CONSTRUIR EL DRET A LA PAU

El món està ple de guerres. La guerra segueix essent un instrument de la política –la necropolítica-. Això no pot ser admès des dels paràmetres democràtics ni del respecte als drets humans perquè implica la destrucció d’un demos. La democràcia requereix la vida, no la mort. En aquesta lògica ens cal treballar de valent per tal d’impedir que sota els arguments de la geopolítica es mati impunement a persones innocents. Necessitem formular el dret a la pau, en el marc d’una cultura de la vida.

La pau com a concepte té molts matisos. Així, en un sentit ètic, és molt més que l’absència de conflicte; és un estat d’ànim, una manera de viure. És la condició fonamental per a una existència humana digna i plena, essent el seu grau màxim la pau espiritual, la que brolla de les consciències i inspira tota la nostra vida. Només hi haurà pau si les persones són pacífiques.

La construcció jurídica del dret a la pau difícilment arribarà a donar resposta a aquesta profunda exigència de l’ànima. Els juristes, però, sí que podem contribuir a la construcció del dret a la pau en aspectes que afecten l’ordenació de la convivència social. Així, podem aportar elements per tal que els drets i els deures cívics siguin realment interpretats en benefici de la llibertat individual i col·lectiva. La lluita per una cultura de pau i per un dret a la pau, serà quelcom connectat amb la defensa de la justícia, perquè no hi ha pau sense justícia, com es recorda sovint.

Els juristes tenim davant nostre el repte de fer front i donar respostes al gran problema de la humanitat, que és també el problema de la política, és a dir, la convivència social. Conviure és difícil, com es recorda sovint. Fins i tot es parla de coexistir, com un grau de menor implicació. En tot cas, el que ens ha d’interessar a tots és limitar racionalment  la violència, la guerra, els assetjaments, les intromissions il·legítimes en la vida dels altres, i especialment del més febles o desafavorits.

La pau té, en conseqüència, múltiples manifestacions. És personal i col·lectiva. La pau comporta poder viure amb una tranquil·litat existencial, sense molèsties de terceres persones ni de l’Estat. Però els avenços de la civilització per a construir un poder públic ordenador de la convivència, mitjançant el dret, no han arribat amb gaire èxit als nivells supraestatals. Els Estats mantenen habitualment una força coactiva per tal de fer respectar un ordre de convivència legítim, que ha mostrat la seva eficàcia al llarg de la història, sense oblidar els fracassos que també s’han donat, com en els casos de cops d’estat, màfies paramilitars, revoltes i desobediències civils, crisis constitucionals, que han repercutit negativament en la tranquil·litat ciutadana. En tot cas, una de les justificacions clàssiques de l’Estat és el manteniment de la pau social. Un Estat que no respongui a la necessitat d’ordenar la convivència i garantir un mínim de pau social (entre altres mecanismes, mitjançant el dret) és certament inútil.

Ara bé, més enllà de l’Estat les coses són més problemàtiques. L’absència d’un ordre supraestatal sempre ha comportat grans inseguretats, com destacà Kant, en el seu Tractat de la Pau perpètua (1795). Els Estats han recorregut a la guerra, en ocasions fins i tot com una continuació de l’acció política. La història de la humanitat és la història de guerres, moltes entre estats o entre blocs d’estats. D’altra banda, l’ensenyament de la història parteix de períodes que els llibres divideixen segons les guerres (així es parla del període d’entreguerres, de la segona postguerra mundial, o de la postguerra civil espanyola). El nostre cervell està acostumat a mirar de comprendre el passat i fins i tot el present a partir de la “normalitat” de la guerra. La guerra apareix com el gran criteri ordenador de la història. L’ordre internacional té moltes més dificultats per imposar-se que no pas en l’àmbit intern dels Estats, si més no  a occident. Els grans Estats segueixen manant, imposant llurs decisions en els organismes internacionals, i com s’ha vist en la crisi d’Ucraïna, si cal s’imposa la guerra sense gaire contemplacions.

Davant d’aquesta situació fa  anys que es reivindica una cultura de la pau i una educació per la pau. A l’Estat espanyol podem celebrar la fi del servei militar obligatori gràcies a l’impuls social pacífic de milers d’objectors de consciència i fins i tot d’insubmissos, que varen plantar cara al propi Estat d’una manera insòlita si ho comparem amb els Estats del nostre entorn. L’Estat espanyol,  tot i reconèixer finalment aquest fenomen, no li va fer gens de gràcia,  i no ho va considerar majoritàriament com un dret, sinó mes aviat com la exempció d’un deure, en contra de les demandes d’aquells que consideraven que es tractava de l’exercici del dret a la llibertat de consciència.

