El país de la barbàrie

Tenim un país que sembla haver entrat en col·lapse. El CEO darrer ens diu que el Parlament de Catalunya i el debat de política general ha estat una catàstrofe des del punt de vista de la valoració de la ciutadania. Un desgavell generalitzat, que desprestigia les institucions catalanes i que obliga a replantejar moltes coses arran de l’etapa d’excepcionalitat que s’ha provocat. Potser res serà igual, ni per a les forces independentistes ni per a les més espanyolistes, o com es pugui dir.

Tenim un país dividit per imaginaris col·lectius: el de la sacrosanta unitat de la pàtria constitucional i el de la república imaginària. I cadascú al seu aire. Tenim també presos polítics, provocats per la desobediència a un Tribunal Constitucional que el PP anà convertint en una mena d’inquisidor contra el procés sobiranista català. Ens han portat aquí la manca de voluntat política de fer les coses de manera civilitzada i la impossibilitat de fer-ho per la insistència d’un Estat que només sap reprimir. I que va viure l’1-0 com una gran ofensa. Un 1-0 que en condicions civilitzades no s’hagués produït mai de la manera en què es va esdevenir, perquè tot s’hauria d’haver produït de forma diferent des de 2006, com a mínim, i sobretot des de 2010, quan el Tribunal Constitucional es convertí en un problema constitucional. Dotze anys de barbàrie institucional no es poden encarrilar per senders civilitzats.

I així ens trobem on es trobem. Tothom ho sap i ho veu. Una profunda crisi constitucional espanyola motivada per la manca de resposta a una demanda catalana sostinguda en el temps… Ens han portat a aquest escenari. El de la barbàrie. Com s’ha teoritzat, la barbàrie és una forma de cultura, i es manifesta de forma més o menys cruenta. La seva característica és el menyspreu i la manca d’empatia amb l’altre. El seu objectiu, la destrucció de l’enemic.

Instal·lats en la barbàrie, no m’estranya que no se sàpiga que fer amb aspectes tan concrets com les andròmines que dominen els carrers de la ciutat de Barcelona, rodes i patinets, que responen a la immediatesa individualista, o l’incomprensible èxit els darrers temps del tatuatge gran, lleig i massiu com a divisa d’una llibertat individual que es realment un seguiment d’una moda que massifica de nou grans sectors de la població i que envaeix sense permís l’espai públic, o la mala educació dels turistes que dominen la ciutat i que viuen en la seva bombolla promocionada pels generadors de negocis ràpids, o la impossible mobilitat circulatòria per moltes carreteres catalanes, o el retorn de les obres i el merder com a forma de vida un cop ens han dit que la crisi s’ha acabat i es torna a fer el de sempre.

Vivim en un país col·lapsat, que així no té futur. Tants caps tants barrets. Cadascú per on l’enfila. Obres públiques i privades, sorolls sense límit, molèsties com a divisa de la impossibilitat de la convivència, abusos dels drets d’un sobre els altres, tirania de les tendències d’una majoria generada mediàticament, propagandísticament, sobre l’ésser humà. Tot plegat propi d’un estat de barbàrie. Vivim en el país de la barbàrie i no sabem ben bé qui ho ha decidit. Qui ha estat que ens ha portat a aquesta confusió generalitzada?