Tornen les eleccions municipals

Cada quatre anys se celebren les eleccions municipals. Partits polítics, agrupacions d’electors i tot tipus de candidatures escalfen la maquinària per a la contesa. A la nostra comarca tenim municipis de tota mena, extensos o no tant, amb molta població o poca. En tots, de ben segur que a hores d’ara ja s’està preparant el magne esdeveniment. Des de la perspectiva de la ciutadania, aquesta elecció és també de gran transcendència, si més no per influir en la governabilitat dels ens locals. Hi ha qui diu que hi ha massa municipis a Catalunya i poca eficiència, però sigui com sigui està clar que ningú vol ser el darrer regidor del seu poble. A més hem de recordar que de les eleccions locals sorgeix la composició del consell comarcal i de la diputació provincial. Hi ha molt poder i recursos en joc. 

Per al proper maig, ciutats de la comarca com Granollers i Mollet ja fa mesos que han plantejat la renovació a l’alcaldia, una estratègia a la qual el PSC es va apuntar des dels temps llunyans de l’alcalde Maragall a Barcelona en cedir la vara a Joan Clos. Renúncia l’alcalde i puja un altre de la llista, que es promocionat com a nou candidat, mesos abans de l’elecció. Es aquesta una estratègia que s’ha demostrat guanyadora, en poder aparèixer el nou alcalde com un candidat amb experiència de gestió i amb la garantia de la coneixença. Les altres forces polítiques ja estan acostumades a aquesta jugada, fruit d’exprimir al màxim l’estratègia i el màrqueting polític. D’altra banda, el PSC s’ha instal·lat en el relat de la moderació, la centralitat i la convivència, per tal de pescar vots a espais diversos.

El gran competidor del PSC serà ERC, un altre catch all party, això sí amb la bandera de l’independentisme. Crescut per la gestió del govern de la Generalitat i pel paper determinant de la governabilitat a Madrid, exposarà el seu programa de la base eixamplada i sense la radicalitat d’altres temps, amb la qual cosa pot engrescar sectors partidaris de la centralitat i del vot útil. La gran incògnita és JuntsXCat, després de la sortida del govern català. Caldrà veure com es gestiona aquest fet. Junts sembla que es vol moure en un independentisme més radical que en altres èpoques, tot i que potser els aspectes locals, els candidats que es presentin o altres dinàmiques menys ideològiques poden atreure vots per aquesta formació. D’altres forces polítiques com l’entorn dels comuns, sembla ser que es mouran en un segment mes baix de captació de vots. I com sempre caldrà veure el resultat del PP, C´s i Vox. En especial em sembla interessant observar el paper de C´s, dins el seu procés de volatilització, i l’aliment que pot rebre la dreta extrema i populista.

Depèn de cada municipi les candidatures poden jugar rols diferents. En l’àmbit local hi ha més cultura de la coalició que no pas a d’altres instàncies. Com que cada municipi té la seva pròpia idiosincràsia, les aliances poden ser entre les opcions més variades. Les agrupacions d’electors i les formacions independents o d’estricta obediència local tenen un paper important en les eleccions municipals. Aquí les variables són immenses, i caldrà restar amatents a cada ens local.

Tornen les eleccions municipals, en un 2023 que inicia un nou cicle. 

Necropolítica

 La política és una activitat que fa referència a l’exercici del poder públic sobre una comunitat i en unterritori. L’estat és la forma d’organització del poder polític des de l’edat moderna fins els nostres dies, tot destacant-ne la sobirania com a característica exclusiva. Això vol dir que la sobirania és l’atribut del poder estatal, que no admet d’altre per damunt seu. Avui en dia la sobirania és sovint compartida, o penetrada per decisions alienes, de manera que pot donar-se el cas que l’estat no sigui plenament sobirà -com és el cas de l’estat espanyol en el marc de la Unió Europea, o en l’actual món globalitzat-, la qual cosa afecta també a la seva independència real.

En tot cas, els poders públics emeten prescripcions o permissions que afecten la vida de les persones. Podem dir que afecten la vida, la qualitat de vida i, arribat el moment, la mort, com passa amb la pena de mort, però també amb l’admissió de l’avortament o de l’eutanàsia. Són aquests uns aspectes molt delicats, sensibles i profunds, que cal vinculat amb referències ètiques.