En l’actual conjuntura internacional, penso que cal revitalitzar la lluita per aquesta llibertat de consciència enfront de les decisions dels poders públics. El dret a la pau hauria de ser un dret de tot ciutadà de poder-se oposar a participar en guerres per raons de consciència. El dret a la pau l’hauríem de poder exercir totes les persones (homes i dones) nacionals i estrangers, com l’element bàsic d’una ciutadania mundial, com un dret inherent a la condició humana, com ho és el dret a la vida. Viure en pau i que ens deixin en pau: aquest és el contingut que hem de defensar.

Penso que si el dret a la pau es reconeixes en els textos constitucionals o en tractats internacionals en matèria de drets humans de manera efectiva -tenim el cas de Colòmbia en ple conflicte armat que ha passat de ser un dret nominal a una certa efectivitat- , s’obririen les portes a una nova manera de fer política d’acord amb els paràmetres civilitzats de l’Estat de Dret. A hores d’ara pot semblar una utopia, però crec que és una fita lloable dins la cultura de la pau. Aleshores ja no es podria pertorbar la tranquil·litat existencial dels ciutadans amb total impunitat, apel·lant a conceptes abstractes i sobretot els dirigents polítics haurien d’esforçar-se més per tal de fer política sense guerres.  D’aquesta manera, la qualitat de la democràcia donaria un gran pas endavant i la política esdevindria bastant més humana. Encara ho tenim tot per fer.

 

Com trinxar el Vallès no hi ha res

Visc al Vallès Oriental. Treballo al Vallès Occidental. Soc de Barcelona. Aquest és el meu  radi d’acció per als desplaçaments habituals. Condemnat a mourem en vehicle privat,  perquè hi ha poc transport públic competitiu. Les meves vies de referència son la C-17 i  l’AP-7.
Cada dia observo com les carreteres estan plenes a besar, en un caos dantesc. La gent amb molta paciència ho aguanta tot. Un pensament: ja poden fer moltes ampliacions, posar més carrils, que no servirà per a gaire. Hi ha colls d’ampolla que no es toquen, i que afavoreixen la retenció i les cues. D’anada i de tornada la corrua de vehicles és espectacular, normalment de molts quilòmetres. A aguantar-ho tot.
La carretera s’omple de camions a tothora, la qual cosa genera encara més perill. I després de la pandèmia de la Covid-19 han augmentat els accidents. Sembla que hem sortit tots plegats força més estúpids. No recordem res del que hem passat. Però ens ha marcat. Nervis, ansietat, dèficits d’atenció. Més perill.
El procés per aprovar els pressupostos del 2023 ha estat laboriós, i finalment l’acord entre ERC, Comuns i PSC afortunadament ho ha fet possible. No entenc el paper de Junts, però de moment sembla abocat a la irrellevància com a mínim en aquest punt, obsessionats en marcar diferències per a justificar la sortida del Govern de la Generalitat. Encara entenc menys el paper del PSC demanant el Quart Cinturó. Fa trenta anys que lluitàvem en el territori perquè això no fos possible. I ara els socialistes es despengen d’aquest statu quo. Penso que cal reordenar les vies interurbanes al Vallès Oriental, descongestionar-les, evitar el pas de camions arreu. Però d’aquí a proposar aquesta provocació em sembla una desproporció. Es curiosa aquesta fixació en el Hard Rock i en el Quart Cinturó, així a l’engròs, aprofitant-se de la feblesa d’ERC.
Cada dia que faig cua penso que el problema de la mobilitat no tenen solució, per la senzilla raó que tot passa per la carretera. Els serveis públics són pràcticament inexistents, i no són competitius. No cal dir res de rodalies de RENFE i encara menys del transport de mercaderies per tren. Fa riure, per no plorar. Aleshores ja tenim el camió arreu. I el cotxe arreu. Trinxar el Vallès té el seu sentit polític, perquè és producte de la democràcia de grups d’interès i de pressió que tenim. La tercera pota son les constructores, que van plantant edificis arreu. Ja tenim el cercle tancat: construir molt per poder fer carreteres i omplir-les de vehicles privats i així portar les mercaderies en camió. Ens han abocat a aquesta forma de vida, a aquest habitat. Ni sostenibilitat ni respecte al medi ambient, ni paisatges. Tot està subordinat a la triada esmentada. En una economia tan dependent de l’obra pública i privada, no tenim cap alternativa. A trinxar territori! Abans o després es l’únic camí.
Ara s’acosten les eleccions municipals. Algunes formacions polítiques locals exposen llur indignació per haver obert el meló del quart cinturó. Serà un punt que es debatrà en els acords preelectorals i postelectorals. No sé quin és el traçat exacte, però ho han tornat a fer. I així s’han clarificar les posicions, que estaven somortes. El PSC sosté la necessitat de la infraestructura, amb suport d’alguns ajuntaments. No la majoria. En general planteja força oposició des de fa trenta anys.
Ajuntaments, Generalitat, Estat, partits polítics, entitats ecologistes, grups i col·lectius diversos, persones al Vallès Occidental i l’Oriental, expressen interessos i concepcions diferents. I malgrat tot, no sembla que una via com aquesta sigui l’única solució a un problema tant enquistat com la mobilitat entre les dues comarques. Seguiran construint, venent cotxe, i fent carreteres. Poc debat sobre el transport públic o el tren. I sempre ens quedarà el patinet per expressar nítidament la contradicció irresoluble entre l’àmbit públic i les solucions privades.
 

