Us he de dir que n’estic fart dels grafits, és a dir, d’aquesta mena de taques de formes diverses que inunden les nostres ciutats, les persianes i portes, les parets, les infraestructures viaries, els trens. Tot està ben brut, com si no hi hagués la necessitat de netejar, en nom de no se sap quin criteri. Alguns ja parlen sense problema que “han vandalitzat” l’espai públic, i fins i tot hi ha qui ho defensa com a llibertat d’expressió o art. Jo no. Precisament penso què ens trobem davant d’un cas d’allò que no és la llibertat d’expressió ni l’art que en deriva, ans al contrari, una actuació sense límits i sense respecte als drets dels ciutadans que han de suportar la provocació d’aquest tipus de pintades.
El cost de netejar grafits és molt elevat, i per tant en moltes ocasions els responsables opten per no fer res. Impressionant. Mireu els trens de rodalies de RENFE. Sembla que formin part de la pintura dels vagons. Un despropòsit més. Només sortir al carrer veiem aquest tipus de pintura amb esprai que empastifa tot el que pot. Anar per les nostres vies interurbanes és un altre exemple d’invasió d’aquesta lletjor. Ponts, túnels, separadors de carrils, mampares acústiques… tot ben empastifat. I fet d’amagat o no tant.
Davant la situació anterior, algú en fa alguna cosa? El no fer és com legitimar-ho. Fa molt de temps que els estudiosos diuen que si no s’actua amb una certa celeritat davant de les pintades a l’espai públic es dona una imatge de consolidació del fet, i que tot això dona ales als grafiters. Algun dia, caldrà introduir al debat polític com s’està gestionant l’afer que comentem, o millor dit, per què no hi ha cap debat públic, per què s’accepta com un fet de la naturalesa que uns il·luminats ho pintin tot, sense saber ben bé la majoria de la societat què pretenen.
Els grafiters plantegen molt a consciència una subversió de l’ordre establert mitjançant tags, es a dir, formes que estan personalitzades, que es van repetint en diversos indrets. Son obra d’un antisistema que es presenta a si mateix (i als seus companys de grup) com autor d’una obra singular. Fins i tot cal saber que aquesta gent té els seus ideòlegs, inspirats en una filosofia nihilista, provocativa, que juga amb la tebior institucional i la desorientació de la societat.
Per carregar-se de raons per la impunitat alguns diuen que el que fan és art (la majoria no diu res, només fa). No acabo de comprendre que si un subjecte vol mostrar les seves dots artístiques obligui la societat a gastar-se centenars de milers d’euros. Hi ha qui no diu res perquè tenir per exemple la persiana del seu comerç neta li comportaria una despesa constant a la qual ja ha renunciat a fer-hi front. Aleshores tots empastifats i així sembla que no tenim problemes. Hi ha por entre la ciutadania, hi ha ineficàcia dels responsables públics.
Recomano l’article de Ferran Sáez Mateu a l’Ara de 2 de novembre de 2022, p. 25, amb el títol d’ “Els grafiters i els seus ideòlegs”: la neteja es pot fer pagant un preu públic, els grafiters que exerceixen un lideratge en el moviment es consideren artistes postmoderns, i sobretot la indiferència sense debat dona per fet que hem de conviure amb els gargots i pintades. Això si, insisteixo, sense cap debat social.
De fet, el problema és greu, perquè si no hi ha debat social, el que hi ha és una imposició tirànica. Qui ha decidit que a la nostra societat els grafits s’han de tolerar, allà on es pintin, com un fet irreversible? Per què els responsables públics ens imposen la indiferència davant d’un fenomen, que com hem dit és profundament ideològic i provocatiu, a banda d’ il·legal en la mesura què fa malbé el patrimoni públic? La tebior dels poders públics, dels gestors de les infraestructures, dels responsables de garantir un ús democràtic de l’espai públic, ens ha portat a una mena de tolerància sense debat. Així tenim un país ple de grafits arreu, on una minoria imposa la seva ideologia, i per si això no fos prou hem de suportar uns poders públics que han abandonat el principi d’autoritat, per tal de sucumbir a la tirania dels grafiters.