Ara bé, no sempre l’afectació a la vida i a la mort és tan dràstica. Tot és més subtil.  Achille Mbembe, pensador africà, influït per la filosofia de Michel Foucault i el concepte de biopoder, ha desenvolupat l’expressió necropolítica. Per aquell autor, l’expressió darrera de la sobirania rau en la capacitat per decidir qui ha de viure i qui ha de morir. La política és com una forma de guerra, una lluita a vida o mort.  La polarització entre opcions pot arribar a convertir-se en una mena d’estat d’excepció permanent -com a zona de confort de la vida política-, paral·lelament a una declaració de l’adversari com a enemic polític i en conseqüència com a subjecte a extingir. Aquí hauríem de recordar la concepció de la sobirania expressada per Carl Schmitt – molt estimada pels totalitarismes del període d’entreguerres del segle XX-  quan la defineix com la capacitat de declarar l’estat d’excepció, en la lògica amic-enemic. Una part important de la construcció de l’estat espanyol als segles XIX i XX s’ha fet des d’aquesta perspectiva, com una lluita contra els antiespanyols, els heterodoxos, els separatistes, els rojos, els maçons, els exiliats. Avui penso que aquesta perspectiva és perfectament vigent, per la manca d’integració del mateix estat, per la facilitat amb la que s’exclou del debat constitucional a algunes opcions, i sobretot amb la lleugeresa amb la que es va aplicar l’art. 155 CE, al meu parer de dubtosa constitucionalitat malgrat les dues sentències del Tribunal Constitucional sobre el tema, que van considerar que amb aquest article es podria suspendre l’autonomia, quan no se sap on diu això a la mateixa Constitució. D’altra banda i darrerament la invasió russa d’Ucraïna es mou en unes coordinades similars, perquè el que es fa es una “operació militar especial” per a netejar d’enemics una zona a la que no se li reconeix el dret a existir.

A banda de la situació anterior, voldria comentar també una altra versió de la necropolítica, en aquest cas relacionada amb decisions de l’estat envers les persones. El cas més horrible és el de l’holocaust, i en general les discriminacions mortals per motius racials o de qualsevol altre tipus. També és penós el maltractament dels estats europeus a l’estranger pobre, com el que intenta venir a occident en pastera com si no fos persona, quan no té “papers i se l’estabula en camps de refugiats en condicions infrahumanes. La mediterrània com a mare mortum és una manifestació sovint banalitzada de la necropolítica. I cap poder públic sembla voler-se responsabilitzar. En general hi ha molts supòsits en els que la cura sobre les persones és millorable: sensesostre, infància i adolescència, discapacitats, subsidis socials en casos de pobresa, etc. Avui és urgent que els poders públics que aproven ajudes siguin conscients de les dificultats i limitacions que posen als necessitats. La burocràcia i la manca d’agilitat en les prestacions a les que es té dret poden ser un fre tan gran que acabi sense que es pugui demanar. Hi ha molts casos de persones vulnerables i sofrents que si no reben una ajuda real -de l’estat, d’una ONG o de la família-  són víctimes de la necropolítica.

En definitiva, avui vivim en una època d’incertesa, de tensions, d’extremismes, de radicalitat, de poca amistat cívica. A parer meu, un dels reptes més transcendentals que tenim és fer de la política una activitat útil per a la convivència en llibertat, sense violències estructurals. Ens cal fer de la política una activitat plena d’esperança per a la vida i on el màxim desenvolupament dels drets humans sigui una realitat. Encara tenim molt camí a recórrer. Sobretot perquè no tothom camina en la mateixa direcció.

 

 

La “ciutat difusa”, els pobles i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. Molts  pobles abandonen de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals. El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar clarament a la Barcelona metropolitana, però arriba molt més lluny.

Una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, el civisme dels ciutadans i dels poders públics,  ni per tant, el benestar general.

Hi ha casos, a més, què el resultat és antiestètic, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. La “ciutat difusa” en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del suposat benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país.

Tot plegat ha comportat canvis importants en les condicions de vida i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Però voldria insistir en la destrucció progressiva del paisatge natural que s’està portant a terme i en l’augment dels usos urbanístics del sol urbà o urbanitzable, amb la pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. Així, sembla que l’objectiu final es aconseguir una mena de ciutat que s’estengui com una taca d’oli per tot el territori, com si no hi hagués límits a la força constructora, com si no hi hagués res més que ciutats, perquè els pobles aspiren a ser ciutats. Augmenta la construcció i la mobilitat es fa cada vegada més necessària però difícil, els cotxes creixen sense aturador, les carreteres ho envaeixen tot, però el desenvolupament de la idea de comunitat no té lloc amb la mateixa intensitat. El camió com a opció de transport de mercaderies augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables, com a l’ AP-7.

Aleshores, Catalunya s’omple de cases i el mes greu és que n’hi ha algunes que no tenen cap connexió amb el fet de viure, ja que son ocupades pocs dies l’any, o son considerades un objecte d’inversió. L’habitatge no és un dret. El paisatge no és un dret. Es viu enmig d’obres continues i els ajuntaments no tenen més remei que cercar un finançament suficient en el fet de la construcció, aspecte que es presenta sovint com un mal menor o inevitable, com si no fos producte d’un statu quo amb els corresponents interessos econòmics i polítics de fons.

L’actual model de vida –que ens han creat- basat en el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. De fet ja s’està revisant per amplis sectors socials. En el rerefons del model urbanístic hi ha una imposició política i social. La construcció desbocada sense sentit social és un despropòsit decadent, malgrat els cants de sirena de qui es beneficia de la situació o de gent il·luminada.