L’1-0 ha quedat en la
memòria col·lectiva com aquell dia què l’estat va utilitzar la força per a
intentar impedir que es celebrés un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Un
estat que no va poder acceptar una consulta no vinculant com la del 9-N de 2014
estava incapacitat per pair un referèndum d’autodeterminació vinculant el 2017.
Va ser suspès pel TC i després declarat inconstitucional.
L’anomenat “procés”
sobiranista i independentista s’ha forjat amb un estat en contra des del primer
moment. Podem situar l’origen d’aquest fet en el pacte del Tinell que
fonamentava el govern tripartit maragallià i arraconava el PP a Catalunya, o en
la reforma de l’estatut iniciada el 2006 i destrossada per la sentència del TC
del 2010, després de quatre anys de manipulacions dels grans partits espanyols.
L’objectiu de l’estat
ha estat sempre situar tota proposta catalana fora de la constitució. El govern
del PP es va apropiar (juntament amb altres com el PSOE) de la constitució
espanyola i manipulà l’estat al més pur estil inquisitorial. També cal recordar
que la inestabilitat d’un majoria parlamentària clara a Catalunya potser
llançaren pel pedregar algunes propostes. L’1 d’octubre de 2017 va culminar un
xoc de trens entre l’estat i la Generalitat, que s’havia anat gestant els anys
anteriors per l’anomenada “Brigada Aranzadi”. En definitiva, es va fugir de
recórrer al diàleg polític, es va deixar podrir la situació i es va enviar al
TC i als jutges a fer una feina repressiva de difícil encaix constitucional en una
democràcia deliberativa. La paraula “inconstitucional” va ser la més sentida
davant de les propostes catalanes. I de l’absència de debat es va baixar a la
guerra de banderes i als enfrontaments passionals, producte d’una gran
irresponsabilitat. Un enfrontament, això si, asimètric i desigual entre les
dues parts.
Com que no varen
trobar urnes i tot ja estava preparat, la reacció de l’estat va ser la
repressió al màxim nivell: càstig penal i presó provisional, aplicació
desmesurada i grollera de l’art 155 CE, convocatòria de eleccions amb una
renovada majoria independentista, dificultats provocades per la ingerència
judicial per formar nou govern, exili d’una part de l’anterior. Un desgavell. Quan
pitjor, millor. A més, no oblidem que abans hi havia hagut la gestió dels
atemptats del 17 d’agost, i els fets davant de la conselleria d’economia els 20
i 21 de setembre, que varen caldejar els ànims.
Finalment, no es va
declarar la independència, segons el mateix TC. Però un estat ferit, dirigit
per una casta insensible a set anys de demandes socials sostingudes, va fer
l’únic que sembla saber fer: reprimir les iniciatives difícils però legítimes. La
proposta catalana no va cessar, perquè no era una qüestió de quatre gats, sinó
d’una part nombrosa i organitzada de la societat catalana que volia respostes,
que volia votar. Era la gent, a banda de les institucions. I es va votar. La
imatge de la policia pegant va esdevenir una icona inadmissible. Mostrà la inutilitat
de la política volgudament, un despropòsit.
Després d’un any
observem com ens hem endinsat en la postveritat del judici als presos polítics,
en la construcció de dos mons paral·lels (amb la gran aportació de C’s al món
del concepte ignot de “cop a la democràcia” i la passió de treure llaços grocs),
en la confrontació entre referents nacionals. Una crisi en tota regla de la
democràcia constitucional i de la seguretat jurídica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada