No tenim dret al paisatge

Avui he passejat per un lloc on passava els estius de petit. Recordo que anava al camp amb els masovers d’una masia. Jo els ajudava i a canvi em donaven vi amb sucre per berenar. Eren altres temps. Fa uns cinquanta anys. Avui, on hi havia aquells camps de cultiu s’està construint a marxes acceleradíssimes una urbanització per a la gent de ciutat, segones residències, xalets per a caps de setmana.

Hi ha canvis del paisatge -com el que comento- d’una gran brutalitat. Considero que és urgent reivindicar el dret al paisatge. El Parlament de Catalunya va aprovar la llei 8/2005, del 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge. Es tracta d’una llei curta, de vint articles i algunes disposicions finals, que en llegir-la he pensat que s’hauria aprovat més per tranquil·litzar la consciència dels gestors públics de l’urbanisme, que no pas com a protecció efectiva del paisatge. Es crea això sí, un “Observatori del Paisatge”. La lògica urbanitzadora, la del maó entès com a expressió del progrés, és de difícil compatibilització amb la del respecte al paisatge; no només la protecció de determinats espais d’alt valor paisatgístic, concepte indeterminat, sinó la construcció respectuosa amb l’entorn, el bon gust, l’estètica, la qualitat de l’edificació integrada al paisatge, etc.

En un país on es permet una urbanització que impedeix la vista d’una església romànica i singular o la construcció d’habitatges socials al costat d’una masia del segle XII, la protecció del paisatge ha passat a ser un valor poc apreciat pels poders públics responsables, els quals estan permetent la destrucció de zones senceres del nostre entorn. El progrés es concep, així, com una allau de construccions arreu, estimulades per l’especulació, l’afany desmesurat de lucre, o la manca de controls efectius dels poders públics. Les grans corporacions immobiliàries mouen de vegades més diners que molts ajuntaments, i per tant es pot afirmar que un pla urbanístic genera més recursos que l’activitat pública derivada dels processos electorals democràtics, amb la corresponent corrupció.

Els arquitectes, psicòlegs, sociòlegs, geògrafs parlen de la necessitat de connectar l’home amb un entorn que li proporcioni identitat, que li atribueixi un context vital, una circumstància. Però la febre constructora ha destruït paisatges i paratges, és a dir, el territori. Molts indrets no es reconeixen. Les obres constants generen un estrès que afecta la qualitat de vida de tothom. Tot i això, hi ha gent que lluita per mantenir el paisatge, i perquè aquells llocs amb nom propi que ens van llegar els avantpassats no siguin destruïts per sempre.

En una economia que depèn tant de la construcció com és l’espanyola i la catalana, cal crear alternatives a la cultura del ciment i de la formigonera, que és una amenaça si es continua fent com fins ara. No hi ha dubte que la construcció crea riquesa i dona feina a moltes persones. El que és preocupant és que es construeix massa vegades sense connexió amb el dret a l’habitatge, com ho demostra la construcció compulsiva, sense relació amb el fet de viure-hi, per a la revenda, per a la inversió, o com a estricte luxe de vacances de pocs dies l’any. Mentrestant, hi ha un enorme dèficit d’habitatges, en especial per a joves, els preus de compra o de lloguer són elevadíssims i les hipoteques no ens deixen dormir tranquils. I això em resulta repugnant.

Pensaments d’estiu

 Quin gran llibre ha escrit en Joan Safont, tot rememorant l’estiueig de personatges d’ahir, que han estat referents de la nostra cultura! Estiuejar era una cosa molt diferent del concepte actual de “fer vacances”. No calia anar gaire lluny sinó més aviat trobar la pau, la tranquil·litat i la fresca. Era en gran part sortir de la ciutat per anar al camp. I descansar. Per exemple, anar a La Garriga a no fer res, com el cas d’Eugeni d’Ors.

Avui, associem les vacances amb grans viatges, normalment massificats, producte d’interessos de la industria de l’oci. Quan més lluny millor. I una part és explicar el que hem fet a la tornada, en una mena de competició o allargament de les vacances per mitjà dels records. Cada vegada els grans viatges es van deixant de banda, per tal de cercar la desconnexió i el descans real, autèntic objectiu del període estival no laboral. El mes d’agost -o el de juliol- com a mes de vacances es fracciona en setmanes diverses al llarg de l’any. Si es pot.

