Com trinxar el Vallès no hi ha res

Visc al Vallès Oriental. Treballo al Vallès Occidental. Soc de Barcelona. Aquest és el meu  radi d’acció per als desplaçaments habituals. Condemnat a mourem en vehicle privat,  perquè hi ha poc transport públic competitiu. Les meves vies de referència son la C-17 i  l’AP-7.
Cada dia observo com les carreteres estan plenes a besar, en un caos dantesc. La gent amb molta paciència ho aguanta tot. Un pensament: ja poden fer moltes ampliacions, posar més carrils, que no servirà per a gaire. Hi ha colls d’ampolla que no es toquen, i que afavoreixen la retenció i les cues. D’anada i de tornada la corrua de vehicles és espectacular, normalment de molts quilòmetres. A aguantar-ho tot.
La carretera s’omple de camions a tothora, la qual cosa genera encara més perill. I després de la pandèmia de la Covid-19 han augmentat els accidents. Sembla que hem sortit tots plegats força més estúpids. No recordem res del que hem passat. Però ens ha marcat. Nervis, ansietat, dèficits d’atenció. Més perill.
El procés per aprovar els pressupostos del 2023 ha estat laboriós, i finalment l’acord entre ERC, Comuns i PSC afortunadament ho ha fet possible. No entenc el paper de Junts, però de moment sembla abocat a la irrellevància com a mínim en aquest punt, obsessionats en marcar diferències per a justificar la sortida del Govern de la Generalitat. Encara entenc menys el paper del PSC demanant el Quart Cinturó. Fa trenta anys que lluitàvem en el territori perquè això no fos possible. I ara els socialistes es despengen d’aquest statu quo. Penso que cal reordenar les vies interurbanes al Vallès Oriental, descongestionar-les, evitar el pas de camions arreu. Però d’aquí a proposar aquesta provocació em sembla una desproporció. Es curiosa aquesta fixació en el Hard Rock i en el Quart Cinturó, així a l’engròs, aprofitant-se de la feblesa d’ERC.
Cada dia que faig cua penso que el problema de la mobilitat no tenen solució, per la senzilla raó que tot passa per la carretera. Els serveis públics són pràcticament inexistents, i no són competitius. No cal dir res de rodalies de RENFE i encara menys del transport de mercaderies per tren. Fa riure, per no plorar. Aleshores ja tenim el camió arreu. I el cotxe arreu. Trinxar el Vallès té el seu sentit polític, perquè és producte de la democràcia de grups d’interès i de pressió que tenim. La tercera pota son les constructores, que van plantant edificis arreu. Ja tenim el cercle tancat: construir molt per poder fer carreteres i omplir-les de vehicles privats i així portar les mercaderies en camió. Ens han abocat a aquesta forma de vida, a aquest habitat. Ni sostenibilitat ni respecte al medi ambient, ni paisatges. Tot està subordinat a la triada esmentada. En una economia tan dependent de l’obra pública i privada, no tenim cap alternativa. A trinxar territori! Abans o després es l’únic camí.
Ara s’acosten les eleccions municipals. Algunes formacions polítiques locals exposen llur indignació per haver obert el meló del quart cinturó. Serà un punt que es debatrà en els acords preelectorals i postelectorals. No sé quin és el traçat exacte, però ho han tornat a fer. I així s’han clarificar les posicions, que estaven somortes. El PSC sosté la necessitat de la infraestructura, amb suport d’alguns ajuntaments. No la majoria. En general planteja força oposició des de fa trenta anys.
Ajuntaments, Generalitat, Estat, partits polítics, entitats ecologistes, grups i col·lectius diversos, persones al Vallès Occidental i l’Oriental, expressen interessos i concepcions diferents. I malgrat tot, no sembla que una via com aquesta sigui l’única solució a un problema tant enquistat com la mobilitat entre les dues comarques. Seguiran construint, venent cotxe, i fent carreteres. Poc debat sobre el transport públic o el tren. I sempre ens quedarà el patinet per expressar nítidament la contradicció irresoluble entre l’àmbit públic i les solucions privades.