UNA REFLEXIÓ HUMANÍSTICA PER SANT JORDI 2007

Avui voldria "recuperar" un poema de la polonesa Wislawa Szymborska, que sempre m'ha semblat molt gràfic.

LA CEBA

Altra cosa és una ceba

No té tripes ni budells.

Tota ella és ceba i només ceba,

elevada a la cebàstica potència.

Tota per fora cebosística,

és cebosenca fins a la rel,

podria mirar dintre seu

la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,

a penes recobert per una pell,

en nosaltres, un infern interior,

una anatomia barbollejant;

la ceba, en canvi, és tota ceba,

no té intestins recargolats.

Nua tant se val quantes vegades,

serà identíca al final.

Una existència no-contradictòria,

una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement, una altra

de més petita continguda en la més gran,

i en la següent la subsegüent,

és a dir, una tercera i una quarta.

Una fuga cap endins, cap al moll.

Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així como jo ho entenc,

és el ventre més galà de l'Univers.

Ella mateixa d'aurèoles

per a la pròpia glòria s'embolcalla.

En nosaltres: greix, venes, tendrums,

humors i indrets amagats.

Hom s'ha negat a concedir-nos

la idiotesa de la perfecció.

La “ciutat difusa”, el poble i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. La ciutat sembla ser l’indret propi de la modernitat, i com a tal cal exportar-la al camp.
Però al nostre entorn ens trobem sovint amb situacions caòtiques i desordenades. Això passa quan els pobles de les nostres contrades estan abandonant de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals.
El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar a la Barcelona metropolitana, que existeix malgrat les dificultats per definir-la jurídicament, i ens arriba cada vegada amb més força al Vallès Oriental. Així, una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem a les nostres contrades amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, ni el civisme (dels ciutadans i dels poders públics), ni, per tant, el benestar general. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació per carreteres estretes; un cop produït el caos, aleshores es construeixen les carreteres adients, amb un espai adequat. Al nostre voltant el camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables. La imprevisió i la manca de resposta útil i a temps per part dels poders públics és una tendència generalitzada a la qual sembla que els ciutadans ens hem d’acostumar.
En altres casos, els poders públics no generen una obra civilitzadora, ordenadora, racionalitzadora, per tal de convertir el caos en un ordre cívic, al servei de la comunitat. Hi ha casos, a més, què l’actuació dels poders públics és a més antiestètica, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. Actuacions com aquestes mostren la falta de sensibilitat dels responsables polítics per la idea de civisme, perquè a parer meu no es tracta de fer parcs públics, carrers, rotondes, elaborar plans urbanístics complexos o senyalitzar la direcció de la circulació de vehicles, i prou. Cal fer-ho bé, amb criteri i amb una mínima estètica, amb respecte al medi ambient, i especialment amb respecte a les persones. La ciutat difusa en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país del qual formem part.

CONSELLS PER A LA SERENITAT I EL BON HUMOR

Només per avui tractaré de viure exclusivament el dia que tinc, sense pretendre de resoldre, d’un tram, el problema de la meva vida.

Només per avui tindré la màxima cura amb els qui m’envolten, seré captingut en les meves maneres, no criticaré ningú i no pretendré d’imposar-me ni de millorar els altres, sinó a mi mateix.

Només per avui restaré content, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat, no tan sols en l’altre món, sinó també en aquest.

Només per avui dedicaré deu minuts del meu temps a llegir un bon llibre, tan necessari per a la vida de l’esperit com el menjar ho és per a la vida del cos.

Només per avui m’adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que aquestes s’adaptin als meus desigs.

Només per avui portaré a terme una bona acció, sense dir-ho a ningú.

Només per a vui m’esforçaré a fer, com a mínim, una cosa que no sigui del meu grat, però sé que farà feliç algú.

Només per avui creuré fermament, encara que els fets s’entossudeixin a desmentir-ho, que Déu s’ocupa de mi com si fos sol al món.

Només per avui em faré un programa detallat, potser no el compliré fil per randa, però estaré a la defensiva de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui rebutjaré els temors i el pessimisme. D’una forma particular, no tindré por de fruir de la bellesa i de creure en la bondat

Joan XXIII