ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 RE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

 ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 WELFARE STATE AND THE CULTURE OF CARE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

Pérez Francesch, Joan Lluís (2024):

Estado social y cultura del cuidado. una reflexión en clave democrática tras la gestión de la pandemia del Covid-19, en:

Cuadernos Manuel Giménez Abad, nr. 28.

DOI: https://doi.org/10.47919/FMGA.CM24.0209

Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

 Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

La majoria de nosaltres vivim immersos en el país dels sorolls. Sorolls d’obres, d’aparells de tota mena, de cridòria innecessària, de disrupcions mentals abruptes. Segurament és una qüestió d’educació, però també de forma de vida. Quan anem a altres països es conegut, per exemple, que en els restaurants no es crida. Un cas curiós el nostre.

Aquesta tendència al soroll és un símptoma de la manca de respecte per l’altre, en una mena de “molt soroll per no res” shakespearià. No li trobo cap efecte positiu, a no ser que el que es pretengui sigui descentrar el personal per tal de manipular-lo millor. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa, com a persones, com a comunitat, com a país.

Que les nostres ciutats -i molts pobles que volen semblar ciutats- son sorolloses em sembla una obvietat. Sovint el soroll es produït per operaris de tot tipus, els quals fan un soroll excessiu perquè no hi ha els controls adients, la coordinació necessària ni les inspeccions regulars. Així com ens hem acostumat a la tirania dels grafits o dels tatuatges, també el soroll l’anem integrant a les nostres vides. Fins que algú no aguanta més i es rebel·la, presenta recursos i accions legals davant la deixadesa o la indiferència generalitzada.  

La política s’ha convertit també en una mena de relat a base de soroll i agressivitat, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei de grups de repartiment de poder. La idea d’enemic substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública com si res. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions de vida, el discurs de l’odi, la indiferència, la massificació i la despersonalització ens menen, al meu parer, a  un col·lapse com a societat. Per això cal refer el país.

Cal superar el condicionament de tot tipus de sorolls, ambientals i interpersonals o relacionals. Cal tornar a posar en valor el silenci. El silenci del qual brolla la pau interior. El silenci ambiental, que vol dir pensar en els altres, com al transport públic o al carrer. El silenci creador sense el qual la vida és pura animalitat despersonalitzada. El silenci que permet la música i no el mer soroll. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, el silenci i les pautes de conducta reflexives costen de portar a terme. Tenim un país sorollós i a més col·lapsat pel que fa a la mobilitat i els serveis, la qual cosa és un desastre sense pal·liatius.   Per tal de refer el país necessitem altes dosis de civisme, d’educació, de respecte als altres, la qual cosa afecta també les institucions. No ens podem instal·lar en una “dictadura operaria” d’anar fent amb tot tipus de soroll sense cap sentit i sovint evitable. Ara que agrada tant de fer moltes obres, totes de cop, els responsables públics haurien de pensar en el mal que això fa a la ciutadania, perquè és una desproporció i una disrupció. Molts volem viure millor, amb més civisme. Curiosament, l’anterior director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat va cancel·lar durant el seu mandat d’un any i mig els programes relatius al civisme. Va aturar per exemple la feina de l’Observatori del Civisme i Valors, com si tal cosa. Com si el civisme no fos una urgència al nostre país. Com si el civisme no tingués res a veure amb la construcció de comunitat. Quan la ideologia et fa perdre les idees, anem a una nova mostra de “molt soroll per no res”.

Paraules de vida. 17/11/2024 (Catalunya Ràdio)

Aquesta setmana parlem amb el president de l'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Joan Lluís Pérez Francesch sobre l'acte d'homenatge al bisbe Joan Carrera que es farà el dissabte 23 de novembre a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. 

El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera

“El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera” (Flama)

El llegat de qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, a debat al Monestir de Sant Jeroni de la Murta “L’activitat pastoral de Joan Carrera va estar amarada d’un personalisme encarnat en les perifèries”

 “El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera". Aquest serà el títol de la taula rodona que tindrà lloc el pròxim dissabte 23 de novembre al Monestir de Sant Jeroni de la Murta al voltant de la figura de qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona durant gairebé dues dècades. Després de la recepció i benvinguda a càrrec de Jaume Aymar, el debat començarà a dos quarts d’onze del matí i comptarà amb les intervencions de Jordi Breu Pañella, Xavier Puigdollers i Teresa Biayna. Estaran moderats per Joan Lluís Pérez Francesch, jurista i director de l’Institut Emmanuel Mounier, entitat organitzadora d’aquesta jornada que també inclourà, entre altres activitats, una visita a la biblioteca del bisbe Carrera, una missa i un dinar. 

Quins aspectes de la vida i obra del bisbe Carrera considera més influents en el seu paper com a referent de personalisme?

La seva activitat pastoral va estar amarada de personalisme, d’un personalisme encarnat en les arrels cristianes de Catalunya, en el món obrer, en les perifèries de la vida de les persones del període que li va tocar de viure. Expressa una vocació de servei integral, mitjançant el foment dels mitjans de comunicació, com en el cas de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, amb una manera de fer amable per a transmetre el missatge cristià.  

Quin missatge principal espera que s’enduguin els assistents a l’esdeveniment sobre el seu llegat?

Sobretot m’agradaria insistir en la sempre necessària predicació del missatge cristià a la Catalunya d’avui, com a terra de missió, on cal reivindicar el protagonisme dels valors humans i cristians per tal de construir un país cívic, educat i amb sentit de transcendència. El personalisme del bisbe Carrera el relaciono amb la idea de la “persona encarnada”, no en abstracte, sinó la persona concreta, en especial els més vulnerables. 

Com s’enllaça el personalisme amb els reptes socials i filosòfics actuals, i en quins temes específics creu que aquest corrent pot oferir respostes pràctiques i necessàries avui en dia?

Penso que el personalisme és una gran perspectiva de pensament centrada en la persona, la seva dignitat, el dret al seu ple desenvolupament, el conreu dels lligams sòlids i transcendents amb la comunitat de què en forma part. Tot això avui està en crisi. Vivim una època de massificació, despersonalització, materialisme, individualisme, que està fent del món un lloc molt millorable. Cal una reformulació de tota la nostra manera de viure per tal de posar al mig la transcendència envers els altres i envers Déu. Avui dominen el malestar i les decisions emocionals sense gaire fonament moral. I això ha de canviar. Cal donar a conèixer el plantejament personalista.

Amb les jornades personalistes programades per al febrer, quins són els objectius principals que l’Institut Emmanuel Mounier té per aquesta sèrie d’esdeveniments, i com espera que contribueixin al debat filosòfic i social a Catalunya i més enllà? 

A banda del programa general del curs, farem l’acte del dia 23 de novembre al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra més en clau catalana i unes jornades titulades “Pensar junts”, al Seminari Conciliar de Barcelona, els dies 14 i 15 de febrer, conjuntament amb l’Asociación española de personalismo i l’Instituto Emmanuel Mounier de Madrid. Volem que sigui una trobada organitzada per tres entitats personalistes que s’alineen per un pensament actual comú, per reflexions des de la mateixa base compatida. En aquestes jornades intervindran representants dels centres de reflexió personalista més importants a Espanya i també de França. El nostre desig és donar a conèixer diferents perspectives del personalisme, com el comunitari, el metafísic, el fílmic, etc., amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta línia de pensament, que entenem té un gran camí a recórrer a Catalunya i al món actual. Pensar la persona és una assignatura sempre pendent.

La plataforma “One Health” i el nostre entorn medioambiental

 https://valors.org/la-plataforma-one-health-i-el-nostre-entorn/

L’Associació d’Amics de la UAB (AmicsUAB) ha organitzat un cicle d’activitats entorn la plataforma One Health. El passat 30 de setembre vaig assistir-hi a la conferència inaugural celebrada a l’Ateneu Barcelonès, on la seva presidenta, la Dra. Maite Martín Ibáñez va explicar els seus objectius i línies de treball. Va recordar que es tracta d’una xarxa d'àmbit estatal que uneix els esforços d'organitzacions col·legials, associacions i fundacions pertanyents a diferents àmbits i sectors, dotant-la del caràcter interdisciplinari i intersectorial que requereix l’enfocament integral de la salut.