Desitjo que tothom descansi tant com pugui, però que descansi. Pel seu bé i de tothom. No sempre es fàcil. En la cultura de la precarietat, on ens han instal·lat, no es possible fer grans plans, i si ja és una aventura arribar a final de mes, fer vacances i descansar sembla un gran privilegi.

Descansar és un fet relacionat amb la forma de vida. Avui, les màquines ens marquen el ritme vital. Màquines de tot tipus, amb els seus corresponents sorollets: mòbils, ordinadors, forns, cuines, microones,… a dins i a fora de casa. Per exemple, tots els vehicles que fan soroll quan van cap endarrere. Pit, pit, pit. Cal avisar la gent.

A l’estiu podem observar també els cossos a flor de pell. Em crida l’atenció el fenomen dels tatuatges. No un petit tatuatge, no. Cossos sencers pintats, tunejats per la tinta. Es una moda dels darrers anys amb un èxit sorprenent, que ha captat moltes voluntats. Em desborda. Una societat sense límits, guiada pels patrons de moda, esdevé un perill, perquè no és cert que la vida sigui així. Els tatuatges no s’esborren.

I es que avui domina una concepció de la vida, segons la qual un ha de tenir dret a tot. Sense límits aparents. Amb l’argument d’anar guanyant drets ja tenim aquí el dret a l’avortament, el dret a l’okupació, el dret a tatuar-se com un espantall, el dret a aprovar una assignatura, etc. Només drets. I dret a tot. Avui no s’accepta fàcilment que hi ha coses que no es poden assolir, com l’eternitat o evitar la mort. I això es gestiona malament, en especial per la joventut, no acostumada a viure amb la idea dels límits.

Penso que necessitem més responsabilitat en tots els àmbits de la vida. També a la política. I treballar des dels límits. La vida de veritat es perifèria, dificultat, lluita, esperit de superació, sentit de realitat. I tot això suposa treballar la capacitat de convivència, la submissió a procediments, amb molt de respecte als altres. El problema és que hi ha gent que no respecta aquest plantejament i imposa les seves condicions, prohibicions, normes, estils de vida. Per això la democràcia com a forma de vida comporta unes regles de funcionament. Però també un procés obert al pluralisme per a canviar i actualitzar les condicions de vida. El gran problema de la democràcia és que les persones siguin demòcrates. El gran problema de la vida és ésser conscient de la pròpia humanitat, necessàriament vulnerable i finita.

La Rosa de Puiggraciós.

 

Diumenge a la matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia abans em varen avisar que estava a punt de morir.  El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase:  “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el silenci es va fer present.

La germana Rosa ha estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se a la casa del costat del Santuari.  Des d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat. Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau, estimació i caritat.

El Santuari de Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot arreu.

Jo m’hi vaig incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell. Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.

El consell es va acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana. Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que he conegut mai.  

Parlar amb ella era entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.

Rosa Julibert i Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.

 

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del personalisme

Pròleg al llibre d'Albert Llorca Arimany, Converses a redós del  personalisme, Barcelona, maig 2023. 

Es per a mi una gran satisfacció prologar aquest llibre de l’amic i company Albert Llorca Arimany, qui ha estat president de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya entre els anys 2015 i 2022, tot substituint al president fundador en Josep Lluís Vazquez Borau (2001-2015). Jo inicio la meva presidència amb l’esperança de continuar la tasca de donar a conèixer el pensament personalista comunitari. Aquesta feina la farem, però, conjuntament els companys i companyes de l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya, mitjançant la col.laboració amb les institucions amb les que hem treballat fins ara, i oberts a noves sinèrgies.

En aquest llibre trobareu una mena de memòria d’una part de l’activitat feta i que volem continuar: el Reconeixement Mounier a persones i entitats que testimonien aquest personalisme, dins una visió transcendent de la vida, com a creadors de comunitat, a la que segueix una segona part en la que es recullen les entrevistes de l’Albert Llorca publicades a la revista Calidoscopi a persones lligades tant al Reconeixement Mounier com pel fet de ser rellevants des de la perspectiva del personalisme comunitari a casa nostra.

Considerem vital recapitular els dos àmbits d’actuació anteriors i recollir-los en el present volum. A més, voldria recordar ara altres activitats que hem dut a terme durant els darrers vint anys: les “Aules Mounier” al Seminari Conciliar de Barcelona, els cursos a la llibreria Claret (“Persona i Comunitat”) -els darrers anys per videoconferència- així com els seminaris impartits gràcies a l’acollida de Cristianisme i Justícia. A tothom que ha fet possible les nostres activitats, moltes gràcies!

