicades a Catalunya. De ningú més. 

D’altra banda, l’urbanisme no es caracteritza  -malgrat alguns processos participatius- pel seu component democràtic, tot i que ens volen fer creure el contrari, atès que és un àmbit especialment tècnic on allò què importa és més la construcció que no pas el respecte al medi ambient, el model de poble, el paisatge o altres consideracions. Dic això perquè algun alcalde m’ha arribat a dir, confús, que si no deixen construir haurien d’indemnitzar els promotors, i un altre va impulsar el procés de permuta de terrenys per tal d’evitar la construcció en un indret on han fet un nyap de premi. 

En tots aquests anys d’autonomia, en una dinàmica que ve d'abans, l’àmbit local ha estat especialment propici per a corrupteles i per a un tràfic d’influències descomunal, conegut i contrastat, en tot allò que es refereix a la urbanització del territori, dels nostres pobles, viles i ciutats. La construcció ha estat la gran via de finançament municipal.  Mitjançant la construcció desmesurada s’ha malmès el patrimoni natural i s’ha canviat la configuració dels pobles, convertits en miniciutats. A més, tanta construcció no ha estat directament relacionada amb el fet de viure-hi, és a dir, garantir mínimament el dret a l’habitatge. Ara veiem com la manca d’habitatge assequible és una autèntica vergonya. Per acabar-ho d’adobar les entitats financeres han estat les cooperadores necessàries del desgavell.  

El negoci del totxo i l’especulació immobiliària campen sense fre. Fins i tot en indrets emblemàtics volen construir urbanitzacions com a la Costa Brava. No en tenen mai prou. Es la gallina dels ous d’or i una crisi descomunal de la política. Els interessos generals no existeixen per enlloc.  Un perill públic, que dona feina a molta gent poc qualificada. Un abús amb massa empara legal, des d’interpretacions al servei d’interessos econòmics molt potents. 

Els promotors fan el que volen: sorolls insuportables, pols, horaris descontrolats... Hi ha un de dret a construir, sense respectar els drets de la ciutadania. El problema de l’urbanisme compulsiu és que hi ha massa gent – polítics inclosos- que segueix interessada en instal·lar-nos en el monocultiu d’aquesta activitat econòmica, que no ha servit per a garantir un dret a l’habitatge a tothom. Massa especulació i persecució de diner fàcil. Una xacra que no ens la traurem del damunt fins que no es facin d’altres polítiques. I tot això, depèn en gran part de nosaltres mateixos. Realment es vol i es pot anar a un canvi de model que ens acosti a Europa? Serem capaços d’autodeterminarnos com a poble?