Com ens recorden al seu web, el que pretenen és contribuir al trànsit cap a polítiques alineades amb la visió “Una Sola Salut” amb l'objectiu d'assolir un major grau de protecció de la salut de les persones, reduir les inequitats en salut i progressar en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, l’Organització Mundial de Sanitat Animal, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.

De l’excel·lent i experta exposició de la conferenciant em va sobtar que una cosa tan evident i obvia com la bona interacció entre humans, medi ambient i animals per tal de millorar la salut de tots plegats sigui tan complicada i encara estiguem tan lluny d’un alineament acceptable. D’altra banda, es tracta d’una bona pràctica del que s’ha dit “polítiques de la cura”, que té una base científica innegable. En un món on el valor de la veritat s’ha relativitzat al màxim, la política de la cura basada en una idea de salut global posa en valor la veritat científica, objectiva, absoluta.

Per tant, quan els poders polítics i econòmics tiben per forçar decisions incongruents globalment, ens hauríem de revelar perquè ens estan imposant la mentida en el marc d’un el fals relativisme, al servei d’interessos espuris que ens perjudiquen a tots, persones, animals i medi ambient.  Així, ens hauríem d’adonar que la nostra forma de vida actual és insostenible i a més és dolenta per la nostra salut.

Penso en la gran capacitat destructiva de l’ésser humà i l’autoengany de les decisions a curt termini, que generacions futures ja solucionaran si poden, com la crisi climàtica o les pandèmies. La política no té força per a reconduir les contradiccions socials. Ni tan sols mira cap a una altra banda. Deixa fer, en un món globalitzat que supera les capacitats de reacció estatals i supraestatals.

Així, la destrucció generada per la humanitat es converteix de forma estúpida en una autodestrucció de la pròpia humanitat. I molt sovint es fa en nom del progrés. Un progrés, sense cap mena de dubte, profundament decadent. L’home és signe de contradicció.  

 

 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Ara fa un any, el setembre de 2023 la presidència del Congrés de Diputats va permetre que els portaveus parlamentaris es dirigissin a la Cambra en llengües oficials diferents del castellà, abans que s’aprovés la modificació del Reglament del Congrés, fent ús de les potestats de direcció pròpies que l’atorga l’esmentat reglament. D’aquesta manera es va desenvolupar el debat que va acabar en l’aprovació de la reforma del reglament segons el qual es varen introduir com a llengües de treball.

Posteriorment, el mateix setembre de 2023 els grups parlamentaris Socialista, Plurinacional SUMAR, Republicà, Euskal Herria Bildu, Basc (EAJ-PNB) i Mixt van presentar una proposició de modificació del Reglament del Congrés sobre l’ús de les llengües que tinguin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, que va ser presa en consideració pel Ple del Congrés el dimarts 19 de setembre, tramitada en lectura única i aprovada per una majoria de 180 vots a favor i 170 en contra.

En els darrers anys, els diputats catalans —en particular, els que formaven part de partits sobiranistes— han hagut de veure com se’ls retirava la paraula per intentar parlar en la seva llengua o, fins i tot, se’ls expulsava de l’hemicicle. Al cap d’un any de la reforma del reglament del Congrés podem dir que l’ús de les llengües oficials s’ha produït amb normalitat. A diferència dels primers moments, sense conflicte aparent. Els diputats del PP i encara més Vox, però, continuen sent reticents a fer-lo servir. A finals del mes de desembre del 2023, la convocatòria de les primeres comissions parlamentàries va endarrerir l’ús normal perquè s’estava tramitant el contracte per adquirir els instruments necessaris per traduir les llengües oficials a les comissions.

