La
societat occidental viu cada cop més sota el domini de la tecnologia.
Aquest fet provoca no tan sols un condicionament de les formes de vida
sinó fins i tot una afectació als processos de decisió públics i
privats, els quals poden arribar a ser autònoms respecte de l’ésser humà
per mitjà de la intel·ligència artificial. El cas més extrem d’aquesta
situació es dona quan la persona es pot convertir en una mena de robot
més, en un element d’una constel·lació de màquines que podrien arribar a
produir una autèntica tirania tecnològica, de conseqüències
imprevisibles, socialment i política.
La substitució del treball assalariat per la robotització progressiva
fa augmentar la desigualtat i genera precarietat. Cada cop és més
difícil fer front a les grans corporacions financeres, l’anomenat
“mercat”, que potencien aquesta robotització, així com a les
manifestacions sociopolítiques de llurs interessos: el deteriorament de
la democràcia política amb l’auge dels autoritarismes i del populisme, i
la retallada dels drets de les persones.
L’ús i abús de la intel·ligència artificial i la robòtica ens pot
portar a una tirania de la tecnologia en nom del progrés. La Comissió
Europea, mitjançant la “Comunicació sobre intel·ligència artificial”
(COM(2018) 237, de 25 d’abril de 2018) va aprovar un document marc per
regular-ne el desenvolupament. En destaco alguns aspectes que em semblen
rellevants: la intel·ligència artificial es basa en algoritmes, que
pensen, prenen decisions, resolen problemes i fins i tot aprenen, amb la
qual cosa poden arribar a substituir la ment humana en determinades
decisions. La relació amb l’home planteja la necessitat de resoldre
l’accés a les dades, respectar els drets d’autor i, el més important,
fer front a la responsabilitat per les infraccions i danys que puguin
derivar-se’n. Mitjançant la intel·ligència artificial es pot arribar a
predir i a decidir (fins i tot en cas de guerres, com el cas extrem dels
killing robots). En la capacitat de decisió autònoma, sense
intervenció humana immediata, resideix un dels reptes ètics més
importants als quals caldrà donar una solució global per tal de no
propiciar una actuació salvatge en mans dels estats i de les grans
corporacions tecnològiques.
En tot cas, la intel·ligència artificial ha vingut per quedar-se i en
pocs anys es convertirà en un motor econòmic potentíssim en diversos
sectors de l’economia mundial. Es tracta, ja avui, d’una realitat que
afecta les nostres vides quotidianes: electrodomèstics, vehicles com el
cotxe autònom, superordinadors que analitzen grans quantitats de
terabits per tal de prendre decisions ràpides, màquines que
diagnostiquen malalties, drons per a ús militar i civil, robots per
ajudar en les tasques domèstiques… Tot gràcies a les grans capacitats
que genera la visió per computador. La intel·ligència artificial ha
permès crear màquines amb les mateixes capacitats (o superiors) que
l’ésser humà. És una tecnologia que des de fa uns anys està present en
el nostre dia a dia a totes hores. I aquest desenvolupament és possible
gràcies a l’ús de big data, és a dir, el processament d’enormes
quantitats de dades. Les grans companyies gestionen múltiples dades, i
nosaltres ho consentim conscientment o inconscient. D’aquesta manera, en
aquest ordre de coses, el repte actual davant l’ús massiu de dades és
el respecte a la privadesa, ja que la gran quantitat de dades ens porta
de nou al recurs de la intel·ligència artificial, atès que l’ésser humà
no les pot gestionar directament.
Fa anys que la pel·lícula Matrix (1999) ens il·lustrava d’aquest món
paral·lel al real. Una vida en un ciberespai que s’assembla a les
condicions de la vida física, quan el planeta Terra ha estat devastat.
La robòtica i la intel·ligència artificial ens permeten analitzar una
vida natural paral·lela a una vida virtual programada per ordinador. La
vida pot convertir-se en una simple “simulació” programada prèviament, o
potser les dues coses, el món físic i el món cibernètic en paral·lel.
En altres termes, la programació virtual ens pot comportar una vida
simulada o fins i tot programada, en què l’ésser humà es converteixi en
una mena de robot, del qual es poden predir comportaments, de base
racional però també emocional, i al qual se li dirigeixen missatges que
són fàcilment digeribles, en un procés de despersonalització absoluta.
Les xarxes socials i, en general, Internet, són un bon àmbit des del
qual es programa la conducta, es provoquen reaccions a impulsos
prèviament treballats per creadors d’algoritmes o fórmules matemàtiques,
expressats en noves necessitats. Consumisme sense límits, pensaments i
conductes predeterminats, adreçats a una massa ingent de clients
potencials, o fins i tot administrats, més que no pas ciutadans.
