Vivim temps convulsos, amb molta
desesperança. Els mitjans de comunicació ens ho recorden cada dia:
desnonaments, polítics nefastos que s’aprofiten de les circumstàncies,
corrupció, finançament il·legal de partits polítics, abús de les instàncies de
poder, negativisme arreu de proporcions colossals. Espanya i Catalunya han
arribat al col·lapse institucional, identitari, econòmic i ètic.
Ser espanyol és avui el primer
problema dels espanyols. I ser català esdevé un problema greu, en part perquè
hi ha qui no et deixa ser-ho, així de directe. I malgrat tot, cada dia hi ha
gran quantitat de gent que s’aixeca, lluita i dona testimoni de les ganes de
donar la vida per als altres. Com els amics de tantes organitzacions
humanitàries sense les quals la vida de molta gent esdevindria encara més
infern del que és.
Avui em vull recordar
especialment dels milers de voluntaris, que des de diverses estructures dels
anomenats segon i tercer sector, treballen per als més desvalguts i desafavorits,
per les persones que més pateixen, per a
gent que els han robat el més profund del seu ésser.
Hi ha molta gent anònima, la
feina de la qual és absolutament transcendental per ajudar els altres.
Ja n'hi ha prou de missatges
negatius, d'insistir dia rere dia en fets anomenats noticiables que no ens
aporten cap solució. Ja n'hi ha prou de xerraires que ens sobreexposen al
desànim individual i col·lectiu. Necessitem formes renovades d'opinió amb
fonaments morals, i més acció útil, per ajudar tothom qui sofreix, i mirar de
sortir del pou. La resta de temes, no ens interessen, són sobrers, formen part
del passat que volem oblidar i sobre els que algun dia caldrà fer justícia.