Millores per al nou any

Vivim una època d’odi. A qui no pensa com jo, a qui és independentista, a qui és considerat extremista o radical. I aquest odi es plasma en la impossibilitat de renovar amb normalitat les institucions i en particulars els òrgans constitucionals. Domina una idea d’excloure, més que d’incloure. I així no es pot fer res de profit. Vivim una greu crisi constitucional.

L’estat democràtic de Dret com a valor civilitzatori en què la transparència, la seguretat jurídica, la divisió i el control del poder per evitar el seu abús i la garantia real dels drets fonamentals són elements imprescindibles. En aquesta construcció les normes jurídiques (el govern de les lleis) s'imposen a les decisions arbitràries dels homes. Però les coses no sempre són tan clares a la pràctica. Deixant de banda quan les decisions públiques s'allunyen dels procediments establerts, trobem supòsits en què sota una aparença de normativitat la pretesa normalitat institucional es regeix per mesures o decisions de dubtós control i fins i tot de difícil coneixement per a aquells que no hi han participat.

L'Estat democràtic de Dret permet el control del poder i la garantia dels drets fonamentals, encara que no sempre ho aconsegueix in totum. Aquesta construcció en la mesura que és producte d'una lluita contra les immunitats del poder en un intent de reconduir el poder estatal preestablert, ha anat avançant progressivament al llarg de la història. Però el control absolut pot ser una mica difícil, per no dir impossible. Apareix llavors l'anomenat “Estat dual”, en què una part de l'actuació de l’Estat es troba sotmesa al dret, però se'n manté una altra, lligada al poder, a les mesures necessàries ( com les de l’art. 155 CE), que no sempre pot ser controlat del tot pel Parlament i les lleis. Aquesta dinàmica força la divisió de poders fins a esdevenir executivisme, és a dir, la predominança d'aquest poder sobre els altres, o en el seu cas en el bloqueig de la renovació de les institucions en mans d'una minoria opositora per al seu propi interès i benefici.

De fet ja tot està estudiat i és conegut. Les institucions son segrestades per elits, partits o grups d’interès.  Observem un estat que ha estat pres per uns subjectes que no admeten ningú més al seu club, arribant a considerar-se a si mateixos representants de la sobirania nacional o almenys sostenint que algunes opcions no poden ser legítimes en si mateixes considerades , la qual cosa xoca avui dia amb l'obsessió a afirmar que amb el règim del 78 no s'estableix una “democràcia militant”. I així, les grans paraules amaguen grans misèries, que casen malament amb una concepció de la vida política democràtica.

A més, hi continua havent mantres o tabús com la unitat nacional, que es converteixen en conceptes metafísics, parapetant qualsevol iniciativa reformadora o rupturista, fins i tot petrificant la Constitució. Considerem que és una herència del sagrat en la política, que desborda els plantejaments racionals i en nom dels quals hi ha qui considera que tot s'hi val

Un altre element que provoca febre en el sistema és el madrilenyisme polític en què al costat del món dels negocis propers al BOE (llotja del Bernabéu), destaca una cosmovisió perversa i esbiaixada des d'una perspectiva comunicacional, financera i política. Tot passa a Madrid. Així mateix, el poder de l'alt funcionariat de l'Estat (sis de cada 10 alts funcionaris són de Madrid) afegit als alts índexs de politització de l'Administració arreu dona com a resultat tot un magma enganxós, adherit al poder públic i imbuït de nacionalisme banal. Els cognoms “il·lustres” proliferen en aquests ambients i ens proporcionen una nova pàtina d'aferrament a càrrecs de decisió, xarxes d'influència i captura de l'Estat. Una captura que pot venir de la tradició familiar o de clavegueres empresarials, policials, o del signe que convingui, i que és un símptoma de corrupció en confondre allò públic amb allò privat. L'herència monàrquica i la lleugeríssima cultura democràtica ens aboquen a una convivència difícil, guerracivilista, amb institucions excloents. Així, la democràcia es va allunyant de la nostra quotidianitat, si és que mai havia estat gaire present. Cal millorar moltíssim.