A més, les relacions interpersonals es converteixen en relacions
virtuals, no físiques, entre subjectes que es (re)coneixen fins i tot
només per mitjà de la màquina (ciberpercepció). Davant la por a que les
màquines acabin substituint els humans, es planteja la necessitat de
desenvolupar un pensament ecològic que tingui en compte no només
l’entorn natural sinó també el tecnològic, i incorpori, entre altres
coses, els drets i deures de les màquines, com ja s’ha començat a
plantejar. Així, la relació entre l’home i el robot ha arribat al punt
de demanar una “cotització pel treball realitzat” per aquestes màquines
en el si de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu, el gener
de 2017, la qual va aprovar una proposta de governança de robots.
Segons aquesta proposta, s’atribuirien als robots certs drets i obligacions, atès que serien responsables de qualsevol dany que causessin.
Els cotxes autònoms, els drons i els robots per a medicina, agricultura
i indústria entrarien en aquests supòsits. Tot això, com és obvi, té
unes fortes connotacions ètiques i jurídiques, però també de garantia de
la seguretat d’aquestes màquines, així com d’un ús que pot arribar a
substituir de forma gravíssima la mà d’obra humana. Aquesta Comissió
d’Afers Jurídics del Parlament Europeu ha creat un grup de treball de
legislació sobre la robòtica, en estreta col·laboració amb la comunitat
de la robòtica, que inclou els programes dels estats membres, la
indústria, les universitats i les institucions d’investigació.
L’Eurobaròmetre de 2017 recull un 72 % de suport social a tots aquests
artefactes, ja que s’entén que el seu ús és beneficiós per a la
societat. Actualment, la Unió Europea dona suport a més de 120 projectes
de recerca de foment de la robòtica, a través del programa SPARC, dotat
amb 700 milions d’euros, en el marc del programa Horizon 2020.
El repte de la intel·ligència artificial i la seva concreció en
aparells tipus robot és enorme. Els sis elements considerats clau en els
artefactes tipus robot segons el Parlament Europeu són els següents:
– Els robots hauran de tenir un interruptor d’emergència per evitar qualsevol situació de perill.
– No podran fer mal als éssers humans. La robòtica està expressament concebuda per ajudar i protegir les persones.
– No podran generar relacions emocionals.
– Serà obligatòria la contractació d’una assegurança destinada a les
màquines de més envergadura. Davant de qualsevol dany material, els seus
propietaris assumiran els costos de la indemnització.
– Els seus drets i obligacions seran classificats legalment.
– Les màquines tributaran a la seguretat social. La seva entrada en
el mercat laboral impactarà sobre la mà d’obra de moltes empreses. Els
robots hauran de pagar impostos per subvencionar les ajudes dels
desocupats.
D’altra banda, la smart city o ciutat intel·ligent proposa
que l’hàbitat humà millori per mitjà de l’ús de la intel·ligència
artificial, al servei d’una gestió urbana més eficaç i eficient, sota la
guia de la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. Les mesures
més importants que es propugnen des de l’OCDE són: servir-se de panells
fotovoltaics a les comunitats, més mitjans de transport i vehicles
elèctrics, molins eòlics en fanals, panells solars per a semàfors o
senyals i promoció i desenvolupament de l’ús de bicicletes. Els
paràmetres que es tenen en compte per a valorar positivament els avenços
són: tipus de governança, planificació urbana, qualitat de la gestió
pública, tecnologia, medi ambient, projecció internacional, cohesió
social, mobilitat i transport, capital humà i economia. El repte és
aconseguir els objectius l’any 2050, ja que, segons l’OCDE, si no es
prenen mesures dràstiques, el creixement econòmic i demogràfic tindrà un
impacte mediambiental i social sense precedents, en preveure una
concentració a les grans ciutats de més de 2.000 milions de persones
noves per a aquesta data.
En definitiva, com ha posat recentment de manifest Albert Cortina a ¿Humanos o posthumanos? Singularidad tecnológica y mejoramiento humano
(Fragmenta, Barcelona, 2015), la coincidència en el temps d’una sèrie
de fenòmens tecnològics com la intel·ligència artificial, la Internet de
les coses (que aplica la digitalització del món físic), la robòtica o
la connectivitat mòbil, ens planteja un enorme canvi econòmic i social,
però també una transformació sense precedents en les formes de vida dels
humans. Recentment, el president Macron ha adoptat a França un ambiciós
pla d’intel·ligència artificial dotat amb un pressupost de 1.500
milions d’euros. Un objectiu estratègic d’Estat que utilitza la
intel·ligència artificial com una eina d’anàlisi de dades amb la qual
dissenyar polítiques públiques més eficients en el desenvolupament dels
interessos estratègics de França. Podem afirmar que ens trobem davant
una autèntica revolució.
