Vivim una època d’odi. A qui no pensa com jo, a qui és independentista, a
qui és considerat extremista o radical. I aquest odi es plasma en la
impossibilitat de renovar amb normalitat les institucions i en particulars els
òrgans constitucionals. Domina una idea d’excloure, més que d’incloure. I així
no es pot fer res de profit. Vivim una greu crisi constitucional.
L’estat democràtic de Dret com a valor civilitzatori en què la
transparència, la seguretat jurídica, la divisió i el control del poder per
evitar el seu abús i la garantia real dels drets fonamentals són elements
imprescindibles. En aquesta construcció les normes jurídiques (el govern de les
lleis) s'imposen a les decisions arbitràries dels homes. Però les coses no
sempre són tan clares a la pràctica. Deixant de banda quan les decisions
públiques s'allunyen dels procediments establerts, trobem supòsits en què sota
una aparença de normativitat la pretesa normalitat institucional es regeix per
mesures o decisions de dubtós control i fins i tot de difícil coneixement per a
aquells que no hi han participat.
L'Estat democràtic de Dret permet el control del poder i la garantia dels
drets fonamentals, encara que no sempre ho aconsegueix in totum. Aquesta
construcció en la mesura que és producte d'una lluita contra les immunitats del
poder en un intent de reconduir el poder estatal preestablert, ha anat avançant
progressivament al llarg de la història. Però el control absolut pot ser una
mica difícil, per no dir impossible. Apareix llavors l'anomenat “Estat dual”,
en què una part de l'actuació de l’Estat es troba sotmesa al dret, però se'n
manté una altra, lligada al poder, a les mesures necessàries ( com les de
l’art. 155 CE), que no sempre pot ser controlat del tot pel Parlament i les
lleis. Aquesta dinàmica força la divisió de poders fins a esdevenir
executivisme, és a dir, la predominança d'aquest poder sobre els altres, o en
el seu cas en el bloqueig de la renovació de les institucions en mans d'una
minoria opositora per al seu propi interès i benefici.
De fet ja tot està estudiat i és conegut. Les institucions son segrestades
per elits, partits o grups d’interès. Observem
un estat que ha estat pres per uns subjectes que no admeten ningú més al seu
club, arribant a considerar-se a si mateixos representants de la sobirania
nacional o almenys sostenint que algunes opcions no poden ser legítimes en si
mateixes considerades , la qual cosa xoca avui dia amb l'obsessió a afirmar que
amb el règim del 78 no s'estableix una “democràcia militant”. I així, les grans
paraules amaguen grans misèries, que casen malament amb una concepció de la
vida política democràtica.
A més, hi continua havent mantres o tabús com la unitat nacional,
que es converteixen en conceptes metafísics, parapetant qualsevol iniciativa
reformadora o rupturista, fins i tot petrificant la Constitució. Considerem que
és una herència del sagrat en la política, que desborda els
plantejaments racionals i en nom dels quals hi ha qui considera que tot s'hi
val
Un altre element que provoca febre en el sistema és el madrilenyisme
polític en què al costat del món dels negocis propers al BOE (llotja del
Bernabéu), destaca una cosmovisió perversa i esbiaixada des d'una perspectiva
comunicacional, financera i política. Tot passa a Madrid. Així mateix, el poder
de l'alt funcionariat de l'Estat (sis de cada 10 alts funcionaris són de
Madrid) afegit als alts índexs de politització de l'Administració arreu dona
com a resultat tot un magma enganxós, adherit al poder públic i imbuït de
nacionalisme banal. Els cognoms “il·lustres” proliferen en aquests ambients i
ens proporcionen una nova pàtina d'aferrament a càrrecs de decisió, xarxes
d'influència i captura de l'Estat. Una captura que pot venir de la tradició
familiar o de clavegueres empresarials, policials, o del signe que convingui, i
que és un símptoma de corrupció en confondre allò públic amb allò privat.
L'herència monàrquica i la lleugeríssima cultura democràtica ens aboquen a una
convivència difícil, guerracivilista, amb institucions excloents. Així, la
democràcia es va allunyant de la nostra quotidianitat, si és que mai havia
estat gaire present. Cal millorar moltíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada