Escocells sense arbre. Molts a tot el poble. Llargues cues de vehicles a l’entrada. Alteració radical de l’espai vital. Es protegeixen més alguns animals que no pas les persones. La massificació és una gran molèstia. Despersonalitza i deshumanitza. A més, genera agressivitat, mala educació, tensions en les relacions humanes. Horrible. La tirania tecnocràtica fa que la màquina sempre guanyi. No sabem com. Gran trasbals existencial. En tots els ordres. Afegit a tot el que he dit abans.
Gran desconfiança amb els polítics i els gestors dels afers públics, els locals i els de tots els nivells. No solucionen res. Vida polaritzada. S’han desbordat tots els límits en les relacions humanes, i no n’estem acostumats. Ens tracten massa malament. Ens tractem tots massa malament. Tant malament com observem que es tracten entre ells. En un Ple municipal m’ofenen, i es queden tan contents. Jo havia fet una proposta per a elaborar una ordenança de civisme de forma participada. Des de la Universitat. D’alguna manera, és la conseqüència lògica de la mala educació, de l’incivisme regnant, del relativisme ètic que confon els fets amb les opinions. I de la ignorància.
La manca de respecte és un fet general. L’Ajuntament s’ha abonat a això. És clar que en altres èpoques encara era pitjor, perquè es vulneraven els drets humans i la corrupció campava ben lleugera. D’aquí venim.
La informació és pura propaganda. Fins i tot es vol informar a temps real, com si fos un partit de futbol. Manca de perspectiva per facilitat la manipulació emocional.
Els serveis públics han col·lapsat. No funciona res. És tot el país (sanitat, educació, transports, gestió de la convivència). Alguns voldrien que el país desaparegues. O potser no saben ni que existeix. Brutal.
L’absència de resposta dels poders públics comporta actes l’incivisme institucional. És gravíssim. Hi ha una crisi institucional que serà difícil de superar, perquè no es volen compartir les institucions. Triomfa així la barbàrie. I aleshores només hi ha decisions a curt termini, guiades sovint per la polarització.
I amb tot això llegeixo la notícia de la sanció canònica a un capellà que de petit em va fer la vida impossible. Ara, als seus 84 anys, cinquanta anys més tard. Impresentable. Una presa de pel. L’assetjament, en el meu cas, no era de tipus sexual, perquè també hi ha les coaccions morals, de qui se sap superior i et denigra.
Quantes coses no van bé!