Després de vint anys d’existència ens plantegem continuar el nostre paper recercador, divulgador i diseminador del personalisme. Entenem que la filosofia personalista fonamenta la millora de la societat, per tal de fer-la més justa i solidària, perquè es basa en valors sòlids com ara l’amor cívic, la transcendència, l’espiritualitat, la cura de l’altre i de l’entorn, la compassió, la misericòrdia, la responsabilitat, el sentit del deure, el respecte als drets humans, o l’opció preferencial pels pobres, desvalguts i vulnerables. En definitiva,  el personalisme ens dota d’un conjunt d’eines que ens han de permetre lluitar contra xacres com el materialisme, el consumisme, l’individualisme, la inconsciència, la massificació, la despersonalització, la indiferència, que afecten la configuració social.  Des del personalisme comunitari volem lluitar per una nova humanitat, on la societat es pugui transformar en una comunitat de persones més liure i justa.  Es aquesta una tasca sempre inacabada, que cada generació ha d’entomar.

D’avant d’aquest panorama – i amb el bagatge dels vint anys d’experiència- de cara al futur immediat potenciarem línies de treball com les següents:

L’espiritualitat i el sentit de transcendència en la vida social i política per tal de construir una comunitat més humana.

La fraternitat i la cultura de la cura com a paradigma polític

L’ amor i l’amistat cívica com a creadors de comunitat

La lluita contra la tirania tecnològica i l’exclusió social.

La legitimitat dels poders públics i la responsabilitat social de la persona

La civilització i la barbàrie al món d’avui

I pel que fa a propostes concretes, volem fer una mena de diccionari de personalistes, amb especial referència a autors catalans. Necessitem els nostres “classics”, per a que ens esperonin a noves reflexions. Volem reconnectar-nos amb la joventut, seguint les passes de Mounier al Manifest al servei del personalisme (1939). Adaptarem les reflexions personalistes a l’actual món digital. I continuarem la internacionalització, atès que és imprescindible l’aliança de qui treballa des de premisses similars, per a sostenir una globalització de l’esperança.

Ens ubiquem avui en un món complex, que no pot tenir respostes senzilles, i en una crisi d’humanitat, on la vida en moltes ocasions és una gran tragèdia, amb guerra, exclusió social i violència de tot tipus.

La desvinculació de la comunitat i l’absència de valors col.lectius sòlids ens connecten al gran problema del relativisme moral. Cal refer la bastida sobre la que es construeix tot l’edifici social, amb elements objectius que fassin possible democràticament la definició de l’interès general o el bé comú. Cal tornar a posar la reflexió i l’acció humana en la construcció de la comunitat. El personalisme comunitari té per tant una gran càrrega política, de construir el país, de crear lligams transcendents. Aporta una cosmovisió sobre l’ésser humà i el seu encontre amb l’altre. Com s’ha recordat no fa gaire: “ningú no se salva sol”.

Sostenim una nova civilització, una “civilització personalista”, producte d’una revolució espiritual, fonamentada en la vocació de transcendència, vers Déu i els altres.

A les pàgines següents trobareu paraules sàvies, viscudes, de moltes persones que ens han acompanyat durant els darrers anys pels viaranys de la vida. Us desitjo una lectura profitosa.

 

Barcelona, 10 d’agost de 2022.

 

 

 

A l’amic Jordi Porta, amb agraïment.

  https://www.catalunyacristiana.cat/a-lamic-jordi-porta-amb-agraiment/

Vaig conèixer en Jordi Porta l’any 1985. Dirigia la Fundació Jaume Bofill, una entitat que va dirigir trenta anys (1971-2001). Recordo llargues converses al seu despatx, lluminós, sense taula per mig. La seva estada a Nanterre i la vivència del maig de 1968 francès em van resultar especialment interessants. Seriós i reflexiu però afable i cordial, va ajudar molta gent a fer recerques en l’àmbit de les ciències socials. Un referent. Catalanitat, reforma social, valors humans, en aquestes àrees ell sempre hi era.

Quan va deixar la Fundació Jaume Bofill va encapçalar una candidatura renovadora a Òmnium Cultural, entitat que va presidir del 2002 a 2010, acompanyat de moltes persones que han marcat un abans i un després, i que posà els fonaments de l’actual activisme social. I vàrem coincidir. Després va liderar el Centre UNESCO de Catalunya de 2010 a 2014 on també vàrem col·laborar en alguna iniciativa

El seu escoltisme estava en la base de l’activisme social amarat de cristianisme. Va ser president de l’entitat “l’Opinió catalana” de reflexió sobre la Catalunya del segle XXI. També va participar al Centre d’Estudis Jordi Pujol i va ser president de la Fundació Enciclopèdia catalana (2011-2016).

Va rebre moltes distincions, com ara la Creu de Sant Jordi (2010) o la Medalla d’Honor de Barcelona (2011). El 2013 va rebre el Doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una laudatio pronunciada pel seu amic Josep Maria Vallès i Casadevall. De la seva etapa de Síndic de la UAB recordo reunions per tal de solucionar queixes presentades, quan jo ocupava un càrrec similar a la Facultat de Dret.

A la lliçó en rebre el doctorat honoris causa abans esmentat, concloïa: “És cert que la preparació universitària és fonamental en una societat que hem anomenat societat del coneixement, però també cal dir que la gent que ens va abocar a la crisi era gent, en general, professionalment ben preparada. El que li mancava és probablement exigència moral i compromís amb la societat en conjunt. També caldria, per tant, treballar a la universitat els valors ètics que permeten la convivència responsable amb els altres en una societat globalitzada i cada vegada més interdependent. Esperem que tots hi posem el nostre gra de sorra”

En Jordi Porta i Ribalta ha estat un gran activista social. Un home de fortes conviccions i de gran sentit de la responsabilitat social de les entitats on hi participà -moltes més de les que he ressenyat aquí. Un home “en sortida”, al servei d’uns ideals sòlids. Una persona sempre disposada a ajudar i a fer camí plegats.

Qüestionari sobre les eleccions municipals al Vallès Oriental (El9Nou 2/6/23)

Perquè ERC ha rebut un vot de càstig tant gran, fins i tot en municipis on havia tingut una còmoda majoria, en alguns llocs absoluta, com Caldes, la Roca, l'Ametlla, Llinars, Sant Pere de Vilamajor o Martorelles? 

Hi pot afectar la situació a la Generalitat, però també qüestions locals en cada cas. També la política de col·laboració amb el govern central. I la tensió en el si del moviment independentista. Tot plegat pot haver generat una desconfiança tant per la banda de l’independentisme com del votant d’esquerres. D’altra banda, una part de l’abstenció pot haver estat d’antics votants d’ERC.

 

L'ensorrament d'ERC a la Garriga i la davallada a Cardedeu poden respondre a fets puntuals com la implantació del sistema de recollida porta a porta?

Dades com les que dius poden ésser determinants com a problema local. En el cas de la davallada d’ERC considero que cal tenir en compte també la baixa participació, com a fenomen general i més en concret una certa desmotivació i fins i tot confusió del votant independentista.

 

Perquè el PSC es manté a Granollers i Mollet tot i haver presentat candidates noves que han rellevat alcaldes històrics?

Aquest és un cas molt típic del PSC: preparar la població amb un alcalde que no tan sols és candidat sinó alcalde en exercici quan es fan les eleccions. Sempre ha funcionat bé. És el “model Clos”. El PSC té una gran estructura d’assessorament electoral i de comunicació política que estudia la situació i sap encarrilar el vot, i més ara que hi ha hagut un cert retorn de votants al cau socialista, després de la desfeta de C´s.

 

Perquè el PSC manté i fins i tot reforça majories estables als seus feus tradicionals?

Podem considerar que els votants de C’s han tornat en part al PSC. A banda hi ha la tendència de vot socialista que s’ha ressituat a l’alça en molts pobles i ciutats. Es considera per amplis sectors el vot més útil, a banda de no poder ignorar el manteniment d’estructures de poder captiu durant decennis, la qual cosa no facilita l’alternança en el poder.

 

Perquè el PSC fa el tomb a Cardedeu i es posa com a primera força tot i presentar un candidat poc conegut?

La marca pot fer molt, i la reorganització del vot, juntament amb l’abstenció que castiga les altres forces.  

Perquè ERC, a diferència de la resta de la comarca, puja i es posa com a primera força a Parets (tot i que no podrà governar pel pacte PSC-Sumem)?

Aquí suposo que els condicionants locals en fan molt, el candidat, el tipus de campanya, que poden arribar a ésser més determinants que no pas les sigles o les tendències generals de Catalunya. Tot i així, l’empat en escons amb el PSC no es pot ignorar, com a dada que expressa la tendència general.

 

Perquè en llocs com Granollers, el PP suma dos regidors quan no ha fet ni campanya i el seu candidat ha passat sense pena ni glòria?

Els estudis demoscòpics ens expliquen que en ocasions quan es detecta una tendència de vot no cal fer gran cosa. Ha passat en altres ocasions, en diferents tipus d’eleccions. Es vota un canvi o diferents maneres de fer, o s’expressen determinades ideologies, sense complexos. D’altra banda, la correlació de forces guanyadores deixen una resta superior al 5% de vots que fa entrar en el còmput d’escons. Em sembla encara més remarcable l’entrada de Vox. Però el més destacable a Granollers és la consolidació de la tendència guanyadora del PSC, amb majoria absoluta i concentració del vot al seu favor.

Perquè desapareix, pràcticament Cs?

Es donen diversos factors. La primera pregunta que ens hem de fer és perquè es va crear com una opció antinacionalista en gran part propiciada pel poder econòmic establert, sense estructura territorial. Interessava tenir aquesta plataforma, però més centrada en les eleccions generals i autonòmiques. I s’ha anat desmuntant com un castells de cartes. La desaparició progressiva de C’s penso que és deguda a un abandonament de les elits, una mort lenta, que demostra que ha estat un instrument artificial, que ha obert la porta a Vox, ha reorganitzat el vot al PP, i també a retornat el vot a un PSC metropolità.

Perquè Junts manté (tot i que amb alguna davallada) les seves alcaldies, però a Granollers s'enfonsa?

A Granollers, com he dit, la formula candidat-alcaldessa ha funcionat a la perfecció, juntament amb una bona herència. Hi ha gent que vota la marcs Junts, que ara ha guanyat el seu pols amb ERC dins el calador de l’independentisme. I sempre tenim les qüestions estrictament local, que també condicionen. A Granollers el candidat de Junts ha dimitit per haver fracassat. Potser l’abstenció tan important ha condicionat el resultat.

Perquè Granollers Primàries duplica resultats a Granollers?

És un cas singular dins l’espai independentista. La gent l’ha vista com una opció fresca i no afectada per les tensions entre ERC i Junts.

Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA). Utopia o solució per a la cosa pública local?

 Pròleg al llibre d'Isidre Llucià i Sabarich: Àrees Bàsiques Administratives (ABA).

Es per a mi una gran satisfacció prologar el llibre de l’amic Isidre, no tan sols perquè suposa  veure el seu treball doctoral publicat sinó per la constància de l’autor en l’anàlisi del que anomena “la cosa pública local”. Es aquest un tema cabdal per tal d’analitzar les competències dels ens locals a Catalunya i en especial llur dimensió, mitjançant la creació de les ABA (àrees bàsiques administratives). Això comporta una crítica contundent a l’actual sistema d’organització municipal i de règim local, per ineficient, ineficaç, a més de confús i per damunt de tot desconeixedor de l’ ”esperit del dret públic de Catalunya” en la línia de juristes com  Eiximenis o Maspons i Anglasell.

Teniu al davant una proposta que és un autèntic canvi de paradigma en relació al dret vigent, estructurat a partir de les bases estatals espanyoles i el desenvolupament normatiu autonòmic.  L’autor pensa en una lògica nacional catalana i en un escenari utòpic, en el marc del procés de construcció d’una futura república catalana. Utòpic aquí vol dir allò que no existeix encara però que justifica totes les reflexions que trobareu en el present volum. Es l’anàlisi d’una realitat que no agrada des del desig de refer totes les costures. Cal començar des d’avui mateix un camí que es transita cada dia, que es coneix i es pateix.

L’autor en efecte té un coneixement directe del món municipal català com a secretari d’ajuntament. Gaudeix de molta experiència -més de quaranta anys- i arriba a la conclusió de que no anem bé. Afirma que avui domina una concepció en la que es dubtosa la finalitat de satisfer els interessos generals, una situació en la que domina la partitocràcia i els interessos sectorials. La institucionalització del servei públic deixa molt que desitjar. En paraules de l’autor, “el model és molt lluny d’estar al servei del ciutadà, i de la societat, de forma eficient, eficaç, simple, garant de l’interès general i respectuós amb la seguretat jurídica”. D’altres característiques que en destaca del model actual són ”presidencialista, burocràtica, hiperreglamentada, tècnicament gens àgil i políticament allunyada del ciutadà”. Tot plegat comporta que cal revisar-ho tot i defensar un model nou.