Ara només falta un darrer pas. El mes d’abril, la cambra baixa va treure a concurs un contracte de 12,5 milions d’euros fins al 2027 pels “serveis de traducció, interpretació i transcripció” de les llengües cooficials i el “subtitulat en directe” de les intervencions dels diputats. Això vol dir que encara no es poden presentar documents en les llengües cooficials (de moment, els diputats han de presentar els escrits en les dues llengües). Encara resta aquesta petita implementació, que sembla ser que es resoldrà aviat.

Amb la perspectiva del pas de temps, podem dir que l’avenç és espectacular, i fins i tot amb possibilitats d’ús del català superiors que no pas al Senat -on no es pot emprar al Ple, malgrat definir-se aquesta cambra com de representació territorial. La conjuntura política defineix l’estructura de l’Estat, tot fent de la necessitat virtut.

L’assetjament urbanístic

 Visc un autèntic assetjament urbanístic. Fa gairebé quaranta anys que visc al mateix lloc. Un indret residencial. Estava content del meu entorn, verd, de mirada llarga i arbres, fins i tot animalons com esquirols, conills i eriçons. Davant de casa n’hi havia cavalls. I un camp de futbol del poble.

Un dia varen construir una primera casa, i una segona. Després va venir asfaltar el carrer -el 90 % el pagarem els veïns- i posaren uns arbres que després van treure perquè tenien arrels. Tal com sona. I més tard van posar uns altres, que no feien malbé la vorera. La història dels arbres és curiosa, perquè alguns de la segona tongada han mort però ja no han tornat a posar cap. 

El camp de futbol el van traslladar a un altre indret, i com no, varen fer unes graderies i un entorn de primera categoria, i al costat un pavelló de nassos. Era la dècada dels noranta i si uns dirigents independents allargaven més el braç que la màniga, ja es pagaria al cap de no se sap quan temps. Els diners del comú no són de ningú. 

Es moriren els veïns de l’altra banda. I la seva casa està avui mig abandonada després de set anys. Tenia un jardí, pendent de la voracitat de fons voltors. Construir per destruir.

I construïren tres cases més, davant per davant amb casa meva. L’herència del segle XXI. I poc abans de la pandèmia desenvoluparen un polígon de pisos, que marquen totalment la diferència amb la resta del poble. Un autèntic formiguer a preus prohibitius. Es ven tot. I ja porten quatre fases. Cada vegada la destrossa és més gran. Aquests promotors apliquen uns plànols que es van repetint per fases. Es a l’entrada del poble. Un despropòsit. Els nouvinguts s’esforcen en integrar-se però viuen en un habitat que ha escardat d’arrel el model de poble. Es un formiguer que el podrien haver plantat en qualsevol indret del primer món.

Tornem als promotors. La consolidació de l’urbanisme salvatge, tolerat per no dir promogut per alguns equips de govern de l’Ajuntament -com el cas d’algun regidor il·luminat que ha deixat la seva petjada- em porta a pensar que les coses no són perquè si. L’urbanisme en aquest país -competència exclusiva autonòmica i local- és un mostra de la autodestrucció del propi país. No hi ha res de fora. Tot ens ho fem i fan aquí. 

Els plans urbanístics venen cuinats per Ajuntaments i Generalitat, massa sovint en coalició amb els promotors, els quals un cop aprovats apel·len a la propietat privada per a fer el que volen -pobre Costa Brava!-. Sota l’aparença de participació, s’imposen massa vegades projectes aberrants, que fins i tot si es volen revertir comporten indemnitzacions amb diners públics a promotors especuladors. Un disbarat. 

L’important es especular, invertir i vendre. En una zona on no hi ha ni un servei. Tant se’ls en dona. Als compradors també. Aquests es queixen quan l’Ajuntament per primer cop a la història promou uns habitatges socials a la vora. Un joc de despropòsits. Difícil gestionar tant malestar.

Ara a la cantonada de davant estan fent una altra casa. Visc envoltat d’obres pels quatre costats. M’han canviat el meu habitat. Allò que vaig escollir s’esmicola entre records, enyorança, i un profund sentiment de frustració davant de tanta gent que ha vingut per aquí només per amargar-me la vida.