En el marc de la concepció inquisitorial i
totalitària de la constitució que sostenen els grans partits espanyols, i que
expressen les institucions centrals, liderades pel Govern i pel Tribunal
Constitucional, qualsevol iniciativa catalana relativa al procés sobiranista i
a la celebració de la consulta fixada per al 9 de novembre, topa amb un frontó
rere un altre. El passat 8 d’abril el Ple del Congrés dels Diputats va negar la
possibilitat de transferir la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Una
institució que hauria de ser “general” per a tot l’Estat, s’ha comportat amb
total predictibilitat com a només central, excloent i per tant apuntant-se a la
munió d’institucions que generen
desafecció a casa nostra. Cap mostra de comprensió, ni tan sols argumental, de
gairebé tres-cents dels tres-cents cinquanta diputats.
Enlloc es diu que no es pugui fer aquesta cessió de
la competència via art. 150.2 CE. Es un tema legal, d’una llei feta el 1980. La
mateixa que es va canviar per a permetre la mutació constitucional per la qual
Andalusia accedí per la via ràpida a l’autonomia. Però en el cas de Catalunya no
es vol. Es va entrar igual com a es va sortir. El Congrés va esdevenir un
búnquer inabordable per a la política, un Parlament on les idees i sentiments
difícils no es podien tractar. El nacionalisme espanyol enfrontat al
nacionalisme català, un “xoc de trens”, de representativitats, de concepcions
de la política, la democràtica contra la inquisitorial.
Es va tancar una porta més. Però el procés
sobiranista i la consulta avancen. Els ciutadans, també els catalans, ens
mereixem alguna resposta de les institucions amb seu a Madrid, a banda del
rebuig a qualsevol iniciativa. A la democràcia li diuen allí “órdago” i
“desafio”. No hi ha manera. Però els ciutadans de Catalunya que majoritàriament
han donat suport al procés sobiranista no poden ésser uns paries, uns exclosos de
les regles constitucionals sense més, quan aquestes no diuen res explícitament.
Alguna resposta caldrà donar a la voluntat popular d’una part considerable del
poble de Catalunya que planteja canviar les regles de joc, i que està cansat
del joc brut, estatut retallat i tot tipus de negatives incloses. Ens han sacralitzat
la constitució per a no fer política.
Ara el Parlament de Catalunya anirà a fer la llei
catalana de consultes i també la perseguiran. Tot serà inconstitucional. Millor
dit, provocaran que sigui inconstitucional, perquè no ho és en origen res del que
es fa. La consulta pot ser i és constitucional. El dret a decidir hi cap dins
una lectura lògica de la constitució vigent... Però no volen. El Tribunal
Constitucional el primer, convertit en corretja de transmissió
d’interpretacions inquisitorials, tot i que la patata calenta que li ha passat
el Govern central li crema i ja va dir a la darrera sentència que cal fer
política, que cal trobar solucions, que n’hi ha, dins la constitució.
He de dir que estic observant atònit com s’esdevenen
els fets. Però no m’estranyen, per la manca de cultura democràtica de les elits
polítiques i econòmiques espanyoles/madrilenyes. Plurinacionalitat, res de res.
Sobiranies compartides, tampoc. Tirania de la majoria, tota. Manca
d’integració, absolutament. En definitiva, inutilitat de les institucions,
teatralitat, excés de negativitat en els discursos on cadascú parla per la
pròpia parròquia, i si encara no en tinguéssim prou, remissió retòrica a la
reforma de la constitució. Quan les institucions públiques entren en col·lapse,
i no responen ni a les expectatives ni a les demandes socials plantejades,
s’allunyen de les persones i van desapareixent difuminades a l’horitzó... Per
quan la política?