Es proposa la transformació de la planta municipal tenint en compte que la majoria de municipis (un 87%)  del país són petits, amb menys de deu mil habitants, amb totes les insuficiències que això comporta. I amb totes les servituds i dependències que suposa. En el treball traspua una crítica al centralisme barceloní i d’altres grans àrees metropolitanes i al manteniment d’un model que fa anys sabem que és inviable. Aquesta és una bona raó per a propugnar les esmentades ABA, no tan sols per qüestió de dimensió i capacitat de gestió sinó també per tirar endavant una nova manera de fer, que no cal que sigui tant deutora de l’època de la transició política, que sigui sobretot innovadora, i que tingui encaix amb l’actual ordre constitucional.  

En efecte, el Dr. Isidre Llucià i Sabarich creu que les coses poden canviar, si hi ha voluntat política, des d’ara mateix. Amb aquesta finalitat ens presenta models de dret comparat ben diferents, que poden servir d’inspiració. Ens posa sobre la taula la necessitat de gestionat la representació d’interessos professionals o associatius juntament amb els polítics o generals. Configura un sistema de gestió pública on la política i l’administració no estiguin diluïdes una en l’altra. Defensa un sistema electoral més proper a la persona, on els representants retin comptes davant els representats seguint el model tradicional català de “purgar taula”.

Aquest llibre planteja provar escenaris nous, perquè fins ara poc de nou s’ha provat. S’ha actuat massa a remolc dels marcs establerts, de forma poruga o potser covarda. O potser acceptant que no cal canviar l’actitud, la mirada, els gestos i les normes. Això ja no és de rebut, segons l’autor.

Al llibre es plantegen diversos àmbits als quals cal donar resposta: la participació dels ciutadans, un model territorial sostenible i racional, l’articulació representativa del teixit associatiu, un model de govern i sistema electoral local adaptat a les exigències actuals i una acció política local concordant amb el model que es postula. La recerca aporta un significatiu estudi del dret públic català originari, anterior al Decret de Nova Planta, i una proposta evolucionada d’aquest dret aplicat a les circumstàncies d’avui en dia. Tanmateix, es deixa obertes importants línies d’investigació de cara al futur, que justifiquen l’existència d’agrupacions de juristes com el Col·lectiu Maspons i Anglasell, que volen aprofundir amb rigor en el dret públic català originari, així com en la seva aplicabilitat avui dia, juntament amb la proposta de concreció del mapa municipal a Catalunya en el marc d’un model territorial estable estrictament català o la millora significativa de la democràcia participativa en la “cosa pública local”.

Cal fer notar que el dret públic català originari és absolutament desconegut i ignorat en l’actualitat. Com a conseqüència, cal treballar per la possibilitat d’una actualització que pugui donar lloc a condicions d’aplicació reals avui dia. La importància del treball que teniu a les mans rau en el fet que a partir del dret públic català originari i a través de models comparats, es postula una proposta política nova per a la “cosa pública local” des d’una perspectiva poc tractada a casa nostra. En definitiva, ens trobem amb un treball en el que és fa una proposta integral per tal de revifar un cos malalt. Una proposta en la que l’estudi i l’experiència son els seus fonaments, centrada en la lluita pel bon govern, la transparència, la bona fe en la gestió pública.

Per acabar voldria esmentar dos aspectes especialment preocupants. El primer, el sectarisme en la gestió dels afers públics locals, aspecte en el que els partits polítics i les agrupacions electorals independents sovint han segrestat la defensa del bé comú i s’han apropiat de les institucions públiques en una lògica perversa de majoria-oposició.  El segon, l’infrafinançament recurrent dels municipis, que deixa la porta entreoberta a la corrupció, com ens demostra la pràctica dels darrers decennis.  

En la “cosa pública local” cal repensar-ho i refer-ho tot, com a mínim tot el que no funciona bé, que és molt. Cal que elevem la mirada i imaginem nous escenaris, al servei de les persones i del país, com es fa en aquest llibre.